(text publicat el 12/12/2012 a www.kolhosp.com)
Dos més dos acostumen a ser quatre, i si li afegim un punt d’escepticisme i prejudicis a la suma, les conclusions poden arribar a ser més clares del que possiblement son. Però ningú ens assegura haver-ho encertat. Poc abans de les nou del vespre del primer diumenge en que l’exposició ‘World Press Photo‘ del Centre de Cultura Contemporà nia de Barcelona estava oberta al públic, els seus organitzadors van publicar un ‘twitt’ carregat d’optimisme (el primer ‘dos’ de la suma). Al dia següent però, a un conegut blog sobre mitjans de comunicació i periodisme, un titular aportava una dada que a mi em semblava suficientment reveladora com per dubtar del l’optimisme de la primera part de l’equació:
El twitt: ‘En tan solo 3 dÃas, más de 4.500 personas ya han visitado la exposición #WorldPressPhoto 12 en el #CCCB. EL #FOTOPERIODISMO INTERESA.’
…i el titular: ‘Los jóvenes dejarÃan de leer su periódico preferido si le hiciera pagar en internet’
Doncs si ja no estem disposats a pagar pel periodisme (que se suposa que és el que fan els diaris) s’entén que tampoc estem disposats a pagar pel fotoperiodisme, encara que aquest sigui considerat el millor del món. AixÃ, si segons l’estudi del que es desprèn ‘el titular’ un 76 per cent dels joves canviarien de pà gina web si aquesta els fes pagar, s’entén que un alt percentatge de les 4.500 persones que van visitar l’exposició del CCCB els primers tres dies ho van haver de fer el diumenge a la tarda aprofitant que l’entrada és gratis. Estava clar, jo ho tenia clar, clarÃssim. I després d’una breu consulta amb l’entitat organitzadora resulta que les dades reals no van anar tant desencaminades, però només no tant. Per sorpresa meva les dades d’assistència de diumenge ni tan sols duplicaven les de dissabte. Tota una decepció per a la meva capacitat intuïtiva, però alhora tota una alegria al descobrir que molta més gent de la que m’esperava ja li semblava bé pagar els cinc euros de l’entrada per gaudir com cal dels millors treballs de periodisme fotogrà fic de l’any anterior. I jo que pensava que no hi havia esperança. Una alegria a la que cal d’afegir saber que l’exposició sobreviu grà cies precisament a aquestes entrades i que té l’honor de ser l’esdeveniment més visitat del CCCB després del festival Sónar.
Per si fos poc, a més a més, aquest any el premi principal del certamen (té format de concurs) va ser atorgat a un fotògraf de casa que s’ha sabut guanyar la confiança del prestigiós diari ‘The New York Times’. Samuel Aranda, nascut al 1979 a Santa Coloma de Gramanet i que ha treballat també per a ‘El PaÃs’, ‘El Periódico de Catalunya’ i l’agència ‘EFE’, va recórrer al 2011 i en plena ‘Primavera Àrab’ TunÃsia, Egipte, LÃbia i el Iemen. De fet és precisament en aquest últim on fa la foto que l’ha fet guanyar el primer premi. Però a la xerrada que el mateix fotògraf va protagonitzar a la sala d’actes de la botiga FNAC del centre de Barcelona, no tot van ser alegries. Frases com ‘todo se hace con menos medios’ o ‘hay que ir muy rà pido’ no es van fer esperar. Ell ha tingut sort (o se l’ha sabut buscar) i dona un clar consell: ‘hay que hablar inglés y salir fuera’. Segons ell, mentre mitjans com el ‘The New York Times’ van augmentar el pressupost en fotografia en temps de crisi en un intent de guanyar-se els lectors a base de qualitat, els mitjans d’aquàsembla que només saben solucionar els problemes de comptabilitat mitjançant acomiadaments. Raó sembla que no li falta. I si no, com pot ser que tantes vegades acabem veient exactament la mateixa fotografia a la portada de diaris diferents? Les agències tenen un paper essencial dins la indústria/professió, però probablement és grà cies als reportatges propis que un mitjà es pot lluir i diferenciar-se de la resta. L’anomenada ‘crisi del periodisme’ de ben segur que és una de les més complicades d’endevinar ne el camà de sortida, però m’atreveixo a dir que difÃcilment fer informació de menor qualitat i més uniformada serà la solució.
….l’exposició?? Doncs bé, molt bé. Inspiradora, com cada any. De fet fins avui ja l’han visitada més més de 12.000 persones. Què esperà veu?