West Virginia i la seva naturalesa salvatge

(text publicat el 20/05/2012 a www.lavanguardia.com)

Capioli a Charleston, capital de West Virginia

Lynchburg, Virginia .- He de reconèixer que vaig arribar a l’estat de West Virginia una mica espantat. La seva particular geografia -quasi amagada darrera la formació muntanyosa dels Apalatxes- en conjunt amb una economia de tradició minera i poblacions que difícilment passen dels 50 mil habitants, li donen fama de “salvatge”. I, evidentment, el terme no només es refereix als abundants i generosos espais naturals. Però, tal com acostuma a passar, en realitat no n’hi ha per tant. De fet, el tòpic també diu que tothom qui marxa de l’estat a la recerca de feina (prou escassa a West Virginia), hi acaba tornant quan arriba el moment de la jubilació. L’espectacularitat de la natura en conjunt amb uns preus força assequibles la fan un magnífic lloc on retirar-se a gaudir dels capvespres des de la porxada de casa.

Wikipedia Facts: WEST VIRGINIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 42,60% – McCain/Palin: 55,72%
-El 41è estat en superfície: 62.755 Km2 (1,95 “Catalunyes”)
-El 37è estat en població: 1.859.815 habitants a 2010 (0,25 “Catalunyes”)
-El 27è estat en densitat de població: 29 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Pocahontas
-Tòpic: L’estat de les muntanyes – Salvatge i bonic

La primera parada, arribant per l’oest des de l’estat de Kentucky, va ser Charleston. Allí un capitoli folrat de paper d’or deixa ben clar que un es troba a la capital de l’estat -alhora que a la població amb més habitants-. A les seves rodalies és fàcil veure grans explotacions mineres dedicades a l’extracció de carbó, el principal recurs industrial de l’estat i responsable de gairebé tota la producció energètica de la zona. Però cal anar amb compte, perquè sembla ser que més sovint del que un desitjaria la matèria primera no és tractada com caldria. No és massa bon senyal que arqueòlegs dedicats a estudiar els jaciments històrics que, de tant en tant, es troben a les mines, et recomanin no beure aigua de l’aixeta.

'New River Gorge Bridge' a West Virginia, el tercer pont d'arc simple més gran del món

Com comprendreu, calia anar a buscar la natura per a la qual l’estat és conegut. Direcció sud, i passant pel tercer pont d’arc simple més gran del món, es troben alguns petits però sempre interessants parcs estatals. Amb menor protecció que els parcs nacionals, serveixen d’espai d’esbarjo per a aficionats a les activitats a l’aire lliure com la pesca o les excursions en canoa. De fet, la gran majoria acostumen a tenir un modest terreny d’acampada a bon preu on poder-hi passar uns dies. Seguint els Apalatxes cap al nord, la visita al parc de les “Blackwater Falls”és més que recomanable: grans cascades naturals, vistes espectaculars, bones instal·lacions (amb senyal WiFi), esquí de muntanya a l’hivern i excursions refrescants a l’estiu.

Mentrestant, a la campanya presidencial cap a la Casa Blanca es segueix debatent sobre els efectes de la declaració d’Obama a favor dels matrimonis homosexuals. De moment sembla que les enquestes no acaben de mostrar cap canvi dràstic i segueix havent-hi opinions de tota mena. Tot depèn del canal de ràdio que un sintonitza entre parc i parc. Qui sí ha fet un anunci a destacar és Ron Paul, que deixarà de fer campanya activa als estats que encara han de celebrar les primàries (sembla ser que per falta de recursos econòmics). Però contràriament al que alguns mitjans han difós, Paul no ha abandonat la cursa a la nominació republicana sinó que segueix a la recerca de delegats que li proporcionin un paper destacat a la convenció d’agost a Tampa.

'Blackwater Falls' a West Virginia

Si l’inici de la ruta per l’estat va ser per zones mineres i industrials i va seguir per espais naturals, el final va estar reservat a la història amb una breu visita al que queda dempeus de Harpers Ferry. La població, situada a l’extrem nord-est de l’estat, va ser un punt estratègic clau durant la guerra civil americana així com per a l’expansió cap a l’oest del ferrocarril. West Virginia es va separar de Virginia arran del conflicte armat, afegint-se als unionistes del nord, quedant Harpers Ferry al límit entre els dos bàndols. Tant és així que va canviar de mans fins a vuit vegades. Per a mi, creuar la línia una sola vegada serà suficient per passar a visitar l’estat de Virginia abans d’arribar a la capital de la nació.

El Derby de Kentucky és absurdament apassionant

(text publicat el 16/05/2012 a www.kolhosp.com)

Us podria dir que tot estava preparat des d’abans d’agafar l’avió a El Prat en direcció als Estats Units. Vist amb perspectiva, us podria dir que vaig planificar la ruta pensant només en aquest dia i en les dates de les primàries republicanes de Carolina del Sud. Però no, no seria cert. Va ser pura casualitat. No hi va haver absolutament cap motiu per al qual vaig decidir visitar l’estat de Kentucky la primera setmana de maig. O potser sí, potser és una d’aquelles coses que el subconscient et fa d’amagat per tu sense que te n’adonis. Un preciós regal pacientment embolicat i guardat fins el dia en que el vaig obrir al ‘Vagabond Cafe’ de Wichita. Just a dos dies de tancar el procés d’acreditacions de premsa, vaig saber que el meu pas per Kentucky coincidiria en en temps i espai amb el mític ‘Kentucky Derby’ a Louisville.

Pel poc que havia llegit sobre l’esdeveniment m’esperaven un parell de dies de bogeria enmig de lo milloret de cada casa. De fet el text pràcticament no feia referència a les curses de cavalls, teòricament el principal atractiu dels dies del ‘Derby’. Passar-se per les instal·lacions del ‘Churchill Downs’ amb un parell de dies d’antelació no semblava mala idea. Aquí dissabte és el gran dia i el divendres serveix per escalfar motors amb curses de menor prestigi, però sembla ser que el dijous també fan festa grossa. Tota l’àrea estava ja senyalitzada i agents de policia dirigien el trànsit per evitar embussos majors. ‘Vinc a buscar els passis de premsa!’. L’home no tenia ni idea del que li cridava des del meu ‘PT Cruiser’. De fet ningú semblava saber on era la maleïda oficina de premsa i, a més, sense cap document que m’acredités no hi havia manera de que em prenguessin seriosament. Per sort, dir que ets de Barcelona aquí acostuma a ajudar. Sobretot si qui controla el pàrquing reservat més proper a la porta d’entrada és un jove negre amb ‘rastes’ que es va passar un any estudiant al sud d’Espanya: ‘Aparca aquí tío, entra y ya la buscas tú mismo’. Dit i fet.

Era a dins, sí, però sense saber on anar. L’espai és força caòtic, una sèrie d’edificis situats al lateral de la pista sense massa ordre aparent. Tot i ser un dia menor hi havia força moviment de gent i per tant no em va costar massa trobar un fotògraf professional a qui preguntar per la gent de premsa. L’encarregada de la sala auxiliar per a fotògrafs, una bona dona d’uns 60 anys, em va acompanyar finalment fins a la sisena planta de l’edifici del ‘club’. Allà, dins d’una garita a la sala de premsa principal, hi havia la gent que facilitava els passis. Mentre encara em preguntava si tothom qui s’havia acreditat havia hagut de passar per aquesta espècie de gimcana, algú m’allargava un sobre marró amb el meu nom escrit. Les credencials, un passi de pàrquing i un programa oficial del ‘Kentucky Derby’ eren dins. Ara ja era real.

La assolellada i calorosa jornada de divendres, me la vaig prendre com un entrenament per al gran dia. La zona del ‘club’, la sala de premsa principal i la pista estaven totalment prohibides; això ja m’ho havien deixat ben clar. Així que seguint els consells del text -escrit ara fa més de 40 anys per Hunter S. Thompson- vaig començar per la sala auxiliar dels fotògrafs. Allí una sèrie de petites taules separades per mampares servien de base als centenars de professionals encarregats de prendre imatges de l’esdeveniment. Jo no tenia reservada cap de les taules, ni falta que em feia. Em vaig limitar a agafar el full amb els horaris del dia i, sobretot, a localitzar la secció de begudes del bufet lliure. En situacions com aquestes mantenir una bona hidratació és bàsic. Si alguna cosa havia après cobrint alguns grans premis al circuit de Montmeló, és que la clau sempre és saber trobar l’equilibri adequat entre líquid, cafeïna i sucre. Una Pepsi amb xarop de blat de moro alt en fructosa serviria per començar amb bon peu en direcció, per primera vegada, a la pista i la resta d’instal·lacions.

El dia del ‘Derby’ el truc del pàrquing ja no va funcionar, de fet ni em van deixar acostar-me a la zona del meu amic ‘rastafari’. Per força vaig haver d’aparcar a l’estadi de futbol americà de la universitat de Louisville, a més d’una milla en direcció est. Pel camí els veïns de la zona temptaven a tothom amb cartells de cartró: ‘Pàrquing 15$’, ‘Aparca aquí per 20$ i et deixem utilitzar els lavabos de casa’. Ni de broma pensava deixar el meu cotxe al pati del darrera de la casa d’algun d’aquests aprofitats, i ni molt menys entrar al seu lavabo! En total em va costar una mitja hora arribar des del pàrquing de premsa a la porta número deu, on ens va deixar el típic bus escolar de color groc que feia de llançadora fins al ‘Churchil Downs’. Un cop dins, evidentment, vaig anar directe cap a la sala auxiliar de fotògrafs per tal d’assegurar-me que tot seguia al seu lloc, i per fer-me amb un full d’horaris. El ‘Kentucky Derby’, l’onzena carrera del dia, estava programada per a les 6:24pm. Tenia temps de sobres.

Només eren dos quarts d’onze del matí però aquella gent ja feia estona que havia començat a beure ‘Mint Juleps”, la beguda tradicional del ‘Derby’ a base de bourbon, aigua, sucre i menta. A tot arreu hi ha venedors ambulants que n’ofereixen a 11 dòlars el got, i a la gent no li costa gaire deixar-se convèncer. En el fons les curses de cavalls només són una excusa. Aquí el realment important és veure i deixar-se veure, i cal dir que elles realment aconsegueixen atraure mirades. Barrets impossibles de mida desproporcionada a conjunt amb vestits de gala i sabates de tacó d’agulla. Tot un espectacle. Ells, en general, són més modestos. Però tal i com passa a la majoria de les bodes, a mitja tarda bona part d’aquest ‘glamour’ hauria desaparegut a conseqüència de la calor, el cansament i la ingesta continuada de begudes alcohòliques. Calia doncs aprofitar que encara estaven prou frescos per prendre algunes fotos de rostres, rostres de la gent del sud que per un dia s’engalanaven per celebrar el seu particular estil de vida tranquil entre cavalls, música country, cervesa barata, i diumenges a missa.

Les repetides visites a la sala auxiliar per a fotògrafs havien de ser sempre breus. La dona que m’havia acompanyat el primer dia fins a la sisena planta no desaprofitava cap ocasió per assegurar-se que tot m’anava bé, i la seva taula estava situada de camí als lavabos. A cadaviatge se m’apareixia amb algun full de premsa nou amb informacions ‘que no em volia perdre’, informacions que ‘necessitava saber’. Ja no sabia com fer-li entendre que l’aspecte esportiu de la cita era tant important per a mi com per als milers de persones concentrades a l”infield’, la meva propera destinació després d’assegurar-me haver satisfet totes les necessitats fisiològiques i nutricionals del meu cos. Quan vas a l”infield’ cal anar preparat per a tot. De fet fins i tot em va semblar convenient canviar l’òptica de la càmera de fotos. Hi ha ocasions en que saps que el 50mm fix és l’adequat, sense possibilitat d’amagar-me darrera un zoom potent ni la comoditat de tirar de gran angular que et faciliti la feina bruta. Sens dubte l’òptica perfecte pel que em trobaria a la part interior de la pista.

La baixada al túnel que creua la pista fins a l”infield’, és la porta d’entrada a la decadència i la falta de sentit del ridícul. A l’altre banda, milers de persones de tota mena s’estan muntant el seu ‘derby’ particular sobre una gespa que amb el pas de les hores es converteix en fang. Tothom és lliure d’instal·lar carpes i butaques, així com de portar menjar i begudes. Begudes sense alcohol, per descomptat, que la organització no és tant estúpida com per deixar-se perdre una de les principals fonts d’ingressos de la jornada. Molts s’estan a la gespa, altres fan llargues cues per apostar a la següent carrera i alguns a les tres de la tarda ja dormen la mona. Ben pocs poden veure el que passa a les curses a través de les tres línies de reixes de separació fins la pista. Els cavalls passen tant ràpid que és millor estar pendent de les pantalles gegants per saber el guanyador, encara que calguin prismàtics per fer-ho. Les piles de bosses de gel desfent-se al sol són la metàfora perfecte pels militars uniformats que controlen al personal. Aquí les pameles ‘glamouroses’ es barregen amb barrets mexicans i Djs que punxen a tot volum des de la part de darrera d’un camió. Si a algun lloc he de fer una aposta per a la carrera principal és aquí. Dos dòlars per al cavall n15, anomenat ‘Gemologist’, seran un bon souvenir.

S’acosta l’hora del ‘Derby’ i cal pensar des d’on el veuré. El moment de l’himne nacional m’enxampa a la sala auxiliar de fotògrafs, en la que tots els assistents es posen dempeus per retre-li homenatge. Jo faig el mateix, no vull malentesos. Però aprofitant el moment de calma prenc la decisió, i així que acaba l’himne surto en direcció a la porta número 10. Allà les grades estan situades al primer revolt, amb vistes prou decents per fer algunes fotografies, i és la més propera al bus de premsa que m’ha de tornar al pàrquing. Després de la cursa principal ja res importarà. Tothom voldrà marxar alhora, i tot l’alcohol ingerit no afavorirà la seva agilitat. Tenir un bon pla d’escapada és, de ben segur, més important que trobar un bon lloc des d’on veure el que passa a la pista.

A partir d’aquí tot passa molt ràpid. Les grades estan plenes a vessar, i els passadissos i escales també. Jo no tinc lloc reservat així que em cal trobar un lloc al què enfilar-me en l’últim moment sorprenent a tothom. Si ho faig abans em faran fora a crits per estar obstaculitzant la visió d’algú que ha pagat centenars de dòlars per ser allà, i aquesta gent no és especialment coneguda per la seva amabilitat. En un dels compartiments reservats, sorprenentment, hi ha un parell de cadires plegables que ningú utilitza. Perfecte. Quan tot és a segons de començar, faig veure que demano permís amb la mirada mentre ja m’hi estic enfilant. Foto, foto, foto. Em giro cap a la grada. Foto, foto, foto. Torno la mirada a la pista, que als cavalls només els calen dos minuts per completar els dos quilòmetres de cursa. Més fotografies. Ningú sap ben bé qui ha guanyat però tothom està excitat. Més tard sabré que alguns l’havien encertat, però per descomptat el meu cavall no estava entre els tres primers. Mentre encara duren els crits i les abraçades jo ja estic enfilant el passadís de sortida sense mirar enrere. El ‘Kentucky Derby’ de 2012, per mi, ja és història.

Al matí següent l’edició de diumenge del ‘Courrier-Journal’ informaria a les seves pàgines sobre el rècord absolut d’assistència, 165.307 persones. També d’un cos sense vida trobat als estables. Però abans no se sabessin els detalls de la mort, un descapotable blau ja volava en direcció sud a través del trànsit d’una ciutat insòlitament buida.

Cavalls, pollastres i altres bestioles més complicades d’explicar a Kentucky

(text publicat el 11/05/2012 a www.lavanguardia.com)

Cursa de cavalls al 'Churchill Down" de Louisville, Kentycky

Ashland, Kentucky .- Dinosaures, cavalls, pollastres, cérvols… i més pollastres. Realment els animals, en una o altra forma, han estat una constant en la setmana que he passat viatjant per  Kentucky. Al mateix logotip de l’estat hi apareix un cavall i, de fet, Kentucky és l’estat dels EUA amb més cérvols i galls dindi per habitant. En general, és considerat un dels estats del sud i la seva proximitat amb Tennessee no només és geogràfica, ja que també hi abunden les emissores de ràdio de música country i les destil·leries de whisky (concretament de ‘bourbon’). Fins i tot un particular estil country és originari d’aquí, el ‘Bluegrass‘, que obté el nom d’una herba present a les pastures i que proporciona aliment d’alta qualitat als criadors de cavalls per a curses.

Wikipedia Facts: KENTUCKY

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,17% – McCain/Palin: 57,40%
-El 37è estat en superfície: 104.659 Km2 (3,26 “Catalunyes”)
-El 26è estat en població: 4.339.367 habitants a 2010 (0,58 “Catalunyes”)
-El 24è estat en densitat de població: 41,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Goldfinger – The People vs. Larry Flynt
-Tòpic: L’estat del ‘Bluegrass‘

Nena jugant al costat de dinosaures al 'Creation Museum' de Kentucky

La primera parada era obligada, i ja feia temps que era a la meva llista de llocs a visitar. Ells l’anomenen museu, jo encara no li he trobat la classificació adequada. Com a bon estat de l’anomenat “cinturó bíblic”, a Kentucky hi ha una forta presència d’esglésies evangèliques que creuen en la literalitat del que hi ha escrit a la Bíblia. Aquesta radicalitat (en més d’un sentit) porta a molts a negar les teories de l’evolució de Darwin, ja que entren plenament en conflicte amb el que explica el llibre del Gènesi. Per tal de fer palpable el seu punt de vista es va obrir al 2007 el modern i complert “Creation Museum”, on amb els instruments tradicionals dels museus de ciències (exposicions, planetaris, projeccions, xerrades…) s’intenten provar les teories creacionistes. El concepte estrella? Els dinosaures. Si segons la Bíblia tots els animals van ser creats al mateix instant… homes i dones, per força, van haver de conviure amb ells. Pura lògica.

Després d’aquesta breu i anecdòtica introducció a l’estat, m’esperava a Louisville un dels esdeveniments socials més mítics i importants dels EUA. Conegut com els ‘dos minuts més intensos de l’esport’, el ‘Kentucky Derby’ ha estat part de la història de les curses de cavalls des de 1875. Més de 150.000 persones vestides per a l’ocasió es reuneixen cada primer dissabte de maig a les instal·lacions del ‘Churchill Down’ per passar un dia a les curses, amb tot el que això implica: Vestits de gala, barrets impossibles, “veure i deixar-se veure”, apostes, fotos, alcohol, festa… Ah! I   cavalls i genets competint pels dos milions de dòlars de premi. La bogeria comença a primera hora del matí i s’allarga fins a l’onzena cursa, la del “Derby”, a dos quarts de set del vespre. Després ja res no importa (tot i que encara hi ha dues curses més), i tothom prova de marxar tan ràpid com pot sense ni tan sols, en moltes ocasions, saber qui ha estat el guanyador. Per a molts les curses només són una excusa. La prova són els milers de persones concentrades a la zona central de la pista, el lloc on és la festa de debò però des d’on és gairebé impossible veure la pista. Com comprendreu, una experiència a la qual el qualificatiu ‘espectacular’ li queda més que curt.

Curses de cavalls i barrets extravagants al 'Kentucky Derby'

Per sort, la resta de dies de ruta han estat molt més relaxats. Una petita granja familiar a la part sud de l’estat, va ser el lloc ideal on trobar la calma necessària per passar un parell de dies recuperant forces (amb menció especial al menjar casolà a base de productes de l’hort i l’oportunitat de cuinar una truita de patates a base d’ous frescos de gallina i ànec). També va servir per fer una interessant visita al ‘Mammoth Caves National Park’ (que conté el sistema de coves més gran del món fins ara descobert), abans de continuar cap a l’est passant per l’origen d’una de les receptes més famoses del món fins a retrobar-me amb el sistema muntanyós dels Apalatxes. Just on conflueixen els estats de Kentucky, Virginia i Tennessee; hi ha el ‘Cumberland Gap Historical Park”. Bàsicament una obertura entre les muntanyes que al segle XVIII va servir als pioners per avançar cap a l’oest des de Virginia i conquerir als indis autòctons les terres de Kentucky. Una interessant visita històrica enmig de la natura que sens dubte ajuda a entendre les dificultats de l’època, ara resoltes mitjançant un túnel.

'Ranger' explicant la història de les 'Mammoth Caves' de Kentucky

I just quan semblava que la campanya havia caigut en una certa monotonia, l’actual vicepresident,Joe Biden, va fer unes declaracions personals a la televisió parlant dels matrimonis homosexuals. Una qüestió més que polèmica aquí als EUA. A les primàries de North Carolina del passat dimarts, per exemple, es va incloure una pregunta al respecte que ha acabat modificant la constitució de l’estat prohibint qualsevol unió homosexual. A la constitució! Tot plegat ha acabat precipitant l’aparició del president Obama en una altra entrevista televisada, fent història afirmant la seva posició favorable a legalitzar els matrimonis entre persones del mateix sexe. Mai un president no s’hi havia posicionat a favor. En canvi a Romney, per la seva banda, li ha faltat temps per deixar ben clar que ell s’hi oposa i ara tothom especula amb les possibles conseqüències electorals de les declaracions. Per una banda, Obama pot perdre els suports de bona part de les comunitats negres vinculades a esglésies baptistes (entre d’altres), però de l’altra ha reforçat la simpatia de progressistes i liberals a favor de la igualtat de drets. Caldrà, doncs, estar atent a les properes enquestes d’opinió, ja que segurament encara és massa aviat per saber-ho. Però això no ha frenat les cadenes de notícies 24h, que ahir anaven fent les seves especulacions mentre jo gaudia d’un sopar a base de “Kentucky Fried Chicken” per a la meva última nit a l’estat.

Dunes, ‘speedways’, i talladores de gespa

(text publicat el 07/05/2012 a www.lavanguardia.com)

'International Motor Speedway" a Indianapolis, Indiana

Louisville, Kentucky .- “Així que el proper estat on vas és Indiana… és ple de cadenes de ‘Fast Food’ i poca cosa més!”. Els comentaris de la gent d’altres estats sempre és inspirador i, de vegades, fins i tot l’encerten. Potser suggestionat per aquestes paraules és cert que en vaig veure un munt, però probablement no més que en altres llocs. A més, vaig tenir ocasió de visitar llocs prou mítics com l’Indianapolis Speedway o l’estadi on enguany es va celebrar la Super Bowl. Què caram! Si fins i tot tenen un parc nacional, cosa que no tots poden dir.

Wikipedia Facts: INDIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,95% – McCain/Palin: 48,91%
-El 38è estat en superfície: 94.321 Km2 (2,94 “Catalunyes”)
-El 15è estat en població: 6.483.802 habitants a 2010 (0,86 “Catalunyes”)
-El 16è estat en densitat de població: 69,79 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: American Teen / In and Out
-Tòpic: On es creuen les carreteres d’Amèrica

Indianapolis és -aquest cop sí- la ciutat més poblada i alhora la capital de l’estat. Mirant el mapa de la zona és fàcil d’entendre el sobrenom “d’encreuament de carreteres” ja que moltes semblen creuar-la, però no és aquest el principal motiu pel qual el nom de la ciutat està tan lligat al món del motor. Al suburbi de ‘Speedway’ hi ha el famós circuit de carreres, considerat el primer d’aquestes característiques als EUA, inaugurat al 1909 i amb capacitat per a més de 400.000 espectadors (el més gran del món). És ben coneguda la iarda de totxana (91,44cm) que marca el punt d’inici i final de les carreres, herència del circuit original fet quan l’asfalt no era una solució habitual. En tot cas la cultura del motor s’hi respira a cada cantonada i és especialment recomanable la visita (per només cinc dòlars) al museu i “Hall of Fame”,on hi ha exposats un bon nombre de cotxes guanyadors de les ’500 milles d’Indianapolis’ de totes les èpoques.

'Indiana Dunes National Lakeshore' a la vora del llac Michigan, Indiana

El parc al qual feia referència està situat al nord, a la vora del llac Michigan, i va ser declarat parc nacional al 1966 per tal de preservar les particulars dunes de sorra que formen el paisatge. De fet, la presència d’indústries de grans dimensions -com acereries i ports de càrrega- és ben visible i ajuden a entendre la necessitat de preservar el patrimoni natural. La proximitat amb la ciutat de Chicago tampoc hi ajuda (a una hora de distància per carretera) i les autopistes i línies de ferrocarril que rodegen el parc tenen un alt volum de trànsit. Però només cal prendre carreteres secundàries en direcció sud per tornar a estar rodejat de camps i boscos en màxima esplendor gràcies a la primavera. Les recents pluges a la zona han afavorit el ràpid creixement d’herbes, i les talladores de gespa semblaven presents en cada jardí al creuar les poblacions. Crec que en vaig comptar fins a vuit pel camí que em va dur fins als afores de la població de Columbus, on vaig passar l’última nit en una casa rodejada de camps (i bestioles de tota mena) abans de passar a l’estat de Kentucky.

Important setmana a la campanya electoral, o no tant. Tot i que possiblement passarà desapercebut per a molts, aquest cap de setmana un esdeveniment ha acabat amb la nominació d’un candidat a la presidència dels Estats Units. Evidentment no es tracta ni d’Obama ni de Romney sinó del representant del Partit Llibertari, que s’ha decidit a la convenció del partit a Nevada. El vencedor de la convenció -amb un 70% dels vots- ha estatGary Johnson, ex-governador de New Mexico. Sí, als EUA no només hi ha dos partits tot i que ho pugui semblar. El particular sistema que dóna tots els vots electorals d’un estat només al guanyador fa pràcticament impossible la victòria dels candidats d’altres partits, però no per això deixen d’existir. Actualment el més important dels coneguts com a ‘tercers partits’ és el Llibertari (del qual Ron Paul en va ser candidat en el passat) i, si aconsegueixen prou suports, el seu candidat podria estar present en els debats presidencials que es celebraran durant el mes d’octubre. Si ho aconsegueixen (les barreres d’accés són força altes), podran tenir veu en els debats i una oportunitat d’or per fer arribar les seves idees a la població estatunidenca i amb una mica de sort a la resta del món. Tot això, sabent que les possibilitats reals d’arribar a ocupar la Casa Blanca tendeixen al zero.

Superant la ficció a la terra d’Abraham Lincoln

(text publicat el 29/04/2012 a www.lavanguardia.com)

"Skyline" de Chicago, Illinois

Indianapolis, Indiana .- Anar directament a visitar una presó potser no és la manera més convencional d’iniciar una ruta turística. Per a mi però, va ser la millor introducció a la ciutat que trenta anys abans va ser l’escenari de la pel·lícula que m’acabaria servint de guia per organitzar la visita. De la mateixa manera que a l’inici de “The Blues Brothers” quan en Jake sortia de la presó de Joliet (ara en desús) camí de Chicago, jo vaig enfilar l’autopista amb ganes de“re-visitar” la ciutat que tantes vegades he gaudit, necessàriament, a la petita pantalla. El problema és que encara no era del tot conscient que estava fent uns vint o trenta anys tard. La memòria i la imaginació van haver de treballar de valent per recrear allò que el transcurs dels anys, inevitablement, havia canviat en la que és la tercera ciutat més important del país.

Wikipedia Facts: ILLINOIS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,92% – McCain/Palin: 36,78%
-El 25è estat en superfície: 149.998 Km2 (4,67 “Catalunyes”)
-El 5è estat en població: 12.830.632 habitants a 2010 (1,71 “Catalunyes”)
-El 12è estat en densitat de població: 86,27 habitants per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Blues Brothers – Halloween
-Tòpic: L’estat de Lincoln i del blat de moro

Per sort l’itinerari cinèfil em va portar tant pels espais més cèntrics i turístics com per àrees de la ciutat en les quals difícilment m’hagués plantejat parar de no ser per l’excusa del film. Des dels famosos gratacels del centre i el “Loop”, fins a barris de població bàsicament negra amb visita inclosa a l’església baptista on se suposava que havia de “veure la llum” al ritme de James Brown. Les meves cansades cames testimoniaven cada vespre les llargues caminades fetes pels diferents barris. Aquesta és una de les poques ciutats als EUA que compta amb un sistema de transport públic en condicions i, per tant, calia deixar el cotxe aparcat per agafar l’“L”, el característic sistema elevat de trens que connecta els barris amb el centre.

"L", els trens elevats de Chicago

Però Chicago també és ben coneguda per les seves acadèmies i companyies còmiques, especialment enfocades en el difícil art de la improvisació. De la famosa acadèmia “Second City” n’han sortit, entre molts d’altres, actors de renom com Steve Carell, Stephen Colbert, Rick Moranis, Bill Murray, Harold Ramis, Tina Fey, Mike Myers… o els nostres protagonistes Dan Aykroyd i John Belushi. És curiós veure com molts d’ells han continuat la relació un cop fora l’acadèmia creant sinèrgies en els diferents sectors del “show busines” americà. A més, la casualitat va voler aquest cop que durant aquells dies s’estigués celebrant el 15è festival de la improvisació de Chicago, cosa que em va permetre gaudir (al mateix “Second City”) d’un dels millors exercicis d’improvisació als que he assistit mai.

També estan ben enfeinats aquests dies a les oficines centrals de la campanya per a la reelecció de Barack Obama situades a Chicago. I es que és aquí on va desenvolupar la seva carrera després d’estudiar a les universitats de Columbia i Harvard, fins a convertir-se en senador per a l’estat d’Illinois i finalment president dels Estats Units d’Amèrica. Ara però, tots els esforços van encaminats a preparar la campanya que, amb tota seguretat, l’enfrontarà a Mitt Romney per a defensar la presidència. Les clares i poc sorprenents victòries de Romney a les últimes primàries celebrades han precipitat l’anunci de retirada en els propers dies de Newt Gringrich, l’únic candidat que l’impedia assegurar-se al 100% la nominació. Tot i que tècnicament Ron Paul encara continua la cursa, ja ningú no qüestiona la nominació de Romney. Tant és així que els mateixos responsables per a la re-elecció d’Obama han anunciat que ja estan a punt per iniciar la campanya per a les eleccions generals de novembre.

Bust d'Abraham Lincoln a l'entrada de la tomba a Springfield, Illinois

L’estat però, no només és Chicago. Per això vaig passar els últims dies de ruta anant cap al sud amb parada obligada a Springfield, la capital de l’estat i la ciutat on Abraham Lincoln va iniciar la seva carrera fins a convertir-se en el 16è president de la història (i el primer per al partit republicà). Les seves gestes polítiques com l’abolició de l’esclavatge i la forma amb què va afrontar la guerra civil el van convertir en un dels presidents més admirats, cosa que es va accentuar al ser assassinat l’11 d’abril de 1865. A Springfield s’hi pot visitar la casa on va viure fins que va marxar a Washington D.C., la tomba, la biblioteca presidencial i un interessant museu. Tot plegat en un ambient rural, el paisatge que, de fet, domina la major part de l’estat i que contrasta amb la gran metròpoli. De nou circulava envoltat d’àrees destinades al cultiu de blat de moro direcció, aquest cop, cap a l’estat d’Indiana.