Primàries i batalles que fan història

(text publicat el 23/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Platja de Myrtle Beach

Westminster, South Carolina .- Aquesta ha estat una setmana intensa com poques, seguint de ben aprop els actes de les primàries, i intentant visitar els principals “atractius” de l’estat on va començar la guerra civil americana. El descans previ no ha estat suficient i l’acabo amb els ulls a mig tancar, content de les experiències viscudes. Les limitacions lògiques del projecte fan que només a South Carolina puguin coincidir plenament primàries i ruta, així que els esforços crec que estan prou justificats.

Wikipedia Facts: SOUTH CAROLINA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,90% – McCain/Palin: 53,87%
-El 40è estat en superfície: 82.931 Km2 (2,58 “Catalunyes”)
-El 24è estat en població: 4.625.384 habitants a 2010 (0,62 “Catalunyes”)
-El 22è estat en densitat de població: 55,37 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Glory
-Tòpic: L’estat on es va iniciar la guerra civil – Destí de vacances

L’entrada a l’estat va ser espectacular, amb una primera parada directe al centre de convencions de Myrtle Beach. Sense visita a la ciutat o la costa (més tard ja descobriria quetampoc em perdia res) i amb un objectiu clar: el debat de dilluns a Fox News amb els cinc candidats republicans que en aquell moment es disputaven les primàries. Premsa a dojo, bona organització i bones possibilitats de ser a prop dels protagonistes gràcies als actes previs (i posteriors) al debat. Poder mirar als ulls dels diferents candidats no va tenir preu i crec que va canviar força la impressió a nivell personal que tinc de cadascun d’ells (idees polítiques a banda). Em va agradar Rick Perry amb la seva actitud texana, Santorum no deixava de mirar a terra amb cara trista (o cansada), i per Newt la sensació és de prepotència (a banda de que va fer força tard). Ron Paul desprèn honestedat i naturalitat, potser el motiu per el qual aconsegueix connectar amb tants joves i gent cansada de la política convencional, i per al que fa Mitt Romney… confirmo la sensació de fredor i falta de passió que tants li critiquen. Impagable va ser també la possibilitat d’accedir posteriorment a la “Spin Room”, on els candidats -o els seus representants- es troben amb la premsa per tal de defensar la seva actuació un cop acabat el debat.

La "Spin Room"

Tot plegat van ser més de 12 hores anant amunt i avall, amb un munt d’estones d’empeus esperant als candidats, i sense possibilitats de fer el “guiri” per la zona. Estava clar que el proper debat programat per només tres dies després a la CNN (i sense Rick Perry, a l’abandonar la cursa tres dies després) el deixaria per als professionals. Tot indicava que la població de Charleston s’ho valia i no només de debats van les primàries. De fet crec que vaig aconseguir un bon equilibri combinant els actes de campanya amb les passejades pel nucli antic o concerts de rock a bars solitaris dels afores. Fins i tot hi va haver un moment per assistir al Festival de la Comèdia de Charleston que, curiosament, coincideix en dates amb les primàries. L’esperada visita al Fort Sumter -el lloc on es va iniciar la primera batalla que va acabar originant la guerra civil americana- va servir per tancar l’estada a Charleston el mateixdia de les votacions, just abans de marxar cap on els principals candidats es reunien per celebrar els resultats obtinguts.

Interior del "Fort Sumter"

Fidel a les meves intencions inicials em vaig dirigir al local que la gent de Mitt Romney havia llogat a Columbia per a celebrar la “election night”, però us puc assegurar que a l’ambient s’hi respiraven poques ganes de celebració. Els resultats encara eren provisionals però tot semblava indicar una victòria per sorpresa de Newt Gingrich. Potser per això, amb un to poc amigable, em van acabar indicant que si no m’agradava haver-me de quedar a la sala de premsa sense accés al lloc on es celebrava l’acte principal… me’n podia anar a algun altre lloc. Dit i fet.

Newt es dirigeix a la premsa i als seus seguidors

L’hotel Hilton de Columbia no podia estar més a vessar de seguidors, voluntaris i premsa (molta premsa). Cal dir que hi havia un “catering” prou decent, però sens dubte el que tothom volia era estar a prop del que en aquell moment ja se sabia que era el guanyador de les primàries de South Carolina. Un Dj intentava animar una audiència acalorada i atapeïda en una sala d’actes que es va quedar més que petita, però tot i això l’espera es va fer molt llarga. No va ser fins al cap de poc més d’una hora d’arribar que els cabells blancs del candidat s’endevinaven entre un núvol format per centenars de càmeres i mòbils immortalitzant el moment, el moment de glòria de Newt. El  candidat semblava fora de la cursa fa només unes setmanes quan, després de pujar de forma meteòrica per uns dies a les enquestes, va quedar quart als dos primers comicis. Ara gaudirà d’una segona oportunitat.

Aquí tothom diu que “South Carolina escull presidents” però en aquesta ocasió ningú s’atreveix a utilitzar el tòpic, doncs la cursa segueix més oberta que mai a l’espera del que pugui passar a finals de mes a Florida (el proper estat amb primàries). De moment jo intentaré prendre’m l’estat de Georgia amb un pel més de calma, per intentar arribar-hi en condicions i no acabar com el meu estimat PT Cruiser. Sembla que a ell també l’ha afectat el ritme i ara el motor ha decidit que no vol passar de les 2.500 revolucions per minut, caldrà doncs passar pel taller.

Dels Apalatxes fins l’Atlàntic, de la pluja a un sol radiant

(text publicat el 16/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Wilmington,  North Carolina .- Ja he tocat les aigües de l’Atlàntic, una primera petita fita després de més de dos mesos dibuixant una ruta prou curiosa per alguns dels estats del sud. Però abans d’arribar a la costa m’havia d’acomiadar com cal dels Apalatxes fent una curta visita, amb permís de la pluja, al Blue Ridge Parkway.
La carretera, d’espectaculars paisatges i més de 750Km, connecta el “Great Smoky Mountains N.P.” amb el “Shenandoah N.P.” (a l’estat de Virgínia). L’hivern no és el millor moment per a visitar-la doncs alguns dels trams estan tancats, però quan fa més bon temps son molts els que s’escapen a fer unes vacances recorrent els seus revolts i potser fent nit en alguna de les zones d’acampada. Tant, que es considera l’espai més visitat entre els mantinguts pel Servei de Parcs Nacionals.

Wikipedia Facts: NORTH CAROLINA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,70% – McCain/Palin: 49,38%
-El 28è estat en superfície: 139.581 Km2 (4,35 “Catalunyes”)
-El 10è estat en població: 9.535.483 habitants a 2010 (1,27 “Catalunyes”)
-El 15è estat en densitat de població: 63,80 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Last of the Mohicans (filmada a)
-Tòpic: Destí de vacances – L’estat del primer vol

La sort no em va acompanyar a Winston-Salem, i això que per fi va deixar de ploure. Després de la guerra civil americana molts camps d’aquesta zona es van destinar al cultiu de la planta del tabac i, en conseqüència, van sorgir fins a 16 diferents companyies tabaqueres d’entre les que destaca R. J. Reynolds (propietària de Winston, Camel i un munt més). Però la indústria està més que tocada per les polítiques de prevenció al tabaquisme i la mala imatge en general del sector així que, desprès d’anys amb milers de visites escolars i turístiques, els “tours” a les factories es van cancel·lar definitivament al 1998. A l’entrada de la fàbrica una més que amable recepcionista em va deixar força clar -entre calada i calada al seu Pall Mall- que a diferència de les destil·leries de begudes alcohòliques, aquí les visites no son gens benvingudes.

I a tot això les primàries com van? Doncs els pronòstics es van complir per a Mitt Romney, que va guanyar la cita de New Hampshire amb una destacada distància del segon candidat que no va ser ni Santorum ni Huntsman sinó Ron Paul. Ni el bon resultat del primer a Iowa ni els esforços concentrats al territori del segon van servir per treure uns bons resultats en un estat que tradicionalment vota als candidats més moderats, en part per tractar-se de primàries semi-obertes. Ara totes les cadenes de notícies 24h ja miren amb impaciència cap a South Carolina, on el proper dissabte es celebren les que es consideren les primeres primàries dels estats del sud. Aquí el sistema torna a variar. Si als caucus només els votants registrats com a republicans poden prendre part i a New Hapshire ho van poder fer també els registrats com a independents, en les properes tothom hi pot participar sempre i quan ho sol·licités abans del 21 de desembre de 2011. Caldrà veure com afecta aquest detall als diferents candidats, en un estat en que el guanyador per part del partit republicà sempre s’ha acabat enduent la nominació final a la convenció d’Agost. Ja ho diuen, amb cert orgull, els membres del partit de l’estat… “South Carolina escull guanyadors!”.

Memorial als germans Wright, a Kill Devil Hills

Però, seguint la mateixa estratègia de Tennessee, abans d’abordar un nou estat cal passar uns dies de relax entre estudiants. En aquesta ocasió a la costa de North Carolina, amb una breu visita al memorial dedicat als germans Wright a Kill Devil Hills. Els dos pioners de l’aviació van triar aquest terreny pla i arenós per a intentar amb èxit el primer vol a motor controlat de la història. El bon clima (a l’estiu) i les platges de sorra blanca atrauen també cada any un munt de turistes (que sens dubte contribueixen molt notablement a l’economia de la zona), així que em considero més que afortunat de visitar-ho en temporada baixa. Una bona ajuda per a “la calma” abans de “la tempesta” que m’espera, doncs el meu proper destí i les properes primàries coincidiran per primera vegada en el temps i en l’espai.

Fast Food Nature

(text publicat el 11/01/2012 a www.kolhosp.com)

Great Smoky Mountains National Park

L’U.S. National Parks Service és el “fast food” de la natura però en plan “deluxe”. No un McDonalds o Kentucky Fried Chicken sinó mes aviat un In-N-Out o millor, però “fast food”. Quan un hi para ja sap el què l’espera. Les marques serveixen per això i als EUA hi ha cadenes i franquícies bàsicament de tot el que un es pot imaginar. Tant si el producte és bo com si no, la qualitat és la mateixa a tots els establiments sota una mateixa marca. Vull dir que, si un para a dinar a un restaurant local sense marca, amb només un cartell que diu “Country Cafe”, mai se sap si en sortirà amb un somriure o amb un mal de panxa. Però si el restaurant és d’una cadena concreta i el producte que elabora la marca és una porqueria, es pot dir que la porqueria està garantida. En els National Parks dels EUA, el què està garantit és un cabreig important si et deixes la càmera de fotos a casa.

Davis Bayou (Mississippi) dins Gulf Islands National Seashore

N’hi ha de tota mena. Alguns son gegantins, i altres tan esquifits com un edifici i el terreny que l’envolta. La qüestió és que encara no m’he trobat un sol cas en que la visita a un espai amb el segell del NPS no hagi valgut la pena. Ah! I a sobre en molts casos son gratuïts. Però són “fast food”. Em nego a pensar que la única natura exuberant de la nació està protegida i sota control, hi ha d’haver espais extraordinaris fora dels dominis del departament d’interior! Però no surten als mapes ni a les guies, i per tant més difícils de trobar. I si surten als mapes… caca. Sense protecció, el sector privat s’hi instal·la per tot arreu embrutant la foto. I si no, prova d’agilitat mental: en menys de tres segons senyala a la imatge de Google on comença l’àrea protegida del “Great Smoky Mountains National Park” a Tennessee:

Bingo! Així que viatjant a una setmana per estat no em puc queixar. Si trobo en el mapa una àrea de color verd amb les sagrades paraules “National Park” m’hi llenço de cap sense dubtar-ho, tot i sabent que la visita tindrà poc de salvatge. És natura, però sota control (espero). Els camins estan marcats, sempre hi ha mapes gratis al centre de visitants i els “rangers” son sincerament amables (crec). A vegades pot semblar un parc de la Disney. I no se com s’ho fan, però els “aligators” acostumen a estar a una distància prudencial fora del teu abast (espero). Potser són ells els qui, sabent que tenim prohibit sortir del camí senyalitzat, trien allunyar-se de nosaltres. Potser som nosaltres els qui estem sota control. ¿Va dubtar Theodore Rooseveltquan va pressionar fins convertir Yellowstone en el primer parc nacional?

El Rei, musica country i alguns processos difícils d’explicar

(text publicat el 09/01/2012 a www.lavanguardia.com)

"Street car" a Memphis

Asheville, North Carolina .- Encara que geogràficament Tennessee es troba al mig del país, això de viatjar pels estats considerats del sud està sent tota una experiència. Passar el cap d’any a Memphis va ser la benvinguda ideal a l’estat que va fer gran la música country i, posteriorment, a Elvis Presley. Segurament les dates hi han ajudat, però la sensació de festa continuada ha estat present en les diferents ciutats que he visitat. Tant al “Beale Street” de Memphis com al “Broadway” de Nashville, cada nit es poden trobar múltiples actuacions en viu que intenten reviure un passat musical que probablement ja no tornarà a ser el què un dia va ser.

Wikipedia Facts: TENNESSEE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,83% – McCain/Palin: 56,90%
-El 36è estat en superfície: 109.247 Km2 (3,4 “Catalunyes”)
-El 17è estat en població: 6.346.105 habitants a 2010 (0,85 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 53,29 hab/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: 21 Grams / The Green Mille (filmades a)
-Tòpic: L’estat de la música Country

La primera parada, especialment venint de Tupelo (Mississippi), havia de ser Memphis. Un jove Elvis hi va aterrar amb la seva família al 1948 i és aquí on va començar la seva carrera musical que el va portar a ser “el Rei”. Per als més fans hi ha un munt de possibilitats per recordar-lo. Des de fer un tour per Graceland (la seva mansió), al museu del “Rock and Soul” o la visita aSun Studio (on va ser “descobert i va gravar els seus discs). El problema és que tot i que m’encanta Elvis, sempre m’acaba resultant un pèl embafador després d’unes quantes cançons. Calia doncs continuar la ruta cap a la capital de la música a partir de la qual Elvis va crear els seu particular estil, i la que més sovint m’acompanya a la carretera. I es que va ser a Nashville, -concretament al 1925 al Grand Ole Opry– on es va iniciar la transformació de la música Country cap el que és avui en dia. El que en aquells temps no eren més que cançons populars cantades als bars i places dels pobles va acabar sent, gràcies a les estacions de ràdio establertes a Nashville, un fenomen de masses al país i arreu del món.

"Country Music Hall of Fame" a Nashville

I mentrestant, la tan anticipada cursa cap al nomenament del partit republicà per fi ha començat. El caucus d’Iowa ja ha quedat enrere amb un resultat que atorgarà 13 delegats per Romney i 12 per Santorum, dels 2.380 que hi ha en joc de cara a la convenció republicana d’Agost. Però això no para i aquesta setmana és el torn de New Hampshire, un estat al nord-est del país on s’esperen resultats força diferents als d’Iowa. Si bé fins ara les qüestions religioses i purament conservadores han tingut un paper determinant, a New Hampshire caldrà buscar altres recursos degut al caràcter més moderat de la població. S’esperen doncs bons resultats per a Mitt Romney i potser també per a Jon Huntsman, que va saltar-se el primer caucus per tal de centrar-se en aquest estat. El dubte és què passarà Rick Santorum, que va sorprendre amb molt bons resultats però que no ha comptat amb suficient suport ni temps per “treballar-se” el terreny tal i com va fer a Iowa. Ah! I cal tenir molt present també que el sistema canvia doncs a New Hampshire no es celebren caucus sinó primàries semi-obertes, en les que poden participar tant els que han declarat ser votants republicans com els que s’han registrat com a independents.

Dubtes? A veure si aconsegueixo esvair-ne alguns. Els caucus consisteixen en reunions veïnals on s’escolten les propostes de les diferents candidatures (mitjançant representants dels candidats)  i cadascú vota després la opció que més li ha agradat. A les primàries, en canvi, simplement es vota el candidat escollit sense haver d’escoltar postures ni reunir-se amb els veïns. Però això no és tot, doncs a les primàries no sempre pot votar la mateixa gent a cada estat on es celebren. Per a votar als EUA cal estar prèviament registrat com a votant i, en el tràmit, es pregunta al ciutadà si vol constar com a votant republicà, demòcrata o independent. Mitjançant això, els partits de cada estat defineixen qui pot participar en el procés d’elecció del candidat segons la seva “afiliació”.

Per mi la setmana ha estat llarga i atapeïda, i la ruta sempre m’obliga a continuar sense massa temps a descansar. Però per sort he pogut passar el cap de setmana sense presses camuflat entre estudiants de la universitat de Tennessee a Knoxville, la ciutat on va créixer Quentin Tarantino. Bon ambient, xerrar de tot i de res, cerveses (sempre!) i escoltar música country al porxo de la casa. El millor que podia fer per agafar forces abans de canviar d’estat, tot creuant les “Smoky Mountains” fins a North Carolina.

Caucus? Quin caucus?

(text publicat el 04/01/2012 a www.lavanguardia.com)

 

Dickson, Tennessee .- Són més de la una de la matinada i encara no hi ha un resultat del tot clar del caucus celebrat ahir a Iowa. L’inici de les primàries m’ha enxampat a Tennessee i, ja que no ho he pogut viure “in situ”, m’he procurat una senzilla i tranquil·la habitació de motel per observar i aprendre del procés. Tot el que se sap a hores d’ara és que hi ha un empat tècnic amb només vuit vots de diferència a favor de Mitt Romney -declarat vencedor- respecte Rick Santorum. Els segueix Ron Paul en tercera posició i la resta ja queda a força distància. Si en voleu saber més, sempre podeu donar un cop d’ull a la crònica a La Vanguardia firmada per Marc Bassets.

Però ara potser us esteu preguntant què caram és això del caucus i les primàries. Jo no us en podré donar una resposta concreta i precisa, ja que són les primeres eleccions nord-americanes que visc amb certa intensitat i em falta experiència per entendre exactament com funciona aquest sistema tant complicat. Però en tot cas sí que cal tenir clar que és el procediment mitjançant el qual els diferents candidats que volen optar a la presidència del país competeixen per ser el nominat per cadascun dels partits polítics. És un procés que està molt ben reglamentat i que es segueix amb molta intensitat per part dels mitjans de comunicació. Com que Obama (del partit demòcrata) ja ha anunciat que es presenta a la reelecció només el partit republicà necessita triar el seu líder, ja que tot i que hi ha més partits a l’hora de la veritat només acaben comptant aquests dos.

Així, cadascun dels estats lliures associats, el Districte de Columbia, i els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica, hauran de passar per aquest procés (alguns l’anomenen primàries i altres caucus). El calendari sempre és una part essencial de tot plegat, ja que cada estat acabarà aportant un determinat nombre de “delegats” als diferents candidats (compten com a vots) que progressivament s’aniran sumant en un recompte únic que determinarà el guanyador. Però la data més important acostuma a ser l’anomenat superdimarts, en què es celebren 13 primàries i caucus en un sol dia. D’aquesta manera, a mesura que és va avançant es va veient quines són les preferències dels votants i no es gens estrany que els candidats abandonin la carrera quan es veuen sense possibilitats de sortir-ne victoriosos.

És important entendre que aquesta és una carrera de fons, que costa molts diners i que els candidats porten preparant-la des de fa molt de temps. Per posar un exemple, Santorum ha obtingut uns excel·lents resultats a Iowa en bona part gràcies a haver-se recorregut cadascun dels 99 “countys” -o províncies- que el formen. En canvi, no ha pogut dedicar tants esforços a New Hampshire, el següent estat a celebrar primàries, en què els resultats no tenen perquè ser els mateixos. A més, cal tenir en compte que a causa dels bons resultats a Iowa ara ell està al punt de mira de tots els mitjans de comunicació, cosa que en molts altres casos ha estat més un problema que no pas una ajuda. Com veieu, això no ha fet més que començar. Quedeu avisats!