In the desert you can remember your name

(text publicat el 22/02/2012 a www.kolhosp.com)

De camí a Terlingua, Texas

El meu pas pel desert del sud-oest de Texas prometia, dues de les poques persones que hi viuen havien acceptat la meva sol·licitud de passar la nit a casa seva. La destinació eraTerlingua, just als afores del “Big Bend National Park”, on m’ensumava que no m’hi esperava el típic entorn turístic que acostuma a envoltar aquests espais protegits. El “Big Bend” està massa lluny de tot i gens al pas de res, de fet el poble amb condicions més proper està a unes 80 milles de distància. De Barcelona a Figueres de desert, només amb una dotzena de tràilers i rulots escampades que deuen servir de casa als cowboys quan cuiden dels seus ranxos. A tocar de la frontera amb Mèxic, Terlingua és un refugi natural per a qui vol escapar de la civilització.

“No facis plans”, em deia un jove canadenc. Després de viatjar fent autoestop per arreu dels Estats Units, va decidir quedar-se aquí de forma indefinida. Ja fa temps que li ha caducat el visat però no l’importa, mentre no surti del desert ningú no li demanarà i sempre pot donar un cop de mà a l’única botiga de queviures a canvi d’alguns dòlars en negre. Me’l vaig trobar dins el parc, on hi havia entrat per veure els efectes de la pluja de la nit anterior sobre les plantes. Es veu que estan una mica més verdes. Vesteix tot de negre i porta penjant del cinturó una tassa bruta de cafè que utilitza allà on el conviden. -Ets naturista? -No. -Estudies el desert? -No, és que m’agrada el desert. Aquesta va ser la seva explicació i suposo que l’excusa per quedar-se a viure a l’únic lloc on, segons les seves paraules, la gent no era completament imbècil.

Terlingua no té forma de poble. Uns quants negocis a peu de carretera i la resta tot ben escampat, que de terreny no en falta. Els seus orígens es remunten a la dècada dels 80 del segle XIX, quan s’hi va descobrir mercuri i fins a dos mil miners van poblar la zona. Avui només hi viuen unes 300 persones. Algunes treballen, altres no tant; però totes tenen la seva història. Una cantant de “gospel agnòstic” cansada de fer gires i voltar pel món, un doctor que treballa durant 15 dies seguits a un zona remota d’Alaska i ve quan pot, un pare de dos fills mexicans que els volia portar a una escola dels EUA i es va quedar atrapat quan la furgoneta va fer pana sense diners per arreglar-la. El lloc de trobada és la porxada, al “Ghost Town”, on hi ha una botiga per als pocs turistes i un bar-restaurant amb escenari. Ningú et diu res si portes la teva cervesa de casa i, mentre es pon el sol, s’hi pot conversar sobre política americana amb un agradable sentit comú que més sovint del que m’agradaria he trobat a faltar.

Imatge d’arxiu de Terlingua, Texas. Any aproximat 1936 (Grant, George A.)

Ja és fosc. Si la primera nit la vaig passar veient els llamps des de la finestra d’una caravana, la segona em toca passar-la a les runes del que un dia deuria ser la casa d’un miner. No hi ha llum, no hi ha aigua corrent, el lavabo és tan gran com el desert, i les parets no arriben al sostre metàl·lic que hi han instal·lat els qui m’acullen. Això sí, el lloguer “només” costa 30 dòlars al mes. A mi em toca dormir a l’entrada amb tot de trastos, ja que ells ocupen l’única habitació. -Tens tenda de campanya? Potser la podries plantar al terra de “la cuina”… Però vaig preferir dormir al cotxe, ben protegit de la pluja i sense complicacions. Al matí següent, mentre preparaven una mica de cafè i amb la roba clarament mullada em van preguntar pels plans del dia. -He de rentar roba, que només em queda una muda neta. -Doncs mira, ja és més del que tenim nosaltres.

Don’t mess with Texas

(text publicat el 22/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Exposició al Space Center de Houston, Texas

White Sands National Monument, New Mexico .- És literalment impossible recórrer la gran extensió de l’estat de Texas amb el temps que hi he pogut destinar, de fet és el segon més gran només després d’Alaska. Per sort al desembre en vaig poder fer un primer tast amb la visita a Dallas, al nord, en motiu d’un partit dels Cowboys. D’aquesta manera en aquesta ocasió he pogut concentrar la ruta a la part sud, passant per alguns punts que he considerat claus per a entendre el caràcter d’una regió en la que alguns sectors en reclamen la independència respecte els Estats Units.

Wikipedia Facts: TEXAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 43,68% – McCain/Palin: 55,45%
-El 2n estat en superfície: 696.241 Km2 (21,68 “Catalunyes”)
-El 2n estat en població: 25.145.561 habitants a 2010 (3,35 “Catalunyes”)
-El 26è estat en densitat de població: 37,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: No Country for Old Men / Apollo13 / (Bonus: Walker, Texas Ranger)
-Tòpic: Lone Star State (L’estat de l’estrella solitària)

Venint de Miami -amb parada inclosa al Mardi Gras de New Orleans– estava clar que la primera destinació a Texas seria Houston (dieu vosaltres la frase o la dic jo?). La capital de l’energia als EUA (bàsicament el petroli i gas natural) és ben famosa per allotjar les grans instal·lacions que hi té la NASA per controlar les missions espacials i entrenar als astronautes. La visita és especialment recomanable per als qui, com jo, els fascina la tecnologia i la ciència en general. Permet veure en primera persona artefactes tant autèntics com el coet Apollo 18, que mai va ser llançat a l’espai per falta de pressupost, o la última càpsula de les missions Apollo en tornar a la Terra . Per als més mitòmans (aquí també m’hi compto) menció especial al pas per la sala de control de missions que tantes vegades hem vist en imatges, o la possibilitat de tocar una de les 8 úniques roques lunars al món en exhibició.

"El Alamo" a San Antonio, Texas

Seguint la ruta cap al oest era obligada una ràpida parada a Sant Antonio, on es poden visitar les missions espanyoles que van protagonitzar bona part de la història de la independència de Texas respecte Mèxic. La més famosa és la del Alamo, doncs allí s’hi va produir la batalla que va acabar inspirant i animant a la resta de tropes fins a la victòria final. Però aquí les grans distàncies no perdonen, així que no hi va haver temps per massa més. La meva intuïció em deia que valia la pena destinar tres dies a visitar un dels parcs nacionals més grans però menys visitats del país, el “Big Bend”. Vaig encertar de ple. Tenint sempre present l’agulla del dipòsit de benzina (i omplint el tanc a cada gasolinera del camí) em vaig afartar de fer milles endinsant-me al desert tot deixant enrere la civilització. Un cop hi vaig arribar vaig descobrir que tot i estar envoltat d’un paisatge de pel·lícula, res va ser més interessant que escoltar les històries dels qui per un motiu o altre han decidit conviure amb les dures condicions del desert.

El pic de Guadalupe i "El Capitàn", els punts més elevats de Texas

Mentrestant, hi ha hagut ben poques novetats pel que fa a la campanya electoral que acabarà triant qui s’enfrontarà a Obama. La propera data clau és la setmana vinent, amb les primàries d’Arizona i Michigan, amb especial importància de les segones doncs és l’estat on va néixer Mitt Romney i del qual el seu pare en va ser governador. Una derrota aquí a favor del candidat ultra-conservador Rick Santorum deixaria força tocades les possibilitats de Mitt, al qual ara per ara les enquestes no li són massa favorables. Així Romney centra ara la seva estratègia en intentar fer-se valdre com l’únic candidat republicà capaç de combatre Obama. La qüestió és que segurament quelcom de cert hi ha, doncs fins i tot hi ha alguns demòcrates que estan fent campanya a favor de Santorum perquè creuen que no podrà convèncer prou votants a les eleccions de Novembre. Això sí, tot sembla indicar que serà l’un o l’altre, doncs ni Ron Paul ni Newt Gingrich compten hores d’ara amb els suports necessàris.

El meu recorregut per Texas l’he acabat a El Paso. És una de les ciutats més segures i amb menys homicidis dels EUA tot i estar ben enganxada a la ciutat mexicana de Juárez, considerada la ciutat més perillosa del món. La presència de la frontera es deixa notar i de fet a les carreteres hi ha instal·lats controls d’immigració que aturen a tots els vehicles per demanar els papers. A mi de moment me n’ha tocat passar tres, tot i que suposo que algun més em trobaré passant per New Mexico i Arizona camí de California. Crec que per a les properes setmanes m’esperen un munt de paisatges desèrtics… De moment ja n’he visitat el primer a New Mexico, on he trobat un lloc molt especial per escriure aquest post (offline) tot esperant la posta de sol.

Operación Casa Blanca

(text publicat el 19/02/2012 a www.gimeno111.com)

En los EEUU están de campaña electoral. Este año se celebran las elecciones que acabarán determinando quien ocupará la Casa Blanca durante los siguientes cuatro años y nadie ha tenido que convocarlas. Aquí las cosas están bien claras y de hecho se puede saber la fecha de cualquier comicio simplemente mirando un calendario (cada cuatro años, el primer martes de Noviembre). Si a esto le sumamos que los presidentes no pueden serlo más de dos legislaturas consecutivas, podemos llegar a entender lo fácil que es anticipar movimientos, y empezar a “informar” sobre ellos.

Es complicado saber con precisión cuando apareció la primera noticia sobre la cita electoral de 2012 (posiblemente el día siguiente a la victoria de Obama en 2008), pero sí sabemos que el primer debate entre candidatos republicanos se celebró en FOX News el 5 de Mayo de 2011. Es decir, un año y medio antes de que los ciudadanos deban acudir a las urnas. ¿No les parece un poco demasiado? ¿Y si les digo que estos debates y los hechos que los rodean suelen ocupar espacios destacados en los medios de información del país, ya a esas alturas? La carrera hacia la presidencia es material de primera para las cadenas de noticias 24h (CNN, FOX News y MSNBC), ávidas de material para atraer espectadores. De hecho quizás sea el producto más cercano a los “realitys” tipo “Operación Triunfo” del que se pueden permitir informar sin perder demasiada credibilidad. Tanto se parece, que hasta hay candidatos que en el proceso “deben abandonar la academia”. A medida que pasan las semanas la intensidad aumenta, y antes de finalizar el año se celebraron hasta 16 debates republicanos más en los distintos canales nacionales.

Luego llega la segunda parte, en la que por fin empiezan a haber votaciones más allá de las encuestas telefónicas. Cada uno de los 50 estados (más Washington DC y los estados libres asociados) deben celebrar sus propias elecciones -llamadas Caucus o Primarias- que servirán para determinar finalmente el ganador. A este punto ya no se repara en gastos. Las principales figuras de los medios se desplazan por el territorio para cubrir los comicios, especialmente en los primeros en celebrarse (ya que todas las opciones están aún abiertas). Tanto que viajando en coche por Tennessee, cuando la emisora de música country (por supuesto) conectó con “ABC News” para el boletín informativo, todas las noticias fueron sobre la carrera presidencial. Todas. Ni temas internacionales, ni deportes, ni información meteorológica.

Y ahora, para acabar, viene el que espero que me permitan llamar el “pero todavía hay más”. Toda esta atención, cobertura, despliegue, titulares y horas y horas de radio y televisión… no son para informar de la campaña electoral. Aunque lo parezca. Todo el esfuerzo, hasta que haya un ganador, es solamente para informar sobre la elección del candidato de un partido político, el republicano.

Florida, segona part: Miami Beach, caimans i altres bestioles

(text publicat el 14/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes del "downtown" de Miami

Houston, Texas .- Hi ha una anomalia a l’estat de Florida, una zona en la que el continu espai-temps funciona de forma diferent a la resta dels Estats Units. Estic exagerant, sí, però és que el xoc va ser important quan al entrar al supermercat la caixera es va dirigir a mi directament en espanyol mentre jo mirava de reüll una còpia de la revista “¡Hola!” amb Jesulín de Ubrique a la portada. A Miami (o més concretament a Miami Beach) els referents canvien. Cartells i diaris en espanyol, restaurants de menjar cubà, emissores de música llatina, Estrella Damm a les botigues i cervesa Mahou al locals de “montaditos”. Segurament hi va contribuir ser acollit per un català amb un munt d’amics espanyols a la ciutat, però la influència hispana és tant important allà que fins i tot diria que un no necessita l’anglès per moure’s amb normalitat per la ciutat.

M’agradaria poder-vos fer una mica d’enveja i dir que em vaig passar els dies prenent el sol a alguna platja o fent barbacoes en mànigues de camisa, mentre a Catalunya us pelàveu de fred. El cert però és que va estar plovent durant quasi tota la meva estada allà i l’única estona en que la pluja semblava que no era una amenaça, la vaig aprofitar per fer quatre fotos de la ciutat i visitar Little Habana. Com és ben conegut, el sud de Florida és el refugi de milers de cubans exiliats que no combreguen amb les idees de Fidel Castro i molts d’ells es van concentrar en un barri que avui en dia encara conserva detalls força pintorescs. Per descomptat que ara ja no és el que un dia va ser, però trobar-se tot de gent jugant al dominó en una plaça, o una estrella de Julio Iglesias a l’estil del passeig de la fama de Hollywood te’n dóna una idea.

Jugant al dominó a Little Habana

La pluja també pot arribar a ser divertida, si més no entretinguda. El dia en que vaig decidir visitar el parc nacional dels Everglades, al sud de la península, el temps va ser ridículament variable. Per començar feia calor, humitat i una mica de sol; així que sense aire condicionat al cotxe semblava bona idea obrir la capota i deixar circular l’aire amb més llibertat. Però no. El clima subtropical ens va tenir ben ocupats amb ruixats intensos de cinc minuts, seguits d’un sol espaterrant. Literalment era possible veure venir la pluja, cosa que no va anar gens malament per anticipar refugis. En tot cas això no va impedir poder veure l’atracció principal del parc, els caimans. Aquest és un bon moment de l’any per veure’n i, entre ruixat i ruixat, vam poder gaudir -des d’una distància que semblava poc prudencial- d’exemplars realment espectaculars.

"Gators" al Parc Nacional dels Everglades

També és un bon moment per un altre tipus de bestioles ferotges, concretament les polítiques. Si bé Mitt Romney segueix sent per a molts el favorit per a guanyar la nominació, Newt Gingrich insisteix en que no afluixarà fins a la convenció d’Agost mentre Rick Santorum no deixa de sumar suports. Si semblava que Mitt ho tenia tot encaminat, la setmana passada se li van torçar els plans al perdre en tres estats on Santorum va acabar convencent als votants conservadors. Les victòries es poden considerar simbòliques, especialment a Missouri on per problemes amb les dates no hi havia representants en joc, però envien un missatge molt important setmanes abans del “super-dimarts” (en que fins a onze estats celebren les primàries i caucus). La qüestió és si Santorum podrà aguantar la inèrcia ascendent o acabarà caient com ha passat amb els altres candidats que en un moment o altre han despuntat. En tot cas Santorum té al seu favor no canviar d’opinió “segons bufa el vent”, i ser especialment consistent amb els valors conservadors i religiosos. De moment sembla que hi ha campanya per estona, i molts ja esperen els anuncis amb missatges agressius de Mitt Romney contra Rick Santorum seguint l’estil utilitzat a Florida contra Newt. Sincerament, espero que no comencin “Googlejant-ne” el cognom…

Florida, primera part: Cotxes, Dalí, i Super Bowl

(text publicat el 07/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Platja de Daytona

Miami, Florida .- Sol, gent gran i en Micky Mouse. Per descomptat Florida no és només això, encara que segurament és el primer que us pot venir al cap quan sentiu el nom. En realitat també també té cocodrils. Bromes a banda, aquest és un dels estats més grans i amb més població de tots els que visitaré i això es nota també amb la diversitat cultural i les nombroses ofertes d’oci que ofereix. El sud potser està ben dominat per la influència llatina, però a la meitat nord encara hi ha espai per alguns tòpics clàssics americans. Concretament a Daytona Beach ho vaig poder experimentar intensament en un sol dia. Conduir per la platja com si fos un carrer més de la ciutat, assistir a missa sense ni tan sols baixar del cotxe, anar a les carreres al mític “Speedway” i acabar el diumenge dormint en un vaixell de vela atracat a les aigües del Atlàntic. De pel·lícula.

Wikipedia Facts: FLORIDA
-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,03% – McCain/Palin: 48,22%
-El 22è estat en superfície: 170.304 Km2 (5,30 “Catalunyes”)
-El 4rt estat en població: 18.801.310 habitants a 2010 (2,51 “Catalunyes”)
-El 10è estat en densitat de població: 135,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Scarface / Miami Vice
-Tòpic: L’estat de les taronges, els cocodrils i els huracans (també el de la 3a edat)

Walt Disney World, al centre de Florida

A pocs estats s’explota tant el bon temps com aquí. El clima sub-tropical proporciona unes temperatures màximes entre els 24 i els 33 graus (Celcius) que atrauen durant tot l’any turistes que busquen sol i refugi del fred. Als mesos d’hivern és fàcil veure “Snow Birds” -ocells de neu- dels estats del nord i Canadà, que aprofiten uns dies de vacances per oblidar-se d’haver de retirar la neu del jardí per poder sortir de casa. Segurament per això en Walt Disney va decidir comprar aquí als anys 60 una gran àrea de terreny, sumant petites propietats que eren adquirides per “empreses tapadora” a fi d’evitar l’especulació. Així finalment va poder iniciar el seu ambiciós projecte construint un gran (enorme) complex d’oci format actualment per quatre parcs temàtics, dos parcs aquàtics, desenes d’hotels, camps de golf, centres comercials i fins i tot un petit circuit de carreres. I tot en una atmosfera protectora de somnis, desitjos i fantasia (dibuixos animats, tot ben net i cuidat, i amabilitat extrema dels treballadors). El projecte és tant complet que fins i tot va arribar a incloure el que avui en dia és la població de Celebration, un espai residencial de luxe amb cases espectaculars en el que pots ser multat si no tens el jardí ben arreglat. Per descomptat, com a bon aficionat als parcs temàtics que sóc, no vaig poder resistir la temptació de visitar (de nou) la que deu ser la major concentració d’atraccions del món. I abans de seguir baixant, parada obligada per fer una visita pendent des de fa molts anys: el “Dalí Museum” de Saint Petersburg. Una de les col·leccions més importants del món del geni, amb alguns dels quadres més espectaculars, en un edifici nou de trinca que els hi sap treure rendiment.

Edifici del "Dalí Museum" a Saint Petersburg

I mentrestant la cursa presidencial ha anat continuant. Mitt Romney es va endur la setmana passada dues victòries consecutives, a les primàries de Florida i als caucus de Nevada. Ara tot convida a pensar que l’ex-governador de Massachusetts ho té ben fàcil per acabar sent el nominat republicà, però abans haurà de seguir combatent un agressiu Newt i les bones relacions que Santorum manté amb els líders religiosos conservadors (amb molta influència a alguns estats). En tot cas, reptes relativament senzills si tenim en compte els poderosos recursos amb que compta. Jo de moment centraré les meves visites a la punta sud de Florida, ciutat de Miami inclosa. D’entrada us puc dir que a l’arribada em va semblar haver entrat a un país diferent al que he estat visitant durant tres mesos, es clar que veure la Super Bowl a casa d’un noi francès amb convidats d’arreu del món tampoc va acabar d’ajudar. Per cert, potser ja sabreu que la van guanyar els New York Giants, el mateix equip que aquesta temporada s’ha encarregat d’eliminar els meus estimats Cowboys i 49ers.