Esteu a punt per a la Televisió?

(text publicat el 26/11/2010 a: http://www.avivaveu.com)

Ja sé que no és bo posar les coses gaire fàcils i que si el públic s’ho ha de treballar una mica s’implica molt més en el que es mostra, però tampoc calia complicar-ho tant. A l’exposició “Esteu a punt per a la Televisió?” que Chus Martínez ha comissionat al MACBA, es reuneixen 145 obres televisives d’uns 150 artistes dividides en deu espais que acumulen un total de 80 hores de contingut. De ben segur massa material audiovisual a digerir en una sola visita i potser per això esta programada fins al 25 d’abril del 2011. Programes convencionals, videoclips, videoart o entrevistes però amb un punt en comú, “cercar la transformació de l’espai públic i l’alteració de les convencions del mitjà”, segons paraules de la mateixa comissària. De fet, passejant per les instal·lacions pots sentir veus tan acreditades en l’experimentació i la provocació com les d’Andy Warhol, Salvador Dalí o les d’Orson Wells presentant un tall de “Dean Martin Variety Show” (un programa de varietats de gran èxit emès per la NBC del 1965 al 1974).

En aquest sentit m’agradaria destacar un clip de Richard Serra de 1973 on unes austeres lletres sobre fons blau ens avisen que per cada dòlar que les cadenes gasten en equipament per fer possible la televisió, els usuaris en gasten un altre per a poder veure-la comprant aparells reproductors. Així doncs, l’espectador no la rep gratuïtament sinó que paga, i paga per a rebre uns missatges (anuncis) que altres trien per ell: “You are a product of TV”. El muntatge tècnic creat especialment per a l’ocasió disposa en els deu sets una gran pantalla de vidre, que fa de mirall i et reflecteix a tu mateix com a espectador assegut davant la tele, juntament amb un parell de cadires on una pantalla molt més petita i equipada amb auriculars permet navegar per més vídeos relacionats amb la temàtica. Del so de la pantalla principal se n’encarreguen uns altaveus especials direccionals que en teoria (només en teoria) permeten que l’àudio no s’escampi per tota la sala.

I és que en realitat l’exposició és poc més que això, vídeos i més vídeos. Sense ànim de devaluar l’esforç de reunir en un museu tanta obra i de tanta qualitat, probablement editar un pack en DVD hagués estat el mateix o fins i tot, depenent de la comoditat del sofà que cadascú tingui a casa, millor. L’experiència davant de les pantalles principals, on la gran majoria dels visitants es queda embadalit, es troba a faltar un acompanyament per les diferents seccions que contextualitzin mínimament el material. Enlloc de passar un vídeo rera l’altre, simplement afegir una breu explicació que presenti el que estem a punt de veure per poder valorar-ho en el seu conjunt dins la selecció feta. De fet, vista la llarga durada de moltes de les peces (n’hi bastants de més de mitja hora), el més probable és que et trobis amb el vídeo començat, amb la conseqüent pèrdua de comprensió general. I tot això sense tenir en compte que si bé tots els vídeos són en versió original, no tots compten amb subtítols en català o castellà. En canvi es pot gaudir molt més amb les petites pantalles, que mitjançant el senzill menú et permeten triar entre els diferents vídeos complementaris, text informatiu introductori inclòs, talment com qui navega entre els continguts extra d’un DVD.

Però bé, és recomanable? Doncs sí, especialment si saps on vas i t’interessa la matèria. Però potser no més recomanable que seguir les actualitzacions del Tumblr que el museu ha preparat expessament per l’exposició, on es pengen clips de la mostra acompanyats de material addicional.

Franz Ferdinan en la clandestinitat però amb zona VIP

(la part en cursiva publicada el 11/10/2010 aquí: http://avivaveu.tumblr.com/)
(fotos al Flickr: http://www.flickr.com/photos/imonfort/)

Com em van liar ahir els de San Miguel a Barcelona…

Jo hi vaig caure de quatre grapes; ho confesso: Em llevo i engego la ràdio sobre les nou del matí on un tertulià comenta nosequè d’un concert a Barcelona, amb els Franz Ferdinan com a protagonistes, del que no se sap el lloc on actuaran sinó que s’anunciarà per les xarxes socials. Genial, no? Algú s’està currant un event xulo i relativament improvisat diferent al que estem acostumats, no? Doncs no, o com a mínim, no del tot.

D’entrada cerca al Google. Resultat: Tot plegat és un acte promocional d’una important cervesera que ha sortejat 600 entrades dobles a través del Facebook i s’ha reservat el lloc on es farà fins última hora. No és el que m’imaginava però faig les trucades i m’acredito; tinc curiositat per veure com caram s’ho fan per muntar un concert clandestí (segons les seves mateixes paraules) a la Barcelona del civisme.

La convocatòria és davant del “Hotel W” (“Vela” pels amics) sobre les 20h; però quan hi arribo a les 19:40h ja hi ha força cua. Cua! No era clandestí? I hi ha un gran ou de color verd (com el de la web) i seguretat i valles amb publicitat. Només calen un parell de preguntes per aclarir que els afortunats guanyadors del sorteig ja sabien que era aquí, que de xarxes socials res de res i que fins i tot tenen un mapa. Així que, per desgràcia, el sentit comú fa acte de presència per veure que de sorpresa i de clandestinitat ben poca. Si fins i tot hi ha agents de la urbana controlant el trànsit!

Tota la resta va trigar ben poc a desvetllar-se. Una petita entrada ambientada en els anys de la llei seca amb partida de pòker inclosa donava pas a un gran hangar del port propietat de la “Unión Naval” farcit de publicitat i perfectament preparat per al concert: Guardarropia, pica-pica, samarretes promocionals i, per descomptat, barra lliure de cervesa (i aigua). Ah! I la zona Vip, perquè si bé s’havien repartit 1200 entrades per Facebook també es van repartir un bon nombre de passis per a convidats i premsa que ompliem un zona Vip que, de tanta gent que hi havia, va deixar de ser-ho.

I el concert? Doncs va estar molt bé. Van començar amb molta força tocant el ‘Do you want to’ per seguir amb altres èxits. Si en vols una crònica més detallada pots consultar la de “Público”, per exemple.

Crònica Oxcars 2010

(text publicat el 03/11/2010 a www.avivaveu.com)
(fotos al Flickr: http://www.flickr.com/photos/imonfort/)

Més de dues mil persones es van reunir el passat dijous dia 28 d’Octubre a la Sala Apolo de Barcelona per participar de la festa més important de la cultura lliure del nostre país, la gala dels Oxcars que cada any organitza la gent d’Exgae.

Intercalant actuacions, discursos i presentacions; destaquen els guardons a la lluita contra el Cànon Digital protagonitzada per Josep Jover i la gent de Padawan o als esforços de produir la “Twittpeli” encapçalada per Valentí Sanjuan i que es llicenciarà amb Cretive Commons. Una gala que disfressada d’entrega de premis, cada any reconeix els projectes més atrevits i interessants que treballen amb alternatives al Copyright o que lluiten per canviar la legislació vigent per aconseguir una regulació més justa.

Les actuacions en directe de grups com At-Versaris o Koulomek van ajudar a fer més amena una vetllada que bàsicament serveix d’aparador de les diferents accions que el col·lectiu Exgae ha dut a terme en l’últim any, com el Free Culture Forum (que aquest cap de setmana celebra la seva segona edició) o el D’Evolution Summit en que es va aconseguir accedir al Fòrum Europeu de les Indústries Culturals amb la ministra Sinde al capdavant.

Amb menys propostes destacades que en altres edicions, la cirereta va anar a càrrec dels barcelonins i reconeguts socis de la Sgae “The Pinker Tones” que just abans d’interpretar el tema “Sampleame” van denunciar la inoperància i dubtós funcionament de la societat d’autors titllant-la de “Robin Hood Dislèxic” (doncs roba als pobres per repartir-ho entre els rics).

Altres guardons van anar a parar a mans dels responsables del film ambientat en el món de Tolkien “Born of Hope” o al projecte “Free Magenta”. El primer és una èpica aventura gens menyspreable que ha estat possible gràcies a les donacions d’internautes i que es distribueix lliurement a la xarxa; mentre que el segon lluita per l’alliberament del color magenta que Deutsche Telekom ha patentat com a part de la seva identitat corporativa.

Curiosament enguany també hi va haver un parell de premis a propostes culinàries com la “Free Beer”, elaborada amb una recepta de llicència lliure, i que molts dels assistents van poder tastar gràcies a les mostres gratuïtes que van repartir. O com el premi a “El Cocinero Fiel” que va cuinar, en directe i amb l’ajuda de tothom, una “Truita Col·lectiva”.

Va tancar la gala el ja clàssic karaoke col·lectiu del “Libre” de Nino Bravo i un apoteòsic “Everybody Needs Somebody” dels Blues Brothers (interpretat per un enèrgic voluntari del públic assistent); deixant pas a una sessió de música techno amb el fabulós Reactable creat amb software lliure des de la Universitat Pompeu Fabra.