UNA D’ESCLAUS I CAÇARECOMPENSES, TARANTINO REFÀ DJANGO

(text publicat el 22/01/2013 a www.avivaveu.com)

Em pregunto si alguns crítics cinematogràfics han vist “Django Unchained“, l’última proposta de Quentin Tarantino recentment estrenada, abans d’escriure’n la ressenya. Em pregunto també si han arribat a veure la “Django” original, la de 1966, i si coneixen els clixés més típics dels spaghetti western. El que ara ens presenta el director d’obres com “Reservoir Dogs” o “Kill Bill” no entra dins un sol gènere sinó que en suma un munt ben barrejats. Per mi ja seria un feixuc esforç haver de penjar-li l’etiqueta de pel·lícula del Far West, i ncara més la dels westerns que es filmaven a Almeria amb actors americans i equip italià. Tot plegat li ha servit d’inspiració, però el resultat se n’allunya tant que finalment només la podem qualificar d’una nova genialitat del gènere que ell mateix es va inventar fa uns vint anys amb “Reservoir Dogs” i la gran “Pulp Fiction“. La nova “Django” (el personatge de la qual apareix en una trentena de films més, la majoria de finals dels 60 i principis dels 70) reflexiona sobre la crueltat de l’esclavatge, just abans de l’inici de la Guerra Civil americana, a través dels dos protagonistes de la història, que decideixen unir esforços tot i els seus distants orígens. La violència, els grans paisatges, els diàlegs carregats d’astúcia, i una fotografia impecable són els recursos de Tarantino.

Hi ha moments, però, en que es pot dubtar si s’està veient una preqüela d'”Inglourious Basterds“. Bona part de la trama sembla feta a mida per al lluïment deChristoph Waltz interpretant al Dr. King Schultz, un caçarecompenses d’origen alemany amb molts punts en comú amb l’oficial nazi que Waltz va encarnar a l’anterior film de Tarantino. També La posada en escena de molts diàlegs i situacions compromeses en les que l’espectador és còmplice del que s’està desenvolupant a la pantalla recorden les més cèlebres d’aquella pel·lícula. Sigui com sigui, Christoph Waltz torna a fer una magnífica feina sent capaç de portar sense aparents esforços el pes de la trama. No puc dir el mateix del suposat protagonista del film, Jamie Foxxfent de Django, qui en alguns moments no sembla acabar d’aguantar tot el que el personatge li demana. Completen el repartiment actors de la talla de Samuel L. Jackson, Kerry Washington i Leonardo DiCaprio. Cal destacar, a més, el “cameo” deFranco Nero, l’actor que el 1966 va interpretar el primer Django i apareix aquí preguntant al nou, amb certa cara de desconcert potser en veure que és negre, si sap lletrejar el seu nom: -D-J-A-N-G-O, La d és muda. -Ho sé. I tant que ho sap!

Ara bé, que ningú esperi trobar massa referències al film original més enllà de la melodia dels crèdits inicials, perquè Tarantino es salta tota la simbologia i argument central. No apareix cap caixa de morts, tampoc cap metralleta d’alta capacitat, no és una història d’enfrontament entre dos bàndols per un botí d’or. I no és que el director (que alhora n’és també el guionista) fos un desconeixedor d’aquests símbols. Ell mateix va participar al 2007 en la “Django” del director japonès Takashi Miike, on no només no es saltaven els símbols de l’original sinó que Tarantino hi interpretava el personatge que s’intueix que podria ser l’avi del propi Django. Tot i això, si molts han qualificat “Django Unchained” d’homenatge als spaghetti western, deu ser perquè a l’inici es veuen un parell de zooms ràpids característics del gènere. Si analitzem les localitzacions veiem també que només el primer terç del film té lloc al que es pot qualificar d’oest americà, però més concretament al sud-oest americà. La resta té lloc a la riba est del riu Mississipí, al deep south, i per tant els paisatges i maneres recorden més a escenes de “Gone with the Wind” que no pas als deserts dels films de Sergio Leone. A Tarantino però, només li cal una breu silueta per evocar-nos tot l’imaginari de l’Home sense nom que Clint Eastwood va interpretar a terres espanyoles. La trobem gairebé al final de la pel·lícula, una mica com passa amb l’homenatge que també se li fa a la quasi homònima “Rango“.

En qualsevol cas, aquesta és una més de les imprescindibles del director, amb tantes lectures i nivells de gaudi com se li vulguin trobar. Funciona com a film d’acció, com a denúncia poc convencional de l’esclavatge i potser fins i tot com a història d’amor. Les més de dues hores i mitja no es fan ni de bon tros llargues, tal i com s’espera d’un mestre del llenguatge audiovisual com Tarantino. Ara que ja sabem que probablement no hi haurà una tercera part de “Kill Bill”, només ens queda veure “Django Unchained” per segona i tercera vegada durant l’espera de la propera obra d’un director que sap aprofitar la llibertat creativa i econòmica que ben pocs tenen i que tants voldrien.

Leave a Reply

Your email address will not be published.