No premis aquest botó!

(text publicat el 04/04/2012 a www.kolhosp.com)

Las Vegas és la capital mundial del joc, dels senyals de neó, dels grans espectacles. A Las Vegas tot és estridència, soroll, llums, colors. La gran ciutat és al sud de l’estat de Nevada, als EUA, i no existiria de no ser per la ingent quantitat de turistes que la visiten cada any atrets com mosques. Però només cal conduir uns quants quilòmetres al nord per veure com seria la zona sense els casinos i hotels, un gran desert creuat per carreteres solitàries que connecten antics nuclis miners ara semi abandonats. És el lloc ideal, en mig del no res, per establir una gran zona militar on fer-hi tot tipus d’operacions i tests sense que a ningú importi quin tipus d’explosiu estàs utilitzant, encara que sigui nuclear.

El paisatge i l’ambient general donen de si. Quan et lleves a mitjanit per buidar la bufeta en un motel al marge de la zona restringida i dels llençols salten espurnes, no penses en descàrregues electrostàtiques de la manta. La mítica Àrea 51 és massa a prop com per no atorgar-li alguna responsabilitat per les llumetes paranormals, tot i que estar mig adormit segur que ajuda. La gent també té quelcom d’especial. Molts viuen de les teories de la conspiració que atrauen turistes curiosos al poble. Sembla que els vulguin seguir el joc per no decebre, però amb aquella actitud de fira de barri que no enganya a ningú quan t’asseguren que l’escopeta està ben calibrada. Ells tampoc saben res del què passa allà dins tot i fer-se els experts per intentar ajudar.

Hi ha històries a gust de tothom. Sens dubte la més popular és la que parla dels aliens de Roswell, ja que suposadament els van dur aquí per a la seva examinació i estudi. Les gasolineres van plenes de “souvenirs” (el negoci no dóna tant com per una botiga especialitzada) i és fàcil trobar alguna “Alien Burger” per fer un mos. La carn és de vedella, ja se sap, però s’entén l’equivocació quan a la carta també hi ha “Spanish Omelet” (truita espanyola) preparada amb salsa de tomàquet picant en lloc de patates. I així una mica amb tot, però és que aquí la cosa va de no saber. L’Àrea 51 és tant secreta que ni surt als mapes ni als documents oficials, potser ni tan sols està allà. No hi ha senyals que t’indiquin on és i quan arribes a la suposada porta d’accés tampoc hi ha ningú per preguntar-li. Això sí, de càmeres no en falten i de cartells avisant de la prohibició d’entrar i fer fotos tampoc. Fer fotos a què? Al desert?

I és clar, tot plegat acaba produint l’efecte contrari. És secreta, no es poden fer fotos, et poden disparar a matar si hi entres, no existeix oficialment, ningú sap què hi passa… Ho poden fer més atractiu? La zona ha acabat sent un gran botó vermell amb un cartell de prohibició, la caixa de galetes dalt de tot de la prestatgeria a la que la criatura no arriba. Tant misteri acaba fent que sigui el centre de moltes mirades, però ara quasi prefereixo que l’exèrcit americà no reveli mai el que realment hi ha. Segurament la realitat no mereix totes les milles que he hagut de fer per apropar-m’hi.

Casinos, aliens (de nou), i carreteres solitàries

(text publicat el 02/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Hotel "New York New York" de Las Vegas

Baker, Nevada .- He de reconèixer que a aquest estat “li tenia ganes”. No és que als altres no, tot el contrari, però és que són moltes les històries, mites, teories de la conspiració i imatges de pel·lícula que tenen com a protagonista alguna part de l’estat de Nevada. Sense anar més lluny no em vaig poder estar de planificar la meva ruta per anar a Las Vegas sortint des de Los Angeles, tot “recreant” amb el descapotable el viatge del Dr. Hunter S. Thompson al seu llibre “Fear and Loathing in Las Vegas”. Unes 270 milles, la major part de les quals travessant paisatges desèrtics, fins a arribar a la capital del món del joc. Una ciutat que atrau cada any amb els seus llums de neó, a milers de turistes d’arreu del món disposats a perdre alguns dòlars a les màquines escurabutxaques.

Wikipedia Facts: NEVADA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 55,15% – McCain/Palin: 42,65%
-El 7è estat en superfície: 286.367 Km2 (8,92 “Catalunyes”)
-El 35è estat en població: 2.700.551 habitants a 2010 (0,36 “Catalunyes”)
-El 42è estat en densitat de població: 9,02 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fear and Loathing in Las Vegas  - Ocean’s Eleven – Paul
-Tòpic: L’estat de plata – L’estat del joc

A diferència de la resta d’estats, on el joc està molt més restringit, a Nevada és relativament senzill obtenir una llicència per obrir un establiment de joc. N’hi ha a tot arreu i de tota mena. Des dels grans casinos, fins a petits locals al marge de la carretera o la instal·lació de màquines escurabutxaques a supermercats, gasolineres i restaurants. Sembla que qualsevol lloc és bo per a posar-ne una, i que la seva quotidianitat evidencia que no tots estan pensats només per a turistes. Però a Las Vegas sí. La seva ubicació és l’únic sentit que té aquesta ciutat, a distàncies relativament còmodes de la superpoblada zona sud de California i del turístic Grand Canyon National Park d’Arizona. Per la resta tot són problemes. Els grans casinos i la ciutat que els envolta (Las Vegas té més de mig milió de residents) requereixen una quantitat exagerada de recursos per mantenir en marxa la maquinària turística de llums, pantalles, aires condicionats funcionant quasi tot l’any, grans espectacles, bufets lliures a baix preu i atraccions de fira de tota mena. I tot això en mig del desert, a l’estat més sec dels EUA, i només a unes 100 milles al sud del punt on es va provar la bomba nuclear als anys 50 i 60.

Bar extraterrestre a Rachel, prop de l'"Area 51"

És precisament entre els camps de tests nuclears i bases aèries on es troba la famosa “Area 51”, un “petit” quadrat situat dins d’una gran àrea militar restringida en ple desert (a la meitat sud de l’estat).  Les teories de la conspiració asseguren que és el lloc on l’exèrcit va transportar al 1947, les restes de l’incident de Roswell (New Mexico) que suposadament incloïa material alienígena. Però això no és tot, el seu ultra-secretisme ha inspirat teories de tota mena que parlen del desenvolupament d’equipament per controlar la meteorologia, de màquines del temps, de tecnologia per a la tele-transportació o, fins i tot, de trobades i intercanvis amb espècies d’altres planetes. Per descomptat, sent com sóc, no em podia perdre tot aquest folklore fent una ruta al voltant de l’àrea restringida fins arribar a la porta que suposadament dóna accés a la mai reconeguda de forma oficial ”Area 51”. No, no la vaig creuar. Sembla ser que només el fet d’entrar a la zona militar és motiu suficient per a l’exportació del país (i la prohibició de tornar-hi). Ah! I a més tenen autorització per disparar a matar si ho creuen necessari. Com comprendreu, amb UNA foto en vaig tenir més que prou.

La resta de la ruta ha estat a la part nord de l’estat a prop de la ciutat de Reno, la població que va ser el principal centre del joc de l’estat abans que als anys 50 Las Vegas es fes suficientment gran com per treure-li el privilegi. A la meitat nord encara són ben presents les restes de la important indústria minera, principal font de riquesa de l’estat durant moltes dècades, que va atraure gent de tot el país per provar sort buscant or i plata. Així, en un ambient tranquil entre mines i pobles de pel·lícula de l’oest, vaig poder entrar de nou en contacte amb la societat just a temps per veure com les principals figures del partit republicà donaven suport al candidat Mitt Romney. Sembla que, veient que enguany les primàries no acaben de servir per decidir de forma ràpida un guanyador, des de dins del partit s’intenta acabar amb la desgastadora cursa per la via dels recolzaments, situant a Romney com el candidat “oficial” del partit. Veurem doncs si els votants accepten el missatge atorgant-li la victòria a les primàries del proper dimarts al District of Columbia, a Maryland i a Wisconsin.

La ruta 50: "La carreterra més solitària d'Amèrica"

Però les distancies no perdonen i avui ha tocat creuar tot l’estat, conduint més de 380 milles per la solitària “Rute 50” fins arribar a Baker, als peus del “Great Basin National Park”. Una breu visita al parc i les seves coves serviran, doncs, per tancar el meu recorregut per Nevada abans de creuar la frontera cap a l’estat de Utah, on tornaré després de cinc mesos de ruta per saludar alguns amics camí del proper objectiu…. Wyoming!