Football (no futbol).

(text publicat el 21/12/2011 a www.kolhosp.com)

Dallas Stadium

Ara us començo a entendre. Han estat tants anys veient futbol -a la televisió i a l’estadi- sense compartir el sentiment i la passió per uns colors, que ja em pensava que tot plegat no formava part de mi. Però no és això, simplement el meu esport no és el futbol sinó el “football”. No és una pose, no és per ser diferent a la resta, no és perquè sigui americà. Suposo que ara ja ho puc confirmar després d’haver assistit a un partit dels Cowboys a Dallas, i quedar-me afònic a base de cridar a cada jugada decisiva (que no van ser poques).

Les diferències es noten des del primer moment i es que aquí, els dies de partit comencen molt abans pels aficionats. En nombroses ocasions he vist com el Camp Nou no s’omplia fins als últims 10 minuts, però als EUA el “tailgating” pot ser tant important com el joc mateix. La festa comença al voltant d’unes 3 o 4 hores abans del partit a la zona de pàrquing de l’estadi, quan les “tail gates” -o portes del darrera de les “pick ups”- baixen per convertir-se en superfícies multi-ús. Cerveses, aperitius, cerveses, jocs, cerveses, pantalles planes, cerveses, barbacoes, cerve…. segur que us en feu a la idea. Però jo no tinc passis de temporada així que em toca buscar lloc per deixar el cotxe a les afores. Els preus comencen als 80 dòlars els més propers i van baixant a mesura que et vas allunyant del estadi. Em conformo amb pagar-ne 20 per aparcar a una escola veïna i haver de caminar uns quinze minuts fins on m’espera, per compartir una d’aquestes cerveses, el fundador del club de fans del Barça a Dallas (qui també és fan dels Cowboys). I és que al “tailgating” t’hi conviden, una mica com passa a  “las casetas de la Feria de Abril” (la de Barcelona no, la de debò).

Fent una barbacoa durant el "tailgating"

Un cop dins tot és pur espectacle. Des dels estands publicitaris amb animadors i ballarines, fins a mini concerts o jocs i concursos. El meu seient és a l’última fila del recent estrenat estadi dels Cowboys, així que tinc temps de sobres de veure tots els detalls abans d’arribar-hi. Però sens dubte el que més impressiona son les dues pantalles de vídeo (les més grans del món) que pengen de la cúpula que cobreix l’estadi. Si mai heu vist un partit del futbol americà sabreu que el joc es para cada dos per tres, és aquí on les dues joies entraran en joc repetint en alta definició  tots els detalls. Inclosos els errors arbitrals! Us imagineu quelcom similar aplicat a la lliga espanyola? Però abans del joc, l’himne nacional. Tothom dempeus, posat solemne, i la ma dreta (crec) al pit.

Sí, potser tot plegat és una mica massa recarregat. Els jugadors locals salten a l’estadi acompanyats de focs artificials, les cheerleaders i les mascotes intenten atreure la teva atenció a cada pausa, i constantment s’anuncien productes i promocions. Hi ha shows a la mitja part, es sortegen cotxes, i les càmeres enfoquen a parelles d’enamorats per a que es facin un petó davant de tots els espectadors. Però és que cal concentrar tots els esforços en els únics vuit partits anuals que cada equip juga a casa, i intentar així rendibilitzar al màxim els quasi cent mil seients dels que disposa l’estadi.

Dallas Stadium

Pensava que tot plegat em distrauria del joc. Que de la mateixa manera com em passa amb la resta d’esports (sempre a excepció del Curling), m’acabaria avorrint. Però el cert és que el primer sorprès vaig ser jo mateix, al veure’m des de la primera jugada celebrant cada iarda del equip local. Si fins i tot vaig insultar l’àrbitre! Així que, a diferència de les derrotes del Barça, aquest cop no vaig tornar “a casa” com si res quan els Dallas van perdre al últim minut de forma miserable contra els New York Giants.

-Més imatges: Cowboys vs Giants, Dallas (Texas)

 

 

Al ritme de Louisiana

(text publicat el 19/12/2011 a www.lavanguardia.com)

Houma, Louisiana .- El tòpic es compleix a Louisiana, un dels estats més pobres però alhora un dels llocs on la gent sap gaudir més de la vida. Jazz, bon menjar, festa i alcohol. De fet es diu que aquí no es menja per viure, sinó que es viu per menjar. En el meu cas us puc recomanar especialment els “Po’ Boys”, uns entrepans generosos a base de carn o marisc fregit que es van popularitzar després d’una vaga de tramvies a New Orleans al 1929. Però la llista de plats típics no acaba aquí i potser hem de buscar els orígens de la gran varietat gastronòmica en la barreja de cultures que s’han anat succeint a la regió. Si bé els primers en arribar van ser els espanyols, van ser els francesos qui al 1682 li van acabar donant el nom en honor al rei Lluís XIV. D’aquesta manera la zona va quedar sota totes dues influències fins al 1803, en que el president Thomas Jefferson va incorporar aquestes i altres terres als Estats Units d’Amèrica en l’anomenada “compra de Louisiana”. Actualment les principals activitats econòmiques son l’agricultura, la pesca (és el primer productor de cranc de riu del món), l’extracció de recursos naturals (petroli i gas natural) i el turisme.

Wikipedia Facts: LOUISIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 39,93% – McCain/Palin: 58,56%
-El 31è estat en superfície: 135.382 Km2 (4,22 “Catalunyes”)
-El 25è estat en població: 4.533.372 habitants a 2010 (0,6 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 40,65 habitants per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Curious Case of Benjamin Button – The Princess and the Frog
-Tòpic: El paradís dels pescadors – L’estat dels pelicans

Cases residencials a New Orleans

New Orleans és la principal atracció del estat -tot i no ser-ne la capital- i és ben coneguda per la seva història, la celebració anual del “Mardi Gras” i sobretot per ser l’origen del Jazz; del què és força fàcil trobar-ne bandes improvisant melodies pels turístics carrers del “French Quarter”. Però oblideu-vos d’imatges bucòliques, especialment a les rodalies del mític Bourbon Street en fer-se fosc. La ciutat és una de les poques del país on es permet el lliure consum de begudes alcohòliques als seus carrers així que, si hi sumem el bon clima i la tradició musical, el resultat és una espècie de Lloret de Mar a la americana (ja em perdonareu) que atrau comiats de solter i altres festes vàries de tota mena. Però tot i l’elevat turisme, en general, tot plegat dóna la sensació d’estar poc cuidat. Cases històriques però antigues, el paviment en desastroses condicions a causa dels baixos pressupostos públics, o les conseqüències encara visibles del huracà Katrina del 2005 hi contribueixen. Els danys van ser tant elevats (i la zona tan pobre) que sis anys no semblen haver estat suficients per rehabilitar els barris més afectats, en els que encara s’hi poden veure algunes cases tal i com van quedar després de ser abandonades pels seus habitants.

Home tocant l'harmònica a Bourbon Street

A tot això la campanya cap a les presidencials de 2012 no ha tingut una setmana especialment moguda, mentre les enquestes segueixen fent de les seves atorgant més o menys suport als diferents candidats. En general tot sembla estar a l’espera de que passin les dates nadalenques per donar pas a les transcendents -però no decisives- primàries d’Iowa. Fins i tot el controvertit Donald Trump ens ha donat un gens desitjat descans, al decidir no moderar el que hagués estat l’últim debat abans l’inici de les primàries. Només dos dels candidats n’havien confirmat l’assistència, però ell assegura que el principal motiu és mantenir les opcions de presentar-se com a candidat independent.

Pel al què a mi respecta només em queda creuar el Mississippi una vegada més, per deixar enrere les pantanoses terres de Louisiana.

Arkansas: Natura, supermercats i… Bill Clinton!

(text publicat el 12/12/2011 a www.lavanguardia.com)

Dallas, Texas .- “I què fa algú de Barcelona per Arkansas?” Crec que m’han fet aquesta pregunta cadascun dels dies que he passat a l’estat que va veure créixer Bill Clinton. De fet si us demano  per un tret característic que distingeixi aquest estat, segurament us costarà trobar una resposta. Considerat un estat del sud, aquí la vida tampoc és atrafegada i la pesca i la caça segueixen sent activitats d’oci molt generalitzades gràcies als enormes espais naturals. Fins i tot sovint he tingut la sensació que la gent es sorprèn al veure un turista europeu per les seves carreteres. Però es que els referents més populars del estat són un ex-president demòcrata (en un estat clarament republicà), i l’origen de la cadena de supermercats més important del país. D’entrada pot semblar un lloc poc interessant, però també té els seus avantatges: per menys de cent mil dòlars us podeu comprar a la mateixa capital del estat casa i terreny per a tota la família (i els cotxes).

Wikipedia Facts: ARKANSAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 38,86% – McCain/Palin: 58,72%
-El 29è estat en superfície: 137.733 Km2 (4,29 “Catalunyes”)
-El 32è estat en població: 2.915.918 habitants a 2010 (0,39 “Catalunyes”)
-El 34è estat en densitat de població: 18,34 hab. per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: True Grit
-Tòpic: L’estat de les oportunitats – L’estat natural

Pocs establiments tenen tant poder com Walmart. Des de la capacitat de fer embogir a mig país amb les rebaixes fins als blogs i cançons que els seus “fans” li dediquen, passant per ser la principal font privada de llocs treball en el món. I tot a partir d’una primera botiga oberta al 1962 a Rogers, sota la senzilla idea -que segueix funcionant avui- de que com més grans es fessin millors preus podrien aconseguir dels seus proveïdors. El lema “Walmart: Estalvia diners, viu millor” no podria sonar millor, però no per això deixa de tenir una cara força menys amable. Sovint la cadena es veu involucrada en polèmiques especialment relacionades amb els llocs de treball que generen (i destrueixen). Sous baixos, condicions estranyes que impedeixen gaudir plenament dels drets laborals als treballadors, i un efecte extremadament negatiu en el comerç local de la població on s’instal·len en son les principals. Un model que no ha funcionat a Europa (tot i que ho van provar), entre d’altres coses, per les nombroses regulacions de les que aconsegueixen escapar-se als EUA.

Línia de caixes al Walmart nº001 a Rogers

De fet, especialment des del punt de vista dels membres del partit republicà, poques coses millors per a un negoci que la falta de regulació. Els diferents candidats a la presidència intenten aquests dies destacar d’entre la resta amb propostes que persegueixen fer el govern tant petit com els sigui possible. Busquen ser vistos com”l’autèntic conservador”. Menys normes, més llibertat i oportunitats. Menys taxes, més diners a les butxaques privades. Però ara mateix la campanya sembla centrar-se en només dos candidats, Newt Greenwich i Mitt Romney, així que és moment de llançar acusacions creuades a les línies de flotació del principal adversari. Al primer li agrada recordar a la gent que el segon va implementar un sistema de seguretat social semblant al d’Obama a l’estat on va exercir de governador (és a dir, més regulacions). En canvi al segon li agrada recordar que, a diferència del primer, ell és un home de negocis que sap amb precisió què necessiten les empreses per crear més llocs de treball (sí, ho heu encertat, menys regulacions). Les primàries d’Iowa s’acosten i els debats i compareixences es multipliquen. Com segueixin per aquest camí, poc els quedarà per governar si arriben a ser president i han de complir les seves promeses.

Missouri: vida tranquil·la al centre de la nació

(text publicat el 05/12/2011 a lavanguardia.com)

Gateway Arch a St. Louis

Rolla, Missouri .- Des de 1904 els resultats d’aquest estat han encertat el guanyador de la presidència a la Casa Blanca amb només dues excepcions, 1956 i 2008. Així que, fent-ho fàcil, si guanyes les eleccions a Missouri guanyes les presidencials a nivell nacional a no ser que et diguis Barack Obama o Dwight D. Eisenhower. Les grans zones naturals -boscos, fauna, i rius tant importants com els Missouri o Mississippi- fan que sigui un lloc ideal per a la caça a l’hivern i la pesca a l’estiu. Situat al bell mig de la nació i amb fins a 8 estats veïns, s’hi barregen influències de l’oest i del sud (fet que es nota fàcilment en els diferents accents al parlar). De fet es pot considerar el primer estat del “Mid-West” tal i com simbolitza el gran arc de Saint Louis, porta d’entrada dels pioners cap a les terres de l’oest.

Wikipedia Facts: MISSOURI

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,29% – McCain/Palin: 49,43%
-El 21è estat en superfície: 180.533 Km2 (5,62 “Catalunyes”)
-El 18è estat en població: 5.988.927 habitants a 2010 (0,8 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 33,62 hab.  per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp
-Tòpic: La porta d’entrada a l’oest.

Riu Missouri al seu pas per Columbia

Aquests dies la campanya electoral ha estat força animada, sobretot per l’anunci de retirada d’un dels principals candidats a la nominació republicana. Herman Cain no ha pogut resistir la pressió després d’un nou escàndol sexual, aquest cop amb una suposada relació extramatrimonial al llarg de 13 anys. Diu que no abandona la carrera política, que seguirà lluitant per les seves idees, però la lluita per la presidència dels EUA l’ha donat per acabada. Menys previsibles han estat dos anuncis menors que sincerament m’han fet força gràcia. Impliquen dues figures que van estar considerant presentar-se a candidats republicans, Donald Trump i Sarah Palin. El primer, home de negocis immobiliaris i estrella de la televisió amb el programa “The Apprentice” (onze temporades en antena), ha accedit a moderar un dels nombrosos debats republicans. Donat el seu particular estil i la trajectòria d’alguns candidats en compareixences públiques, tot apunta a que el debat pot acabar sent una bona font de material per animar la campanya (així com per alguns programes d’humor polític).

Paral·lelament els seguidors de l’ex-gobernadora d’Alaska han comprat alguns espais publicitaris a televisions locals d’Iowa en els que es demana a Sarah Palin que reconsideri la seva negativa a presentar-se a la presidència. Dubto molt que això acabi passant (és massa tard) però el missatge a llegir entre línies és molt clar, cap dels actuals candidats està satisfent les exigents demandes dels votants republicans. Al comentar-ho tothom arruga el nas. Els qui son més d’esquerres en fan mofa, els més conservadors assumeixen que hauran de votar per algú que estarà lluny de ser el candidat ideal. De fet quasi cada setmana les enquestes mostren canvis en les preferències republicanes. En aquests moments Newt Gingrich lideral’última enquesta feta a Iowa (el primer estat en celebrar primàries) seguit per Ron Paul en segona posició.

Peixos de piscifactoria per a repoblar els rius

Tornant a Missouri, la vida aquí és força tranquil·la. No és un estat especialment turístic -tot i passar-hi la famosa “Route66”- i en general l’estrès no sembla formar part del dia a dia dels seus habitants. Però alguna cosa em diu que no se’n lliura del tot d’algunes problemàtiques que poden quedar emmascarades. Des de la més absoluta subjectivitat, la meva experiència em diu que el consum d’alcohol i altres substàncies està força generalitzat. Un exemple: la caça i la pesca són unes de les formes d’oci més generalitzades de la zona però, en el fons, totes dues activitats poden arribar ser força avorrides si enxampes un dia de mala sort. Així que, perquè no animar-ho una mica? Un cartell en una gasolinera m’ho confirma: “Compra aquí els subministres de cervesa per la teva cacera”. Així, amb tota naturalitat. Ah! I tot això estant en un altre dels estats del “Bible Belt”, amb un munt d’esglésies de tota mena que busquen nous fidels posant anuncis a les autopistes prometent el perdó i la salvació eterna.

“Thanksgiving”

(text publicat el 30/11/2012 a www.kolhosp.com)

No és fàcil tenir un Thanksgiving com cal als Estats Units quan dorms en un lloc diferent cada dos dies i et mous per terres que sovint semblen deshabitades. La Wikipedia diu que és una festa familiar originària del segle XVII, en que s’agraeix la bona collita, amb un gran dinar on el plat principal és un gall dindi farcit i fet al forn. Avui en dia -per resumir-ho- ve a ser com un primer dinar de nadal en que la gent pot arribar a fer grans desplaçament per reunir-se amb els seus, al voltant d’una taula excessivament carregada de menjar. El meu objectiu, trobar una família al sud d’Oklahoma que em convidi a menjar amb ells. Aquesta és doncs la petita història de com (més o menys) ho vaig aconseguir.

El primer intent? Tot un fracàs dels que cauen pel seu propi pes. El dia anterior al gran esdeveniment, aturat per dinar a un restaurant de menjar ràpid, una cambrera s’interessa pel meu accent estranger. Ella és amable, sembla simpàtica, així que… per què no? -Treballes demà? Passaràs el dia amb la família? El pitjor de tot plegat és que ella va acceptar el meu número de telèfon com si res, amb un somriure esperançador que mai es va acabar convertint en una trucada. Així que, com era d’esperar, l’endemà al llevar-me seguia necessitant un pla.

Una altre de les idees inicials fracassades va ser treballar com a voluntari en un menjador social d’una església o centre caritatiu. Aquesta no era tant descabellada, però totes les trucades prèvies havien acabat amb un “gràcies però ja tenim tots els voluntaris que necessitem”. Però, i si m’hi presentava directament? Estava en el cor de l’anomenat “cinturó bíblic” (de fet hi ha qui diu que Oklahoma n’és la sivella), així que trobar centres religiosos no va acabar sent cap problema. Això sí, tots estaven buits del tot.

Als EUA, a excepció d’un parell de grans ciutats, la gent ni camina ni va en transport públic. Aquí tothom va en cotxe. Només cal doncs fer un cop d’ull a les zones de pàrquing per fer-se’n a la idea de quanta gent hi ha a cada lloc, una tècnica força vàlida doncs per saber on caram s’havia ficat tothom. Moltes cadenes de fast food tancades, alguns cotxes als supermercats (n’hi ha que no tanquen mai), i cert volum de trànsit amunt i avall. He de reconèixer que en un parell d’ocasions fins i tot se’m va passar pel cap plantar-me amb un cartell en mig del carrer principal del poble. Però vaig acabar trobant un edifici en el que sí que s’hi notava força activitat, la residència d’avis del poble. I no, tampoc hi vaig acabar dinant. Tot i que encara no eren ni les 12 del migdia, quan hi vaig arribar la celebració ja feia estona que s’havia acabat. Amb els avis ja se sap.

Però a la quarta va la vençuda. A uns 500 metres de la residència hi havia el que probablement era l’únic restaurant obert de la zona. Un “Golden Corral” amb bufet lliure per menys de vuit dòlars -gall dindi inclòs- on la cua de gent per entrar arribava fins al carrer. M’hi vaig afegir just al davant d’una família que recentment havia perdut l’avi, amb un fill destinat a Irak i que s’havien quedat sense ganes de cuinar. Per sort encara van tenir prou ànims com per compartir el dinar d’acció de gràcies amb un turista que passava per allà.

El “trofeu”