Month: December 2012

El fotoperiodisme interessa, però potser no a tothom

(text publicat el 12/12/2012 a www.kolhosp.com)

World Press Photo al CCCB

Dos més dos acostumen a ser quatre, i si li afegim un punt d’escepticisme i prejudicis a la suma, les conclusions poden arribar a ser més clares del que possiblement son. Però ningú ens assegura haver-ho encertat. Poc abans de les nou del vespre del primer diumenge en que l’exposició ‘World Press Photo‘ del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona estava oberta al públic, els seus organitzadors van publicar un ‘twitt’ carregat d’optimisme (el primer ‘dos’ de la suma). Al dia següent però, a un conegut blog sobre mitjans de comunicació i periodisme, un titular aportava una dada que a mi em semblava suficientment reveladora com per dubtar del l’optimisme de la primera part de l’equació:

El twitt: ‘En tan solo 3 días, más de 4.500 personas ya han visitado la exposición #WorldPressPhoto 12 en el #CCCB. EL #FOTOPERIODISMO INTERESA.’

…i el titular: ‘Los jóvenes dejarían de leer su periódico preferido si le hiciera pagar en internet’

Doncs si ja no estem disposats a pagar pel periodisme (que se suposa que és el que fan els diaris) s’entén que tampoc estem disposats a pagar pel fotoperiodisme, encara que aquest sigui considerat el millor del món. Així, si segons l’estudi del que es desprèn ‘el titular’ un 76 per cent dels joves canviarien de pàgina web si aquesta els fes pagar, s’entén que un alt percentatge de les 4.500 persones que van visitar l’exposició del CCCB els primers tres dies ho van haver de fer el diumenge a la tarda aprofitant que l’entrada és gratis. Estava clar, jo ho tenia clar, claríssim. I després d’una breu consulta amb l’entitat organitzadora resulta que les dades reals no van anar tant desencaminades, però només no tant. Per sorpresa meva les dades d’assistència de diumenge ni tan sols duplicaven les de dissabte. Tota una decepció per a la meva capacitat intuïtiva, però alhora tota una alegria al descobrir que molta més gent de la que m’esperava ja li semblava bé pagar els cinc euros de l’entrada per gaudir com cal dels millors treballs de periodisme fotogràfic de l’any anterior. I jo que pensava que no hi havia esperança. Una alegria a la que cal d’afegir saber que l’exposició sobreviu gràcies precisament a aquestes entrades i que té l’honor de ser l’esdeveniment més visitat del CCCB després del festival Sónar.

World Press Photo al CCCB

Per si fos poc, a més a més, aquest any el premi principal del certamen (té format de concurs) va ser atorgat a un fotògraf de casa que s’ha sabut guanyar la confiança del prestigiós diari ‘The New York Times’. Samuel Aranda, nascut al 1979 a Santa Coloma de Gramanet i que ha treballat també per a ‘El País’, ‘El Periódico de Catalunya’ i l’agència ‘EFE’, va recórrer al 2011 i en plena ‘Primavera Àrab’ Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen. De fet és precisament en aquest últim on fa la foto que l’ha fet guanyar el primer premi. Però a la xerrada que el mateix fotògraf va protagonitzar a la sala d’actes de la botiga FNAC del centre de Barcelona, no tot van ser alegries. Frases com ‘todo se hace con menos medios’ o ‘hay que ir muy ràpido’ no es van fer esperar. Ell ha tingut sort (o se l’ha sabut buscar) i dona un clar consell: ‘hay que hablar inglés y salir fuera’. Segons ell, mentre mitjans com el ‘The New York Times’ van augmentar el pressupost en fotografia en temps de crisi en un intent de guanyar-se els lectors a base de qualitat, els mitjans d’aquí sembla que només saben solucionar els problemes de comptabilitat mitjançant acomiadaments. Raó sembla que no li falta. I si no, com pot ser que tantes vegades acabem veient exactament la mateixa fotografia a la portada de diaris diferents? Les agències tenen un paper essencial dins la indústria/professió, però probablement és gràcies als reportatges propis que un mitjà es pot lluir i diferenciar-se de la resta. L’anomenada ‘crisi del periodisme’ de ben segur que és una de les més complicades d’endevinar ne el camí de sortida, però m’atreveixo a dir que difícilment fer informació de menor qualitat i més uniformada serà la solució.

….l’exposició?? Doncs bé, molt bé. Inspiradora, com cada any. De fet fins avui ja l’han visitada més més de 12.000 persones. Què esperàveu?

De tornada

(text publicat el 21/11/2012 a www.kolhosp.com)

Platja de la Nova Icària, a Barcelona

He tornat a casa. Feia una mica més d’un any que no circulava en bici pels carrers de Barcelona i el cert és que ho trobava a faltar. No són pocs els que de seguida comenten el ‘Segur que vols tornar? Pensa que tot està fatal…’. Doncs precisament, i per molts motius més. Com poder-li fer, en baixar de l’avió, una bona mossegada a un entrepà de pernil salat amb gust de pernil salat i amb el pa sucat amb tomàquet. És cert que molts ho estan passant molt malament i les dades d’atur no deixen de créixer. Però trobar-me al barri immers en les festes majors i veure les terrasses dels bars plenes de gent petant la xerrada compartint unes cerveses mentre la banda de música fa de les seves, em fa pensar que tot i les grans dificultats encara sabem trobar els nostres moments. Tal i com em va comentar en Marc Bassets, corresponsal de La Vanguardia a Washington D.C., als Estats Units és fàcil acabar enyorant la ‘qualitat de vida’ de la que, en general, es gaudeix aquí. En aquell moment em va sorprendre, ara li dono la raó.

També m’advertien de la forta crispació que hi ha al carrer a causa de les properes eleccions i els moviments independentistes. Però enlloc de crispació m’hi he trobat interès. Mai com ara les converses han derivat amb tanta normalitat cap a temes polítics, cap a discussions sobre l’estat de la qüestió i si aquella força política traurà més o menys diputats. I no amagaré que ja m’agrada. I si aquest diumenge les dades de participació són més altes del que últimament estem acostumats, doncs millor. Sigui el resultat que sigui. I la crispació sembla que queda per a portades de diaris, especialment els que s’editen força lluny d’aquí. Fa un any, sempre en general, treure qualsevol tema polític no generava més que desgana i apatia general. Ni que sigui en això, ja hi hem sortit guanyant.

Botifarres a la brasa a les Festes Majors del barri de La Sagrera, a Barcelona

I què caram! Que tenim una ciutat com poques al món, envejada per una gran majoria i que desperta somriures a qui dius que hi vas néixer i créixer. Així que evidentment que estic convençut de la meva tornada. Si les coses estan fumudes intentarem aportar el nostre granet de sorra per a intentar millorar-les. Al marxar a fora he trobat a faltar massa el bon clima, la gent, la mida raonable de la ciutat, el transport públic, una bona xarxa de serveis, el poder viure sense cotxe, les bicicletes per tot arreu. També és cert que hi ha molt marge de millora, sobretot en moltes actituds que segur que venen de molt enllà i que ens impedeixen la flexibilitat necessària per a adaptar-nos com cal als canvis del món que ens espera. Que per alguna cosa estem al vell continent. De moment però, a dia d’avui, jo em quedo per una bona temporada amb les botifarres que es fan poc a poc a la brasa a les places dels pobles i barris mentre la rumba catalana va sonant.