Col·leccionar imatges, en temps de YouTube

(text publicat el 06/03/2013 a www.kolhosp.com)

Caseta de fusta de l’exposició ‘Low Cost’, a l’Antic Convent dels Àngels

A Barcelona, en ple estiu de 2009, vaig trobar refugi de la calor entrant a una exposició gratuïta a l’Antic Convent dels Àngels (a tocar del MACBA i el CCCB). Dins no hi havia ningú, tampoc massa informació. Només mitja dotzena de casetes de fusta que convidaven al visitant a entrar al món de cadascun dels artistes que les havien dissenyat per dins. Hi havia una mica de tot, en una fins i tot podies participar en un sorteig a celebrar l’últim dia de l’exposició.

Una de les casetes de fusta em va entretenir més que la resta. Estava decorada amb petits objectes de tota mena que semblaven extrets de joguines comprades a botigues de tot a cent. També hi havia pintures sobre fusta de la mida d’una postal amb representacions de cases i habitatges, fetes per un artista sense sostre que vivia als carrers de Barcelona (crec). Però sobretot hi havia un petit espai on poder ‘seure’ i veure un ‘loop’ amb vídeos tallats i editats obtinguts de ves a saber on. Me’l vaig empassar sencer i encara hi vaig tornar un altre dia a repetir l’experiència. El responsable del vídeo era Félix Pérez-Hita, un realitzador audiovisual responsable de programes de televisió que molt probablement ben poca gent ha vist. Encuriosit vaig enviar-li alguns correus electrònics per saber si tenia més material a YouTube o algun lloc similar. Em va marcar descobrir el concepte de ‘Desire Path‘, referent als camins que les persones fem en creuar parcs i jardins per on no estava previst, per tal d’estalviar-nos els metres extra que suposaria anar pel camí que l’arquitecte va dissenyar. El fet que existeixin prova que l’arquitecte va fer malament la seva feina. Ara, quan en veig, sovint els camino.

‘Hilomental’ de Félix Pérez-Hita a l’Antic Teatre

Però no ens desviem del tema, i és que Félix Pérez-Hita torna a l’escena barcelonina amb les sessions ‘Hilomental‘ a l’Antic Teatre del centre de Barcelona. Aquestes no són més que successions de vídeos un rere l’altre, en torn a una temàtica. El tema d’aquest dilluns: ‘el ritual’. En Félix i un col·laborador convidat per a l’ocasió, posen vídeos de la seva col·lecció particular a una pantalla gegant en una espècie d’encadenament que no sabem fins a quin punt està improvisat. Representa que un vídeo porta a l’altre. Vam començar amb un ritual d’una tribu africana en que les noies es maquillaven per tal d’atreure possibles parelles, per passar a l’estrany i sobre-actuat tancament de la frontera entre el Pakistan i l’Índia. I així. Durant la sessió també conviden a la gent del públic a aportar les seves propostes per tal de fer més rica l’experiència.

Val els sis euros que costa l’entrada, l’estona que passem a base de vídeos que segurament trobarem de franc al YouTube? Doncs depèn. A la societat de la informació, en la que tenim abundància plena de materials de tot tipus gràcies a la xarxa de xarxes, potser el valor no es troba en la quantitat o la disponibilitat, sinó en la selecció. Obriu el YouTube, què mireu? Què poseu al buscador? En aquest servei per a emmagatzemar i veure vídeos s’hi puja cada segon l’equivalent a més d’una hora de vídeo. Impossible assimilar tot el que hi ha. I no és l’únic servei que hi ha d’aquest tipus. Fent una especulació a base de pensaments precipitats en sortir de l’Antic Teatre, potser aquest és el món que ens espera. Potser ja no pagarem més per als continguts, distribuïts cada vegada amb més facilitat gratuïtament a la xarxa. Potser en un futur no tant llunyà el negoci estarà en fer pagar per una bona selecció d’aquest contingut.

Motors, càmera, Michigan… i acció!

(text publicat el 08/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de la ciutat de Detroit, principal ciutat de Michigan

Avió camí d’Anchorage, Alaska.- Tant lluny que semblava quan iniciava la ruta, i quasi sense adonar-me’n ja ha arribat el moment del ‘compte enrere final’. Sí, l’estat del motor, el dels grans llacs, el de les fàbriques de cotxes al voltant de l’empobrida Detroit, inicia el compte enrere dels deu últims estats a visitar del total de cinquanta (a sumar-hi Washington D.C.). La visita a l’estat de Michigan ha estat ben variada. Cadascuna de les tres regions visitades ha estat ben diferent de les altres, tot i compartir totes elles la constant presència de grans llacs que ben bé es podrien confondre amb mars d’aigua salada. Tant, que els llacs fins i tot arriben a dividir l’estat en dues grans penínsules.

Wikipedia Facts: MICHIGAN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,43% – McCain/Palin: 40,96%
-El 11è estat en superfície: 250.493 Km2 (7,8 “Catalunyes”)
-El 8è estat en població: 9.883.640 habitants a 2010 (1,32 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 39,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Robocob – American Pie – Gran Torino
-Tòpic: L’Estat dels grans llacs – La (ex)fàbrica de cotxes d’Amèrica

Edifici abandonat a un dels barris de Detroit, a Michigan

De la ciutat de Detroit n’havia sentit a parlar, i molt. Sembla que és un d’aquells llocs per als quals tothom en té una opinió, encara que no hi hagi estat mai. Alguns dels pitjors tòpics es van confirmar només arribar-hi: Barris pràcticament buits, cases en runes, pobresa generalitzada… i és que si, en general, les ciutats d’arreu del món tendeixen a augmentar el nombre d’habitants, Detroit ja fa anys que no para de perdre’n. Tot i ser encara la ciutat més poblada de Michigan, dels quasi dos milions d’habitants que va arribar a tenir als anys cinquanta ara només en queden uns 700.000. El motiu? La progressiva desaparició de llocs de treball, principalment del sector del motor, a causa de la deslocalització de les indústries cap a països amb mà d’obra més econòmica. La densitat de població a la ciutat que un dia va ser líder mundial en la fabricació de cotxes és tant baixa, que hi ha illes de cases en que només queda un sol edifici habitat (amb tots els problemes de planificació urbanística que això comporta). A l’altra cara de la moneda però, hi ha el munt de joves d’arreu dels EUA que cada any decideixen instal·lar-se a la ciutat del motor. Atrets principalment pels baixos preus dels habitatges, són molts els que proven sort en projectes artístics i urbanístics alternatius difícils de fer realitat a altres grans ciutats del territori. Per tot arreu es veuen petits horts urbans, i no és gens difícil trobar-se amb petites o grans obres d’art urbanes que sovint conviden a la reflexió. Dues realitats a vegades confrontades, la dels antics habitants i la dels nouvinguts, obligades a conviure per construir el futur d’una ciutat necessitada de noves idees per sobreviure.

Dunes de sorra al 'Pictured Rocks National Lakeshore', a la 'Upper Peninsula' de Michigan

L’àrea d’influència de Detroit i la desaparició dels llocs de treball s’estén cap al nord fins a Flint, on la situació és similar. Però en el camí cap a la península superior de Michigan (la ‘Upper Peninsula’), les grans zones urbanes donen pas de mica en mica a paisatges més naturals. Com a part del ‘somni americà’ de la famosa classe mitja que la indústria del motor va ajudar a crear, a les vores dels llacs hi ha un continu de cases unifamiliars amb jardí i embarcador particular. Això sí, a gaudir només els mesos de primavera i estiu, que a l’hivern el fred és prou important a la zona. Seguint cap al nord, un estol de motels i hotels de tota mena dóna pas al tercer pont en total suspensió més llarg del món. El ‘Mackinac Bridge’ és l’encarregat, des de 1957, de connectar les dues penínsules que formen l’estat. A l’altra banda del pont la natura espera als qui tenen ganes de gaudir-la en els diferents parcs estatals i nacionals on, de nou, mai falta l’accés a l’aigua. En el meu cas però, la manca de temps va fer que m’hagés de conformar amb la visita al parc nacional de ‘Pictured Rocks’. Allí, grans dunes naturals de sorra van permetre en el seu dia a la indústria de la fusta salvar el desnivell entre els boscos i l’aigua del ‘Superior Lake’, on l’esperaven el vaixells per transportar-la. Avui en dia però, és una tranquil·la destinació familiar que permet tant passar unes hores de platja comcontemplar els grans penya-segats erosionats pel pas del temps deixant a la vista les diferents capes de sediments que els formen.

A la tornada a la península inferior, aquest cop per la seva costa est, m’hi esperava la tranquil·la Traverse City en una de les seves setmanes més ocupades de l’any. Envoltada de granges amb camps de blat de moro i arbres fruiters (sobretot cirerers i presseguers), la població acollia aquells dies la vuitena edició de seu popular festival de cinema, fundat ni més ni menys que pel cineasta de Michigan Michael Moore. Per a mi, com aficionat al gènere, va ser una magnifica forma de tancar el meu pas per l’estat amb amb el visionat d’un documental que precisament parlava sobre el present de la ciutat de Detroit.

Carrer principal de Traverse City a punt per al seu festival de cinema, a Michigan

I no cal deixar el món del cinema per parlar de les últimes novetats de la campanya electoral americana. I és que aquesta passada setmana dos importants figures de la indústria cinematogràfica, en principi gens relacionades entre si, han donat el seu suport a qui serà el candidat republicà a la Casa Blanca. Per una banda l’actor i director Clint Eastwood, qui protagonitzava a la última ‘Super Bowl’ un anunci que semblava afavorir a Obama, anunciava que donarà el seu vot a Mitt Romney per tal de ‘donar al país una empenta’. Tota una ajuda que de ben segur, l’equip republicà intentarà aprofitar al màxim gràcies al gran prestigi i respecte del que gaudeix Easwood. En canvi, l’altra mostra de suport segurament intentaran que passi un pèl més desapercebuda, doncs arriba de la estrella del cinema pornogràfic Jenna Jameson qui afirma que ‘quan un és ric vol un republicà a la Casa Blanca’. En tot cas, suports a banda, tothom segueix pendent de l’elecció per part de Romney del candidat republicà a la vice-presidència, que enguany s’anunciarà a través d’una aplicació mòbil dedicada a tal efecte. A mi però, si es compleixen el terminis més optimistes, probablement m’enxamparà sense cobertura tot visitant els parcs nacionals d’Alaska, l’estat número nou de meu particular compte enrere.

New York, New York

(text publicat el 27/06/2012 a www.kolhosp.com)

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar.

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.

Ponts, granges, blat de moro i… art?

(text publicat el 23/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Un dels sis ponts coberts al Madison County

Chicago, Illinois .- Lliçó apresa: no sempre refiar-se dels tòpics. A principis de gener Iowa va donar el tret de sortida de la campanya de primàries republicanes amb la celebració dels caucus, fet que li va proporcionar una gran presència i notorietat als mitjans de comunicació durant moltes setmanes. Fins i tot jo li vaig dedicar un “post” intentant explicar què caram és un caucus. Però si hem de fer cas als nombrosos reportatges especials i cobertures dels diferents canals de televisió que es van fer per a l’ocasió, l’estat no és res més que un munt de camps de blat l’un darrere l’altre. I potser gairebé ho és però, com acostuma a passar en aquest viatge, no només.

Wikipedia Facts: IOWA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 53,93% – McCain/Palin: 44,39%
-El 26è estat en superfície: 145.743 Km2 (4,54 “Catalunyes”)
-El 30è estat en població: 3.046.355 habitants a 2010 (0,41 “Catalunyes”)
-El 35è estat en densitat de població: 20,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn – The Bridges of Madison County
-Tòpic: L’estat dels ciclons – L’estat del blat

L’entrada a l’estat no va poder ser més “de pel·lícula”. El petit i tranquil poble de Winterset (ben a prop de Des Moines) podria ser un d’entre molts si no fos perquè és la capital del comptat que en el seu dia va decidir cobrir els ponts, i perquè al 1907 hi va néixer ni més ni menys que el mateix John Wayne. Segons expliquen, per tal de protegir de la intempèrie les cares peces de fusta que formen el terra del pont, es va decidir cobrir un total de 19 ponts (dels quals ara només en queden sis). No són ni de bon tros els únics ponts d’aquestes característiques als EUA -també l’estat de Pennsylvania té més de 200 ponts coberts-, però sí que són els que van inspirar la història que va portar a Clint Eastwood a immortalitzar-los en la famosa pel·lícula The Bridges of Madison County. I si a tot això hi sumem la possibilitat de visitar la casa on va néixer el mític actor de “westerns”, entendreu que la visita era obligada.

Obra de Jaume Plensa al jardí d'esculptures a Des Moines

La sorpresa però va arribar a la ciutat de Des Moines (llegir amb accent francès). Jo m’esperava una capital modesta a l’estil d’altres estats de característiques similars però resulta que, a banda de tenir blat de moro, Iowa també és un important referent pel que fa a companyies d’assegurances sent-ne Des Moines el principal centre d’operacions. Carrers amples, edificis alts i col·leccions d’art a l’abast de tothom. Potser fruit dels diners que aporten les companyies d’assegurances, Des Moines compta amb un interessant centre d’art amb obres de gran prestigi amb noms tan coneguts per nosaltres com Picasso o Miró. Però el museu (d’entrada gratuïta) no és l’única opció per als amants de l’art. Al centre de la ciutat s’hi pot trobar també un agradable parc destinat a escultures on passejar entre 24 obres valorades en més de 40 milions de dòlars.

Mentrestant sembla que l’encara candidat Mitt Romney hagi passat a ser per a gairebé tothom, el nominat i guanyador definitiu del procés de primàries. Però la continuïtat en la cursa dels altres candidats i el fet que matemàticament encara no se’l pot declarar vencedor, impedeixen hores d’ara que l’equip de campanya de Mitt uneixi forces amb l’equip general del partit republicà. Aquest fet podria estar donant un cert avantatge a la campanya d’Obama, ja que li permet centrar-se en un contrincant definit sense una campanya encara del tot ben organitzada. Per això molts esperen una victòria contundent de Romney en les cinc primàries programades per aquest dimarts, per tal de forçar a la resta de candidats a suspendre les seves campanyes.

Com no podia ser d’una altre manera, el últims dies de ruta per les terres d’Iowa els vaig destinar a explorar la seva part més rural. Potser massa rural i tot. A només mitja hora cap al sud d’Iowa City -antiga capital de l’estat i ara centre universitari- hi ha una zona amb gran presència de granges habitades per famílies “amish”, conegudes per seguir vivint gairebé com en el segle XVII. Cases en les que no hi ha signes evidents d’electricitat, carruatges tirats per cavalls, i vestimentes clàssiques en entorns que es valen la foto. Finalment, em trobava rodejat pels famosos camps de blat o, més ben dit, del que en queda d’ells ja que ara mateix no són més que camps segats a punt de ser llaurats de nou. Com en d’altres ocasions, uns dies tranquils per agafar forces abans del proper repte: l’estat d’Illinois començant directament per la gran ciutat de Chicago.

Florida, primera part: Cotxes, Dalí, i Super Bowl

(text publicat el 07/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Platja de Daytona

Miami, Florida .- Sol, gent gran i en Micky Mouse. Per descomptat Florida no és només això, encara que segurament és el primer que us pot venir al cap quan sentiu el nom. En realitat també també té cocodrils. Bromes a banda, aquest és un dels estats més grans i amb més població de tots els que visitaré i això es nota també amb la diversitat cultural i les nombroses ofertes d’oci que ofereix. El sud potser està ben dominat per la influència llatina, però a la meitat nord encara hi ha espai per alguns tòpics clàssics americans. Concretament a Daytona Beach ho vaig poder experimentar intensament en un sol dia. Conduir per la platja com si fos un carrer més de la ciutat, assistir a missa sense ni tan sols baixar del cotxe, anar a les carreres al mític “Speedway” i acabar el diumenge dormint en un vaixell de vela atracat a les aigües del Atlàntic. De pel·lícula.

Wikipedia Facts: FLORIDA
-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,03% – McCain/Palin: 48,22%
-El 22è estat en superfície: 170.304 Km2 (5,30 “Catalunyes”)
-El 4rt estat en població: 18.801.310 habitants a 2010 (2,51 “Catalunyes”)
-El 10è estat en densitat de població: 135,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Scarface / Miami Vice
-Tòpic: L’estat de les taronges, els cocodrils i els huracans (també el de la 3a edat)

Walt Disney World, al centre de Florida

A pocs estats s’explota tant el bon temps com aquí. El clima sub-tropical proporciona unes temperatures màximes entre els 24 i els 33 graus (Celcius) que atrauen durant tot l’any turistes que busquen sol i refugi del fred. Als mesos d’hivern és fàcil veure “Snow Birds” -ocells de neu- dels estats del nord i Canadà, que aprofiten uns dies de vacances per oblidar-se d’haver de retirar la neu del jardí per poder sortir de casa. Segurament per això en Walt Disney va decidir comprar aquí als anys 60 una gran àrea de terreny, sumant petites propietats que eren adquirides per “empreses tapadora” a fi d’evitar l’especulació. Així finalment va poder iniciar el seu ambiciós projecte construint un gran (enorme) complex d’oci format actualment per quatre parcs temàtics, dos parcs aquàtics, desenes d’hotels, camps de golf, centres comercials i fins i tot un petit circuit de carreres. I tot en una atmosfera protectora de somnis, desitjos i fantasia (dibuixos animats, tot ben net i cuidat, i amabilitat extrema dels treballadors). El projecte és tant complet que fins i tot va arribar a incloure el que avui en dia és la població de Celebration, un espai residencial de luxe amb cases espectaculars en el que pots ser multat si no tens el jardí ben arreglat. Per descomptat, com a bon aficionat als parcs temàtics que sóc, no vaig poder resistir la temptació de visitar (de nou) la que deu ser la major concentració d’atraccions del món. I abans de seguir baixant, parada obligada per fer una visita pendent des de fa molts anys: el “Dalí Museum” de Saint Petersburg. Una de les col·leccions més importants del món del geni, amb alguns dels quadres més espectaculars, en un edifici nou de trinca que els hi sap treure rendiment.

Edifici del "Dalí Museum" a Saint Petersburg

I mentrestant la cursa presidencial ha anat continuant. Mitt Romney es va endur la setmana passada dues victòries consecutives, a les primàries de Florida i als caucus de Nevada. Ara tot convida a pensar que l’ex-governador de Massachusetts ho té ben fàcil per acabar sent el nominat republicà, però abans haurà de seguir combatent un agressiu Newt i les bones relacions que Santorum manté amb els líders religiosos conservadors (amb molta influència a alguns estats). En tot cas, reptes relativament senzills si tenim en compte els poderosos recursos amb que compta. Jo de moment centraré les meves visites a la punta sud de Florida, ciutat de Miami inclosa. D’entrada us puc dir que a l’arribada em va semblar haver entrat a un país diferent al que he estat visitant durant tres mesos, es clar que veure la Super Bowl a casa d’un noi francès amb convidats d’arreu del món tampoc va acabar d’ajudar. Per cert, potser ja sabreu que la van guanyar els New York Giants, el mateix equip que aquesta temporada s’ha encarregat d’eliminar els meus estimats Cowboys i 49ers.