El POLO CLASSIC és decadent i depravat*

(text publicat el 25/05/2011 a www.kolhosp.com)

Lines - imonfort.com

Vaig sortir de la línia tres del metro a Zona Universitària per baixar l’avinguda del Doctor Marañon cap al “Barcelona Polo Classic”**, al Real Club de Polo. Ningú em va dir res, tampoc hi havia molta gent al carrer, només algunes famílies afortunades que havien trobat una plaça de pàrquing per al Mercedes i coincidien a la vorera: “Ei!” “Hombre tia! Que guapa estàs… t’has fet algo o què?” “Com?” “Volia dir… que et veus molt bé!”.

Al arribar al recinte, un home dins la garita de seguretat esperava que la gent s’atansés per ensenyar les acreditacions. “Convidat de premsa?” “Vinc a fer algunes fotos.” “Ah sí?” Va mirar la meva bossa buscant cars equips fotogràfics. “I la càmera? Per a qui treballes?” “Playboy”, li vaig dir; mentre ell estripava la invitació amb un mig somriure que demostrava cert desconcert. “És que hi haurà problemes i he de fer fotos dels incidents” “Quins incidents?”. Vaig fer petar la llengua amb el paladar. “Els antisistema, no has llegit la premsa?”. Ara ja no reia. “¿Qué coño dices? Anda pasa de una maldita vez”.

Lines - imonfort.com

No m’estranya que no sabés de què li parlava. En un stand promocional vaig aconseguir una còpia de La Vanguardia (en castellà) i no hi havia ni rastre del que es preparava per aquell mateix dia al centre de Barcelona. Organitzacions apolítiques havien convocat els indignats amb la situació econòmica, política i social a marxar pels carrers de la ciutat i jo em dirigia a un dels punts neuràlgics de la burgesia catalana. Si els manifestants arribaven fins aquí les víctimes es comptarien per desenes o centenars, i semblava que ningú no en tenia ni la més remota idea.

Amb una breu volta al recinte va estar tot controlat. Es podia veure el partit des de les minúscules grades, des del restaurant del club o fins i tot als laterals del camp (al costat de les quadres). Però probablement els convidats es reunirien a la primera terrassa on es servien aperitius, còctels i hi havia barra lliure de cervesa. Sí, estaven posant a to aquella gent amb mostres gratuïtes de cervesa d’estil alemany. Més problemes a la vista. No em volia imaginar pavonejant borratxos -llepant-se el cul els uns als altres- a l’alta societat, els caps del comerç de la zona, o qualsevol boig vanitós amb pretensions a 500 quilòmetres a la rodona. De totes maneres aquell seria el millor lloc per observar cares.

Lines - imonfort.com

A aquelles hores ja havia fet algunes bones fotos de l’ambient, però encara no havia vist aquell tipus de rostre tan especial que sentia que necessitava pel reportatge. Cares de tons rosats, vells estils aristocràtics, jerseis al coll i camises blanques. Gens d’energia als rostres, sense curiositat. Patint en silenci. Després dels trenta-cinc ja no es pot fer res en aquesta vida, només queda aguantar i distreure els fills.

Lines - imonfort.com

Torno a la pista a veure la gran final. El partit consta de quatre innecessàries parts i no hi ha manera de saber el què passa. Els vuit cavalls van darrera una petita pilota blanca com nens jugant a futbol en un pati d’escola. Només hi ha tensió i aplaudiments -de compromís- quan es veu clarament que algun equip anota un punt. La gent és massa lluny de l’acció o el camp és excessivament gran per seguir el que passa. Tampoc li importa a ningú, el que compta és deixar-se veure fins l’hora en que acaba l’espectacle. Als jardins del Club de Polo hi ha aparcats dos Ferraris i un és de lloguer.

Una single gear vermella vola a través del trànsit camí de Plaça Catalunya.

 

 

*Nota: Crònica novel·lada amb detalls exagerats o de ficció en homenatge a Hunter S. Thompson i el que es considera el primer text del que seria anomenat periodisme gonzo: “The Kentucky Derby is Decadent and Depraved“

**Nota: Tots els documents oficials del torneig no accentuen la paraula “CLÀSSIC” tot i estar clarament en Català.

-Més Fotos: http://www.flickr.com/imonfort
-Fotos del Derby de Kentucky de 2011: http://blogs.publico.es/mesadeluz

Disco Disco Partizani!

(text publicat el 04/05/2011 a www.kolhosp.com)

Balkatalan - Isma Monfort

Festa, molta festa, i cares de sorpresa dels qui assisteixen a la seva primera “Balkatalan Experience”; les sessions que sis amics passegen des de fa uns anys per festes majors, sales de concerts i festivals. Un “show” d’imatge i so únic que uneix la rumba catalana amb la música balcànica.

Aquest cop el motiu va ser la celebració el passat dissabte del cinquè aniversari del Setmanari la Directa. La publicació, que serveix d’alternativa informativa a moviments socials i als qui no es senten del tot representats als mitjans generalistes, va programar a l’Ateneu Popular de Nou Barris un cartell de luxe encapçalat per La Troba Kung-Fú i amb la gent de Balkatalan com a encarregats de continuar la festa. La cita no era precisament al centre de la ciutat però tot i això es van esgotar les entrades deixant un bon nombre de persones a les afores del recinte.

Balkatalan - Isma Monfort

Després de l’actuació de la banda liderada per Joan Garriga -més breu del que ens tenen acostumats doncs tenien una segona actuació aquella mateixa nit- calia preparar l’escenari amb la posada en escena habitual. A la dreta de l’escenari els tres “pinchadiscos” armats amb les seves col·leccions de ritmes rumberos. A l’esquerra els dos “video-jockeys” que complementen a la perfecció els temes seleccionats amb vídeos i animacions “ad hoc”. I al mig? Una gran pantalla i “El Perla”, el sisè component del grup, gran ballarí i encarregat que no falti de res a la resta de membres (especialment de beure); acompanyat en aquesta ocasió de les ballarines de “Makosh Corp.” per a major espectacle.

Tot a punt doncs per a començar l’”experience” número 50 de Balkatalan que com sempre, va començar amb imatges de carreteres perdudes dels Balcans per anar introduint la temàtica i mica a mica anar pujant la intensitat quan els temes imprescindibles van sonant. Disco Partizani (el meu preferit), Kalashnikov, o el carismàtic “Bella Ciao” a pocs deixen indiferents sense començar a saltar o ballar. El ritme mana i la rauxa catalana es deixa veure a dalt i a baix de l’escenari amb intercanvi de clavells, confeti o fins i tot petits glops de ratafia i rakia yugoslava.

Balkatalan - Isma Monfort

Però tota festa té el seu final i amb Balkatalan no hi ha bisos que valguin. Quan és l’hora és l’hora. El mític “Killing In The Name” dels Rage Against the Machine dóna pas als crèdits finals dels qui ho fan possible. Només queda llavors esperar una nova ocasió, que segurament no trigarà massa a presentar-se.

 

 

La fama que mou el món

(text publicat el 03/05/2011 a http://www.avivaveu.com)

Starsuckers

La premsa rosa i les celebrities ocupen una part molt important de la vida de molta gent a les societats occidentals. Hores i hores de televisió, pàgines en revistes i diaris, i publicitat de tota mena troben en els famosos la seva raó de ser. Un fenomen que per a molts resulta banal, però que Chris Atkins decideix analitzar per reflexionar sobre els seus perills en el documental “Starsuckers”. En el marc de The Influencers -festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical; que cada any es celebra al CCCB- el cineasta londinenc va aprofitar la presentació del seu treball per aportar la seva visió d’una indústria que és especialment agressiva al seu país d’origen.

El film queda lluny de ser una obra mestra, però en canvi sí que parla de temes poc habituals i que normalment son obviats a causa dels forts interessos que els rodegen. ¿És realment la fama el que mou el món? ¿Son els famosos titelles de grans corporacions que proven de vendre’ns qualsevol cosa i manipular les nostres ments? En tot cas el que queda clar és que els éssers humans sentim una atracció natural cap a aquest tipus de personatges, cosa que podria ser conseqüència de les característiques evolutives que ens han portat fins avui. I és que sempre és més fàcil intentar imitar aquell qui ja ha tingut èxit abans que provar de fer les coses d’una forma diferent. Però si en un estat primitiu això es podia limitar a les tècniques de supervivència del líder de la tribu, ara la globalització de la indústria de l’entreteniment han fet aquests líders universals i quasi omnipresents.

Starsuckers

A tot això li hem de sumar un “efecte Disney” a tota una generació que hem crescut amb pel·lícules que constantment ens recorden que nosaltres som especials. Així, si ho desitgem amb prou força, en qualsevol moment els nostres desitjos es poden fer realitat i passar a ser nosaltres mateixos un dels líders de la societat. Els mitjans constantment ens ressalten els casos d’èxit, ja sigui a partir de programes de televisió a l’estil d’Operación Triunfo o a través de reportatges de premsa de persones anònimes que han triunfat en un aspecte o altre. De fet és quelcom semblant al que passa amb els anuncis de loteries, en que sempre se’ns presenta el cas de qui la guanya i mai el dels milers de persones que hauran de tornar a provar sort la següent vegada.

Les relacions premsa/fama són sens dubte la principal aportació del documental. Fins a cert punt es pot arribar a entendre o justificar l’ús que les marques fan dels famosos per provar de vendre els seus productes, però ¿què passa amb aquells qui tenen per professió el periodisme? Fins fa relativament poc, el “negoci” de la premsa era explicar la realitat i els esforços es centraven en la reputació i relevància de la informació que s’hi donava. Però de mica a mica, els pressupostos han anat baixant i la competència ha crescut. Res millor, doncs, que aprofitar la tirada dels famosos per augmentar les vendes. Així, l’espai que ocupa la premsa del cor als diaris generalistes ha crescut fins a nivells preocupants, especialment entre els mitjans britànics que sovint basen les seves edicions en aquest tipus d’informació i deixen en segon pla altres seccions com política, ciència o cultura. El film també denuncia la falta de qualitat periodística d’aquests diaris, ja que les reduccions de plantilles i la velocitat de les noves tecnologies comprometen seriosament la capacitat de contrastar notícies. Mitjançant càmeres ocultes i falses fonts d’informació, es pot veure en el film com les notes de premsa que les agències de comunicació envien a les redaccions massa sovint serveixen com a única base per a redactar continguts.

Em quedo amb la sensació que una societat obsessionada pels seus famosos no pot ser del tot sana i que cal buscar l’equilibri entre el just reconeixement dels qui tenen èxit i el que realment fa avançar la nostre societat. Si no, sense el rigor i el sentit crític necessari, la premsa acaba sent una plataforma més de màrqueting on vendre tot tipus de productes.