Phenomena o com omplir els Urgell

(text publicat el 23/03/2011 a www.kolhosp.com)

Un dijous al mes, als vols de les vuit del vespre, una gentada de por fa cua per entrar als Cinemes Urgell de Barcelona. El motiu? Les sessions de “Phenomena Experience”. Mentre mitja indústria es queixa de la falta d’afluència a les sales i fins i tot es tanquen cinemes, la particular iniciativa de Nacho Cerdà omple la sala que disposa de més butaques de Barcelona i una de les més grans d’Europa. Tot un triomf.

La clau no és altre que recuperar els millors clàssics cinematogràfics dels anys setanta, vuitanta i noranta en sessions dobles que recorden una versió millorada de les “Grindhouse” . Per l’espectacular pantalla dels Urgell ja han passat títols i noms de la categoria de Jaws, Alien, Terminator, John Rambo o el mateix Indiana Jones. Una idea que pot semblar agosarada en temps de multisales, d’estrenes que no aguanten tres setmanes seguides en cartellera i d’ulleres per veure en tres dimensions. Fins i tot els propietaris del cinema (el Grup Balaña) va arribar a dubtar de la viabilitat del projecte! Per sort el resultat ha estat excel·lent i les 1832 localitats han quedat curtes en més d’una ocasió.

Sempre s’ha dit que anar al cinema és un acte social, i potser és aquí on resideix el secret de l’èxit. Les ganes de compartir de nou l’experiència tant dels que ja van anar a l’estrena d’aquestes pel·lícules unes quantes dècades enrere com els que s’han hagut de conformar en veure-les en VHS o DVD. De la mateixa manera com passa amb les cançons en un concert, tots ens sabem molts dels diàlegs de memòria i precisament això és el que fa gran el moment. A més hi hem de sumar el privilegi de poder tornar a veure aquests films projectats a la gran pantalla, quelcom que una televisió mai podrà igualar per més polzades que tingui. Poques ocasions com aquesta per gaudir dels nostres mites en companyia, en bones condicions i en versió original subtitulada. Una combinació que fins ara quedava reservada a les sessions especials que cada any fa el Festival de Sitges on, per exemple, la passada edició s’hi va passar The Shining. Com es va poder llegir a les xarxes socials: “Si eres cinéfilo hoy estabas en el Urgell viendo Phenomena. Si no es así, es que estabas en urgencias o sinó, no me lo explico” (Pol Turrents).

Però aquesta no és l’única proposta que se’n surt de la norma cinematogràfica de les ‘majors’ a les sales de Barcelona. La gent dels Cinemes Girona proposen, també un dijous de cada mes, ”Upload Cinema”. El concepte és original d’Holanda -on sembla que ha tingut força èxit- i consisteix en projectar a sales convencionals una tria dels millors vídeos que corren per internet en relació amb un tema comú. De moment només porten un parell de sessions i no es formen cues per entrar però mica a mica també van trobant el seu espai. Si sovint tot el que es projecta a les sales de cinema s’acaba veient a les pantalles dels ordinadors, perquè no provar-ho a la inversa?

Fonts: www.familiamonguer.com, www.fotogramas.es, Entrevista a LaVanguardia

Nota: En els quatre programes dobles de Phenomena s’ha projectat: Jaws + Alien, Indiana Jones and the Temple of Doom + The Thing, The Terminator + Scarface, i First Blood + Close Encounters of the Third Kind. La propera sessió està prevista per al 31 de Març amb Total Recall + Aliens.

“Rango”. Camaleons i metàfores al Far West

(text publicat el 10/03/2011 a http://www.avivaveu.com)

“Rango” és l’última pel·lícula que Gore Verbinski, director de les tres primeres entregues de “Pirates of the Caribbean”, ha fet juntament amb Johnny Depp i el compositor Hans Zimmer. Però no només. De la mateixa manera com passa a “Kill Bill” de Quentin Tarantino, aquesta cinta també és plena a vessar d’homenatges i referències. Espero no deixar-me’n cap: Sergio Leone, Hunter S. Thompson i Oscar Zeta, “Back to the Future III”, “Star Wars”, Clint Eastwood, Ennio Morricone, Salvador Dalí, “Pearl Harbor”, “Apocalypse Now”, “El Sastre Valent”, “Pulp Fiction” i la mateixa “Pirates of the Caribbean”. Algú n’ha trobat més? Tot comença quan el camaleó que interpreta Johnny Depp, amb crisi d’identitat i tancat tota la seva vida dins un terrari, es veu abocat per accident al sec i calorós desert del Mojave de Califòrnia. Aquest és el plantejament del primer llargmetratge d’animació que porten a la gran pantalla tant el seu director com l’estudi responsable, l’Industrial Light and Magic de George Lucas. A partir d’aquí el pobre animaló haurà de buscar-se la vida per sobreviure enmig de l’oest americà i això és el que servirà d’excusa per a desplegar una gran varietat de situacions d’acció, humor i reflexió. I és que en el fons estem parlant d’un Western que beu dels clàssics però que, gràcies a l’enginy dels seus responsables, és capaç d’incloure també crítiques al sistema econòmic actual. Com bé ens avisa l’armadillo a l’inici del film, en el fons tot plegat ‘és una metàfora’.

Obligat a camuflar-se en un món que li és totalment desconegut, el protagonista per força s’haurà de canviar la camisa hawaiana vermella -que tant ens recorda a les del Dr. Gonzo i Raoul Duke que Benicio del Toro i Depp duien a “Fear and Loathing in Las Vegas“- i construir-se una nova personalitat. Així és com, en un cop de sort, es veurà assumint el paper d’heroi de Dirt, un poble enmig del no res sacsejat per la corrupció del seu alcalde. La tradicional inclusió de gags i efectes visuals és l’encarregada de suavitzar la pretesa profunditat de la trama permetent al públic infantil gaudir igualment del film; sent possiblement aquest un dels seus pocs punts febles. Passa tot el contrari amb les interpretacions que, utilitzant un sistema diferent al tradicional en aquest tipus de produccions, canvien el motion capture per l’emotion capture. Els actors, enlloc d’enfundar-se en vestits especials per a capturar el seu moviment, van actuar mig disfressats davant de càmeres normals com si es tractés d’un assaig teatral. Amb aquest mètode les expressions i moviments van guanyar en fluïdesa i els animadors disposaven de material molt més natural per adaptar als dissenys tridimencionals, cosa que s’acaba notant en el resultat final. El models de les criatures que habiten aquest particular sub-món del desert no arriben a la bellesa dels films de Pixar, però probablent tampoc ho intenten. Rosegadors, aus, rèptils i amfibis destaquen per la seva originalitat i personaliat pròpia. No n’hi ha cap que s’assembli a l’anterior i la imaginació es posa al servei d’art i trama per dotar en cada cas de l’aspecte adequat, tot i caure sovint en incoherències de l’alçada d’un campanar. Bon treball també de Hans Zimmer, compositor d’aquest i d’altres projectes del director així com de més d’un centenar de films. La banda sonora es posa al servei de la història i sap adaptar-se a cada situació, des del grup de mussols “mariachis” fins als necessaris homenatges a Ennio Morricone o una versió final del tema dels crèdits inicials de “Pulp Fiction” (segurament no tan necessari). Menció a banda per als paisatges, visions millorades absolutament espectaculars dels clitxés que tots tenim del Far West, entre les que destaca un magestuós sol crepuscular enfront el qual els protagonistes cavalquen a càmera lenta. Pell de gallina.

En definitiva una obra que clarament és un divertimento entre amics, que Gore Verbinski ha volgut fer per desconnectar després de l’extenuant trilogia dels pirates de Disney i Jerry Bruckheimer. La gran col·laboració del sempre ocupat Johnny Depp sembla haver estat una peça fonamental, doncs la seva participació en el projecte es va decidir mentre rodava com a pirata, i ha influït definitivament en la personalitat del protagonista. Una delícia per als qui compartim referents amb només una absència que hagés posat la cirereta al pastís d’homenatges. L’absència de la veu original del personatge “l’Esperit de l’Oest”, que evidentment no és altre que el mític “Home Sense Nom”.

 

Monotonix, “freak rock” d’Israel

(text publicat el 09/03/2011 a www.kolhosp.com)

El grup israelià Monotonix va actuar el primer dia de Març a la sala BeCool i les expectatives eren altes. “Serà memorable”, “…ja es poden anar preparant els de Catalunya Ràdio”, “Adéu BeCool”. En definitiva, s’esperava una destrossa a la zona alta de Barcelona.

Jo no havia sentit mai a parlar d’aquest conjunt (“mea culpa”) però, tal i com asseguraven blogs i espais especialitzats, semblava que l’espectacle valia la pena. Una senzilla cerca als arxius del YouTube em va acabar d’animar a comprar una entrada convençut de tenir tema per a la primera entrada d’aquest blog.

Per posar-nos en antecedents, Monotonix és un grup de “garage rock” format per tres individus que descontents amb l’escena musical del seu país comencen el 2005 a fer les seves pròpies actuacions a Tel-Aviv. Ja des d’un inici els seus directes destaquen per tocar molt aprop del públic, incendiar els instruments o saltar sobre la gent llençant des de cerveses fins a escopinades. Han editat dos discs “Where Were You When It Happened?” al 2009 i “Not Yet” aquest mateix any. Fins ara les seves actuacions més memorables han estat al “South by Southwest” de Texas (on s’han forjat bona part de la seva fama) mentre que a casa nostra van ser presents en l’última edició del Primavera Sound, prescindint com de costum de l’escenari i “liant-la parda” entre el públic.

A tot això només cal afegir-hi les reduïdes dimensions de la sala BeCool de Barcelona per entendre l’atractiu de la convocatòria.

A les nou del vespre (hora prevista del concert) hi havia davant l’entrada del local una desena de persones i una furgoneta blanca. Les primeres es miraven sense massa sorpresa com els mateixos membres de la banda descarregaven els instruments de la segona. Tal com ja havia passat el dia anterior a Madrid, els Monotonix feien tard.

Un cop dins va tocar esperar. Mentre ells muntaven el senzill equip, els assistents preparàvem les nostres càmeres. N’hi havia de grosses, de petites, de mòbil… Però sobretot moltes càmeres grosses (reflex). L’espectacularitat del grup i els precedents disponibles a la xarxa no només em van atraure a mi, sinó que molts d’altres també hi van veure una bona oportunitat per fer fotos i vídeos impactants.

Tant bon punt el “show” va començar, la banda va desplegar el seu repertori d’esquitxades, empentes i corredisses pels diferents racons de la sala mentre tocaven barrejats amb el públic. Entre les moltes bretolades Ami Shalev -cantant i lider del grup- va entrar darrera d’una de les barres del local, s’hi va pujar i va bramar enfilat sobre la gent. Mentrestant, l’actiu núvol de fotògrafs no els vam deixar d’empaitar amb més o menys discreció.

El cert és que les instantànies són per força espectaculars, però personalment no vaig poder evitar la sensació de ser enmig d’un safari fotogràfic organitzat. Ells van repetir tots els clixés que els caracteritzen i tot plegat només va durar uns 45 minuts sense opció als bisos. No crec que recórrer el món amb un directe tant energètic però amb un públic més pendent de captar una bona foto que de saltar i ballar, sigui el més engrescador. De nou un punt de “mea culpa”. Potser no és tant estrany que recentment el grup hagi anunciat que en acabar la gira actual es retira.

Fonts: dimelorapido.com, YouTube, Last.fm, Wikipedia
Més Fotos: www.flickr.com/imonfort – Vídeo: youtube.com