Somriure com a autodefensa

(text publicat el 12/09/2013 a www.kolhosp.com)

Quan un viatge sol, acostuma a tenir força moments per a reflexionar. En el trajecte de 6 hores en bus marroquí de ciutat a ciutat, assegut al costat d’algú amb qui pots intercanviar poc més d’un ‘Bon dia’, més val que permetis certes llicències a la teva ment. La qüestió és que l’altre dia em va semblar que aquí al Marroc la gent somriu poc. No és que el metro de Barcelona a les vuit del matí sigui una explosió d’alegria, però és que aquí costa Déu i ajuda arrencar a algú un somriure. Les condicions econòmiques generals del país de ben segur no deuen ajudar a que la gent vagi feliç pels carrers, però potser hi ha quelcom més. Recordo que en algun moment de la meva educació reglada (sento no poder ser més precís) es va comentar el fet de que executar físicament el gest de somriure provoca cert sentiment positiu en la persona. Immediatament ho vaig provar i, com a mínim en mi, va funcionar. Així que és quelcom que se m’ha quedat ben clavat a la memòria (no com el lloc i el moment en que la teoria va ser explicada). Seguint amb la teoria -que de debò sis hores de revolts donen per molt- potser un dels trets més característics del país i la cultura del nord d’Àfrica en general hi tingui quelcom a veure.

Aquí, cada vegada que un vol comprar qualsevol cosa ha de preguntar el preu i, molt probablement, després regatejar. Ja se sap que quan un ve al Marroc ha d’estar preparat per no acceptar el primer preu que li donen. Però què és el regateig sinó una discussió, una minúscula baralla per a establir el preu del que sigui. A vegades fins i tot acaben ofenent-se (o fent-se els ofesos) i fan grans gestos per donar a entendre que el preu que els has ofert és inacceptable, gairebé com una falta de respecte a la qualitat del producte o servei que ofereixen. M’aneu seguint? En totes aquestes petites i continuades interaccions diàries difícilment hi ha un somriure de per mig. En canvi, quan un va a una cafeteria de Copenhaguen i demana una tassa de cafè amb llet acompanyat d’una pasta danesa, normalment ja en sap el preu perquè acostuma a estar escrit en algun lloc del local. Així que si aquesta persona decideix tirar endavant i demanar el cafè, és que ja ha acceptat l’exageradament alt cost que aquest, molt probablement, tindrà. Un cop presa la decisió, pot demanar el cafè amb un somriure i ser atès amb amabilitat sense haver de discutir-ne per a res el preu (encara que clarament ho mereixi).

Doncs bé, aquesta setmana el ‘Columbia University’s Earth Institute’ ha fet públic el rànquing de 2013 dels països més feliços del món. Els primers? Sí, Dinamarca. El Marroc? En el número 99 d’una llista que tanca Togo en la posició 156 (Espanya és a la 38, entre Uruguai i la República Txeca). Ja se que probablement per fer l’estudi no s’hagi tingut en compte com s’estableix el preu d’un cafè o un te a la menta, però en tot cas m’ha anat de meravella per a confirmar la meva teoria.

Així que ja fa uns dies que he decidit somriure tant com pugui en el meu dia a dia aquí al Marroc. Entro a les botigues radiant, amb alegria. Quan em diuen el preu els intento regatejar tot somrient. No acaben de saber ben bé com encaixar-ho però tant se val. Alguns, pocs, fins i tot em tornen mig somriure quan marxo dient-los que el preu és massa alt i que no penso pagar-lo. Fins i tot els falsos guies que t’assalten al carrer, una de les situacions que més m’angoixen mentre visito una ciutat, tenen la seva ració d’alegria quant els dic amb un somriure que no vull els seus serveis i que prefereixo que, si us plau, em deixin en pau. Us ho garanteixo, requereix un xic d’esforç però funciona. I la prova és que quan enmig del tràfec de gent i animals de càrrega a les adoberies de pell de Fes, immers en una barreja de olors i esquitxades de líquids pudents i amb un guia al costat pressionant-me agressivament per a que visités la botiga en la que cobra comissió, vaig sucar la pota dreta en el que bàsicament eren excrements i orins d’ase, sense voler, se’m va escapar el riure.

P: Quina càmera de fotos és millor per viatjar? R: Depèn.

(text publicat el 05/09/2013 a http:// blogs.descobir.cat)

Ja fa anys que, com tants d’altres, volto pel món amb una o més càmeres de fotos a l’equipatge. Des de la meva primera càmera digital de tres megapíxels, la tecnologia no ha parat d’evolucionar per oferir-nos una completa gama d’opcions i possibilitats entre les que triar i remenar. Sovint hi ha qui em demana consell sobre quina càmera comprar, i jo sempre els contesto el mateix: “depèn”. Com és d’esperar no hi ha una càmera que ho tingui tot, algunes fan fotos de gran qualitat però potser són massa grosses, d’altres es poden guardar a la butxaca però ens resulten insuficients si som molt exigents. De cara a les necessitats del viatger, hi ha algunes característiques a prioritzar sobre les altres?

Fotografiar el cartell de Hollywood a Los Angeles pot ser tot un art
Fotografiar el cartell de Hollywood a Los Angeles pot ser tot un art

Avui en dia, en general, les càmeres de gamma mitja i alta ja ofereixen totes elles suficients megapíxels com per a que puguem prescindir d’aquesta prestació a l’hora de decidir-nos. En tot cas, la clau la trobarem en buscar la millor relació entre qualitat d’imatge, versatilitat, i pes/volum. Si hem de fer fotos d’estudi el volum de l’equip no serà un problema, però si hem de complir amb les normes d’equipatge de les companyies de vol ‘low cost’ o si tenim intenció de fer ruta amb la motxilla a l’esquena, haurem de ser curosos amb tot el que posem a la bossa. De nou en línies generals, les càmeres d’avui en dia es poden dividir en quatre grans segments (més un d’extra):

-Càmeres compactes i súper compactes: Són aquelles que no permeten intercanviar les òptiques de la càmera i que, per tant, es limiten a la configuració del fabricant. Tenen un format reduït, però tot i això no totes es poden encabir a les butxaques d’un texà (quelcom que més endavant veurem que pot tenir certa importància). N’hi ha de tot tipus, algunes d’elles amb opcions manuals avançades, i sovint són la porta d’entrada per a molts al món de la fotografia. Les imatges normalment tenen poca profunditat de camp (tot sembla estar enfocat), quelcom que complica les composicions més atrevides.

-Càmeres “pont”: Són aquelles que gairebé tenen la mida d’una càmera rèflex però que no permeten intercanviar les lents, segur que n’heu vist alguna. Es podria dir que tenen els avantatges de les càmeres grosses junt amb els de les compactes, però en general és tot just al contrari. Per això, ho sento per als qui us agradin, no les recomano per als viatgers.

A vegades per fer la foto que vols, cal deixar la càmera en automàtic al límit del precipici
A vegades per fer la foto que vols, cal deixar la càmera en automàtic al límit del precipici

-Càmeres “sense mirall”: Força més petites que les rèflex, aquestes càmeres van aparèixer fa uns anys oferint una bona alternativa a aquells qui volen una bona càmera sense les incomoditats de les seves germanes grans. El cos de la càmera sembla el d’una càmera compacte (petit i amb una gran pantalla), però la mida del sensor i les òptiques són dignes de les rèflex digitals (de bona qualitat i amb la possibilitat de ser intercanviades). El major inconvenient: no són autèntiques rèflex fet que, per exemple, es nota amb una menor duració de la bateria i la necessitat de dependre de les òptiques que el fabricant hagi decidit desenvolupar per a la seva gamma.

-Rèflex digitals: Les millors, però també les més pesades i voluminoses. Permeten un major control manual de les funcions de la càmera i per tant són les més recomanables per aquells qui saben exactament el tipus de fotografia que volen. Els sensors són dels més grossos que podem trobar (tot i que les dels altres segments cada dia hi estan més a prop) i tenen la varietat més àmplia d’òptiques a escollir del mercat (tant noves com de segona mà).

-Les càmeres dels mòbils: Ara per ara, no són suficients. Per a compartir a Twitter i Instagram poden anar molt bé, però si el que volem és tornar amb imatges de bona qualitat no ens en podem refiar.

Així doncs, quina triem? Doncs ja sabeu que la resposta és un decepcionant “depèn”, tot i que en el meu cas sí que ho tinc força clar. Per a mi, la millor opció de càmera és portar-ne dues: una súper compacte i una rèflex com més petita millor junt amb una bona òptica. Oblideu-vos de les lents que porta la càmera de sèrie quan la compreu, de ben segur que agraireu gastar uns euros extra en quelcom que marqui la diferència. Jo acostumo a dur (no sempre, que pesa molt) una lent 28-200mm amb estabilitzador òptic que em permet cobrir des d’un gran angular fins a un tele-objectiu sense haver de canviar-la (i sovint podent prescindir de trípodes), i una lent fixe de 35mm molt lluminosa i lleugera que em té el cor robat.

Si a mi em va quedar així la foto… com li deuria quedar a ell amb el mòbil
Si a mi em va quedar així la foto… com li deuria quedar a ell amb el mòbil

Això sí, de totes totes, si només en podeu portar una, aquesta ha de ser sempre una súper compacte. Feu-me cas. Si compreu una compacte de gamma alta, molt probablement tindreu bones prestacions en un aparell que podreu dur a la butxaca en qualsevol ocasió, recinte i situació. En la fotografia de viatge és molt més important captar el moment i l’atmosfera del lloc que no pas acabar amb una imatge de màxima qualitat, sense soroll i enregistrada en format RAW. La càmera petita sempre la tindreu a mà, no us farà mandra haver de treure-la de la bossa i cridareu menys l’atenció. De ben segur tornareu a casa amb una col·lecció d’imatges molt més completa i de qualitat més que suficient per a la majoria de nosaltres, ja arribarà més endavant el torn de comprar-ne una de més grossa o millor.

Breu carta de presentació per a estrenar el blog

(text publicat el 29/08/2013 a http://blogs.descobrir.cat)

Hola! Em dic Isma Monfort i ja fa molts anys que gaudeixo viatjant càmera en mà. Molts em consideren també un aficionat a la tecnologia, tot i que en realitat acostumo a gaudir molt més de les experiències no virtuals i ni el meu ordinador ni el meu mòbil són d’última generació. El cert però és que cada setmana inverteixo un munt d’hores davant de les pantalles navegant entre blogs i posant a punt les últimes fotografies que he fet abans de publicar-les. Quan viatjo la situació no és molt diferent, i el meu portàtil tot terreny sempre m’acompanya allà on vaig a la recerca de senyals WiFi.

Les noves tecnologies, les xarxes socials i internet en general ofereixen actualment un munt de possibilitats al viatger que cal saber aprofitar. De cap de les maneres hagués pogut recórrer entre el 2011 i el 2012 els 50 estats dels EUA sense tot l’ajut que vaig trobar a la xarxa. Mai ha estat tan fàcil contactar amb la gent que habita la zona que estem visitant, i mai fins ara ha estat tan senzill disposar de tanta informació sobre gairebé qualsevol destinació del món. Tot plegat també té els seus perills, és clar, però amb la suficient dosi de sentit comú no hauriem de patir més del compte.

Amb aquest blog vull obrir un espai on compartir les meves experiències amb la tecnologia i els viatges, incloent-hi també tot el que té a veure amb la fotografia. Espero també que sigui un punt de trobada; de ben segur que hi ha un munt de coses que se m’escapen o que podria fer millor i m’encantarà saber-ne la vostra opinió. Gràcies a la xarxa posar-nos en contacte és més fàcil que mai, ja sigui des de casa o a l’altre banda del món, així que cal aprofitar-ho. Fins ben aviat!

Contestant correus electrònics des d’un terreny d’acampada amb WiFi a l’estat de Nova York
Contestant correus electrònics des d’un terreny d’acampada amb WiFi a l’estat de Nova York