Última parada a ‘New England’: Connecticut

(text publicat el 20/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Embarcadors a la riba del riu Connecticut

York, Pennsylvania .- De tots els estats que formen la regió de New England, des del meu punt de vista, Connecticut és el que menys mèrits fa per pertànyer al “club”. De la mateixa manera com passa amb Rhode Island, les seves dimensions reduïdes -la meitat de la superfície de Catalunya- junt amb els grans nuclis urbans que un hi pot trobar, el fan un dels estats més densament poblats dels 50 que formen la unió. La proximitat amb la ciutat de New York hi contribueix. De fet, la majoria de la població de l’estat viu en zones que es consideren part de l’àrea metropolitana de ‘New York City’. A diferència dels seus veïns del nord, aquí predominen les àrees urbanes, tornen les tanques publicitàries a les autopistes (a alguns estats com Vermont estan prohibides), i hi ha cadenes de ‘fast food’ per tot arreu. Per ser justos però, hem de dir que, com a mínim, hi ha una zona que se’n salva, la de la riba del riu ‘Connecticut’, on encara s’hi troben espais naturals on fer un pic-nic a la vora d’un petit llac aïllat de la civilització.

Wikipedia Facts: CONNECTICUT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 60,69% – McCain/Palin: 38,13%
-El 48è estat en superfície: 14.357 Km2 (0,45 “Catalunyes”)
-El 29è estat en població: 3.574.097 habitants a 2010 (0,48 “Catalunyes”)
-El 4rt estat en densitat de població: 271.40 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: RevolutionaryRoad – Beetlejuice
-Tòpic: L’estat de la Constitució

A la vora del riu que dona nom a l’estat es succeeixen tranquils veïnats de cases amb vistes a l’aigua, moltes d’elles fins i tot amb petits embarcadors particulars. Gairebé no queda un pam a primera línia sense propietari així que sovint cal demanar permís per poder passar, fet que no acostuma a ser un gran problema però sí un petit incordi (sobretot quan enxampes un propietari xerraire). Si es vol evitar només cal estar atent als rètols que anuncien ‘accés públic a la riba’, tot i que, com és d’esperar, estan força més descuidats que els privats. Seguint la ruta cap al sud, camí ja del proper estat, calia fer parada a la ciutat costanera de New Haven i no només per ser el lloc on es van inventar els ‘lollipops‘. Avui en dia la ciutat és força més coneguda per allotjar la prestigiosa universitat de ‘Yale’, la tercera més antiga del país i una de les protagonistes, junt amb la de Harvard de Boston, de la tradicional regata que té lloc a les aigües del ‘Thames River’ de Connecticut. Tot i això no em vaig poder resistir, abans de marxar de l’estat, de visitar una de les fàbriques de caramels més famoses del món. No hi fan piruletes sinó les tradicionals pastilles ‘PEZ’, les que es venen amb els característics dispensadors que tant agraden als més petits (i als col·leccionistes).

Campus de la universitat de Yale a New Haven, Connecticut

Mentrestant els futurs candidats a la presidència segueixen llançant-se retrets i intercanviant-se vídeos negatius enlloc de parlar d’idees. Les pressions per a que Mitt Romney faci públics els comptes personals dels anys anteriors a presentar-se com a candidat no paren d’augmentar. Fins i tot certs grups del bàndol republicà ho demanen. Però tot sembla indicar que no ho farà. Només una davallada preocupant a les enquestes el podria fer canviar d’opinió, i justament les últimes sembla que li donen cert avantatge. L’altre gran tema del que molts estem pendents, la nominació republicana a la vice-presidència, també sembla que es farà esperar. Tot i que s’ha dit que l’anunci podria ser imminent, el més probable és que no es produeixi fins a la tornada de Romney d’un tour per l’estranger que el portarà a assistir a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de London. Toca doncs esperar, i seguir especulant amb els possibles candidats durant unes setmanes més.

Baseball, l’experiència americana

(text publicat el 1/07/2012 a www.kolhosp.com)

Vistes de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, el ‘Fenaway Park’

‘Cuida el teu llenguatge’, ‘beu amb responsabilitat, ‘seu al teu seient’… A ‘Fenaway Park’repassaven les normes bàsiques de comportament abans del partit i a aquelles hores jo ja n’estava trencant una. La entrada de 20 dòlars que acabava de comprar -la més econòmica de totes- no em permetia seure a cap localitat de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, però això no li semblava importar a ningú més enllà de l’home de la megafonia. El baseball és en general un esport tranquil, lent. Ningú t’esbronca si t’has d’aixecar. Ells ho fan constantment per anar a buscar cerveses fresques i ‘hot dogs’, per molt que un exèrcit de venedors ambulants els ho posi fàcil per estar-se quiets. Deu ser que costa mantenir la concentració en el joc, o potser que el saltar-se alguna de les normes els fa haver de visitar el lavabo en més d’una ocasió en les tres hores que acostuma a durar cada partit. En tot cas em queda clar que el baseball, en general, és per a la majoria més un passatemps que no pas un esport, encara que els qui estan al camp siguin autèntics atletes capaços de llançar boles a 150 Km/h. Els amics hi van a petar la xerrada birra en mà, els jubilats a vegades tenen descompte per les entrades, les famílies hi porten les criatures que corren darrera les pilotes perdudes. Això sí, després d’haver assistit a alguns partits estic convençut que l’experiència autèntica es viu als estadis petits, sobretot si el joc es pot gaudir estirat a la zona de gespa amb la cistella del pícnic al costat.

El joc és una successió d’intents de colpejar una pilota de la mida d’un puny, mitjançant un bat de fusta, tant lluny com sigui possible; i córrer al voltant del camp abans l’equip contrari, pilota en ma, no t’elimini del joc arribant a alguna de les tres bases abans que tu. Més o menys. Creuant Alabama ja em van deixar ben clar que és sobretot un esport intel·lectual, una batalla psicològica entre el ‘pitcher’ -qui llança la bola- i el batedor -qui la rep-. S’ha d’anar en compte davant qui dius que el ‘baseball’ et sembla avorrit i poc interessant, et poden titllar d’ignorant i segurament amb raó. De maneres de llançar les boles n’hi ha moltes, i cal estudiar i conèixer a fons els punts febles de qui l’ha de colpejar per triar la més efectiva. Un dels llançaments més complicats d’efectuar és el conegut com a ‘Knuckleball’, en que la bola pràcticament no gira. El llançador intenta evitar qualsevol rotació cosa que la fa altament inestable provocant trajectòries imprevisibles. Tota una delícia científica digne d’estudis i llegendes, que converteix en ídols als qui n’aconsegueixen dominar la tècnica. Es pot arribar a dir doncs, que per als més entesos, que el batedor no encerti a colpejar la bola també pot ser una bona notícia.

Al primer partit al que vaig assistir, a Nebraska, vaig endur-me un petit souvenir inesperat. Cap al final del partit el batedor dels ‘Albuquerque Isotopes’ va aconseguir colpejar d’esquitllada la bola amb la part superior del bat, cosa que la va llançar en direcció oposada al camp just al costat d’on jo estava ajupit intentant fer una foto del cop. Estava bruta, i no només per haver caigut en les restes d’un ‘hot dog’ sense acabar. No molta gent sap que les pilotes, abans de ser jugades, passen per un procés d’empastifament. El fang amb que són fregades evita que la superfície de cuir de la bola resulti lliscant al ‘pitcher’. Gràcies a aquest fang, que sempre prové de la riba del riu ‘Delaware’ al seu pas per ‘New Jersey’, els llançaments són més ràpids i amb millors efectes. Tota una tradició que es manté invariable des dels anys 1930, uns cent anys després de que Abner Doubleday inventés el joc a la petita població de Cooperstown de l’estat de New York. Sí, inventat i principalment jugat als EUA. I és que tal i com vaig sentir dir durant un partit al passejar per les grades ‘el baseball és Amèrica’. Però els qui ho deien no només havien estat menjant ‘fast food’ tota la tarda asseguts al sol, sinó que al seu voltant hi havia les restes d’uns quants gots de cervesa buits. Tampoc els feu massa cas.

Rhode Island, el més petit dels 50

(text publicat el 16/07/2012 a www.lavanguardia.com)

L”skyline’ de la ciutat de Providence, Rhode Island

New Haven, Connecticut .- L’estat de Rhode Island és tant petit com tan sols una desena part de la superfície de Catalunya. Una població de més d’un milió d’habitants, però, el fan un dels més densament poblats amb la gran majoria de residents concentrats al voltant de la principal ciutat i capital de l’estat, Providence. De fet, la influència de la ciutat arriba més enllà dels límits fronterers de l’estat, cosa que fa que la població total del que se’n considera l’àrea metropolitana arribi a superar en nombre la població total de l’estat. Però tot i les reduïdes dimensions, un es pot passar visitant Rhode Island una setmana sencera i encara més. L’important nucli turístic de Newport, així com d’altres destinacions situades en petites illes, ofereixen oportunitats per als visitants més enllà de la capital. En el meu cas però, un parell de dies van ser suficients per recórrer el territori del que es coneix com ‘l’estat de l’oceà’.

Wikipedia Facts: RHODE ISLAND

-Resultats 2008: Obama/Biden: 62,95% – McCain/Palin: 35,11%
-El 50è estat en superfície: 3.140 Km2 (0,10 “Catalunyes”)
-El 43è estat en població: 1.052.567 habitants a 2010 (0,14 “Catalunyes”)
-El 2n estat en densitat de població: 390,78 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: There’s Something About Mary – Dumb and Dumber – Family Guy
-Tòpic: L’estat del oceà – El petit “Rhody”

La ciutat de Providence, l”skyline’ de la qual serveix de fons paisatgístic a la popular sèrie d’animació ‘Family Guy’, em va servir com a base per organitzar els dos dies. El primer per a visitar la ciutat en si, i el segon per Newport i les zones de costa del sud. Aparcar, gratis, a la densa capital de l’estat no és gaire fàcil, però les dimensions del ‘downtown’ permeten poder deixar el cotxe a la zona de l’agradable campus de la universitat de Brown i acostar-s’hi a peu. Això sí, cal estar preparat per als costeruts carrers fins la petita badia que sembla dividir el centre de la ciutat en dos, però que permet espais d’esbarjo als parcs del seu voltant. Les zones turístiques del sud de l’estat, amb la població de Newport com a referent, tampoc s’escapen de les aglomeracions (especialment els mesos d’estiu). Aquí s’hi troba la major concentració d’edificis de l’època colonial americana (amb grans mansions obertes avui en dia al públic), així com una gran activitat marítima amb centenars d’embarcacions recreatives que hi fan port. El president John Fitzgerald Kennedy va contribuir també a la fama de l’indret ja que no només s’hi va casar al 1953 amb Jacqueline Bouvier, sinó que també és on va passar part dels estius durant la seva presidència.

Un dels molts velers, aquest carregat de turistes, de Newport, Rhode Island

Els qui no estan precisament de vacances, són les campanyes dels qui s’hauran d’enfrontar per a la presidència a les eleccions novembre. En els últims dies, l’aparició al diari ‘The Boston Globe’ d’uns documents que provarien que Mitt Romney no va abandonar del tot al 1999 (tal i com va afirmar) la direcció de la companya d’inversions ‘Bain Capiral’, han provocat els atacs d’Obama i la seva campanya. En els anys posteriors a la suposada marxa de Romney per a dirigir els Jocs Olímpics d’hivern de Salt Lake City de 2002, la companyia va fer alguns moviments que van acabar exportant llocs de treball fora dels EUA. Aquest fet, de confirmar-se que les operacions es van dur a terme sota la direcció de Romney, podria perjudicar seriosament la imatge del candidat republicà com a ‘expert creador de llocs de treball’. Com a resposta, Romney va concedir divendres passat una sèrie d’entrevistes en les que va negar la veracitat de les afirmacions d’Obama, però en les que no va ser capaç de esvair tots els dubtes generats. En tot cas, a hores d’ara, ja sembla segur afirmar que estem davant d’una de les campanyes més negatives de la història, en la que els candidats centren els esforços, enlloc de parlar d’idees i propostes, en desacreditar l’adversari

Maine, i les seves omnipresents llagostes

(text publicat el 13/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge de la costa de Maine, a prop de Bar Harbour

Providence, Rhode Island .- A mesura que avança l’estiu, cada dia estic més convençut d’haver encertat al decidir passar els mesos més calorosos al nord dels EUA. Per descomptat no serà al mateix quan vagi cap a l’interior, però haver de necessitar una mica de manta per passar la nit mentre mig país depèn d’aires condicionats per sobreviure és tot un luxe. A Maine he centrat la ruta en la costa, amb una breu parada a l’interior que les distàncies són prou elevades. L’estat és ben famós tant per les zones naturals i per les abundants ‘blueberries’ (de les que n’és el principal estat exportador), però sobretot per les seves llagostes que es poden trobar a quasi qualsevol local i restaurant de Maine.

Wikipedia Facts: MAINE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,71% – McCain/Palin: 40,38%
-El 39è estat en superfície: 91.646 Km2 (2,85 “Catalunyes”)
-El 41è estat en població: 1.328.361 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 40è estat en densitat de població: 16,64 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Iron Giant – Casper – Dark Shadows
-Tòpic: La terra de les vacances – L’estat dels pins

Des de feia força temps que no em sentia en mig del no res, però a Maine un s’hi pot sentir. Amb una economia una mica més debilitada que la dels seus companys de la zona de New England, l’estat compta amb grans àrees poc poblades en les que costa d’entendre el sobrenom que té com a ‘destí de vacances’. No és fins que un es va apropant a les zones costaneres que es comença a notar un cert volum d’infraestructura hotelera i, sobretot, d’espais pensats per a gaudir de la natura. Circulant per les carreteres, camí de l”Acadia National Park’, és fàcil creuar-se amb cotxes carregats de caiacs i canoes, així com amb petits negocis de venda de llenya per a fer focs de camp. Un cop allà és complicat resistir-se a treure la càmera fotogràfica per a retratar els paisatges de roques, mar i muntanyes que formen el litoral; i que conviuen amb la gran indústria pesquera de la llagosta. Per tot arreu es veuen petites boies surant a les blaves aigües. Sota de cada una d’elles, s’hi troba una o vàries trampes per atrapar els preuats crustacis que tanta vida donen a pescadors i restauradors locals.

Veler navegant entre centenars de boies amb trampes per a llagostes al Acadia NP, Maine

Seguint la costa cap al sud s’arriba a la principal ciutat de l’estat, Portland, amb una població que no arriba als setanta mil habitants. Aquí el turisme també és força nombrós, en part gràcies a un port ben equipat on arriben embarcacions amb visitants d’altres poblacions costaneres. Aquí, com no podia ser d’altre manera, la llagosta també n’és la protagonista i la zona del port és plena de locals que en serveixen i botigues amb records de tota mena. Jo no podia marxar de Maine sense tastar el crustaci, així que finalment em vaig decidir per un petit negoci de venta de marisc (ja sigui cru o cuinat). L’ambient familiar i la transparència en que tot estava cuinat no només em van convèncer, sinó que em van fer gaudir encara més del deliciós plat servit, en aquesta ocasió, en una bossa de paper.

Llagosta d'aproximadament una lliura i mitja a punt de ser cuinada a Portland, Maine

A tot això la campanya electoral segueix el seu curs amb un Obama preocupat per la gran diferència entre les donacions econòmiques rebudes per uns i pels altres, i amb un Romney que no és capaç de generar entusiasme entre les minories del país. De fet el candidat republicà recentment va haver d’aguantar una esbroncada considerable, en afirmar que revocaria la proposta de reforma sanitària d’Obama (recordem, inspirada en la que ell mateix va establir a Massachusetts) davant d’una audiència de raça negre a la convenció de la NAACP. I és que Romney en particular, i el partit republicà en general, tenen un suport molt minoritari entre la població afroamericana. Com sempre, haurem de veure com evoluciona tot plegat mentre les enquestes segueixen mostrant un suport a nivell nacional força igualat entre els dos candidats, però amb una aritmètica electoral que manté a Obama com a clar favorit de cara a novembre.

Celebrant la independència dels EUA, per les verdes terres de Vermont

(text publicat el 09/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Desfilada del '4th of July' a Montpelier, Vermont

Bar Harbour, Maine .- Vermont és un estat peculiar. De fet es diu que, junt amb Texas, és dels pocs on hi ha qui pensa que no haurien de formar part dels EUA, ja que a tots dos estats hi ha petites minories que en reclamen la independència. És clar que a Vermont per motius ben diferents, i quasi oposats, als de Texas. Aquí tot és d’un verd generalitzat, especialment a l’estiu quan la neu no cobreix la meitat del territori. De fet, com New Hampshire, també té grans estacions d’esquí d’entre les que destaca la de ‘Killington‘ per ser la més gran de la banda est del país. Però en general Vermont és més conegut per les seves pastures, espais naturals, i una particular consciència ecològica que el distingeix de la resta. Possiblement l’estat menys indicat on passar el ’4th of July’ o ‘Dia de la Indepenència dels EUA’, o no.

Wikipedia Facts: VERMONT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 67,76% – McCain/Palin: 30,59%
-El 45è estat en superfície: 24.923 Km2 (0,78 “Catalunyes”)
-El 49è estat en població: 625.741 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 25,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society – Super Troopers
-Tòpic: L’estat de la muntanya verda

Passant per algunes de les àrees d’esquí (ara de vacances) vaig arribar el 3 de juliol a la població de Monpelier, capital de Vermont, a punt per a celebrar amb un dia d’antelació l”Independence Day‘. Sembla ser que per tal d’assegurar-se un bon dia de festa a l’endemà, a la capital d’estat més petita dels EUA ho celebren el dia anterior al que realment toca. En tot cas no va faltar de res: Cursa popular, desfilada de carrosses i comparses de tota mena, jocs infantils, casetes de menjar… i focs artificials en fer-se fosc! Això sí, es va trobar a faltar una mica de gràcia i coordinació per tal de crear un espectacle pirotècnic més enllà de simplement llançar coets un rere l’altre. Què hi farem. A l’endemà al matí la ciutat dormia plàcidament, i no va ser fins passat el migdia que alguns s’acostaven al cinema per fer un tast de les pel·lícules d’estiu. Més tard arribaria el moment per a un altre dels tòpics del dia de la independència. A molts jardins, les famílies es reunien amb amics i veïns al voltant de barbacoes carregades de ‘hot-dogs’, hamburgueses i pollastre. La millor manera d’acabar el dia de no ser pel sempre canviant temps de New England, que ens va forçar a buscar refugi per seguir petant la xerrada.

Barbacoa carregada de carn a Montpelier, Vermont

Possiblement la marca comercial més coneguda de Vermont, és la de la companyia de gelats ‘Ben & Jerry’s’. Prop de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat i on van començar a fer i vendre els gelats, hi ha la fàbrica on milers de persones s’acosten cada any a fer-hi una visita. No és que tingui especial intenció de fer publicitat de la marca, però és que exemplifica molt bé l’esperit general de l’estat: Utilitzen llet natural de vaques locals (Vermont és un dels estats amb més vaques de llet per habitant) que no han estat sotmeses a tractaments hormonals ni de cap mena, paguen be als treballadors i els donen generoses vacances, inverteixen en la comunitat… i fan un gelat que et deixa amb ganes de repetir. De fet a Burlington vaig tenir l’ocasió d’aprendre de ben aprop el funcionament de l’agricultura sostinguda per la comunitat. Una pràctica sostenible i saludable força estesa arreu -també al nostre país-, però amb especial incidència a New England i els estats amb més sensibilitat ecològica. Com és natural però, i de la mateixa manera com passa amb el gelat, el millor va ser poder fer-ne un tast després al cuinar i menjar les verdures recent collides.

Hort suportat per la comunitat a Burlington, Vermont

Pel que fa a la campanya electoral americana, segueixen els estira i arronses entre demòcrates i republicans, mentre la diferència entre els donatius captats per uns i altres segueix augmentant (sempre a favor de la campanya de Romney). Aquesta setmana també s’han conegut noves dades sobre l’atur als EUA que, si bé han sumat nous llocs de treball, són molt menys dels que possiblement Obama necessitaria per a mostrar-los amb cert orgull així que els republicans ja han començat a treure’n profit. Potser per això el president ha iniciat una petita gira en bus per estats dels considerats claus per a guanyar el mes de novembre, en un intent de contrarestar el que es preveu que sigui una enorme campanya mediàtica dels republicans en aquests estats. Ah! I sembla que es comencen a entreveure alguns noms per a la candidatura a la vice-presidència republicana. Sense que hi hagi res de confirmat, alguns rumors parlen de Rob Portman (Senador per a l’estat d’Ohio) com el millor situat en aquests moments. Veurem doncs què passa. Jo mentrestant intentaré gaudir de l’estat de Maine, situat al extrem més oriental dels EUA i per tant punt de partida del que serà l’últim ‘coast to coast’ del meu viatge.