Urgent! 5/2

(text publicat el 10/02/2011 a http://www.nativa.cat)

Quan els tempos de la programació institucional obliguen a tenir definida tota una temporada sencera a principis d’any, cal buscar una fórmula per a poder improvisar davant les necessitats del dia a dia. És precisament en aquest sentit que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha creat el cicle “Urgent!”. Una fórmula flexible en forma i contingut per a tractar amb tota llibertat els temes que planteja l’actualitat.

“Diners” és el nom i el concepte triat per la primera sessió i, a jutjar per la gran cobertura que hi dediquen els mitjans de comunicació, no podia ser més encertat. Crisi, globalització, mercats internacionals, dèficit, sistema financer. Conceptes amb els que ens bombardegen sense acabar d’explicar-nos ben bé ni el significat ni les conseqüències, i que sovint ens arriben des de punts de vista poc imparcials.

Sobre l’escenari instal·lat al hall del CCCB hi va haver una bona i variada representació de pensadors i veus crítiques amb el sistema econòmic actual entre les que destaquen les de Boris Groys i Antonio Baños. En un to solemne, el reconegut filòsof i escriptor alemany va teoritzar sobre les funcions dels artistes en una societat que ja no necessita l’art com a font de bellesa. En canvi l’autor del llibre “La economia no existe” va formar part, juntament amb María Eloy-García, Sayak Valencia i Isidro López; de la tercera i més distesa de les xerrades programades. Sota la conducció dels responsables de “El Mundo Today” i amb formats tan poc habituals com la poesia, la conferència/espectacle va servir per posar en qüestió la lògica d’un sistema que sembla condemnat a estar permanentment en crisi.

Va tancar la jornada un concert amb Los Punsetes, Hidrogenesse, Surfing Sirles i Boncompain. Els quatre grups van tocar cançons incloses a l’edició número onze de la Doropaedia, una publicació multimèdia coneguda com l’enciclopèdia daurada, que en aquest cas també porta per títol “Diners”.

Miniput 2010

(text publicat el 26/12/2010 a http://www.nativa.cat)

Miniput.jpg

Televisió i qualitat son dos conceptes que difícilment podem veure associats però el passat 4 de Desembre es van unir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona gràcies a la mostra Miniput, que va aplegar i presentar una selecció dels millors programes televisius d’enguany.

I és que, per estrany que pugui semblar, no tot el que s’emet per la petita pantalla és televisió escombraria, sinó que hi ha propostes que se’n escapen mitjançant idees arriscades, innovadores i controvertides que fan evolucionar el mitjà. Amb documentals, sèries de ficció, reality shows i altres formats difícils d’explicar, la mostra és en essència una selecció de projectes presentats al InPut, l’únic esdeveniment internacional que cada any s’esforça per reunir els programes més interessants produïts per les televisions públiques enfront de les propostes comercials.

Així, els més matiners vam poder al·lucinar (i fins i tot marejar) amb “The Operation: Surgery Life” del canal britànic “Chanel 4”, en el que durant quatre dies consecutius es va poder veure en directe una operació a cor obert o una intervenció per extraure un tumor cerebral. Ras i curt, sense censures. I tot això amb les càmeres dins el quiròfan i amb preguntes als doctors per part del públic que ho seguia des d’un auditori al mateix hospital o dels espectadors des de casa seva mitjançant Twitter i Facebook.

Menció especial mereixen també les propostes “Taboo” i “Something Blue”, de Suïssa i Estats Units respectivament. La primera planteja de forma molt personal i sense artificis la problemàtica del suïcidi mitjançant les imatges que Thomas, de només vint anys, va gravar d’ell mateix abans de treure’s la vida.  En canvi, la segona substitueix el rigor pel fals documental (Mockumentary), en la recerca del millor recurs per a plantejar els conflictes racials que encara es donen en la societat americana personificats en una parella en la que ella és de pell blanca i ell d’una sorprenent pell de color blau.

Cal doncs agrair a la Universitat Pompeu Fabra i a Televisió de Catalunya que al 1994 decidissin iniciar aquest projecte que ha anat creixent amb el pas dels anys fins a comptar avui en dia amb el suport d’una desena d’entitats més. Gràcies a tots ells, els amants de la “caixa tonta” tenim cada any motius més que suficients per explicar amb orgull com gaudim de veure la televisió.

Web de Miniput 2010