Casinos, aliens (de nou), i carreteres solitàries

(text publicat el 02/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Hotel "New York New York" de Las Vegas

Baker, Nevada .- He de reconèixer que a aquest estat “li tenia ganes”. No és que als altres no, tot el contrari, però és que són moltes les històries, mites, teories de la conspiració i imatges de pel·lícula que tenen com a protagonista alguna part de l’estat de Nevada. Sense anar més lluny no em vaig poder estar de planificar la meva ruta per anar a Las Vegas sortint des de Los Angeles, tot “recreant” amb el descapotable el viatge del Dr. Hunter S. Thompson al seu llibre “Fear and Loathing in Las Vegas”. Unes 270 milles, la major part de les quals travessant paisatges desèrtics, fins a arribar a la capital del món del joc. Una ciutat que atrau cada any amb els seus llums de neó, a milers de turistes d’arreu del món disposats a perdre alguns dòlars a les màquines escurabutxaques.

Wikipedia Facts: NEVADA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 55,15% – McCain/Palin: 42,65%
-El 7è estat en superfície: 286.367 Km2 (8,92 “Catalunyes”)
-El 35è estat en població: 2.700.551 habitants a 2010 (0,36 “Catalunyes”)
-El 42è estat en densitat de població: 9,02 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fear and Loathing in Las Vegas  - Ocean’s Eleven – Paul
-Tòpic: L’estat de plata – L’estat del joc

A diferència de la resta d’estats, on el joc està molt més restringit, a Nevada és relativament senzill obtenir una llicència per obrir un establiment de joc. N’hi ha a tot arreu i de tota mena. Des dels grans casinos, fins a petits locals al marge de la carretera o la instal·lació de màquines escurabutxaques a supermercats, gasolineres i restaurants. Sembla que qualsevol lloc és bo per a posar-ne una, i que la seva quotidianitat evidencia que no tots estan pensats només per a turistes. Però a Las Vegas sí. La seva ubicació és l’únic sentit que té aquesta ciutat, a distàncies relativament còmodes de la superpoblada zona sud de California i del turístic Grand Canyon National Park d’Arizona. Per la resta tot són problemes. Els grans casinos i la ciutat que els envolta (Las Vegas té més de mig milió de residents) requereixen una quantitat exagerada de recursos per mantenir en marxa la maquinària turística de llums, pantalles, aires condicionats funcionant quasi tot l’any, grans espectacles, bufets lliures a baix preu i atraccions de fira de tota mena. I tot això en mig del desert, a l’estat més sec dels EUA, i només a unes 100 milles al sud del punt on es va provar la bomba nuclear als anys 50 i 60.

Bar extraterrestre a Rachel, prop de l'"Area 51"

És precisament entre els camps de tests nuclears i bases aèries on es troba la famosa “Area 51”, un “petit” quadrat situat dins d’una gran àrea militar restringida en ple desert (a la meitat sud de l’estat).  Les teories de la conspiració asseguren que és el lloc on l’exèrcit va transportar al 1947, les restes de l’incident de Roswell (New Mexico) que suposadament incloïa material alienígena. Però això no és tot, el seu ultra-secretisme ha inspirat teories de tota mena que parlen del desenvolupament d’equipament per controlar la meteorologia, de màquines del temps, de tecnologia per a la tele-transportació o, fins i tot, de trobades i intercanvis amb espècies d’altres planetes. Per descomptat, sent com sóc, no em podia perdre tot aquest folklore fent una ruta al voltant de l’àrea restringida fins arribar a la porta que suposadament dóna accés a la mai reconeguda de forma oficial ”Area 51”. No, no la vaig creuar. Sembla ser que només el fet d’entrar a la zona militar és motiu suficient per a l’exportació del país (i la prohibició de tornar-hi). Ah! I a més tenen autorització per disparar a matar si ho creuen necessari. Com comprendreu, amb UNA foto en vaig tenir més que prou.

La resta de la ruta ha estat a la part nord de l’estat a prop de la ciutat de Reno, la població que va ser el principal centre del joc de l’estat abans que als anys 50 Las Vegas es fes suficientment gran com per treure-li el privilegi. A la meitat nord encara són ben presents les restes de la important indústria minera, principal font de riquesa de l’estat durant moltes dècades, que va atraure gent de tot el país per provar sort buscant or i plata. Així, en un ambient tranquil entre mines i pobles de pel·lícula de l’oest, vaig poder entrar de nou en contacte amb la societat just a temps per veure com les principals figures del partit republicà donaven suport al candidat Mitt Romney. Sembla que, veient que enguany les primàries no acaben de servir per decidir de forma ràpida un guanyador, des de dins del partit s’intenta acabar amb la desgastadora cursa per la via dels recolzaments, situant a Romney com el candidat “oficial” del partit. Veurem doncs si els votants accepten el missatge atorgant-li la victòria a les primàries del proper dimarts al District of Columbia, a Maryland i a Wisconsin.

La ruta 50: "La carreterra més solitària d'Amèrica"

Però les distancies no perdonen i avui ha tocat creuar tot l’estat, conduint més de 380 milles per la solitària “Rute 50” fins arribar a Baker, als peus del “Great Basin National Park”. Una breu visita al parc i les seves coves serviran, doncs, per tancar el meu recorregut per Nevada abans de creuar la frontera cap a l’estat de Utah, on tornaré després de cinc mesos de ruta per saludar alguns amics camí del proper objectiu…. Wyoming!

“Dreamin’” el somni californià

(text publicat el 23/03/2012 a www.lavanguardia.com)

"Sunset" a Los Angeles

Los Angeles, California .- Quan viatjant pels Estats Units em pregunten com és la meva terra (normalment amb unes llesques de pa amb tomàquet presents a taula), acostumo a utilitzar un paral·lelisme  que en aquesta ocasió bé em pot servir en sentit invers: “Doncs Catalunya… és com la California d’Espanya”. Totes les comparacions tenen els seus punts febles però, entre d’altres coses, en tots dos casos es tracta de territoris a la costa, famosos per les seves platges i bon temps, amb neu i pistes d’esquí a poques hores dels grans nuclis urbans, culturalment rics, econòmicament desenvolupats i… amb molt de turisme. Fins i tot es podria arribar a dir que California és també bilingüe ja que, a causa de la forta immigració, a algunes zones l’idioma espanyol cada cop està més present en convivència amb l’anglès.

Wikipedia Facts: CALIFORNIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,01% – McCain/Palin: 36,95%
-El 3r estat en superfície:  423.970 Km2 (13,20 “Catalunyes”)
-El 1r estat en població: 37.253.956 habitants a 2010 (4,97 “Catalunyes”)
-L’11è estat en densitat de població: 90,49 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Beverly Hills Cop / Dirty Harry / I centenars més…
-Tòpic: L’estat daurat – On neixen les estrelles – “La Catalunya dels EUA”

Conduint cap al "Death Valley", el lloc més sec i caluròs dels EUA

Ni fet a mida. Després d’una setmana de pluja (quasi) constant a Hawaii el punt de partida de la ruta californiana no podia ser altre que el lloc més calorós i sec dels EUA. La part més profunda del desert del parc nacional del “Death Valley” és a 282 peus (86 metres) per sota del nivell del mar, cosa que afavoreix que a l’estiu s’arribi fàcilment als 50ºC a l’ombra. Segurament per això la majoria de visitants hi arriben a l’hivern, on hi troben temperatures més agradables i cels espectaculars a la posta i sortida del sol gràcies a la falta d’humitat i contaminació. I del punt més calorós a tocar neu al Yosemite National Park, on hi ha la cascada més alta dels EUA. En tan sols unes hores de carretera, sense sortir de California, el paisatge canvia de la nit al dia en un paratge natural amb grans boscos de sequoies, rius generosos, i abundant fauna salvatge. Un dels principals atractius són els óssos, complicats de veure ja de per si i gairebé impossible als mesos de fred en que estan hibernant. Tot i això d’haver-n’hi n’hi ha. Només cal veure les importants mesures de seguretat que es prenen per evitar incidents, per entendre que les visites dels plantígrads a la vall són força habituals. Yosemite però, també és un paradís pels escaladors ja que la paret quasi vertical de granit del “Half Dome” (retallada pel pas d’una glacera) és ideal per practicar aquest esport.

"Skyline" de San Francisco

Tot i l’espectacularitat del seus parcs nacionals, segurament són les famoses i turístiques ciutats les que donen més fama a l’estat. Si bé San Francisco, a la banda nord, és ben coneguda pels seus carrers costeruts i les empreses tecnològiques que s’han establert al seu voltant, Los Angeles és la gran metròpoli on es generen la majoria de produccions cinematogràfiques comercials que es poden trobar a les sales de cinema. Totes dues tenen els seus importants atractius turístics i cada any milers de visitants arriben de tot el món per fer-se fotos amb tramvies i ponts vermells, o estrelles de famosos i el cartell de Hollywood de fons (per destacar-ne només alguns). Més enllà d’això però, crec que és la manera de plantejar els negocis el que més m’inspira i atrau d’aquestes grans ciutats. Aquí el dinamisme és la virtut principal i la constant innovació la manera de sobreviure, quelcom que d’una manera o altra totes dues ciutats em transmeten. Segurament no és ni millor ni pitjor, senzillament un sistema diferent de funcionar. El tòpic diu que aquí només una de cada deu noves idees acabarà triomfant, i que aquesta acabarà pagant per les pèrdues de les altres nou. Potser sembla massa arriscat, i segurament ho és per a molts, però si hi sumem tot l’aprenentatge dels fracassos els avantatges són evidents. Sigui com sigui sempre és un plaer passejar pels seus carrers plens de botigues i restaurants de tota mena, on la mentalitat oberta acostuma a ser la tònica general i les idees semblen fluir amb més facilitat.

En canvi, la innovació no seria el tret principal dels candidats republicans en campanya per obtenir la nominació. De fet es podria ben bé dir que estem com estàvem fa una setmana. Mitt Romney sembla més inevitable que mai (segueix guanyant primàries i ara mateix duplica en delegats el seu immediat perseguidor), però cap dels seus contrincants sembla estar disposat a llençar la tovallola. La font virtualment inesgotable de recursos que enguany estan proporcionant els “SuperPACs” (organitzacions que donen suport als candidats, finançades amb donacions), està fent que la campanya s’allargui de forma exagerada. A aquestes alçades, de no ser per aquestes fonts de recursos econòmics, segurament candidats com Newt Gingrich o Ron Paul ja faria setmanes que haurien abandonat la cursa electoral per falta de suport. De fet ja es comencen a sentir veus crítiques al respecte dins del mateix partit, ja que aquesta llarga batalla sembla que no estaria beneficiant especialment les opcions republicanes de cara a guanyar els comicis finals de novembre. Són molts els que hi veuen una manca d’unitat i lideratge, i les crítiques entre candidats en desgasten molt la imatge. En tot cas caldrà carregar-se de paciència i esperar primària rere primària per veure les reaccions dels guanyadors i perdedors, per saber si la cursa republicana va arribant o no al seu final.