Planificar per a no esquivar un[a alerta de] tornado

(text publicat el 06/06/2012 a www.kolhosp.com)

Planifico. El meu calendari de Google és ple de petites anotacions, i al meu cap hi floten conceptes que tard o d’hora s’hauran de materialitzar. Ja és estiu als EUA i les opcions es multipliquen. Tot i això cal ser curós ja que, tot i que sovint ho sembla, no cada dia l’equip local de ‘baseball’ juga a casa. Estant en ruta, dormint en un lloc diferent cada dos dies, cal mirar endavant tenint en ment on creus que seràs la propera setmana i preveient el que hi trobaràs. Poques vegades l’encerto, però això no és important ja que la feina feta és una base sobre la que improvisar amb més seguretat. Deixar-se sorprendre es fa sempre imprescindible. Mentalment és prou esgotador, però acaba sent el que dona sentit al dia a dia.

A l’estiu és quan aquí es posen en marxa la majoria de parcs d’atraccions, és quan els estadis “de tercera regional” s’omplen de canalla a un dòlar l’entrada pendents d’atrapar la bola que va a parar a les grades. La bola que al següent partit faran firmar a algun jugador local, o que simplement faran servir per a jugar amb el gos al ‘back yard’ de la caseta del suburbi (que segur que té espai suficient per a aparcar un mínim de tres cotxes, i una cistella de bàsquet penjant de la façana). També és quan obren les piscines i els parc aquàtics, i quan per fi els milers de places hoteleres arran de platja tenen algun sentit més enllà de fer lleig. Jo ho vull fer tot, i m’he passat massa mesos veient als marges de la carretera els cartells dels cinemes ‘Drive-In’ com per no convertir-los en una prioritat ara que comencen a programar sessions coincidint amb l’arribada del bon temps.

El cert és que em pensava que ja no existien, que això de veure una pel·lícula des del seient del teu cotxe era cosa del passat. Però es veu que no. Tot i que no se’n troben a cada cantonada encara n’hi ha forces, i fins i tot alguns de nous amb projectors digitals d’última tecnologia. Ben a prop de Baltimore, a Maryland, n’hi ha un dels clàssics. Al 1965 el ‘Bengies Drive-In Theatre’ va projectar el seu primer film a la gran pantalla -encara avui en dia reclamada com la més gran dels EUA- instal·lada en el camp de gespa contigu a l’edifici que serveix de bar. Aquesta setmana, a més, hi programaven la tercera de ‘Men in Black’. Una d’aliens a un cinema clàssic a l’aire lliure? No va caldre pensar-ho dues vegades per incorporar-ho al núvol de possibilitats futures que, a uns trenta centímetres de distància, sobrevola el meu cap.

La pluja combinada amb amenaça de tornado no em van aturar, si ells obren jo hi vaig. Si la pantalla hagués volat pels aires, jo hagués ignorat els nombrosos i insistents cartells que prohibeixen prendre qualsevol tipus d’imatge i n’hagués fet fotos. Cap problema. Durant la projecció la pantalla es veia estranya a causa de l’aigua que la mullava, el film s’interrompia per instants a cada passada del neteja-parabrises, a estones el vidre s’entelava. Cap problema. Un cubell de crispetes de mida gegant a 5,95$ més taxes, regat amb falsa mantega fosa*, va servir per  completar una experiència en que pràcticament res va sortir com estava planejat. Cap problema.

*Oli de soja amb gust artificial a mantega

La terra promesa de Hawaii

(text publicat el 14/03/2012 a www.kolhosp.com)

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.

Un “aloha” passat per aigua

(text publicat el 15/03/2012 a www.lavanguardia.com)

Surfista a la platja de "Sunset"

Death Valley, California .- Aloha! Quina ironia més fina la del conductor del bus que em va dur des de la terminal on va aterrar l’avió fins l’edifici principal de l’aeroport de Honolulu. “Que tingueu bon temps! Tot i que no sé perquè ho dic… que aquí sempre tenim bon temps!”. Per un moment me’l vaig creure i tot. Potser sóc jo, però set dies seguits de pluja no són el que jo acostumo a anomenar bon temps. No és que fos constant i fes impossible totes les visites, però ha estat suficient com per ajudar a trencar quasi tots els tòpics sobre les illes de Hawaii. Començant pel primer, ja que a l’arribada no hi ha cap noia amb biquini que et posi un collar de flors. Anem bé.

Wikipedia Facts: HAWAII

-Resultats 2008: Obama/Biden: 72,40% – McCain/Palin: 26,78%
-El 43è estat en superfície: 28.311 Km2 (0,88 “Catalunyes”)
-El 40è estat en població: 1.360.301 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 13è estat en densitat de població: 72,83 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Tora! Tora! Tora!
-Tòpic: El paradís del Pacific – L’estat més jove

Els primers dies els vaig passar a la costa nord de l’illa d’Oahu, lluny del sud on hi ha la gran ciutat de Honolulu (capital de l’estat amb una àrea metropolitana d’un milió d’habitants i ciutat de naixement de Barack Obama) i també la turística i plena d’hotels Waikiki (heu jugat mai al joc de taula “Hotel”?). La visió de tants edificis en un indret famós per les seves platges solitàries, em va esgarrifar tant que vaig allunyar-me’n tant com vaig poder. Vaig encertar-ho. Al nord hi vaig trobar el paradís dels surfistes, ja que allà és on les onades arriben amb més força i en la direcció adequada per a l’esport. De fet, milers de practicants arriben aquí cada any per poder “surfejar” a les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”. Però jo no en sé de fer surf així que, plovent com plovia, em vaig sentir “més perdut que els personatges de”… Sí, acudit fàcil per dir que a la North Shore és també on es van gravar moltes de les escenes de la popular sèrie “Lost”. La platja on es va estavellar l’avió, el poblat de “The Others”, o la platja on van muntar el campament els supervivents de l’accident són accessibles i ben fàcils de trobar. Visites recomanades no només per als fans de la sèrie, ja que també són alguns dels indrets més tranquils, icònics, i fotogènics que he trobat.

La platja de "l'accident" a la sèrie "Lost".

A poc a poc em vaig anar adaptant a les condicions meteorològiques i, tot i que les temptacions d’entrar a una sala de cine van ser importants, vaig acabar unint-me a l’enemic entenent que si la qüestió era mullar-se res com capbussar-se al Pacífic. De fet fins i tot em vaig comprar unes ulleres de bussejar per uns deu dòlars. Una més que rendible inversió que em va permetre descobrir corals i peixos tropicals espectaculars a tocar de la costa oest de l’illa i que més endavant m’evitaria “xocar” amb una tortuga marina a la “Big Island”, el destí següent.

L’illa dels volcans, “Hawaii”, és la que dóna nom també a tot l’estat. El motiu de la duplicitat del nom es remunta als temps de “Kamehameha el Gran” (res a veure amb “Bola de Drac”), qui va unir sota el seu control totes les illes de l’arxipèlag al 1795. El territori resultant el va anomenar com a “El Regne de Hawai’i”, en honor a la seva illa natal. Així que per evitar confusions, avui en dia tothom l’anomena amb el gens irònic nom de “L’Illa Gran”, perquè no només ho és sinó que a més segueix creixent gràcies a l’activitat volcànica. De fet és l’única de les illes que conté volcans en actiu i, tot i que ara mateix les erupcions no són massa espectaculars, amb una mica d’esforç és possible veure la lava incandescent del volcà Kīlauea. Però no només. Molt menys massificada que l’illa d’Oahu, també ofereix indrets idíl·lics on contemplar la posta de sol, o platges de brillant sorra negre on prendre el sol. Ah! I a més es pot arribar en cotxe fins al cim més alt del món, el del volcà  Manua Kea, que supera al de l’Everest sempre que es mesuri des de la seva base al fons marí.

Volcà actiu a la "Big Island"

Mentrestant, a la campanya de primàries republicanes, la batalla per a la candidatura segueix en marxa després d’un superdimarts poc decisiu. De fet, només una setmana després de que Mitt Romney guanyés la majoria de delegats en joc a la destacada cita, Rick Santorum ja s’ha anotat tres noves victòries als estats de Kansas, Alabama i Mississippi. Queda ara més clar que mai que la cursa és cosa d’ells dos ja que Newt Gingrich, tot i que es resisteix a abandonar, hagués hagut d’aconseguir millors resultats als estats del sud per tenir opcions per al que queda de campanya (i Ron Paul ja fa temps que va quedar descartat a causa de les seves particulars idees). Les properes cites, com les de Missouri o Illinois aquesta setmana i la que ve, seran les encarregades de determinar si la cursa continua (en cas de victòria de Santorum) o si s’acosta al final (en cas de victòria de Romney). Per a mi el que continua és la ruta per terres californianes, deixant enrere surfistes i volcans amb la sensació que un dia hi tornaré a passar. No per les platges ni els “resorts” turístics, tampoc pel clima. Sinó perquè, si és prou grossa i s’ho val, sé que em costarà resistir la temptació de viure en persona la propera erupció volcànica. Mahalo i aloha!