UNA D’ESCLAUS I CAÇARECOMPENSES, TARANTINO REFÀ DJANGO

(text publicat el 22/01/2013 a www.avivaveu.com)

Em pregunto si alguns crítics cinematogràfics han vist “Django Unchained“, l’última proposta de Quentin Tarantino recentment estrenada, abans d’escriure’n la ressenya. Em pregunto també si han arribat a veure la “Django” original, la de 1966, i si coneixen els clixés més típics dels spaghetti western. El que ara ens presenta el director d’obres com “Reservoir Dogs” o “Kill Bill” no entra dins un sol gènere sinó que en suma un munt ben barrejats. Per mi ja seria un feixuc esforç haver de penjar-li l’etiqueta de pel·lícula del Far West, i ncara més la dels westerns que es filmaven a Almeria amb actors americans i equip italià. Tot plegat li ha servit d’inspiració, però el resultat se n’allunya tant que finalment només la podem qualificar d’una nova genialitat del gènere que ell mateix es va inventar fa uns vint anys amb “Reservoir Dogs” i la gran “Pulp Fiction“. La nova “Django” (el personatge de la qual apareix en una trentena de films més, la majoria de finals dels 60 i principis dels 70) reflexiona sobre la crueltat de l’esclavatge, just abans de l’inici de la Guerra Civil americana, a través dels dos protagonistes de la història, que decideixen unir esforços tot i els seus distants orígens. La violència, els grans paisatges, els diàlegs carregats d’astúcia, i una fotografia impecable són els recursos de Tarantino.

Hi ha moments, però, en que es pot dubtar si s’està veient una preqüela d'”Inglourious Basterds“. Bona part de la trama sembla feta a mida per al lluïment deChristoph Waltz interpretant al Dr. King Schultz, un caçarecompenses d’origen alemany amb molts punts en comú amb l’oficial nazi que Waltz va encarnar a l’anterior film de Tarantino. També La posada en escena de molts diàlegs i situacions compromeses en les que l’espectador és còmplice del que s’està desenvolupant a la pantalla recorden les més cèlebres d’aquella pel·lícula. Sigui com sigui, Christoph Waltz torna a fer una magnífica feina sent capaç de portar sense aparents esforços el pes de la trama. No puc dir el mateix del suposat protagonista del film, Jamie Foxxfent de Django, qui en alguns moments no sembla acabar d’aguantar tot el que el personatge li demana. Completen el repartiment actors de la talla de Samuel L. Jackson, Kerry Washington i Leonardo DiCaprio. Cal destacar, a més, el “cameo” deFranco Nero, l’actor que el 1966 va interpretar el primer Django i apareix aquí preguntant al nou, amb certa cara de desconcert potser en veure que és negre, si sap lletrejar el seu nom: -D-J-A-N-G-O, La d és muda. -Ho sé. I tant que ho sap!

Ara bé, que ningú esperi trobar massa referències al film original més enllà de la melodia dels crèdits inicials, perquè Tarantino es salta tota la simbologia i argument central. No apareix cap caixa de morts, tampoc cap metralleta d’alta capacitat, no és una història d’enfrontament entre dos bàndols per un botí d’or. I no és que el director (que alhora n’és també el guionista) fos un desconeixedor d’aquests símbols. Ell mateix va participar al 2007 en la “Django” del director japonès Takashi Miike, on no només no es saltaven els símbols de l’original sinó que Tarantino hi interpretava el personatge que s’intueix que podria ser l’avi del propi Django. Tot i això, si molts han qualificat “Django Unchained” d’homenatge als spaghetti western, deu ser perquè a l’inici es veuen un parell de zooms ràpids característics del gènere. Si analitzem les localitzacions veiem també que només el primer terç del film té lloc al que es pot qualificar d’oest americà, però més concretament al sud-oest americà. La resta té lloc a la riba est del riu Mississipí, al deep south, i per tant els paisatges i maneres recorden més a escenes de “Gone with the Wind” que no pas als deserts dels films de Sergio Leone. A Tarantino però, només li cal una breu silueta per evocar-nos tot l’imaginari de l’Home sense nom que Clint Eastwood va interpretar a terres espanyoles. La trobem gairebé al final de la pel·lícula, una mica com passa amb l’homenatge que també se li fa a la quasi homònima “Rango“.

En qualsevol cas, aquesta és una més de les imprescindibles del director, amb tantes lectures i nivells de gaudi com se li vulguin trobar. Funciona com a film d’acció, com a denúncia poc convencional de l’esclavatge i potser fins i tot com a història d’amor. Les més de dues hores i mitja no es fan ni de bon tros llargues, tal i com s’espera d’un mestre del llenguatge audiovisual com Tarantino. Ara que ja sabem que probablement no hi haurà una tercera part de “Kill Bill”, només ens queda veure “Django Unchained” per segona i tercera vegada durant l’espera de la propera obra d’un director que sap aprofitar la llibertat creativa i econòmica que ben pocs tenen i que tants voldrien.

La fama que mou el món

(text publicat el 03/05/2011 a http://www.avivaveu.com)

Starsuckers

La premsa rosa i les celebrities ocupen una part molt important de la vida de molta gent a les societats occidentals. Hores i hores de televisió, pàgines en revistes i diaris, i publicitat de tota mena troben en els famosos la seva raó de ser. Un fenomen que per a molts resulta banal, però que Chris Atkins decideix analitzar per reflexionar sobre els seus perills en el documental “Starsuckers”. En el marc de The Influencers -festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical; que cada any es celebra al CCCB- el cineasta londinenc va aprofitar la presentació del seu treball per aportar la seva visió d’una indústria que és especialment agressiva al seu país d’origen.

El film queda lluny de ser una obra mestra, però en canvi sí que parla de temes poc habituals i que normalment son obviats a causa dels forts interessos que els rodegen. ¿És realment la fama el que mou el món? ¿Son els famosos titelles de grans corporacions que proven de vendre’ns qualsevol cosa i manipular les nostres ments? En tot cas el que queda clar és que els éssers humans sentim una atracció natural cap a aquest tipus de personatges, cosa que podria ser conseqüència de les característiques evolutives que ens han portat fins avui. I és que sempre és més fàcil intentar imitar aquell qui ja ha tingut èxit abans que provar de fer les coses d’una forma diferent. Però si en un estat primitiu això es podia limitar a les tècniques de supervivència del líder de la tribu, ara la globalització de la indústria de l’entreteniment han fet aquests líders universals i quasi omnipresents.

Starsuckers

A tot això li hem de sumar un “efecte Disney” a tota una generació que hem crescut amb pel·lícules que constantment ens recorden que nosaltres som especials. Així, si ho desitgem amb prou força, en qualsevol moment els nostres desitjos es poden fer realitat i passar a ser nosaltres mateixos un dels líders de la societat. Els mitjans constantment ens ressalten els casos d’èxit, ja sigui a partir de programes de televisió a l’estil d’Operación Triunfo o a través de reportatges de premsa de persones anònimes que han triunfat en un aspecte o altre. De fet és quelcom semblant al que passa amb els anuncis de loteries, en que sempre se’ns presenta el cas de qui la guanya i mai el dels milers de persones que hauran de tornar a provar sort la següent vegada.

Les relacions premsa/fama són sens dubte la principal aportació del documental. Fins a cert punt es pot arribar a entendre o justificar l’ús que les marques fan dels famosos per provar de vendre els seus productes, però ¿què passa amb aquells qui tenen per professió el periodisme? Fins fa relativament poc, el “negoci” de la premsa era explicar la realitat i els esforços es centraven en la reputació i relevància de la informació que s’hi donava. Però de mica a mica, els pressupostos han anat baixant i la competència ha crescut. Res millor, doncs, que aprofitar la tirada dels famosos per augmentar les vendes. Així, l’espai que ocupa la premsa del cor als diaris generalistes ha crescut fins a nivells preocupants, especialment entre els mitjans britànics que sovint basen les seves edicions en aquest tipus d’informació i deixen en segon pla altres seccions com política, ciència o cultura. El film també denuncia la falta de qualitat periodística d’aquests diaris, ja que les reduccions de plantilles i la velocitat de les noves tecnologies comprometen seriosament la capacitat de contrastar notícies. Mitjançant càmeres ocultes i falses fonts d’informació, es pot veure en el film com les notes de premsa que les agències de comunicació envien a les redaccions massa sovint serveixen com a única base per a redactar continguts.

Em quedo amb la sensació que una societat obsessionada pels seus famosos no pot ser del tot sana i que cal buscar l’equilibri entre el just reconeixement dels qui tenen èxit i el que realment fa avançar la nostre societat. Si no, sense el rigor i el sentit crític necessari, la premsa acaba sent una plataforma més de màrqueting on vendre tot tipus de productes.

“Rango”. Camaleons i metàfores al Far West

(text publicat el 10/03/2011 a http://www.avivaveu.com)

“Rango” és l’última pel·lícula que Gore Verbinski, director de les tres primeres entregues de “Pirates of the Caribbean”, ha fet juntament amb Johnny Depp i el compositor Hans Zimmer. Però no només. De la mateixa manera com passa a “Kill Bill” de Quentin Tarantino, aquesta cinta també és plena a vessar d’homenatges i referències. Espero no deixar-me’n cap: Sergio Leone, Hunter S. Thompson i Oscar Zeta, “Back to the Future III”, “Star Wars”, Clint Eastwood, Ennio Morricone, Salvador Dalí, “Pearl Harbor”, “Apocalypse Now”, “El Sastre Valent”, “Pulp Fiction” i la mateixa “Pirates of the Caribbean”. Algú n’ha trobat més? Tot comença quan el camaleó que interpreta Johnny Depp, amb crisi d’identitat i tancat tota la seva vida dins un terrari, es veu abocat per accident al sec i calorós desert del Mojave de Califòrnia. Aquest és el plantejament del primer llargmetratge d’animació que porten a la gran pantalla tant el seu director com l’estudi responsable, l’Industrial Light and Magic de George Lucas. A partir d’aquí el pobre animaló haurà de buscar-se la vida per sobreviure enmig de l’oest americà i això és el que servirà d’excusa per a desplegar una gran varietat de situacions d’acció, humor i reflexió. I és que en el fons estem parlant d’un Western que beu dels clàssics però que, gràcies a l’enginy dels seus responsables, és capaç d’incloure també crítiques al sistema econòmic actual. Com bé ens avisa l’armadillo a l’inici del film, en el fons tot plegat ‘és una metàfora’.

Obligat a camuflar-se en un món que li és totalment desconegut, el protagonista per força s’haurà de canviar la camisa hawaiana vermella -que tant ens recorda a les del Dr. Gonzo i Raoul Duke que Benicio del Toro i Depp duien a “Fear and Loathing in Las Vegas“- i construir-se una nova personalitat. Així és com, en un cop de sort, es veurà assumint el paper d’heroi de Dirt, un poble enmig del no res sacsejat per la corrupció del seu alcalde. La tradicional inclusió de gags i efectes visuals és l’encarregada de suavitzar la pretesa profunditat de la trama permetent al públic infantil gaudir igualment del film; sent possiblement aquest un dels seus pocs punts febles. Passa tot el contrari amb les interpretacions que, utilitzant un sistema diferent al tradicional en aquest tipus de produccions, canvien el motion capture per l’emotion capture. Els actors, enlloc d’enfundar-se en vestits especials per a capturar el seu moviment, van actuar mig disfressats davant de càmeres normals com si es tractés d’un assaig teatral. Amb aquest mètode les expressions i moviments van guanyar en fluïdesa i els animadors disposaven de material molt més natural per adaptar als dissenys tridimencionals, cosa que s’acaba notant en el resultat final. El models de les criatures que habiten aquest particular sub-món del desert no arriben a la bellesa dels films de Pixar, però probablent tampoc ho intenten. Rosegadors, aus, rèptils i amfibis destaquen per la seva originalitat i personaliat pròpia. No n’hi ha cap que s’assembli a l’anterior i la imaginació es posa al servei d’art i trama per dotar en cada cas de l’aspecte adequat, tot i caure sovint en incoherències de l’alçada d’un campanar. Bon treball també de Hans Zimmer, compositor d’aquest i d’altres projectes del director així com de més d’un centenar de films. La banda sonora es posa al servei de la història i sap adaptar-se a cada situació, des del grup de mussols “mariachis” fins als necessaris homenatges a Ennio Morricone o una versió final del tema dels crèdits inicials de “Pulp Fiction” (segurament no tan necessari). Menció a banda per als paisatges, visions millorades absolutament espectaculars dels clitxés que tots tenim del Far West, entre les que destaca un magestuós sol crepuscular enfront el qual els protagonistes cavalquen a càmera lenta. Pell de gallina.

En definitiva una obra que clarament és un divertimento entre amics, que Gore Verbinski ha volgut fer per desconnectar després de l’extenuant trilogia dels pirates de Disney i Jerry Bruckheimer. La gran col·laboració del sempre ocupat Johnny Depp sembla haver estat una peça fonamental, doncs la seva participació en el projecte es va decidir mentre rodava com a pirata, i ha influït definitivament en la personalitat del protagonista. Una delícia per als qui compartim referents amb només una absència que hagés posat la cirereta al pastís d’homenatges. L’absència de la veu original del personatge “l’Esperit de l’Oest”, que evidentment no és altre que el mític “Home Sense Nom”.

 

DocsBarcelona, quan els documentals omplen les sales.

(text publicat el 11/02/2011 a http://avivaveu.tumblr.com)

Al costat mateix de l’estadi de beisbol dels “New York Mets”, l’especulació immobiliària amenaça tot un barri dedicat a les peces de recanvi per a cotxes. Els seus carrers estan sense asfaltar, les condicions de vida son molt dures i fins i tot hi ha qui ha de viure dins els mateixos vehicles que reciclen. Una sorprenent i reveladora realitat que Véréna Paravel i John Paul Sniadecki retraten a “Foreign Parts”, el primer documental que guanya el premi DocsBarcelona a la millor pel·lícula.

Com aquest, sis films més han estat guardonats en el primer any en que el Festival Internacional de Documentals de Barcelona incorpora la competició dins la seva extensa oferta. Fins a 42 documentals, col·loquis i el prestigiós Pitching Forum; configuren una setmana intensa al voltant de quelcom que va molt més enllà dels animalons que podem veure als migdies de “La2” o el “Canal33”.

Una proposta que en la seva catorzena edició creix amb dues seccions noves i omple d’espectadors moltes de les sessions dels Cinemes Girona i la sala de la Filmoteca de Catalunya. Entre les programades, obres com Retrepo (candidata als Oscars ) que ens mostra l’absurd del camp de batalla en una de les zones més perilloses d’Afganistan, o la curiosa “Steam of life” on escoltem dures històries personals d’homes finesos explicades en la intimitat d’una sauna. També cal destacar la cinta inaugural “You don’t like the truth. 4 days in Guantánamo” amb imatges mai vistes de l’interior de la polèmica presó, així com “Todos vós sodes capitanes” guanyadora del “Premi TV3 Nou Talent” i feta a partir d’un taller audiovisual amb menors d’un centre d’acollida al Marroc.

Paral·lelament, el festival també ofereix una oportunitat única d’escoltar als especialistes i professionals del sector durant les xerrades que s’organitzen a l’auditori de La Pedrera. Enguany quatre trobades en que s’ha parlat de les interioritats de la producció documental a partir de casos d’èxit, o els recursos que la tecnologia 3D pot aportar (o no) al gènere. Especialment concorreguda va ser la “Master Class” de Peter Greenaway en que el cineasta de Gal·les va assegurar que cal avançar cap a noves possibilitats doncs, segons ell, el cinema ha mort.

Provocacions a banda, res més lluny de la realitat. Sobretot si tenim en compte la gran resposta del públic i la qualitat de les obres que any rere any podem gaudir al DocsBarcelona.

La bicicleta és cultura (o la cultura de la bicicleta)

(text publicat el 24/12/2010 a http://www.avivaveu.com/)

01Brendt.jpg

Mira que n’hi ha situacions estranyes en que la inspiració pot fer acte de presència, però cap com la que va viure fa uns deu anys el creador del Bicycle Film Festival a qui va arribar en forma d’un gran autobús mentre pedalejava pels carrers de Nova York. En un vist i no vist Brendt Barbur es va trobar sota les seves rodes i, després d’una important visita a l’hospital, va decidir dedicar els diners de la indemnització a organitzar el primer festival de cinema dedicat a la bicicleta. Considerada per alguns com “la millor màquina de la història”, la bicicleta és el principal mitjà de transport a moltes zones del planeta, no contamina, no fa soroll, és divertida i serveix per a fer exercici. A tot això només cal afegir-hi un toc de cultura urbana (a l’estil dels skaters) i una mica de creativitat perquè sorgeixin autèntiques obres d’art en forma de films, així com originals activitats paral•leles que Simón Bericua ha programat per a la primera edició barcelonina celebrada del 9 al 12 de desembre.

A la concorreguda sala de projeccions del centre Hangar del Poblenou es van programar fins a sis passis diferents carregats de propostes en forma d’obres de videoart, curtmetratges i peces documentals. Entre elles destaquen “Empire” de Chris Thormann, “The Birth of Big Air” (produïda per Spike Jonze i Johnny Knoxville) o l’espectacular “Line of Sight” de Lucas Brunelle, qui filma magistralment les carreres urbanes de bicicleta que clandestinament s’organitzen arreu del món gràcies al seu casc amb dues càmeres de vídeo.

02alleycat.jpg

Però Barcelona no podia ser menys, així que la nostra ciutat també va tenir la seva dosi de clandestinitat amb la cursa que es va organitzar dissabte a la tarda pels seus carrers. Estava previst que la quarantena de participants donessin tres voltes al circuit sense senyalitzar (sortida des del port passant pel Paral•lel fins a plaça Espanya), però finalment es van haver de conformar amb algunes menys. Com era de preveure tantes bicis no passen fàcilment desapercebudes i la Guàrdia Urbana de Barcelona va acabar decidint posar fi a la cursa aturant a bona part dels corredors, entre els quals hi havia els qui anaven en primera posició. Més tard es decidiria posar a la venda el premi (un quadre de bici fet a mà) per poder pagar totes les multes.

03Goldsprint.jpg
Pau Esculies –www.pauesculies.es


Curses a banda, el festival també va comptar amb competicions de “Bike Polo” i de “Goldsprints”. La primera, com es pot endevinar pel seu nom, és la versió sobre rodes del tradicional joc de polo però amb força més patacades i molt menys glamour; i sembla que podria tenir el seu origen a l’Índia en un intent de les tropes britàniques de recrear el joc original. La segona, molt menys accidentada, acostuma a celebrar-se en bars o pubs (en aquest cas la sala “Mundaka”) on dos contrincants sobre bicicletes estàtiques s’esforcen per obtenir els millors resultats buscant la classificació a la gran final.

Si per qualsevol motiu us vau perdre la cita només cal que doneu un cop d’ull al meravellós clip “Ski Boys”, fet per Benny Zengo i rodat en Super 8, per entendre’n l’esperit. Pura celebració de la bicicleta i tot el que representa:

Quant dieu que queda per l’edició de l’any que ve? Tant? En fi…