(text publicat el 19/06/2013 a www.kolhosp.com)
Posem per exemple que un bon dia d’estiu, xerrant amb els teus amics al voltant d’algunes cerveses, comencen a sorgir idees de llibertat i sostenibilitat per a crear un món millor. Diguem també que sentiu la necessitat de comunicar aquestes idees i promoure-les arreu del món. Llavors, de cop i volta, algú proposa: i si fem una ciutat flotant energèticament autosuficient a partir de materials reciclats, capaç de recórrer els mars, rius i canals del món per donar a conèixer les tecnologies que l’han fet possible, i salvar aixà el planeta de la seva segura destrucció a causa de les emissions de gasos amb efecte hivernacle? D’acord, molt probablement no va ser exactament aixà com es va arribar a la idea final del projecte però sÃ, més o menys això és el que un grup de joves de Dinamarca i Suècia estan intentant dur a terme als molls de Copenhaguen des de ja fa gairebé cinc anys. Si sona complicat i ambiciós és perquè ho és.
Al principi tot van ser bones notÃcies: es va aconseguir una nau industrial on començar a construir la flota i un munt de gent es va apuntar a col·laborar desinteressadament. Les idees també florien i apareixien projectes paral·lels que es desenvolupaven tot i no ser d’especial rellevà ncia per al projecte principal. Durant força temps fins i tot van poder comptar amb el finançament de fundacions i donatius que els permetien mantenir un bon ritme de treball tot i la precarietat dels materials (gairebé tots ells reciclats i recuperats de les deixalles). En el seu punt més à lgid el projecte disposava, entre d’altres coses, de: una embarcació tipus catamarà com a prototip per a la resta, una embarcació a partir d’una vella barca com a hivernacle, una sauna flotant en forma de tortuga, una bicicleta amb una cuina acoblada per a fer creps, desenes de bicicletes reciclades de tot tipus, un escenari sobre rodes, una “botiga†amb roba gratis sobre rodes i un espai on disposar d’informació sobre el projecte i oferir cafè ecològic als curiosos (en aquest cas però, sense rodes).
Amb el temps els diners es van anar acabant, al mateix temps que l’entusiasme inicial de la gent que col·laborava amb el projecte també semblava haver desaparegut. Ja fa una mica més d’una setmana que vaig arribar aquà a Copenhaguen, un dilluns a dos quarts de set de la matinada per ser més exactes, per unir-me també de forma temporal al projecte de la ciutat flotant. Als carrers hi havia ben poca activitat i als voltants de la parada del bus que m’hi va portar no hi havia ni rastre de cap cafeteria oberta a aquelles hores. Vaig decidir començar a caminar en direcció a la nau industrial on iniciaria la col·laboració de tres setmanes de durada. No esperava trobar-hi ningú a aquelles hores, però tampoc que la primera persona hi aparegués passades les deu del matà i que els primers responsables del projecte no traguessin el cap fins més enllà del migdia. La cosa no pintava bé, i encara menys si prenia com a referència els tòpics de la gent del nord d’Europa.
L’energia que quedava en les ments dels responsables del projecte semblava haver-se esvaït del tot. És realment complicat intentar ajudar a algú que no sap en quina direcció va. De moment crec que les meves insistents preguntes i insinuacions han contribuït a organitzar reunions per a replantejar el projecte. Probablement aquesta serà la meva principal contribució al mateix en les tres setmanes que m’hi estaré. Ara mateix tot està en un perillós ‘stand-by’ a falta de confirmar una nova injecció econòmica. Oficialment no hi ha ‘pla b’, però no cal molta imaginació per saber quin és.
Tot i les més que bones intencions inicials, per desgrà cia i un cop més, un projecte nascut de les ganes de millorar el món i oferir una alternativa al model de societat i economia actual, ha topat amb les barreres del dia a dia i està en risc de desaparèixer. Em recorda al 15M de Barcelona, al mateix barri de Christiania de Copenhaguen i a tantes bones idees que han acabat diluint-se per tenir una estructura basada excessivament en la bona voluntat de les persones que el formen. Per desgrà cia, sembla ser que no només de bones intencions es pot sobreviure.
