Una petita visita a la gran i salvatge Alaska

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

El 'Mount McKinley', la muntanya més alta d'Alaska i tot nord-amèrica

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Inici del recorregut en bus pel 'Denali National Park', a Alaska

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

Turistes orgullosos de les captures del dia a Homer, Alaska

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

Glacera vista des de l'aire, a Alaska

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

Família d'óssos capturant salmons al 'Russian River' d'Alaska

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.

Història i indústria, al pas per Pennsylvania

(text publicat el 26/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Skyline' de Philadelphia, la principal ciutat de Pennsylvania

Cincinnati, Ohio .- Renoi com va costar deixar enrere tots els estats de New England per encetar la ruta final cap a la costa oest. Creuar en cotxe l’àrea metropolitana de New York City així com circular pels estats més densament poblats mai és fàcil. Després de tot un dia a la carretera per fi vaig aconseguir arribar a l’estat de Pennsylvania, testimoni de luxe d’esdeveniments que van marcar la història dels EUA així com seu de grans indústries de sectors tant diferents com l’acer o la xocolata. Això però, no impedeix que també s’hi trobi una de les concentracions Amish més grans dels EUA, descendents directes dels primers colonitzadors de Pennsylvania (els Dutch) que rebutgen les comoditats modernes a favor d’una vida tradicional i senzilla.

Wikipedia Facts: PENNSYLVANIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,65% – McCain/Palin: 44,30%
-El 33è estat en superfície: 119.283 Km2 (3,71 “Catalunyes”)
-El 6è estat en població: 12.702.379 habitants a 2010 (1,69 “Catalunyes”)
-El 11è estat en densitat de població: 109,60 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Rocky – Groundhog Day – The Office
-Tòpic: L’estat de la independència

El 'Liberty Hall' al centre de Philadelphia, a Pennsylvania

Philadelphia, la ciutat més poblada de Pennsylvania, em va rebre amb temperatures de més de 100 graus Fahrenheit (38ºC) i moltes de les seves fonts públiques convertides, per necessitat, en piscines improvisades. Un inconvenient que em va fer prendre amb calma la visita als principals atractius de la ciutat començant per les escales del museu d’art de Philadelphia, sens dubte unes de les més famoses del món. Qui no recorda a Sylvester Stallone, interpretant el boxejador Rocky Balboa, pujant les escales amb l’skyline de la ciutat de fons? Tant és així que als peus de les escales hi ha instal·lada una estàtua que recorda al protagonista de la pel·lícula, i no són pocs els qui, tot i la calor, s’animen a pujar-les per recrear l’escena. Però res atrau els turistes a Philadelphia com l”Independence Hall‘ i la ‘Liberty Bell‘, autèntics símbols nacionals per ser testimonis directes de les reunions en les que es van elaborar documents de la transcendència de la Declaració d’Independència o la Constitució Americana. Tot un parc, conservat pel Servei de Parcs Nacionals, que gira entorn dels fets històrics i que atrau cada any al voltant de quatre milions de visitants. Hi ha qui dirà però, que no es pot marxar de la ciutat sense haver tastat els seus famosos ‘Philly Cheesesteak’. Els entrepans, a base de tires de carn i formatge fos, es poden trobar a qualsevol racó de la ciutat, però els més famosos els serveixen dos restaurants en eterna rivalitat situats l’un davant de l’altre. Teòricament el món es divideix entre els qui prefereixen els del ‘Geno’s” i els qui prefereixen els del ‘Pat’s’, però en realitat la gent de la ciutat et dirà que cap dels dos tenen els millors ‘Cheesesteak’ de Philadelphia. Quedeu avisats.

Camp de batalla prop de Gettysburg, a Pennsylvania

Pennsylvania és un estat força gran i amb moltes coses a visitar, així que ja d’entrada vaig tenir clar que no hi hauria temps per tot. Van quedar fora de la ruta indrets que molts podreu recordar per pel·lícules i sèries com el poble de Punxsutawney (on cada dos de febrer es celebra el dia de la marmota, en que la famosa marmota Phil ajuda a predir si el que queda d’hivern serà llarg o curt), o Scranton (conegut per la sèrie ‘The Office’ i on, per la visita que hi vaig fer al 2010, us puc assegurar que no hi massa res a fer). Els que no van quedar fora de la ruta van ser la zona del poble de Lancaster i la seva població Amish o la visita a Hershey, una població que rep el nom gràcies a la fàbrica de xocolata -encara en funcionament- que s’hi va establir al 1894. Tampoc vaig voler esquivar el camp on es va dur a terme la que es considera la major de la guerra civil americana, i un dels punts d’inflexió per a la victòria final del nord. A tocar del poble de Gettysburg, les tropes unionistes del nord es van enfrontar durant tres dies el juliol de 1863 fent recular finalment les dels estats confederats del sud. Avui en dia, els prats són ben plens de monuments que recorden els diferents batallons i enfrontaments als nombrosos visitants que hi acudeixen, no sense certa solemnitat, cada any.

L’última parada a l’estat va ser la seva segona ciutat més poblada, Pittsburgh, situada a l’extrem més occidental de Pennsylvania i on sembla que tothom viu per a donar suport als equips locals. Sembla quasi impossible passejar pels seus carrers sense creuar-te algú amb una gorra, samarreta o suadora d’algun dels equips de la ciutat (que sempre vesteixen amb alguna combinació de groc i negre). Potser entre tots ells el més conegut és el de futbol americà, els ‘Pittsburgh Steelers’, sent l’equip que més ‘Super Bowls’ ha guanyat al llarg de la història amb sis victòries (només una més que l’immediat perseguidor, els ‘Dallas Cawboys’). L’equip pren el seu nom de la indústria de l’acer, que en el seu dia va ser el principal motor econòmic de la ciutat convertint-la en la capital de l’acer dels EUA. Però avui en dia bona part de l’acer s’importa de països com la Xina, així que són poques les fàbriques que encara hi operen (tot i quedar-ne el record ben viu).

Vistes de Pittsburgh des del 'Mount Washington', a Pennsylvania

Aquests dies, la campanya electoral torna a posar-se en marxa després d’una breu parada en mostra de dol per les víctimes de la greu matança, la matinada de divendres passat, en uns cinemes de l’estat de Colorado. De fet Mitt Romney tot just acaba d’iniciar un viatge que el portarà a reunir-se amb els primers ministres d’Israel, Polònia i Gran Bretanya. El seu equip espera amb aquest tour europeu poder donar una imatge més presidencial del candidat, tal i com va fer Barack Obama al 2008. Però segurament també, amb l’assistència de Romney a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres, es vol reforçar la seva imatge com a gestor d’èxit i salvador dels Jocs Olímpics d’Hivern de Salt Lake City al 2002. Mentrestant però, tot i la introducció d’un parell de vídeos en clau positiva a la campanya, la gent d’Obama no sembla tenir intenció de parar els atacs contra el possible passat i present especulatiu del candidat republicà. De fet, només cal veure el vídeo de campanya fet per un grup partidari al presidenten el que, en un to més propi d’un programa d’humor, s’utilitzen imatges reals de la cerimònia d’inauguració dels jocs de Salt Lake City per atacar a Mitt Romney. I és que l’evolució de les formes en que l’electorat obté la informació de campanya, està fent que cada cop aquests vídeos, fàcils de compartit a la xarxa, estiguin guanyant força protagonisme respecte a anteriors eleccions. De fet, segons un estudi fet per Google, el 80% dels votants disposen de connexió a internet, un de cada tres no ha mirat la televisió durant l’última setmana, i, en general, es passen més temps llegint continguts als dispositius mòbils (‘smartphones’ i ‘tablets’) del que passen llegint diaris i revistes. Dades que de ben segur no han passat desapercebudes als responsables de campanya dels dos candidats.

Harder, Better, Faster, Stronger

(text publicat el 08/08/2012 a www.kolhosp.com)

Parc d’atraccions ‘Cedar Point’, a Ohio

Si mai tingués el meu propi parc d’atraccions, les quatre paraules de la cançó dels Daft Punkestarien escrites en lletres d’or a la principal paret de les oficines. A la vista de tothom. “Treballa més dur, construeix-ho millor, fes-ho més ràpid; això ens fa ser més forts. Més que mai, a cada hora; la nostre feina mai s’acaba.” Amén. Qualsevol parc que tingui la gosadia d’entrar a la guerra de les muntanyes russes, ha d’estar disposat a invertir contínuament ingents quantitats de diners a l’espera de que els fans ‘de les emocions fortes’ decideixin passar-hi un dia o dos a l’any. L’èxit, que mai està garantit, depèn de tants factors que tot plegat es converteix necessàriament en un delicat ‘ecosistema artificial’ capaç de fer-te guanyar milions o dur-te directament a la ruïna.

Què fa agradable la visita a un d’aquests parcs? Bones atraccions, la sensació de pagar un preu just, una bona relació entre el temps d’espera i la qualitat de l’atracció, un bon servei de neteja que elimini les restes de massa ‘loopings’ recent dinat… Massa gent, poca diversió. Poca gent… el lloc sembla abandonat i poc atractiu. Som així, és complicat trobar l’equilibri just. Us heu preguntat mai perquè hi ha tants espectacles als parcs d’atraccions moderns? En el meu hipotètic parc serien una forma de controlar el flux de gent permetent, alhora, augmentar el nivell d’aforament legal del parc a baix cost. A raó d’aproximadament 25 milions de dòlars per cada nova muntanya russa d’última tecnologia, es poden crear un munt d’espectacles a base d’actors disfressats de personatges d’animació ballant al ritme de les cançons de moda. I tot plegat amb un aforament que pot arribar a ser força similar a la capacitat d’assimilar passatgers de les ‘roller coasters’.

Dissenyar correctament com la gent es mourà dins el parc durant el dia, és també vital per facilitar una bona experiència mentre treus el màxim profit dels recursos de què disposes. Per exemple, tot just començar el dia no és bo que tot el parc estigui obert. Segurament cal que la gent s’hi vagi endinsant de mica en mica, amb la densitat adequada per amortitzar els costos dels treballadors que fan falta pel funcionament de les diferents seccions i atraccions. I si en sortir de la atracció més emblemàtica els visitants han de passar per força a través de la botiga de records, molt millor. Qualsevol despesa extra serà benvinguda. És la manera de fer diners de debò. Sinó com és que els passis anuals sovint costen el mateix o menys que dues entrades de dia? Com pot ser que ens cobrin preus abusius per un pàrquing que amb tota probabilitat haurem d’utilitzar sí o sí? Volen que hi tornem, que hi passem tantes hores com sigui possible. Constantment se’ns suggeriran un continu de despeses extres en forma de ninots de peluix, o delicioses crispetes que s’asseguraran que es puguin olorar des de qualsevol punt del parc. Vols la foto de la última baixada per la que has estat esperant més d’una hora? Són ‘només’ 9,95$, tot i que els nostres costos per imprimir-la no passen dels 25 cèntims.

A aquestes alçades ja haureu endevinat que cada visita que faig a un nou parc d’atraccions és una deliciosa experiència d’observació i aprenentatge. Us revelaré el meu últim descobriment: A la visita al parc de ‘Cedar Point’ d’Ohio vaig veure que l’atracció ‘Top Thrill Dragster’ no estava funcionant a ple rendiment, tot i haver una cua de dues hores per pujar-hi (en alguns trams sota un sol de justícia). Perquè? Segurament haguessin pogut ampliar amb certa facilitat el nombre de ‘trens’ en funcionament i reduir la cua, però probablement al fer-ho haguessin estat perdent diners. No només faria falta més personal atenent als visitants, sinó que molta menys gent es sentiria impulsada a comprar la maleïda polsera que permet saltar-se la cua. Un bon negoci si tenim en compte que a aquestes alçades tothom ja ha pagat per ser allà, i la polsera és fins un 50% més cara que la mateixa entrada al parc. Revelador, eh? Potser no és exactament així, potser només va ser un error de previsió del personal disponible per aquell dia i tot són imaginacions meves. En tot cas us puc assegurar que un res d’això importa, quan un per fi arriba al final de la cua per ser el següent a ser llançat a 190 Km/h fins a més de cent metres d’alçada. Quan la màquina es posa en marxa les teories econòmiques desapareixen per donar pas a les lleis de la física més elementals… però això són altres petits plaers que ja explicaré un altre dia.

Motors, càmera, Michigan… i acció!

(text publicat el 08/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de la ciutat de Detroit, principal ciutat de Michigan

Avió camí d’Anchorage, Alaska.- Tant lluny que semblava quan iniciava la ruta, i quasi sense adonar-me’n ja ha arribat el moment del ‘compte enrere final’. Sí, l’estat del motor, el dels grans llacs, el de les fàbriques de cotxes al voltant de l’empobrida Detroit, inicia el compte enrere dels deu últims estats a visitar del total de cinquanta (a sumar-hi Washington D.C.). La visita a l’estat de Michigan ha estat ben variada. Cadascuna de les tres regions visitades ha estat ben diferent de les altres, tot i compartir totes elles la constant presència de grans llacs que ben bé es podrien confondre amb mars d’aigua salada. Tant, que els llacs fins i tot arriben a dividir l’estat en dues grans penínsules.

Wikipedia Facts: MICHIGAN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,43% – McCain/Palin: 40,96%
-El 11è estat en superfície: 250.493 Km2 (7,8 “Catalunyes”)
-El 8è estat en població: 9.883.640 habitants a 2010 (1,32 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 39,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Robocob – American Pie – Gran Torino
-Tòpic: L’Estat dels grans llacs – La (ex)fàbrica de cotxes d’Amèrica

Edifici abandonat a un dels barris de Detroit, a Michigan

De la ciutat de Detroit n’havia sentit a parlar, i molt. Sembla que és un d’aquells llocs per als quals tothom en té una opinió, encara que no hi hagi estat mai. Alguns dels pitjors tòpics es van confirmar només arribar-hi: Barris pràcticament buits, cases en runes, pobresa generalitzada… i és que si, en general, les ciutats d’arreu del món tendeixen a augmentar el nombre d’habitants, Detroit ja fa anys que no para de perdre’n. Tot i ser encara la ciutat més poblada de Michigan, dels quasi dos milions d’habitants que va arribar a tenir als anys cinquanta ara només en queden uns 700.000. El motiu? La progressiva desaparició de llocs de treball, principalment del sector del motor, a causa de la deslocalització de les indústries cap a països amb mà d’obra més econòmica. La densitat de població a la ciutat que un dia va ser líder mundial en la fabricació de cotxes és tant baixa, que hi ha illes de cases en que només queda un sol edifici habitat (amb tots els problemes de planificació urbanística que això comporta). A l’altra cara de la moneda però, hi ha el munt de joves d’arreu dels EUA que cada any decideixen instal·lar-se a la ciutat del motor. Atrets principalment pels baixos preus dels habitatges, són molts els que proven sort en projectes artístics i urbanístics alternatius difícils de fer realitat a altres grans ciutats del territori. Per tot arreu es veuen petits horts urbans, i no és gens difícil trobar-se amb petites o grans obres d’art urbanes que sovint conviden a la reflexió. Dues realitats a vegades confrontades, la dels antics habitants i la dels nouvinguts, obligades a conviure per construir el futur d’una ciutat necessitada de noves idees per sobreviure.

Dunes de sorra al 'Pictured Rocks National Lakeshore', a la 'Upper Peninsula' de Michigan

L’àrea d’influència de Detroit i la desaparició dels llocs de treball s’estén cap al nord fins a Flint, on la situació és similar. Però en el camí cap a la península superior de Michigan (la ‘Upper Peninsula’), les grans zones urbanes donen pas de mica en mica a paisatges més naturals. Com a part del ‘somni americà’ de la famosa classe mitja que la indústria del motor va ajudar a crear, a les vores dels llacs hi ha un continu de cases unifamiliars amb jardí i embarcador particular. Això sí, a gaudir només els mesos de primavera i estiu, que a l’hivern el fred és prou important a la zona. Seguint cap al nord, un estol de motels i hotels de tota mena dóna pas al tercer pont en total suspensió més llarg del món. El ‘Mackinac Bridge’ és l’encarregat, des de 1957, de connectar les dues penínsules que formen l’estat. A l’altra banda del pont la natura espera als qui tenen ganes de gaudir-la en els diferents parcs estatals i nacionals on, de nou, mai falta l’accés a l’aigua. En el meu cas però, la manca de temps va fer que m’hagés de conformar amb la visita al parc nacional de ‘Pictured Rocks’. Allí, grans dunes naturals de sorra van permetre en el seu dia a la indústria de la fusta salvar el desnivell entre els boscos i l’aigua del ‘Superior Lake’, on l’esperaven el vaixells per transportar-la. Avui en dia però, és una tranquil·la destinació familiar que permet tant passar unes hores de platja comcontemplar els grans penya-segats erosionats pel pas del temps deixant a la vista les diferents capes de sediments que els formen.

A la tornada a la península inferior, aquest cop per la seva costa est, m’hi esperava la tranquil·la Traverse City en una de les seves setmanes més ocupades de l’any. Envoltada de granges amb camps de blat de moro i arbres fruiters (sobretot cirerers i presseguers), la població acollia aquells dies la vuitena edició de seu popular festival de cinema, fundat ni més ni menys que pel cineasta de Michigan Michael Moore. Per a mi, com aficionat al gènere, va ser una magnifica forma de tancar el meu pas per l’estat amb amb el visionat d’un documental que precisament parlava sobre el present de la ciutat de Detroit.

Carrer principal de Traverse City a punt per al seu festival de cinema, a Michigan

I no cal deixar el món del cinema per parlar de les últimes novetats de la campanya electoral americana. I és que aquesta passada setmana dos importants figures de la indústria cinematogràfica, en principi gens relacionades entre si, han donat el seu suport a qui serà el candidat republicà a la Casa Blanca. Per una banda l’actor i director Clint Eastwood, qui protagonitzava a la última ‘Super Bowl’ un anunci que semblava afavorir a Obama, anunciava que donarà el seu vot a Mitt Romney per tal de ‘donar al país una empenta’. Tota una ajuda que de ben segur, l’equip republicà intentarà aprofitar al màxim gràcies al gran prestigi i respecte del que gaudeix Easwood. En canvi, l’altra mostra de suport segurament intentaran que passi un pèl més desapercebuda, doncs arriba de la estrella del cinema pornogràfic Jenna Jameson qui afirma que ‘quan un és ric vol un republicà a la Casa Blanca’. En tot cas, suports a banda, tothom segueix pendent de l’elecció per part de Romney del candidat republicà a la vice-presidència, que enguany s’anunciarà a través d’una aplicació mòbil dedicada a tal efecte. A mi però, si es compleixen el terminis més optimistes, probablement m’enxamparà sense cobertura tot visitant els parcs nacionals d’Alaska, l’estat número nou de meu particular compte enrere.

Gratacels, avions i altres formes ‘d’enlairar-se’ a l’estat d’Ohio

(text publicat el 03/08/2012 a www.lavanguardia.com)

La ciutat de Cincinnati, vista des de l'estat de Kentucky

Detroit, Michigan .- Si sou dels que seguiu les campanyes electorals dels EUA, el nom d’Ohio de ben segur us resultarà familiar. No falla, cada any és dels estats que més s’anomenen i on els candidats dipositen bona part dels seus esforços. Tant és així, que aquesta mateixa setmana el president Obama hi ha fet la seva novena vista de campanya en el que va d’any. El motiu? És un ‘swing state’. És a dir, un dels estats en que el vot no està clarament decantat per a cap dels dos partits majoritaris (i per tant de vital importància en el recompte final). La seva diversitat econòmica segur que n’és un factor decisiu, ja que si bé compta amb grans àrees destinades a l’agricultura, també són importants sectors com l’aeronàutic, l’industrial, el militar o el turístic. Diferents sectors econòmics que s’han deixat notar en el paisatge mentre en recorria les seves carreteres.

 Wikipedia Facts: OHIO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,50% – McCain/Palin: 46,91%
-El 34è estat en superfície: 44.825 Km2 (1,40 “Catalunyes”)
-El 7è estat en població: 11.536.504 habitants a 2010 (1,54 “Catalunyes”)
-El 9è estat en densitat de població: 98,9 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: A Nightmare on Elm Street – Super 8 – Traffic
-Tòpic: El lloc de naixement de l’aviació

Després de creuar bona part de l’estat fent només una breu parada al ‘Serpent Mound’ d’Ohio (un monument en forma de serp amb més de mil anys d’antiguitat del qual no se’n saben massa detalls històrics), vaig arribar a Cincinnati. A la riba nord del riu Ohio m’hi esperava una ciutat de mida mitjana amb una població aproximada de 300.000 habitants, però amb un important ‘downtown’ ben carregat de gratacels i grans edificis. I és que fins a nou companyies d’entre les 500 més importants dels EUA tenen la seva seu a Cincinnati, superant en percentatge per habitants a grans centres econòmics com Boston, New York, Chicago o Los Angles. Tot i això però, no hi falten espais on deixar-se endur pels petits plaers de la vida tot tastant excel·lents ‘cheeseburgers’, en locals que es mereixen una foto o dues. O petites botigues independents on remenar entre piles de caixes de revistes i discos antics, o on trobar tot el necessari per a iniciar el teu propi hort urbà. O fins i tot on provar un gelat d’autor fet amb crispetes dolces! Sens dubte, una més que interessant -i atractiva- combinació d’indústria i activitat urbana.

El bombarder que va posar fi a la 'WWII' al museu de les Forces Aèries a Dayton, Ohio

Seguint la ruta cap al nord calia fer parada a Dayton, la població on els germans Wright van obrir la botiga de bicicletes que més tard els serviria com a base per a iniciar els experiments que els van portar a crear el primer avió de la història al 1903. Tot i que van anar fins a l’estat de North Carolina per a fer el primer test amb èxit, de seguida van tornar a Ohio per a perfeccionar els prototips fins a crear la seva pròpia companya d’avions. Al voltant del camp de proves, avui en dia s’hi troba una gran base de les forces aèries nord-americanes amb les que els germans van col·laborar per fer els primers avions de guerra. I justament formant part d’aquest complex, un no es pot deixar perdre l’oportunitat de visitar l’immens museu de l’exèrcit de l’aire i la seva col·lecció d’avions militars de totes les èpoques. Jo només hi vaig poder destinar unes tres hores, que van ser del tot insuficients per veure-ho tot. Així doncs em vaig haver de centrar en els inicis de l’aviació i la primera guerra mundial, fins arribar al bombarder B-29 que al 9 d’agost de 1945 posava fi a la segona guerra mundial llençant la bomba atòmica sobre Nagasaki. Tot un tour carregat d’història, amb els models originals que van participar en les diferents batalles.

La zona de la ciutat de Toledo, va ser la última parada del recorregut per Ohio. Aquí és on ara hauria de comentar que la zona és ben coneguda per la seva artesania del vidre, o que el museu d’art de Toledo conté una important col·lecció d’obres de tot el món que mereixen una vista. També podria parlar de la turística costa d’Ohio al llac Erie, i els milers de visitants que cada any venen a passar-hi uns dies de vacances. Però no ens enganyem. El què em va portar a aquesta zona no són ni les obres d’art ni les platges, sinó el que es considera ‘el millor parc d’atraccions del món’: el parc de ‘Cedar Point’. De fet, ha guanyat el premi al millor parc durant els últims 14 anys. Tot plegat, està situat en una petita península en la que ja no hi cap ni una sola muntanya russa més. Tant és així que per tal de fer espai a la propera ‘mega-coaster’ que s’estrenarà l’any que ve, n’han de desmuntar una de les més antigues. Llei de vida. I és que el parc viu gràcies a construir muntanyes russes capaces de trencar tots els rècords en el moment de ser estrenades, probablement el tipus de parc que tots els que hem jugat a simuladors com el ‘Roller Coaster Tycoon‘ sempre hem intentat dissenyar. Això si, si teniu intenció de visitar-lo, aneu ben carregats de paciència doncs les cues arriben fàcilment a les dues hores a les atraccions estrella i l’ombra no sempre està garantida.

Costa d'Ohio al llac Erie

I pel que fa a la cursa cap a la Casa Blanca, mentre Obama feia campanya a Ohio, Mitt Romney tornava del seu viatge internacional en que no tot li ha sortit tal i com estava previst. Si bé l’objectiu de captar nous fons per a la seva campanya sembla que s’ha assolit sense problemes, el de reforçar la seva imatge com a lider capaç de manejar relacions internacionals no tant. Durant la visita a Londres no va saber trobar el to per parlar dels Jocs Olímpics i va ofendre mig país suggerint que no estaven del tot preparats. A Israel no només va confondre la capital del país amb Jerusalem, sinó que va relacionar la cultura àrab amb les dificultats econòmiques per les que passa Palestina. I a Polònia, un membre del seu equip es va dirigir amb paraules poc apropiades a la premsa quan aquesta intentava fer preguntes des de la distància al futur candidat. Si a tot això hi afegim que les últimes enquestes estan donant bons marges per a Obama a estats claus com Pennsylvania, Florida i Ohio; entendrem que definitivament aquesta no ha estat, ni de bon tros, la millor setmana per a la campanya dels republicans.