Ponts, granges, blat de moro i… art?

(text publicat el 23/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Un dels sis ponts coberts al Madison County

Chicago, Illinois .- Lliçó apresa: no sempre refiar-se dels tòpics. A principis de gener Iowa va donar el tret de sortida de la campanya de primàries republicanes amb la celebració dels caucus, fet que li va proporcionar una gran presència i notorietat als mitjans de comunicació durant moltes setmanes. Fins i tot jo li vaig dedicar un “post” intentant explicar què caram és un caucus. Però si hem de fer cas als nombrosos reportatges especials i cobertures dels diferents canals de televisió que es van fer per a l’ocasió, l’estat no és res més que un munt de camps de blat l’un darrere l’altre. I potser gairebé ho és però, com acostuma a passar en aquest viatge, no només.

Wikipedia Facts: IOWA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 53,93% – McCain/Palin: 44,39%
-El 26è estat en superfície: 145.743 Km2 (4,54 “Catalunyes”)
-El 30è estat en població: 3.046.355 habitants a 2010 (0,41 “Catalunyes”)
-El 35è estat en densitat de població: 20,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn – The Bridges of Madison County
-Tòpic: L’estat dels ciclons – L’estat del blat

L’entrada a l’estat no va poder ser més “de pel·lícula”. El petit i tranquil poble de Winterset (ben a prop de Des Moines) podria ser un d’entre molts si no fos perquè és la capital del comptat que en el seu dia va decidir cobrir els ponts, i perquè al 1907 hi va néixer ni més ni menys que el mateix John Wayne. Segons expliquen, per tal de protegir de la intempèrie les cares peces de fusta que formen el terra del pont, es va decidir cobrir un total de 19 ponts (dels quals ara només en queden sis). No són ni de bon tros els únics ponts d’aquestes característiques als EUA -també l’estat de Pennsylvania té més de 200 ponts coberts-, però sí que són els que van inspirar la història que va portar a Clint Eastwood a immortalitzar-los en la famosa pel·lícula The Bridges of Madison County. I si a tot això hi sumem la possibilitat de visitar la casa on va néixer el mític actor de “westerns”, entendreu que la visita era obligada.

Obra de Jaume Plensa al jardí d'esculptures a Des Moines

La sorpresa però va arribar a la ciutat de Des Moines (llegir amb accent francès). Jo m’esperava una capital modesta a l’estil d’altres estats de característiques similars però resulta que, a banda de tenir blat de moro, Iowa també és un important referent pel que fa a companyies d’assegurances sent-ne Des Moines el principal centre d’operacions. Carrers amples, edificis alts i col·leccions d’art a l’abast de tothom. Potser fruit dels diners que aporten les companyies d’assegurances, Des Moines compta amb un interessant centre d’art amb obres de gran prestigi amb noms tan coneguts per nosaltres com Picasso o Miró. Però el museu (d’entrada gratuïta) no és l’única opció per als amants de l’art. Al centre de la ciutat s’hi pot trobar també un agradable parc destinat a escultures on passejar entre 24 obres valorades en més de 40 milions de dòlars.

Mentrestant sembla que l’encara candidat Mitt Romney hagi passat a ser per a gairebé tothom, el nominat i guanyador definitiu del procés de primàries. Però la continuïtat en la cursa dels altres candidats i el fet que matemàticament encara no se’l pot declarar vencedor, impedeixen hores d’ara que l’equip de campanya de Mitt uneixi forces amb l’equip general del partit republicà. Aquest fet podria estar donant un cert avantatge a la campanya d’Obama, ja que li permet centrar-se en un contrincant definit sense una campanya encara del tot ben organitzada. Per això molts esperen una victòria contundent de Romney en les cinc primàries programades per aquest dimarts, per tal de forçar a la resta de candidats a suspendre les seves campanyes.

Com no podia ser d’una altre manera, el últims dies de ruta per les terres d’Iowa els vaig destinar a explorar la seva part més rural. Potser massa rural i tot. A només mitja hora cap al sud d’Iowa City -antiga capital de l’estat i ara centre universitari- hi ha una zona amb gran presència de granges habitades per famílies “amish”, conegudes per seguir vivint gairebé com en el segle XVII. Cases en les que no hi ha signes evidents d’electricitat, carruatges tirats per cavalls, i vestimentes clàssiques en entorns que es valen la foto. Finalment, em trobava rodejat pels famosos camps de blat o, més ben dit, del que en queda d’ells ja que ara mateix no són més que camps segats a punt de ser llaurats de nou. Com en d’altres ocasions, uns dies tranquils per agafar forces abans del proper repte: l’estat d’Illinois començant directament per la gran ciutat de Chicago.

Quadrícules i tornados al pas per Kansas

(text publicat el 19/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Una part de la quadricula de carreteres al nord-est de Kansas

Des Moines, Iowa .- Hi ha una regió entre els estats de Nebraska i Kansas en què la terra és tan plana i la densitat de població tant baixa, que les carreteres formen una quadrícula. Fins i tot les poblacions estan quasi alineades, cosa que fa que em pregunti si va ser abans la carretera o el poble. Al planejar la ruta vaig tenir clar que una zona així l’havia de visitar, encara que després al passar-hi la quadrícula es difumina per passar a ser una senzilla carretera recta i llarga enmig de camps. Per descomptat no tot Kansas és així, però en general sí que hi dominen les grans extensions dedicades a la ramaderia, l’agricultura i l’indústria que l’envolten. De fet Dodge City -la meva primera parada- és un dels principals centres de processament de carn del país, cosa que es deixa notar fàcilment amb “l’olor” que impregna tota la zona.

Wikipedia Facts: KANSAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,65% – McCain/Palin: 56,61%
-El 15è estat en superfície: 213.096 Km2 (6,64 “Catalunyes”)
-El 33è estat en població: 2.853.116 habitants a 2010 (0,38 “Catalunyes”)
-El 40è estat en densitat de població: 12,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Wizard of Oz – Superman – Dances with Wolves 
-Tòpic: La cistella del pa – L’estat dels gira-sols

Buscant una mica de contrast vaig anar a parar a Wichita, la ciutat més poblada de l’estat i, segons diuen, una de les deu millors dels EUA on viure. Però a no ser que els factors que van tenir en compte per fer el rànquing fossin diferents als que jo prioritzaria, diria que s’han passat. Motius a favor no en falten: uns llocs de feina de qualitat gràcies a importants seus d’empreses aeronàutiques, un preu de l’habitatge més que raonable, i un ambient en general agradable i tranquilper passejar els diumenges a la tarda. Però també n’hi ha alguns en contra, com la sensació de poca activitat cultural i… les alertes de tornado. Sí, tota la regió central dels EUA és ben famosa per les fortes tempestes que en ocasions originen devastadors tornados i aquí no se n’escapen. De fet, recordeu com arriba Dorothy des de Kansas al país d’Oz? Exacte.

Cel tapat al "Tallgrass Prairie National Preserve", Kansas

Justament va ser l’alerta per una d’aquestes tempestes la que em van fer marxar de Wichita unes hores abans de les previstes. No m’hagués importat gens veure en directe un tornado per fer-li un parell de fotos, però suposo que el seny va fer acte de presència. Durant el trajecte fins a Kansas City passant per la “Tallgrass Prairie National Preserve”, els forts vents i els cels tapats van ser constants però en cap cas vaig observar res que pogués recordar a un remolí. No hi va haver ocasió per a una foto. La tempesta em va esquivar (o jo a ella) només tocant terra en forma de tornado en algunes zones rurals dels afores de la ciutat (tot i que va fer destrosses importants a altres regions). Ja està bé així. Parlant amb qui m’acollia vaig descobrir que tampoc no és un fenomen tan senzill d’observar ja que ella, tot i haver-hi viscut des de petita, mai no havia tingut l’oportunitat de veure’n un en primera persona.

Una altra tempesta ben diferent és la que viuen els canals de notícies 24h amb el que han anomenat “La guerra contra les dones”.  La competició contra Santorum va fer que Romney hagués d’apropar-se a la dreta ultra-conservadora, havent d’adoptar certes postures en contra del control de natalitat. Aquestes afirmacions li estarien passant ara factura en les enquestes d’intenció de vot respecte d’Obama i, per tant, la lluita per convèncer el vot femení està atraient molta atenció. Especialment ara que sembla que Mitt Romney s’ha quedat sense rivals a la cursa republicana i els mitjans de comunicació ja el comparen amb el president i gairebé ignoren la resta de candidats. De moment, pel que fa al debat sobre l’elecció de candidat o candidata a la vicepresidència, Romney ha anunciat que ha delegat la recerca a una membre del seu equip i que no en desvetllarà el nom fins a la convenció d’agost a Tampa.

"Skyline" de Kansas City, a Missouri

I amb tot això jo ja havia anat a parar a un altre estat, i quasi sense assabentar-me’n. Sabia que la frontera entre Kansas i Missouri divideix la ciutat de Kansas City, però no m’esperava que la part més interessant i desenvolupada de la ciutat es trobés a l’estat que no li dóna el nom. Però només va caldre fer com si no ho sabés i no fixar-me amb fronteres, per gaudir d’una ciutat amb molta més vida que Wichita: visita a un mercat de segona mà, cafeteries encantadores, dos “weeklies” (revistes independents gratuïtes) i, fins i tot, un festival de cinema que es celebrava mentre jo era a la ciutat. Què més puc demanar? Com comprendreu aquesta ciutat sí que entra per mèrits propis a la meva llista particular de “llocs on si s’escau, en un moment determinat, podria arribar-hi a viure per una temporada”.

Nebraska és com… el beisbol?

(text publicat el 13/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge al nord-oest del esta

Dodge City, Kansas .- La pregunta “Què fa un de Barcelona per aquí?” ha tornat al dia a dia. És evident que, en general, ni tan sols a la gent de Nebraska els agrada Nebraska. L’estat és de nou un dels menys poblats, amb molta presència ramadera, i enormes camps destinats a l’agricultura (sobretot al blat de moro i la soja). Aquest cop, però, no hi ha parcs nacionals a visitar i el paisatge, sense deixar de ser interessant, és molt menys espectacular. Quasi el noranta per cent de les poblacions no arriben als 3.000 habitants, cosa que es fa evident en creuar els pobles en un tres i no res. Molts no tenen ni benzinera. De fet, només Omaha -que no és la capital- es pot arribar a considerar ciutat, i la mostra és que ha estat l’únic lloc a tot l’estat on he trobat senyal de dades per al mòbil (internet).

Wikipedia Facts: NEBRASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,60% – McCain/Palin: 56,56%
-El 16è estat en superfície: 200.520 Km2 (6,24 “Catalunyes”)
-El 38è estat en població: 1.826.341 habitants a 2010 (0,24 “Catalunyes”)
-El 43è estat en densitat de població: 8,88 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn
-Tòpic: L’estat de la vedella – L’estat de les grans planes

La ruta fins arribar a Omaha es va fer llarga i fins a cert punt monòtona. Vista una vaca vistes totes, vist un camp segat… Per descomptat hi va haver pobles amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un cinema petit i antic, una gasolinera abandonada, o els motels on inevitablement em vaig allotjar. Però en general cada població recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort la temporada de “baseball” als EUA acaba de començar, i per si em faltaven motius per animar-me, l’equip local jugava contra els mítics (gràcies als Simpsons) “Isotopes” d’Albuquerque.

Aguantar el partit de beisbol fins arribar al final es va fer llarg i fins a cert punt monòton. Vist un “strike” vistos tots, vista una bola perduda… Per descomptat hi va haver moments amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un “homerun”, el cant de l’himne, o els nens jugant a la gespa sense atendre el joc. Però en general, cada jugada em recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort era el primer cop que assistia a un partit de beisbol així que no em van faltar motius per distreure’m intentant entendre tot plegat de què anava, i acabar veient la metàfora perfecte per Nebraska. Ja em perdonareu.

Jugador dels "Isotopes" preparat per entrar al joc

Respecte de la campanya de les primàries republicanes la setmana no podia haver estat més moguda. La retirada de Rick Santorum de la cursa a la candidatura, tot i que no va agafar a molts per sorpresa, marca un abans i un després al fer força més fàcil el camí a Mitt Romney. Tan Newt Gringrich com Ron Paul segueixen insistint que aguantaran fins al final però, tot i que a Newt ja li ha faltat temps per reclamar el suport dels seguidors de Santorum, cap dels dos compte amb possibilitats reals de sortir-ne victoriós. Comença així ara una nova etapa en la qual probablement es parlarà molt més seriosament de les opcions que té Romney per triar candidat a la Vicepresidència, així de la manera com unir el partit després d’uns mesos on la divisió s’ha fet més que evident.

Antiga màquina de vapor exposada al museu d'Omaha

Abans de canviar d’estat no em podia saltar una breu visita a la “Omaha Union Station”, una important estació de trens ara convertida en museu. La història de l’estat està íntimament lligada als ferrocarrils i de fet la seu de la “Union Pacific”, la empresa que controla la xarxa ferroviària més gran als EUA, està situada a la ciutat d’Omaha. La important ruta que va de Chicago fins a San Francisco creua l’estat, i a l’alçada de la població de North Platte s’hi ubica el que es considera el centre d’intercanvi de vies més gran del món. Però jo vaig en cotxe, així que m’he pogut prendre la llibertat de triar ruta passant pel poble amb l’última “Soda Fountain” tradicional en funcionament a Nebraska. Abans de les grans màquines automàtiques que es poden trobar avui a qualsevol gasolinera i establiments de “fast food”, els refrescos com la Coca-Cola calia anar-los a buscar a les farmàcies on, de forma manual, es barrejava el xarop amb l’aigua amb gas per elaborar la beguda. Tot un petit plaer que poc té a veure amb el gegantisme dels gots que s’utilitzen avui en dia, que superen amb facilitat el litre.

Camps, prats i ranxos infinits a Wyoming

(text publicat el 10/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge de "Turtle Rock", al sud-est del estat.

Humphrey, Nebraska .- El pas pels deserts de Nevada no va ser suficient “frenada” abans d’entrar a l’estat menys poblat de tots, Wyoming. El contrast és força considerable ja que, tot i que a altres estats també m’he trobat amb zones deshabitades, aquí mai hi havia una gran ciutat al final del trajecte. Amb un cens de menys de 600.000 habitants, ja us podeu imaginar la mida de la majoria de poblacions, inclosa la capital. De fet, està tan buit que és el segon estat amb menys densitat de població (només després de la immensa Alaska) tot i ser un dels més petits. Em pregunto si no seria el primer si no fos per “l’efecte crida” que crea la falta de taxes. A diferència de la resta d’estats, Wyoming no cobra impostos a la renda ni a persones ni a empreses cosa que atrau teòrics nous habitants tan distingits com el mateix Harrison Ford.

Wikipedia Facts: WYOMING

-Resultats 2008: Obama/Biden: 32,54% – McCain/Palin: 64,78%
-El 10è estat en superfície: 253.348 Km2 (7,89 “Catalunyes”)
-El 50è estat en població: 563.628 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 49è estat en densitat de població: 2,08 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Brokeback Mountain – Close Encounters of the Third Kind
-Tòpic: L’estat dels cowboys

Al mirar el mapa de Wyoming jo quasi només hi veia una cosa: el parc nacional de Yellowstone (situat a la cantonada nord-oest de l’estat). El pla inicial era anar-hi directament per passar-hi uns quants dies gaudint de l’espectacular natura, però resulta que  les carreteres que arriben al parc des del sud estan tancades fins a mitjans d’abril per la “temporada d’hivern”. Cap problema, al setembre ja hi haurà temps. A canvi, vaig fer un parell de nits al tranquil poble de Jackson, porta d’entrada tant del famós parc nacional, del “Grand Teton National Park”, com també d’algunes de les pistes d’esquí amb més pendent del país. Però no estava pas sol, allà mateix els nombrosos uapití del “Elk National Refuge” (i algun ant despistat) també esperaven que es fongués la neu per tornar a les muntanyes mentre jo passava una bona estona amb els voluntaris de la “community radio” local.

"Grand Teton National Park", Wyoming

Gairebé al mateix temps, a la cursa a la candidatura republicana, Mitt Romney s’enduia tres noves victòries a les primàries de Maryland, Wisconsin i el Districte de Columbia (on és la capital, Washington D.C.). A cada votació va quedant més clar que el candidat Rick Santorum té ben poc a fer davant els bons resultats i la potència econòmica de Romney. De fet, fins i tot es comencen a sentir previsions dels més atrevits que parlen de la seva imminent retirada aquesta mateixa setmana. Oficialment però, ell assegura estar convençut d’arribar fins al final. Com a mínim s’espera que arribi fins a la propera data clau, el 24 d’abril, en què es celebren primàries al seu estat natal de Pennsylvania (així com a quatre estats més). El problema és que, si fins fa ben poc, la victòria de Santorum a l’estat que el va veure créixer semblava quasi segura, les enquestes més recents mostren com Romney estaria aconseguint capgirar les intencions de vot. En tot cas encara queden molts dies i, amb la velocitat i intensitat que imposen les cadenes de notícies 24h, qualsevol cosa pot passar. Un exemple: Hores d’ara moltes ja parlen obertament de les opcions que té Romney a l’hora de triar un possible vice-president, com si ja fos ell el nominat.

Moment final de la subhasta del "poble més petit dels EUA"

Però tornant a Wyoming, després de gaudir d’alguns dels espais naturals al sud-est, no em podia permetre finalitzar el meu recorregut per l’estat menys poblat sense passar per l’auto-anomenada “població més petita del país”. El propietari de la casa i la gasolinera que formen el poble de Buford s’hi va quedar sol després de la pèrdua de la seva dona i que el seu fill s’independitzés. Això va deixar el cens a tan sols un habitant, i una bona excusa per fer parar als turistes a posar benzina i fer-se una foto. Però després de vint anys de viure-hi, “l’alcalde” va decidir jubilar-se i vendre tot el poble sencer al millor postor. La casualitat va voler que la subhasta fos el mateix dia que jo tenia previst passar per la carretera on es troba. En uns ràpids sis minuts, uns vietnamites anònims ho van adquirir tot per 900.000$, provocant un generós somriure a l’antic propietari. A mi ara m’esperen per endavant uns quants estats quasi tan deserts com aquest, en una de les zones que més ganes tenia de visitar des del inici del projecte. Potser quan arribi a la propera gran ciutat a mi també se’m dibuixa un bon somriure…

No premis aquest botó!

(text publicat el 04/04/2012 a www.kolhosp.com)

Las Vegas és la capital mundial del joc, dels senyals de neó, dels grans espectacles. A Las Vegas tot és estridència, soroll, llums, colors. La gran ciutat és al sud de l’estat de Nevada, als EUA, i no existiria de no ser per la ingent quantitat de turistes que la visiten cada any atrets com mosques. Però només cal conduir uns quants quilòmetres al nord per veure com seria la zona sense els casinos i hotels, un gran desert creuat per carreteres solitàries que connecten antics nuclis miners ara semi abandonats. És el lloc ideal, en mig del no res, per establir una gran zona militar on fer-hi tot tipus d’operacions i tests sense que a ningú importi quin tipus d’explosiu estàs utilitzant, encara que sigui nuclear.

El paisatge i l’ambient general donen de si. Quan et lleves a mitjanit per buidar la bufeta en un motel al marge de la zona restringida i dels llençols salten espurnes, no penses en descàrregues electrostàtiques de la manta. La mítica Àrea 51 és massa a prop com per no atorgar-li alguna responsabilitat per les llumetes paranormals, tot i que estar mig adormit segur que ajuda. La gent també té quelcom d’especial. Molts viuen de les teories de la conspiració que atrauen turistes curiosos al poble. Sembla que els vulguin seguir el joc per no decebre, però amb aquella actitud de fira de barri que no enganya a ningú quan t’asseguren que l’escopeta està ben calibrada. Ells tampoc saben res del què passa allà dins tot i fer-se els experts per intentar ajudar.

Hi ha històries a gust de tothom. Sens dubte la més popular és la que parla dels aliens de Roswell, ja que suposadament els van dur aquí per a la seva examinació i estudi. Les gasolineres van plenes de “souvenirs” (el negoci no dóna tant com per una botiga especialitzada) i és fàcil trobar alguna “Alien Burger” per fer un mos. La carn és de vedella, ja se sap, però s’entén l’equivocació quan a la carta també hi ha “Spanish Omelet” (truita espanyola) preparada amb salsa de tomàquet picant en lloc de patates. I així una mica amb tot, però és que aquí la cosa va de no saber. L’Àrea 51 és tant secreta que ni surt als mapes ni als documents oficials, potser ni tan sols està allà. No hi ha senyals que t’indiquin on és i quan arribes a la suposada porta d’accés tampoc hi ha ningú per preguntar-li. Això sí, de càmeres no en falten i de cartells avisant de la prohibició d’entrar i fer fotos tampoc. Fer fotos a què? Al desert?

I és clar, tot plegat acaba produint l’efecte contrari. És secreta, no es poden fer fotos, et poden disparar a matar si hi entres, no existeix oficialment, ningú sap què hi passa… Ho poden fer més atractiu? La zona ha acabat sent un gran botó vermell amb un cartell de prohibició, la caixa de galetes dalt de tot de la prestatgeria a la que la criatura no arriba. Tant misteri acaba fent que sigui el centre de moltes mirades, però ara quasi prefereixo que l’exèrcit americà no reveli mai el que realment hi ha. Segurament la realitat no mereix totes les milles que he hagut de fer per apropar-m’hi.