La terra promesa de Hawaii

(text publicat el 14/03/2012 a www.kolhosp.com)

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.