Al ritme de Louisiana

(text publicat el 19/12/2011 a www.lavanguardia.com)

Houma, Louisiana .- El tòpic es compleix a Louisiana, un dels estats més pobres però alhora un dels llocs on la gent sap gaudir més de la vida. Jazz, bon menjar, festa i alcohol. De fet es diu que aquí no es menja per viure, sinó que es viu per menjar. En el meu cas us puc recomanar especialment els “Po’ Boys”, uns entrepans generosos a base de carn o marisc fregit que es van popularitzar després d’una vaga de tramvies a New Orleans al 1929. Però la llista de plats típics no acaba aquí i potser hem de buscar els orígens de la gran varietat gastronòmica en la barreja de cultures que s’han anat succeint a la regió. Si bé els primers en arribar van ser els espanyols, van ser els francesos qui al 1682 li van acabar donant el nom en honor al rei Lluís XIV. D’aquesta manera la zona va quedar sota totes dues influències fins al 1803, en que el president Thomas Jefferson va incorporar aquestes i altres terres als Estats Units d’Amèrica en l’anomenada “compra de Louisiana”. Actualment les principals activitats econòmiques son l’agricultura, la pesca (és el primer productor de cranc de riu del món), l’extracció de recursos naturals (petroli i gas natural) i el turisme.

Wikipedia Facts: LOUISIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 39,93% – McCain/Palin: 58,56%
-El 31è estat en superfície: 135.382 Km2 (4,22 “Catalunyes”)
-El 25è estat en població: 4.533.372 habitants a 2010 (0,6 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 40,65 habitants per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Curious Case of Benjamin Button – The Princess and the Frog
-Tòpic: El paradís dels pescadors – L’estat dels pelicans

New Orleans és la principal atracció del estat -tot i no ser-ne la capital- i és ben coneguda per la seva història, la celebració anual del “Mardi Gras” i sobretot per ser l’origen del Jazz; del què és força fàcil trobar-ne bandes improvisant melodies pels turístics carrers del “French Quarter”. Però oblideu-vos d’imatges bucòliques, especialment a les rodalies del mític Bourbon Street en fer-se fosc. La ciutat és una de les poques del país on es permet el lliure consum de begudes alcohòliques als seus carrers així que, si hi sumem el bon clima i la tradició musical, el resultat és una espècie de Lloret de Mar a la americana (ja em perdonareu) que atrau comiats de solter i altres festes vàries de tota mena. Però tot i l’elevat turisme, en general, tot plegat dóna la sensació d’estar poc cuidat. Cases històriques però antigues, el paviment en desastroses condicions a causa dels baixos pressupostos públics, o les conseqüències encara visibles del huracà Katrina del 2005 hi contribueixen. Els danys van ser tant elevats (i la zona tan pobre) que sis anys no semblen haver estat suficients per rehabilitar els barris més afectats, en els que encara s’hi poden veure algunes cases tal i com van quedar després de ser abandonades pels seus habitants.

A tot això la campanya cap a les presidencials de 2012 no ha tingut una setmana especialment moguda, mentre les enquestes segueixen fent de les seves atorgant més o menys suport als diferents candidats. En general tot sembla estar a l’espera de que passin les dates nadalenques per donar pas a les transcendents -però no decisives- primàries d’Iowa. Fins i tot el controvertit Donald Trump ens ha donat un gens desitjat descans, al decidir no moderar el que hagués estat l’últim debat abans l’inici de les primàries. Només dos dels candidats n’havien confirmat l’assistència, però ell assegura que el principal motiu és mantenir les opcions de presentar-se com a candidat independent.

Pel al què a mi respecta només em queda creuar el Mississippi una vegada més, per deixar enrere les pantanoses terres de Louisiana.