Washington, District of Columbia. El quasi estat que allotja la capital

(text publicat el 01/06/2012 a www.lavanguardia.com)

La Casa Blanca a Washington D.C.

Baltimore, Maryland .- La relativament curta història dels Estats Units d’Amèrica fa possible situacions com la del Districte de Columbia, difícilment imaginables en altres contextos. Al 1790 tal i com preveia la Constitució, el Congrés dels EUA va aprovar la creació d’un districte federal que allotgés la futura capital de la nació, reservant en un inici terres de l’estat de Virginia i del de Maryland. En aquestes terres s’hi crearia una nova ciutat (Washington D.C.) per tal de donar cabuda, principalment, a la Casa Blanca (residència i lloc de treball del President), el Congrés (cambra amb representants de cada estat en funció de la població) i el Senat (cambra amb dos representants per a cada estat sigui quina sigui la seva població). La nova ciutat també acolliria a molts dels funcionaris i treballadors que li donen servei, fet que la faria créixer fins absorbir antigues poblacions de la zona (com l’actual barri de Georgetown). Per tal de mantenir la independència i neutralitat de les decisions que s’hi prenen, els ciutadans de Washington no tenen representació a cap cambra (amb l’excepció d’un delegat sense dret a vot al Congrés). Tant és així que en un inici la gent de la capital tampoc podia votar en les eleccions presidencials, fet que no es va resoldre fins al 1961 mitjançant una esmena a la Constitució.

Wikipedia Facts: District of Columbia

-Resultats 2008: Obama/Biden: 92,46% – McCain/Palin: 6,53%
-Superfície del districte: 177 Km2 ( 0,01 “Catalunyes”)
-Població del districte: 617,996 habitants estimats a 2011 ( 0,08 “Catalunyes”)
-Densitat de població del districte: 3,886 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: All the President’s Men – The Exorcist
-Tòpic: Pagar impostos sense tenir representació

El Capitoli de Washington D.C. al capvespre.

Per visitar Washington D.C. cal preparar-se a consciència. Per començar les distàncies acostumen a ser sempre més grans de les que un s’imagina observant el mapa (i el transport públic, tot i que existent, no sempre ajuda). La zona del “Mall” és on es concentren els principals atractius turístics de la ciutat, en un espai d’unes dues milles de llargada (més de 3Km) delimitat pel Capitoli al est, el monument a Abraham Lincoln a l’oest i la Casa Blanca al nord. Però a les llargues distàncies s’hi ha de sumar també la climatologia, que pot ser força extrema tant per baixes temperatures a l’hivern com per la calor i xafogor de l’estiu. Des del meu punt de vista, dins el Mall, són especialment recomanables les visites al “National Archive”(on conserven els documents originals de la Constitució, la Carta dels Drets, i la Declaració d’Independència), el museu Smithsonian d’història americana, i els memorials als presidents Lincoln i Franklin D. Roosevelt. Però evidentment, no només. L’avantatge però, és que la gran majoria de museus, edificis i memorials son de visita gratuïta. Això sí, per a la Casa Blanca, segurament us haureu d’anar fent a la idea de veure-la només des de fora, doncs tot i que les visites teòricament són possibles (segons la informació disponible a la seva web) l’ambaixada espanyola a Washington ja fa temps que va deixar de tramitar-ne les sol·licituds.

Milers de tombes al cementiri d'Arlington (a Virginia).

El meu pas per la capital, que va començar amb l’agradable trobada amb en Marc Bassets i Gustau Alegret, també va incloure una breu visita al Pentàgon, un “tour” per l’edifici del Capitolii una visita guiada pels estudis de la ‘National Public Radio’. Però coincidint com vaig coincidir amb el cap de setmana del ‘Memorial Day’, en que es recorden tots els militars caiguts en combat en les diferents guerres dels EUA, no podia faltar una visita al impressionant cementiri d’Arlington. Allí milers de tombes donen una idea de la importància i la magnitud que té la maquinaria militar en aquest país. Durant aquests dies la ciutat es transforma acollint concerts,desfilades, i cerimònies que recorden les víctimes de les guerres i serveixen per donar suport als seus familiars i amics. Tot plegat en un to entre festiu i cerimoniós, en uns dies en que sembla que es consolida la idea de que la campanya ha canviat lleugerament d’escenari. Les enquestes segueixen indicant un empat tècnic entre els dos candidats (guanyant les recents primàries de Texas, Romney ja s’ha assegurat definitivament la nominació pel partit republicà), després d’estar donant un lleuger avantatge a Obama durant tot el procés de primàries republicanes. En tot cas, i des del meu punt de vista de cinèfil, aquest pot ser el senyal d’alerta que l’equip de campanya demòcrata necessitava per activar de nou les seves bases (en alguns casos força desmotivades per totes les promeses que el president no ha pogut complir en el seu primer mandat). Veurem doncs, com es gestiona la nova situació per part dels dos grans partits.

Football (no futbol).

(text publicat el 21/12/2011 a www.kolhosp.com)

Dallas Stadium

Ara us començo a entendre. Han estat tants anys veient futbol -a la televisió i a l’estadi- sense compartir el sentiment i la passió per uns colors, que ja em pensava que tot plegat no formava part de mi. Però no és això, simplement el meu esport no és el futbol sinó el “football”. No és una pose, no és per ser diferent a la resta, no és perquè sigui americà. Suposo que ara ja ho puc confirmar després d’haver assistit a un partit dels Cowboys a Dallas, i quedar-me afònic a base de cridar a cada jugada decisiva (que no van ser poques).

Les diferències es noten des del primer moment i es que aquí, els dies de partit comencen molt abans pels aficionats. En nombroses ocasions he vist com el Camp Nou no s’omplia fins als últims 10 minuts, però als EUA el “tailgating” pot ser tant important com el joc mateix. La festa comença al voltant d’unes 3 o 4 hores abans del partit a la zona de pàrquing de l’estadi, quan les “tail gates” -o portes del darrera de les “pick ups”- baixen per convertir-se en superfícies multi-ús. Cerveses, aperitius, cerveses, jocs, cerveses, pantalles planes, cerveses, barbacoes, cerve…. segur que us en feu a la idea. Però jo no tinc passis de temporada així que em toca buscar lloc per deixar el cotxe a les afores. Els preus comencen als 80 dòlars els més propers i van baixant a mesura que et vas allunyant del estadi. Em conformo amb pagar-ne 20 per aparcar a una escola veïna i haver de caminar uns quinze minuts fins on m’espera, per compartir una d’aquestes cerveses, el fundador del club de fans del Barça a Dallas (qui també és fan dels Cowboys). I és que al “tailgating” t’hi conviden, una mica com passa a  “las casetas de la Feria de Abril” (la de Barcelona no, la de debò).

Fent una barbacoa durant el "tailgating"

Un cop dins tot és pur espectacle. Des dels estands publicitaris amb animadors i ballarines, fins a mini concerts o jocs i concursos. El meu seient és a l’última fila del recent estrenat estadi dels Cowboys, així que tinc temps de sobres de veure tots els detalls abans d’arribar-hi. Però sens dubte el que més impressiona son les dues pantalles de vídeo (les més grans del món) que pengen de la cúpula que cobreix l’estadi. Si mai heu vist un partit del futbol americà sabreu que el joc es para cada dos per tres, és aquí on les dues joies entraran en joc repetint en alta definició  tots els detalls. Inclosos els errors arbitrals! Us imagineu quelcom similar aplicat a la lliga espanyola? Però abans del joc, l’himne nacional. Tothom dempeus, posat solemne, i la ma dreta (crec) al pit.

Sí, potser tot plegat és una mica massa recarregat. Els jugadors locals salten a l’estadi acompanyats de focs artificials, les cheerleaders i les mascotes intenten atreure la teva atenció a cada pausa, i constantment s’anuncien productes i promocions. Hi ha shows a la mitja part, es sortegen cotxes, i les càmeres enfoquen a parelles d’enamorats per a que es facin un petó davant de tots els espectadors. Però és que cal concentrar tots els esforços en els únics vuit partits anuals que cada equip juga a casa, i intentar així rendibilitzar al màxim els quasi cent mil seients dels que disposa l’estadi.

Dallas Stadium

Pensava que tot plegat em distrauria del joc. Que de la mateixa manera com em passa amb la resta d’esports (sempre a excepció del Curling), m’acabaria avorrint. Però el cert és que el primer sorprès vaig ser jo mateix, al veure’m des de la primera jugada celebrant cada iarda del equip local. Si fins i tot vaig insultar l’àrbitre! Així que, a diferència de les derrotes del Barça, aquest cop no vaig tornar “a casa” com si res quan els Dallas van perdre al últim minut de forma miserable contra els New York Giants.

-Més imatges: Cowboys vs Giants, Dallas (Texas)