Les dues meitats de l’estat de Washington

(text publicat el 12/10/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Seattle amb la famosa 'Space Needle', a l'estat de Washington

Astoria, Oregon .- A grans trets, com de costum, l’estat de Washington és fàcilment divisible en dues grans zones geogràfiques ben diferenciades entre si separades de nord a sud pel ‘Cascade Range’ (traduït literalment com ‘la serralada de les cascades’). La banda est és molt més àrida, amb menys població, una economia basada en l’agricultura i una majoria de vot republicà. La banda oest, la que toca amb l’Oceà Pacífic, és en canvi famosa per l’abundant pluja que la rega i per la gran àrea metropolitana de la ciutat de Seattle (per si sola ja acull més del 60% de la població de l’estat) on hi tenen la seva seu grans companyies líders en el seu sector arreu del món. A la costa però, en general, el vot se l’endú el partit demòcrata. En tot cas, un estat on la natura acostuma a ser espectacular i del que ben poca gent en parla malament, fent molts dels seus habitants força orgullosos. Ah! I a més és l’únic que deu el seu nom a un antic president, concretament a George Washington (el primer president de la nació i heroi de la Guerra de la Independència).

Wikipedia Facts: WASHINGTON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,65% – McCain/Palin: 40,48%
-El 18è estat en superfície: 184.827 Km2 (5,76 “Catalunyes”)
-El 13è estat en població: 6.724.540 habitants a 2010 (0,90 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 34,20 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dante’s Peak – Free Willy – Twilight – First Blood (filmada al Canadà)
-Tòpic: L’estat de les pomes – L’estat ‘evergreen’ (‘sempre verd’)

Camps d'arbres fruiters a prop de Wenatchee, a l'oest de Washington

La ruta triada va fer que, en creuar la frontera, passés de l’estat de les patates a l’estat de les pomes. De fet Wenatchee, la primera població on vaig parar, s’autodefineix a si mateixa com ‘la capital mundial de les pomes’. Miris on miris hi ha camps d’arbres ben carregats de pomes i peres; a no ser que ja n’hagin recollit els fruits, que n’és la temporada. Tal i com acostuma a passar arreu (a casa podem posar l’exemple de Lleida), la necessitat de mà d’obra per a la col·lecta de fruita atrau a una gran quantitat d’immigració que busca una oportunitat de treball. A Wenatchee però, l’efecte és tant exagerat que la població d’origen llatí arriba a superar en nombre a l’anglosaxona. Un cop visitats els camps de pomes, passat per alguns pobles d’estètica ‘bavaresa’, i fotografiat grans llacs que deixaven entreveure l’espectacularitat del paisatge que m’esperava; la ruta va continuar cap al nord per tal de creuar les muntanyes per un dels millors punts possibles. La carretera que va de les poblacions de Winthrop a Newhalemcreua de ple el parc nacional de ‘North Cascades’. Gairebé sense adonar-te’n, entre parada i parada a miradors amb vistes espectaculars, canvies de la banda est a la oest de l’estat. I quina diferència!

Com era d’esperar el primer que destaca, especialment després d’haver estat circulant per estats més aviat despoblats, és la gran densitat de carreteres, industries, àrees comercials, i gent en general. La seva màxima expressió és, per descomptat, la ciutat de Seattle, de la que se’n poden destacar un munt de característiques. En el passat va ser el port de sortida cap a la regió d’Alaska per als qui hi anaven a la recerca d’or, avui la seu de grans companyes comMicrosoft, Starbucks o Amazon.com (a banda d’haver vist néixer l’aeronàutica Boeing, amb seu ara a Chicago). Però per a molts Seattle sempre serà coneguda, a banda de pel seu edifici més emblemàtic en forma d’”agulla espacial”, per la seva influència en la història de la música moderna. No només és on va néixer el mític Jimi Hendrix sinó que també és l’origen del ‘grunge’, l’estil que tant van popularitzar a inicis dels anys 1990 el grup ‘Nirvana’ amb el seu ja històric disc ‘Nevermind’.

Posta del sol al 'Olympic National Park' de Washington

La resta de dies els vaig passar seguint gaudint de l’espectacular natura que es troba a l’estat.Un ferry em va dur des de ben a prop de Seattle fins a la ‘Olympic Peninsula’, bàsicament dominada pel ‘Olympic National Park’. Bona part del parc però és àrea protegida per a la vida salvatge, així que no hi ha carreteres que en facilitin l’accés. En aquesta ocasió per tant, em vaig haver de conformar en una breu visita a un dels seus cims sense ocasió d’endinsar-m’hi. Quelcom de similar m’esperava al gran cràter del volcà de ‘St. Helens’, al sud de l’estat. L’última gran erupció, que va causar 57 víctimes mortals i incalculables destrosses materials, va tenir lloc tot just fa 32 anys però és que en fa tan sols quatre que en va tenir de noves de menor importància. Com és d’entendre, el centre de visitants està situat a una distància més que prudencial. Ah! I a tot això sense rastre de la suposadament típica pluja de la costa nord-est. El màxim que vaig arribar a veure, en termes d’humitat meteorològica, van ser un parell de matins emboirats. Coses que passen.

Cràter del 'Mount St. Helens' al sud de l'estat de Washington

I parlant de coses que passen… Tot just ha tingut lloc aquesta matinada (hora catalana), a l’estat de Kentucky, l’únic debat entre els candidats a la vicepresidència de la Casa Blanca: Paul Ryan i Joe Biden. Un debat que arriba després d’una setmana de mals resultats per a la campanya d’Obama a gairebé totes les enquestes, a causa de la modesta actuació del president al primer debat davant Romney, atorgant-li més importància de la que normalment reben aquests debats. El resultat? Depèn a qui preguntis. Per una banda Biden ha estat tot el que no va ser el president: ràpid en les respostes, concret en el contingut i enèrgic en les interpel·lacions. Per l’altre també és cert que ha estat força ‘sobre-actuat’ en més d’una ocasió fins arribar a faltar a la correcció interrompent al seu contrincant. Paul Ryan, en canvi, ha desenvolupat el seu discurs amb molta més calma, emfatitzant les qualitats del candidat Romney, però sense destacar especialment davant l’agressivitat de Biden. L’autèntica guanyadora ha estat per a molts la moderadora, Martha Raddatz, qui ha sabut conduir la conversa per temes de transcendència que han obligat als candidats a posicionar-se en qüestions clau. De nou, caldrà esperar a noves enquestes per veure qui realment ha sortit més beneficiat d’aquest debat, però tot sembla indicar que Biden ha sabut parar el cop de l’anterior enfrontament, deixant el camí de nou obert de cara als dos debats presidencials de les properes setmanes.

Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

Celebrant la independència dels EUA, per les verdes terres de Vermont

(text publicat el 09/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Desfilada del '4th of July' a Montpelier, Vermont

Bar Harbour, Maine .- Vermont és un estat peculiar. De fet es diu que, junt amb Texas, és dels pocs on hi ha qui pensa que no haurien de formar part dels EUA, ja que a tots dos estats hi ha petites minories que en reclamen la independència. És clar que a Vermont per motius ben diferents, i quasi oposats, als de Texas. Aquí tot és d’un verd generalitzat, especialment a l’estiu quan la neu no cobreix la meitat del territori. De fet, com New Hampshire, també té grans estacions d’esquí d’entre les que destaca la de ‘Killington‘ per ser la més gran de la banda est del país. Però en general Vermont és més conegut per les seves pastures, espais naturals, i una particular consciència ecològica que el distingeix de la resta. Possiblement l’estat menys indicat on passar el ’4th of July’ o ‘Dia de la Indepenència dels EUA’, o no.

Wikipedia Facts: VERMONT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 67,76% – McCain/Palin: 30,59%
-El 45è estat en superfície: 24.923 Km2 (0,78 “Catalunyes”)
-El 49è estat en població: 625.741 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 25,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society – Super Troopers
-Tòpic: L’estat de la muntanya verda

Passant per algunes de les àrees d’esquí (ara de vacances) vaig arribar el 3 de juliol a la població de Monpelier, capital de Vermont, a punt per a celebrar amb un dia d’antelació l”Independence Day‘. Sembla ser que per tal d’assegurar-se un bon dia de festa a l’endemà, a la capital d’estat més petita dels EUA ho celebren el dia anterior al que realment toca. En tot cas no va faltar de res: Cursa popular, desfilada de carrosses i comparses de tota mena, jocs infantils, casetes de menjar… i focs artificials en fer-se fosc! Això sí, es va trobar a faltar una mica de gràcia i coordinació per tal de crear un espectacle pirotècnic més enllà de simplement llançar coets un rere l’altre. Què hi farem. A l’endemà al matí la ciutat dormia plàcidament, i no va ser fins passat el migdia que alguns s’acostaven al cinema per fer un tast de les pel·lícules d’estiu. Més tard arribaria el moment per a un altre dels tòpics del dia de la independència. A molts jardins, les famílies es reunien amb amics i veïns al voltant de barbacoes carregades de ‘hot-dogs’, hamburgueses i pollastre. La millor manera d’acabar el dia de no ser pel sempre canviant temps de New England, que ens va forçar a buscar refugi per seguir petant la xerrada.

Barbacoa carregada de carn a Montpelier, Vermont

Possiblement la marca comercial més coneguda de Vermont, és la de la companyia de gelats ‘Ben & Jerry’s’. Prop de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat i on van començar a fer i vendre els gelats, hi ha la fàbrica on milers de persones s’acosten cada any a fer-hi una visita. No és que tingui especial intenció de fer publicitat de la marca, però és que exemplifica molt bé l’esperit general de l’estat: Utilitzen llet natural de vaques locals (Vermont és un dels estats amb més vaques de llet per habitant) que no han estat sotmeses a tractaments hormonals ni de cap mena, paguen be als treballadors i els donen generoses vacances, inverteixen en la comunitat… i fan un gelat que et deixa amb ganes de repetir. De fet a Burlington vaig tenir l’ocasió d’aprendre de ben aprop el funcionament de l’agricultura sostinguda per la comunitat. Una pràctica sostenible i saludable força estesa arreu -també al nostre país-, però amb especial incidència a New England i els estats amb més sensibilitat ecològica. Com és natural però, i de la mateixa manera com passa amb el gelat, el millor va ser poder fer-ne un tast després al cuinar i menjar les verdures recent collides.

Hort suportat per la comunitat a Burlington, Vermont

Pel que fa a la campanya electoral americana, segueixen els estira i arronses entre demòcrates i republicans, mentre la diferència entre els donatius captats per uns i altres segueix augmentant (sempre a favor de la campanya de Romney). Aquesta setmana també s’han conegut noves dades sobre l’atur als EUA que, si bé han sumat nous llocs de treball, són molt menys dels que possiblement Obama necessitaria per a mostrar-los amb cert orgull així que els republicans ja han començat a treure’n profit. Potser per això el president ha iniciat una petita gira en bus per estats dels considerats claus per a guanyar el mes de novembre, en un intent de contrarestar el que es preveu que sigui una enorme campanya mediàtica dels republicans en aquests estats. Ah! I sembla que es comencen a entreveure alguns noms per a la candidatura a la vice-presidència republicana. Sense que hi hagi res de confirmat, alguns rumors parlen de Rob Portman (Senador per a l’estat d’Ohio) com el millor situat en aquests moments. Veurem doncs què passa. Jo mentrestant intentaré gaudir de l’estat de Maine, situat al extrem més oriental dels EUA i per tant punt de partida del que serà l’últim ‘coast to coast’ del meu viatge.

Nebraska és com… el beisbol?

(text publicat el 13/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge al nord-oest del esta

Dodge City, Kansas .- La pregunta “Què fa un de Barcelona per aquí?” ha tornat al dia a dia. És evident que, en general, ni tan sols a la gent de Nebraska els agrada Nebraska. L’estat és de nou un dels menys poblats, amb molta presència ramadera, i enormes camps destinats a l’agricultura (sobretot al blat de moro i la soja). Aquest cop, però, no hi ha parcs nacionals a visitar i el paisatge, sense deixar de ser interessant, és molt menys espectacular. Quasi el noranta per cent de les poblacions no arriben als 3.000 habitants, cosa que es fa evident en creuar els pobles en un tres i no res. Molts no tenen ni benzinera. De fet, només Omaha -que no és la capital- es pot arribar a considerar ciutat, i la mostra és que ha estat l’únic lloc a tot l’estat on he trobat senyal de dades per al mòbil (internet).

Wikipedia Facts: NEBRASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,60% – McCain/Palin: 56,56%
-El 16è estat en superfície: 200.520 Km2 (6,24 “Catalunyes”)
-El 38è estat en població: 1.826.341 habitants a 2010 (0,24 “Catalunyes”)
-El 43è estat en densitat de població: 8,88 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn
-Tòpic: L’estat de la vedella – L’estat de les grans planes

La ruta fins arribar a Omaha es va fer llarga i fins a cert punt monòtona. Vista una vaca vistes totes, vist un camp segat… Per descomptat hi va haver pobles amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un cinema petit i antic, una gasolinera abandonada, o els motels on inevitablement em vaig allotjar. Però en general cada població recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort la temporada de “baseball” als EUA acaba de començar, i per si em faltaven motius per animar-me, l’equip local jugava contra els mítics (gràcies als Simpsons) “Isotopes” d’Albuquerque.

Aguantar el partit de beisbol fins arribar al final es va fer llarg i fins a cert punt monòton. Vist un “strike” vistos tots, vista una bola perduda… Per descomptat hi va haver moments amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un “homerun”, el cant de l’himne, o els nens jugant a la gespa sense atendre el joc. Però en general, cada jugada em recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort era el primer cop que assistia a un partit de beisbol així que no em van faltar motius per distreure’m intentant entendre tot plegat de què anava, i acabar veient la metàfora perfecte per Nebraska. Ja em perdonareu.

Jugador dels "Isotopes" preparat per entrar al joc

Respecte de la campanya de les primàries republicanes la setmana no podia haver estat més moguda. La retirada de Rick Santorum de la cursa a la candidatura, tot i que no va agafar a molts per sorpresa, marca un abans i un després al fer força més fàcil el camí a Mitt Romney. Tan Newt Gringrich com Ron Paul segueixen insistint que aguantaran fins al final però, tot i que a Newt ja li ha faltat temps per reclamar el suport dels seguidors de Santorum, cap dels dos compte amb possibilitats reals de sortir-ne victoriós. Comença així ara una nova etapa en la qual probablement es parlarà molt més seriosament de les opcions que té Romney per triar candidat a la Vicepresidència, així de la manera com unir el partit després d’uns mesos on la divisió s’ha fet més que evident.

Antiga màquina de vapor exposada al museu d'Omaha

Abans de canviar d’estat no em podia saltar una breu visita a la “Omaha Union Station”, una important estació de trens ara convertida en museu. La història de l’estat està íntimament lligada als ferrocarrils i de fet la seu de la “Union Pacific”, la empresa que controla la xarxa ferroviària més gran als EUA, està situada a la ciutat d’Omaha. La important ruta que va de Chicago fins a San Francisco creua l’estat, i a l’alçada de la població de North Platte s’hi ubica el que es considera el centre d’intercanvi de vies més gran del món. Però jo vaig en cotxe, així que m’he pogut prendre la llibertat de triar ruta passant pel poble amb l’última “Soda Fountain” tradicional en funcionament a Nebraska. Abans de les grans màquines automàtiques que es poden trobar avui a qualsevol gasolinera i establiments de “fast food”, els refrescos com la Coca-Cola calia anar-los a buscar a les farmàcies on, de forma manual, es barrejava el xarop amb l’aigua amb gas per elaborar la beguda. Tot un petit plaer que poc té a veure amb el gegantisme dels gots que s’utilitzen avui en dia, que superen amb facilitat el litre.