(text publicat el 26/11/2010 a: http://www.avivaveu.com)
Ja sé que no és bo posar les coses gaire fà cils i que si el públic s’ho ha de treballar una mica s’implica molt més en el que es mostra, però tampoc calia complicar-ho tant. A l’exposició “Esteu a punt per a la Televisió?†que Chus MartÃnez ha comissionat al MACBA, es reuneixen 145 obres televisives d’uns 150 artistes dividides en deu espais que acumulen un total de 80 hores de contingut. De ben segur massa material audiovisual a digerir en una sola visita i potser per això esta programada fins al 25 d’abril del 2011. Programes convencionals, videoclips, videoart o entrevistes però amb un punt en comú, “cercar la transformació de l’espai públic i l’alteració de les convencions del mitjà â€, segons paraules de la mateixa comissà ria. De fet, passejant per les instal·lacions pots sentir veus tan acreditades en l’experimentació i la provocació com les d’Andy Warhol, Salvador Dalà o les d’Orson Wells presentant un tall de “Dean Martin Variety Show†(un programa de varietats de gran èxit emès per la NBC del 1965 al 1974).
En aquest sentit m’agradaria destacar un clip de Richard Serra de 1973 on unes austeres lletres sobre fons blau ens avisen que per cada dòlar que les cadenes gasten en equipament per fer possible la televisió, els usuaris en gasten un altre per a poder veure-la comprant aparells reproductors. Aixà doncs, l’espectador no la rep gratuïtament sinó que paga, i paga per a rebre uns missatges (anuncis) que altres trien per ell: “You are a product of TVâ€. El muntatge tècnic creat especialment per a l’ocasió disposa en els deu sets una gran pantalla de vidre, que fa de mirall i et reflecteix a tu mateix com a espectador assegut davant la tele, juntament amb un parell de cadires on una pantalla molt més petita i equipada amb auriculars permet navegar per més vÃdeos relacionats amb la temà tica. Del so de la pantalla principal se n’encarreguen uns altaveus especials direccionals que en teoria (només en teoria) permeten que l’à udio no s’escampi per tota la sala.
I és que en realitat l’exposició és poc més que això, vÃdeos i més vÃdeos. Sense à nim de devaluar l’esforç de reunir en un museu tanta obra i de tanta qualitat, probablement editar un pack en DVD hagués estat el mateix o fins i tot, depenent de la comoditat del sofà que cadascú tingui a casa, millor. L’experiència davant de les pantalles principals, on la gran majoria dels visitants es queda embadalit, es troba a faltar un acompanyament per les diferents seccions que contextualitzin mÃnimament el material. Enlloc de passar un vÃdeo rera l’altre, simplement afegir una breu explicació que presenti el que estem a punt de veure per poder valorar-ho en el seu conjunt dins la selecció feta. De fet, vista la llarga durada de moltes de les peces (n’hi bastants de més de mitja hora), el més probable és que et trobis amb el vÃdeo començat, amb la conseqüent pèrdua de comprensió general. I tot això sense tenir en compte que si bé tots els vÃdeos són en versió original, no tots compten amb subtÃtols en català o castellà . En canvi es pot gaudir molt més amb les petites pantalles, que mitjançant el senzill menú et permeten triar entre els diferents vÃdeos complementaris, text informatiu introductori inclòs, talment com qui navega entre els continguts extra d’un DVD.
Però bé, és recomanable? Doncs sÃ, especialment si saps on vas i t’interessa la matèria. Però potser no més recomanable que seguir les actualitzacions del Tumblr que el museu ha preparat expessament per l’exposició, on es pengen clips de la mostra acompanyats de material addicional.
