Miniput 2010

(text publicat el 26/12/2010 a http://www.nativa.cat)

Miniput.jpg

Televisió i qualitat son dos conceptes que difícilment podem veure associats però el passat 4 de Desembre es van unir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona gràcies a la mostra Miniput, que va aplegar i presentar una selecció dels millors programes televisius d’enguany.

I és que, per estrany que pugui semblar, no tot el que s’emet per la petita pantalla és televisió escombraria, sinó que hi ha propostes que se’n escapen mitjançant idees arriscades, innovadores i controvertides que fan evolucionar el mitjà. Amb documentals, sèries de ficció, reality shows i altres formats difícils d’explicar, la mostra és en essència una selecció de projectes presentats al InPut, l’únic esdeveniment internacional que cada any s’esforça per reunir els programes més interessants produïts per les televisions públiques enfront de les propostes comercials.

Així, els més matiners vam poder al·lucinar (i fins i tot marejar) amb “The Operation: Surgery Life” del canal britànic “Chanel 4”, en el que durant quatre dies consecutius es va poder veure en directe una operació a cor obert o una intervenció per extraure un tumor cerebral. Ras i curt, sense censures. I tot això amb les càmeres dins el quiròfan i amb preguntes als doctors per part del públic que ho seguia des d’un auditori al mateix hospital o dels espectadors des de casa seva mitjançant Twitter i Facebook.

Menció especial mereixen també les propostes “Taboo” i “Something Blue”, de Suïssa i Estats Units respectivament. La primera planteja de forma molt personal i sense artificis la problemàtica del suïcidi mitjançant les imatges que Thomas, de només vint anys, va gravar d’ell mateix abans de treure’s la vida.  En canvi, la segona substitueix el rigor pel fals documental (Mockumentary), en la recerca del millor recurs per a plantejar els conflictes racials que encara es donen en la societat americana personificats en una parella en la que ella és de pell blanca i ell d’una sorprenent pell de color blau.

Cal doncs agrair a la Universitat Pompeu Fabra i a Televisió de Catalunya que al 1994 decidissin iniciar aquest projecte que ha anat creixent amb el pas dels anys fins a comptar avui en dia amb el suport d’una desena d’entitats més. Gràcies a tots ells, els amants de la “caixa tonta” tenim cada any motius més que suficients per explicar amb orgull com gaudim de veure la televisió.

Web de Miniput 2010

La bicicleta és cultura (o la cultura de la bicicleta)

(text publicat el 24/12/2010 a http://www.avivaveu.com/)

01Brendt.jpg

Mira que n’hi ha situacions estranyes en que la inspiració pot fer acte de presència, però cap com la que va viure fa uns deu anys el creador del Bicycle Film Festival a qui va arribar en forma d’un gran autobús mentre pedalejava pels carrers de Nova York. En un vist i no vist Brendt Barbur es va trobar sota les seves rodes i, després d’una important visita a l’hospital, va decidir dedicar els diners de la indemnització a organitzar el primer festival de cinema dedicat a la bicicleta. Considerada per alguns com “la millor màquina de la història”, la bicicleta és el principal mitjà de transport a moltes zones del planeta, no contamina, no fa soroll, és divertida i serveix per a fer exercici. A tot això només cal afegir-hi un toc de cultura urbana (a l’estil dels skaters) i una mica de creativitat perquè sorgeixin autèntiques obres d’art en forma de films, així com originals activitats paral•leles que Simón Bericua ha programat per a la primera edició barcelonina celebrada del 9 al 12 de desembre.

A la concorreguda sala de projeccions del centre Hangar del Poblenou es van programar fins a sis passis diferents carregats de propostes en forma d’obres de videoart, curtmetratges i peces documentals. Entre elles destaquen “Empire” de Chris Thormann, “The Birth of Big Air” (produïda per Spike Jonze i Johnny Knoxville) o l’espectacular “Line of Sight” de Lucas Brunelle, qui filma magistralment les carreres urbanes de bicicleta que clandestinament s’organitzen arreu del món gràcies al seu casc amb dues càmeres de vídeo.

02alleycat.jpg

Però Barcelona no podia ser menys, així que la nostra ciutat també va tenir la seva dosi de clandestinitat amb la cursa que es va organitzar dissabte a la tarda pels seus carrers. Estava previst que la quarantena de participants donessin tres voltes al circuit sense senyalitzar (sortida des del port passant pel Paral•lel fins a plaça Espanya), però finalment es van haver de conformar amb algunes menys. Com era de preveure tantes bicis no passen fàcilment desapercebudes i la Guàrdia Urbana de Barcelona va acabar decidint posar fi a la cursa aturant a bona part dels corredors, entre els quals hi havia els qui anaven en primera posició. Més tard es decidiria posar a la venda el premi (un quadre de bici fet a mà) per poder pagar totes les multes.

03Goldsprint.jpg
Pau Esculies –www.pauesculies.es


Curses a banda, el festival també va comptar amb competicions de “Bike Polo” i de “Goldsprints”. La primera, com es pot endevinar pel seu nom, és la versió sobre rodes del tradicional joc de polo però amb força més patacades i molt menys glamour; i sembla que podria tenir el seu origen a l’Índia en un intent de les tropes britàniques de recrear el joc original. La segona, molt menys accidentada, acostuma a celebrar-se en bars o pubs (en aquest cas la sala “Mundaka”) on dos contrincants sobre bicicletes estàtiques s’esforcen per obtenir els millors resultats buscant la classificació a la gran final.

Si per qualsevol motiu us vau perdre la cita només cal que doneu un cop d’ull al meravellós clip “Ski Boys”, fet per Benny Zengo i rodat en Super 8, per entendre’n l’esperit. Pura celebració de la bicicleta i tot el que representa:

Quant dieu que queda per l’edició de l’any que ve? Tant? En fi…