Romney no marca diferències en el tercer i últim debat presidencial

(text publicat el 23/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Galetes i beguda per als simpatitzants de Romney a Reno, Nevada

Reno, Nevada .- A només dues setmanes pel dia de les eleccions als EUA, ahir dilluns es va celebrar a l’estat de Florida l’últim dels tres debats que han enfrontat cara a cara el president Barack Obama i el governador Mitt Romney. El tema? Política exterior, quelcom que no acaba d’interessar a molts dels votants indecisos d’estats no definits com el de Nevada. Tal i com em comenta el director de l’oficina republicana del comptat de Washoe a la ciutat de Reno, on he vist el debat acompanyat d’una quarantena de simpatitzants del partit, el que més preocupa a la majoria d’aquest votants són les propostes per a millorar la situació econòmica i retallar les xifres d’atur. Els dos candidats ho saben perfectament, segurament per això s’han passat bona part del 3r debat buscant qualsevol excusa per canviar de tema i parlar de política interna enlloc de contestar directament les preguntes del moderador.

En general no ha estat un debat especialment interessant ni animat. Mentre Obama s’ha dedicat a defensar les polítiques dutes a terme durant el seu mandat, amb el principal actiu de la mort d’Osama bin Laden, Romney no ha sabut contestar-li amb propostes alternatives. De fet, la majoria de les seves propostes han consistit en recalcar que ell ‘faria el mateix que ja s’està fent, però millor’. Pocs s’atreviran a dir que Romney ha guanyat el debat d’avui, però veient la reacció dels qui ocupaven les cadires plegables de l’oficina de Reno no m’estranyaria que molts arreu del país segueixin pensat el mateix que pensaven a un minut d’iniciar-se el debat. I és que Romney ha mantingut les formes, ha parlat utilitzant grans expressions amb idees tant poc concretes que difícilment poden desagradar a ningú: ‘Hem de ser econòmicament més forts’, o ‘Hem de liderar millor amb un exèrcit capaç’. No li hem sentit cap crítica fonamental sobre el que ja s’està fent hores d’ara.

Els assistents escoltaven atents a l'inici del 3r debat a Reno, Nevada

Nevada és un estat en que el vot encara no se sap massa bé cap a quina banda es decantarà, tot i que Obama té les de guanyar amb un 73,1% de probabilitats (segons el blog del prestigiósNate Silver al New York Times). Hi ha 6 vots electorals en joc, dels 538 que hi ha a nivell nacional. Poden semblar pocs, però poden ser els suficients per a decantar la balança. De fet, aquesta setmana tots dos candidats visitaran l’estat per tal d’intentar assegurar-se la victòria. A l’oficina de campanya de Reno animaven a tothom a quedar-se una estona després del debat per a fer algunes trucades extra abans d’anar a dormir, però no hi ha hagut manera. Un cop s’han encès les llums, ja amb les safates buides de galetes i crispetes, tothom ha marxat en un marge de cinc minuts. Potser si el debat hagués anat d’una altre manera, més simpatitzants s’haguessin quedat a defensar l’actuació de Romney.

L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.

Les dues meitats de l’estat de Washington

(text publicat el 12/10/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Seattle amb la famosa 'Space Needle', a l'estat de Washington

Astoria, Oregon .- A grans trets, com de costum, l’estat de Washington és fàcilment divisible en dues grans zones geogràfiques ben diferenciades entre si separades de nord a sud pel ‘Cascade Range’ (traduït literalment com ‘la serralada de les cascades’). La banda est és molt més àrida, amb menys població, una economia basada en l’agricultura i una majoria de vot republicà. La banda oest, la que toca amb l’Oceà Pacífic, és en canvi famosa per l’abundant pluja que la rega i per la gran àrea metropolitana de la ciutat de Seattle (per si sola ja acull més del 60% de la població de l’estat) on hi tenen la seva seu grans companyies líders en el seu sector arreu del món. A la costa però, en general, el vot se l’endú el partit demòcrata. En tot cas, un estat on la natura acostuma a ser espectacular i del que ben poca gent en parla malament, fent molts dels seus habitants força orgullosos. Ah! I a més és l’únic que deu el seu nom a un antic president, concretament a George Washington (el primer president de la nació i heroi de la Guerra de la Independència).

Wikipedia Facts: WASHINGTON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,65% – McCain/Palin: 40,48%
-El 18è estat en superfície: 184.827 Km2 (5,76 “Catalunyes”)
-El 13è estat en població: 6.724.540 habitants a 2010 (0,90 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 34,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dante’s Peak – Free Willy – Twilight – First Blood (filmada al Canadà)
-Tòpic: L’estat de les pomes – L’estat ‘evergreen’ (‘sempre verd’)

Camps d'arbres fruiters a prop de Wenatchee, a l'oest de Washington

La ruta triada va fer que, en creuar la frontera, passés de l’estat de les patates a l’estat de les pomes. De fet Wenatchee, la primera població on vaig parar, s’autodefineix a si mateixa com ‘la capital mundial de les pomes’. Miris on miris hi ha camps d’arbres ben carregats de pomes i peres; a no ser que ja n’hagin recollit els fruits, que n’és la temporada. Tal i com acostuma a passar arreu (a casa podem posar l’exemple de Lleida), la necessitat de mà d’obra per a la col·lecta de fruita atrau a una gran quantitat d’immigració que busca una oportunitat de treball. A Wenatchee però, l’efecte és tant exagerat que la població d’origen llatí arriba a superar en nombre a l’anglosaxona. Un cop visitats els camps de pomes, passat per alguns pobles d’estètica ‘bavaresa’, i fotografiat grans llacs que deixaven entreveure l’espectacularitat del paisatge que m’esperava; la ruta va continuar cap al nord per tal de creuar les muntanyes per un dels millors punts possibles. La carretera que va de les poblacions de Winthrop a Newhalemcreua de ple el parc nacional de ‘North Cascades’. Gairebé sense adonar-te’n, entre parada i parada a miradors amb vistes espectaculars, canvies de la banda est a la oest de l’estat. I quina diferència!

Com era d’esperar el primer que destaca, especialment després d’haver estat circulant per estats més aviat despoblats, és la gran densitat de carreteres, industries, àrees comercials, i gent en general. La seva màxima expressió és, per descomptat, la ciutat de Seattle, de la que se’n poden destacar un munt de característiques. En el passat va ser el port de sortida cap a la regió d’Alaska per als qui hi anaven a la recerca d’or, avui la seu de grans companyes comMicrosoft, Starbucks o Amazon.com (a banda d’haver vist néixer l’aeronàutica Boeing, amb seu ara a Chicago). Però per a molts Seattle sempre serà coneguda, a banda de pel seu edifici més emblemàtic en forma d’”agulla espacial”, per la seva influència en la història de la música moderna. No només és on va néixer el mític Jimi Hendrix sinó que també és l’origen del ‘grunge’, l’estil que tant van popularitzar a inicis dels anys 1990 el grup ‘Nirvana’ amb el seu ja històric disc ‘Nevermind’.

Posta del sol al 'Olympic National Park' de Washington

La resta de dies els vaig passar seguint gaudint de l’espectacular natura que es troba a l’estat.Un ferry em va dur des de ben a prop de Seattle fins a la ‘Olympic Peninsula’, bàsicament dominada pel ‘Olympic National Park’. Bona part del parc però és àrea protegida per a la vida salvatge, així que no hi ha carreteres que en facilitin l’accés. En aquesta ocasió per tant, em vaig haver de conformar en una breu visita a un dels seus cims sense ocasió d’endinsar-m’hi. Quelcom de similar m’esperava al gran cràter del volcà de ‘St. Helens’, al sud de l’estat. L’última gran erupció, que va causar 57 víctimes mortals i incalculables destrosses materials, va tenir lloc tot just fa 32 anys però és que en fa tan sols quatre que en va tenir de noves de menor importància. Com és d’entendre, el centre de visitants està situat a una distància més que prudencial. Ah! I a tot això sense rastre de la suposadament típica pluja de la costa nord-est. El màxim que vaig arribar a veure, en termes d’humitat meteorològica, van ser un parell de matins emboirats. Coses que passen.

Cràter del 'Mount St. Helens' al sud de l'estat de Washington

I parlant de coses que passen… Tot just ha tingut lloc aquesta matinada (hora catalana), a l’estat de Kentucky, l’únic debat entre els candidats a la vicepresidència de la Casa Blanca: Paul Ryan i Joe Biden. Un debat que arriba després d’una setmana de mals resultats per a la campanya d’Obama a gairebé totes les enquestes, a causa de la modesta actuació del president al primer debat davant Romney, atorgant-li més importància de la que normalment reben aquests debats. El resultat? Depèn a qui preguntis. Per una banda Biden ha estat tot el que no va ser el president: ràpid en les respostes, concret en el contingut i enèrgic en les interpel·lacions. Per l’altre també és cert que ha estat força ‘sobre-actuat’ en més d’una ocasió fins arribar a faltar a la correcció interrompent al seu contrincant. Paul Ryan, en canvi, ha desenvolupat el seu discurs amb molta més calma, emfatitzant les qualitats del candidat Romney, però sense destacar especialment davant l’agressivitat de Biden. L’autèntica guanyadora ha estat per a molts la moderadora, Martha Raddatz, qui ha sabut conduir la conversa per temes de transcendència que han obligat als candidats a posicionar-se en qüestions clau. De nou, caldrà esperar a noves enquestes per veure qui realment ha sortit més beneficiat d’aquest debat, però tot sembla indicar que Biden ha sabut parar el cop de l’anterior enfrontament, deixant el camí de nou obert de cara als dos debats presidencials de les properes setmanes.

L’omnipresència que no garanteix la qualitat

(text publicat el 10/10/2012 a www.kolhosp.com)

El primer ‘Starbucks’, obert al 1971 a la ciutat de Seattle

Dues companyies dominen el (seu) món des de la regió de Seattle, a l’estat de Washington dels Estats Units d’Amèrica. Les dues són les més importants en els seus sectors, una en la creació de programari per a ordinadors i l’altre en la venda de begudes de cafè. Podria semblar que totes dues tenen ben poc en comú a banda de la seva mida, però en el fons comparteixen alguna característica més. Per començar totes dues tenen el seus orígens a la primera meitat dels anys 70, en que comencen els seus negocis en petites localitats i sense grans recursos econòmics. A partir d’aquí Microsoft creix fins a ser el monstre del ‘software’ que tots coneixem (ja em perdonareu el doble sentit), i Starbucks es converteix en la cadena de cafeteries més gran del món amb gairebé 20.000 botigues a 60 països.

Aconseguir aquestes fites no és fàcil i els nombrosos llibres que s’han escrit sobre les dues companyies demostren que hi ha molt a aprendre de les seves experiències. No és que vulgui fer aquí un tractat sobre economia empresarial, no en seria capaç, però sí que com a usuari hi ha alguns detalls que em criden l’atenció. Potser el que més és que, en general, qui aprecia el ‘software’ no acostuma a parlar bé del ‘Windows’, de la mateixa manera com qui aprecia el cafè acostuma a parlar força malament de les begudes que es serveixen als ‘Starbucks’. ¿No són sempre els millors els que triomfen?. I no parlo només de sensacions; en un estudi fet al 2007 per una revista independent de consumidors, el cafè servit a la cadena de ‘fast food’ ‘McDonald’s’ va puntuar amb millor nota que el servit als ‘Starbucks’. ¿No va passar quelcom de similar amb el vi de la marca ‘Don Simón’?

Enganxina a favor de les cafeteries independents de la ciutat de Seattle

Els secrets del triomf en aquests casos sovint estan més basats en estratègies de mercat que en el producte en si. La adquisició de companyies competidores, l’obertura de nous mercats a base d’una potència econòmica superior, la còpia sistemàtica d’exemples d’èxit. Es dona el cas que a locals independents de la ciutat de Seattle, com la cafeteria des d’on escric aquestes línies, es va començar a detectar la presència “d’observadors” que prenien nota de detalls. Al cap de poc temps alguns ‘Starbucks’ van tancar les seves portes per a una reforma que prescindiria de tot lligam amb la coneguda marca, reconvertint-se en locals de falsa estètica independent. Escapar doncs dels dominis d’aquestes companyies no és sempre fàcil. Si un vol provar altres marques, la ‘Seattle’s Best Coffee’ també està força estesa amb diversos locals i concessionàries (molts restaurants ‘Burger King’ i algunes línies aèries serveixen els seus productes) arreu de diversos països. ¿Però algú n’endevina el propietari? Efectivament la gran ‘Starbucks’ n’és la propietària des d’abril de 2003, de la mateixa manera com al 2011 ‘Microsoft’ es va fer amb el negoci de les vídeo-trucades a través de la xarxa comprant el popular ‘Skype’.

Rere les patates d’Idaho, i els debats presidencials

(text publicat el 04/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Collint patates a un camp a prop de Bliss, Idaho

Carlton, Washington .- Patates fregides, patates amb ‘bacon’ i formatge, patates amb espècies, ‘tater tots‘, amanida de patates, puré de patates, patates púrpura fregides, patates ‘xip’, i finalment ‘hash browns‘. Per descomptat hi ha moltes més varietats i maneres de preparar patates, quasi innombrables, però una ració al dia mentre circulava per les terres d’Idaho crec que va ser més que suficient. I és que l’estat produeix fins un terç de totes les patates consumides als Estats Units, incloent una bona part de les que es serveixen als omnipresents restaurants de la marca McDonald’s. De fet va ser una companyia local la que al 1953 va patentar les patates congelades per a fregir, possibilitant-ne l’abastiment durant tot l’any i fent créixer la industria a la zona. Tot i això no me’n puc estar de dir un cop més, ‘però no només’. De fet, trobar camps de patates on fer-hi quatre fotografies va ser força més complicat del que en un primer moment preveia.

Wikipedia Facts: IDAHO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 36,10% – McCain/Palin: 61,53%
-El 14è estat en superfície: 216.632 Km2 (6,75 “Catalunyes”)
-El 39è estat en població: 1.567.582 habitants a 2010 (0,21 “Catalunyes”)
-El 44è estat en densitat de població: 6,04 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: My Own Private Idaho – Dante’s Peak (filmada a)
-Tòpic: L’estat de les patates

Arribant des del ‘Yellowstone National Park’, necessitava passar uns dies tranquils per tal de recuperar forces. ‘Idaho Falls’, a l’est de l’estat i amb un elevat nombre de població de religió mormona, va ser el lloc escollit. A partir d’aquí la ruta va seguir cap a l’oest, passant per la primera població en ser abastida amb energia nuclear del món i per paisatges que recordenals cràters de la lluna, fins arribar a la zona de muntanya del ‘Sun Valley’. Allí tot sembla girar en torn d’una de les estacions d’esquí i ‘resorts’ de muntanya més antics dels EUA, tot i que quan hi vaig arribar la neu encara no hi havia fet acte de presència. De fet, les pistes tradicionalment no obren fins el dia d’Acció de Gràcies, a finals de novembre, així que la tranquil·litat em va continuar acompanyant un parell de dies més. Només m’hi faltava un petit detall… els camps de patates. En tots els dies que de moment havia passat a Idaho, l’estat que presumeix dels seus tubercles fins i tot a les matricules dels cotxes, només em va semblar veure camions carregats de quelcom que podien ser patates en una ocasió. Calia posar-hi remei.

Estació d'esquí a Sun Valley, a Idaho

La carretera que em va dur fins a Twin Falls, bàsicament, creuava un paisatge desèrtic, però això no em va impedir parar en un parell d’ocasions per preguntar on podia trobar camps de patates. Les indicacions que em van donar van ser correctes però no el moment, doncs en arribar només m’hi vaig trobar un parell d’hispans de braços creuats que m’asseguraven que en dies anteriors havien estat molt enfeinats. No va ser doncs fins arribar a Bliss, una petita població a tocar del riu Snake, que vaig tenir per fi l’ocasió de fer les desitjades fotografies del producte més famós de l’estat sota l’atenta i curiosa mirada dels qui hi treballaven. I suposo que raó no els faltava. En el fons, tot i les energies que hi vaig haver de dedicar, només eren patates. No només deuen estar poc acostumats a gent somrient fent fotos als camps (i més si tenim en compte que qui les estava fotografiant prové de l’altra punta de món).

Mural sobre l'herència basca a Boise, Idaho

Ja amb una “preocupació” menys al cap, la resta de dies a l’estat van ser força entretinguts començant per la visita a la seva capital, Boise. La ciutat compta amb una important població de procedència basca que van arribar a Idaho a principis del segle XX per treballar en la ramaderia i el sector de la fusta. Avui en dia, un parell d’illes de cases al centre de la ciutat en recorden l’herència mitjançant restaurants, un museu i, sobretot, el Centre Basc (el lloc de trobada per a les diades importants i, com no pot ser d’altre manera, per veure els partits de l’Athletic de Bilbao). Però no puc passar per alt la visita a un laberint traçat dins un camp de blat de moro ni, sobretot, el poder assistir a un autèntic ‘rodeo’ envoltat de ‘cowboys’ (aquest cop amb competicions més variades que en el de la visita a Oklahoma, ara fa deu mesos). Unes experiències més que recomanables que ajuden a comprendre l’estil de vida senzill de les zones rurals de l’oest americà. Gairebé tan senzilles com el poder gaudir de les fonts d’aigües termals que abunden a les muntanyes al nord de Boise. La majoria no surten als mapes, però són molts a la zona els que saben com trobar aquests petits racons on prendre un relaxant bany d’aigua calenta enmig del bosc.

Atrapant un vedell al rodeo de Meridian, Idaho

Menys tranquils estan els membres de les campanyes dels dos candidats a les eleccions presidencials de novembre. I és que després d’unes setmanes més que complicades per als republicans, en que els demòcrates ja veien quasi assegurada la seva victòria, el debat celebrat ahir a la ciutat de Denver sembla que pot capgirar una mica les previsions. Centrat sobretot en l’economia i altres qüestions internes del país com el sistema sanitari, el debat va ser clarament dominat per un Mitt Romney molt més enèrgic i apassionat que el seu contrincant. Obama no va saber articular respostes contundents als arguments de Romney, i en alguns moments fins i tot va donar la sensació d’estar cansat o esgotat. Tampoc es van utilitzar, per cap de les dues parts, les consignes de campanya més efectistes (com el famós ‘vídeo del 47%’), quelcom que fa pensar que es guarden les millors cartes per als propers dos debats que encara s’han de celebrar. La victòria de Romney no és inesperada, ja que històricament el candidat que es presenta per primera vegada a la presidència té les de guanyar en el primer debat. El que sorprèn és la contundència i sobretot la baixa forma mostrada pel president. Caldrà veure com afecta tot plegat a les properes enquestes d’opinió, però està clar que el debat d’ahir va ser un toc d’alerta que activa de nou una campanya que semblava resolta.