Maine, i les seves omnipresents llagostes

(text publicat el 13/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge de la costa de Maine, a prop de Bar Harbour

Providence, Rhode Island .- A mesura que avança l’estiu, cada dia estic més convençut d’haver encertat al decidir passar els mesos més calorosos al nord dels EUA. Per descomptat no serà al mateix quan vagi cap a l’interior, però haver de necessitar una mica de manta per passar la nit mentre mig país depèn d’aires condicionats per sobreviure és tot un luxe. A Maine he centrat la ruta en la costa, amb una breu parada a l’interior que les distàncies són prou elevades. L’estat és ben famós tant per les zones naturals i per les abundants ‘blueberries’ (de les que n’és el principal estat exportador), però sobretot per les seves llagostes que es poden trobar a quasi qualsevol local i restaurant de Maine.

Wikipedia Facts: MAINE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,71% – McCain/Palin: 40,38%
-El 39è estat en superfície: 91.646 Km2 (2,85 “Catalunyes”)
-El 41è estat en població: 1.328.361 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 40è estat en densitat de població: 16,64 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Iron Giant – Casper – Dark Shadows
-Tòpic: La terra de les vacances – L’estat dels pins

Des de feia força temps que no em sentia en mig del no res, però a Maine un s’hi pot sentir. Amb una economia una mica més debilitada que la dels seus companys de la zona de New England, l’estat compta amb grans àrees poc poblades en les que costa d’entendre el sobrenom que té com a ‘destí de vacances’. No és fins que un es va apropant a les zones costaneres que es comença a notar un cert volum d’infraestructura hotelera i, sobretot, d’espais pensats per a gaudir de la natura. Circulant per les carreteres, camí de l”Acadia National Park’, és fàcil creuar-se amb cotxes carregats de caiacs i canoes, així com amb petits negocis de venda de llenya per a fer focs de camp. Un cop allà és complicat resistir-se a treure la càmera fotogràfica per a retratar els paisatges de roques, mar i muntanyes que formen el litoral; i que conviuen amb la gran indústria pesquera de la llagosta. Per tot arreu es veuen petites boies surant a les blaves aigües. Sota de cada una d’elles, s’hi troba una o vàries trampes per atrapar els preuats crustacis que tanta vida donen a pescadors i restauradors locals.

Veler navegant entre centenars de boies amb trampes per a llagostes al Acadia NP, Maine

Seguint la costa cap al sud s’arriba a la principal ciutat de l’estat, Portland, amb una població que no arriba als setanta mil habitants. Aquí el turisme també és força nombrós, en part gràcies a un port ben equipat on arriben embarcacions amb visitants d’altres poblacions costaneres. Aquí, com no podia ser d’altre manera, la llagosta també n’és la protagonista i la zona del port és plena de locals que en serveixen i botigues amb records de tota mena. Jo no podia marxar de Maine sense tastar el crustaci, així que finalment em vaig decidir per un petit negoci de venta de marisc (ja sigui cru o cuinat). L’ambient familiar i la transparència en que tot estava cuinat no només em van convèncer, sinó que em van fer gaudir encara més del deliciós plat servit, en aquesta ocasió, en una bossa de paper.

Llagosta d'aproximadament una lliura i mitja a punt de ser cuinada a Portland, Maine

A tot això la campanya electoral segueix el seu curs amb un Obama preocupat per la gran diferència entre les donacions econòmiques rebudes per uns i pels altres, i amb un Romney que no és capaç de generar entusiasme entre les minories del país. De fet el candidat republicà recentment va haver d’aguantar una esbroncada considerable, en afirmar que revocaria la proposta de reforma sanitària d’Obama (recordem, inspirada en la que ell mateix va establir a Massachusetts) davant d’una audiència de raça negre a la convenció de la NAACP. I és que Romney en particular, i el partit republicà en general, tenen un suport molt minoritari entre la població afroamericana. Com sempre, haurem de veure com evoluciona tot plegat mentre les enquestes segueixen mostrant un suport a nivell nacional força igualat entre els dos candidats, però amb una aritmètica electoral que manté a Obama com a clar favorit de cara a novembre.

Florida, primera part: Cotxes, Dalí, i Super Bowl

(text publicat el 07/02/2012 a www.lavanguardia.com)

Platja de Daytona

Miami, Florida .- Sol, gent gran i en Micky Mouse. Per descomptat Florida no és només això, encara que segurament és el primer que us pot venir al cap quan sentiu el nom. En realitat també també té cocodrils. Bromes a banda, aquest és un dels estats més grans i amb més població de tots els que visitaré i això es nota també amb la diversitat cultural i les nombroses ofertes d’oci que ofereix. El sud potser està ben dominat per la influència llatina, però a la meitat nord encara hi ha espai per alguns tòpics clàssics americans. Concretament a Daytona Beach ho vaig poder experimentar intensament en un sol dia. Conduir per la platja com si fos un carrer més de la ciutat, assistir a missa sense ni tan sols baixar del cotxe, anar a les carreres al mític “Speedway” i acabar el diumenge dormint en un vaixell de vela atracat a les aigües del Atlàntic. De pel·lícula.

Wikipedia Facts: FLORIDA
-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,03% – McCain/Palin: 48,22%
-El 22è estat en superfície: 170.304 Km2 (5,30 “Catalunyes”)
-El 4rt estat en població: 18.801.310 habitants a 2010 (2,51 “Catalunyes”)
-El 10è estat en densitat de població: 135,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Scarface / Miami Vice
-Tòpic: L’estat de les taronges, els cocodrils i els huracans (també el de la 3a edat)

Walt Disney World, al centre de Florida

A pocs estats s’explota tant el bon temps com aquí. El clima sub-tropical proporciona unes temperatures màximes entre els 24 i els 33 graus (Celcius) que atrauen durant tot l’any turistes que busquen sol i refugi del fred. Als mesos d’hivern és fàcil veure “Snow Birds” -ocells de neu- dels estats del nord i Canadà, que aprofiten uns dies de vacances per oblidar-se d’haver de retirar la neu del jardí per poder sortir de casa. Segurament per això en Walt Disney va decidir comprar aquí als anys 60 una gran àrea de terreny, sumant petites propietats que eren adquirides per “empreses tapadora” a fi d’evitar l’especulació. Així finalment va poder iniciar el seu ambiciós projecte construint un gran (enorme) complex d’oci format actualment per quatre parcs temàtics, dos parcs aquàtics, desenes d’hotels, camps de golf, centres comercials i fins i tot un petit circuit de carreres. I tot en una atmosfera protectora de somnis, desitjos i fantasia (dibuixos animats, tot ben net i cuidat, i amabilitat extrema dels treballadors). El projecte és tant complet que fins i tot va arribar a incloure el que avui en dia és la població de Celebration, un espai residencial de luxe amb cases espectaculars en el que pots ser multat si no tens el jardí ben arreglat. Per descomptat, com a bon aficionat als parcs temàtics que sóc, no vaig poder resistir la temptació de visitar (de nou) la que deu ser la major concentració d’atraccions del món. I abans de seguir baixant, parada obligada per fer una visita pendent des de fa molts anys: el “Dalí Museum” de Saint Petersburg. Una de les col·leccions més importants del món del geni, amb alguns dels quadres més espectaculars, en un edifici nou de trinca que els hi sap treure rendiment.

Edifici del "Dalí Museum" a Saint Petersburg

I mentrestant la cursa presidencial ha anat continuant. Mitt Romney es va endur la setmana passada dues victòries consecutives, a les primàries de Florida i als caucus de Nevada. Ara tot convida a pensar que l’ex-governador de Massachusetts ho té ben fàcil per acabar sent el nominat republicà, però abans haurà de seguir combatent un agressiu Newt i les bones relacions que Santorum manté amb els líders religiosos conservadors (amb molta influència a alguns estats). En tot cas, reptes relativament senzills si tenim en compte els poderosos recursos amb que compta. Jo de moment centraré les meves visites a la punta sud de Florida, ciutat de Miami inclosa. D’entrada us puc dir que a l’arribada em va semblar haver entrat a un país diferent al que he estat visitant durant tres mesos, es clar que veure la Super Bowl a casa d’un noi francès amb convidats d’arreu del món tampoc va acabar d’ajudar. Per cert, potser ja sabreu que la van guanyar els New York Giants, el mateix equip que aquesta temporada s’ha encarregat d’eliminar els meus estimats Cowboys i 49ers.

Dels Apalatxes fins l’Atlàntic, de la pluja a un sol radiant

(text publicat el 16/01/2012 a www.lavanguardia.com)

Wilmington,  North Carolina .- Ja he tocat les aigües de l’Atlàntic, una primera petita fita després de més de dos mesos dibuixant una ruta prou curiosa per alguns dels estats del sud. Però abans d’arribar a la costa m’havia d’acomiadar com cal dels Apalatxes fent una curta visita, amb permís de la pluja, al Blue Ridge Parkway.
La carretera, d’espectaculars paisatges i més de 750Km, connecta el “Great Smoky Mountains N.P.” amb el “Shenandoah N.P.” (a l’estat de Virgínia). L’hivern no és el millor moment per a visitar-la doncs alguns dels trams estan tancats, però quan fa més bon temps son molts els que s’escapen a fer unes vacances recorrent els seus revolts i potser fent nit en alguna de les zones d’acampada. Tant, que es considera l’espai més visitat entre els mantinguts pel Servei de Parcs Nacionals.

Wikipedia Facts: NORTH CAROLINA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,70% – McCain/Palin: 49,38%
-El 28è estat en superfície: 139.581 Km2 (4,35 “Catalunyes”)
-El 10è estat en població: 9.535.483 habitants a 2010 (1,27 “Catalunyes”)
-El 15è estat en densitat de població: 63,80 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Last of the Mohicans (filmada a)
-Tòpic: Destí de vacances – L’estat del primer vol

La sort no em va acompanyar a Winston-Salem, i això que per fi va deixar de ploure. Després de la guerra civil americana molts camps d’aquesta zona es van destinar al cultiu de la planta del tabac i, en conseqüència, van sorgir fins a 16 diferents companyies tabaqueres d’entre les que destaca R. J. Reynolds (propietària de Winston, Camel i un munt més). Però la indústria està més que tocada per les polítiques de prevenció al tabaquisme i la mala imatge en general del sector així que, desprès d’anys amb milers de visites escolars i turístiques, els “tours” a les factories es van cancel·lar definitivament al 1998. A l’entrada de la fàbrica una més que amable recepcionista em va deixar força clar -entre calada i calada al seu Pall Mall- que a diferència de les destil·leries de begudes alcohòliques, aquí les visites no son gens benvingudes.

I a tot això les primàries com van? Doncs els pronòstics es van complir per a Mitt Romney, que va guanyar la cita de New Hampshire amb una destacada distància del segon candidat que no va ser ni Santorum ni Huntsman sinó Ron Paul. Ni el bon resultat del primer a Iowa ni els esforços concentrats al territori del segon van servir per treure uns bons resultats en un estat que tradicionalment vota als candidats més moderats, en part per tractar-se de primàries semi-obertes. Ara totes les cadenes de notícies 24h ja miren amb impaciència cap a South Carolina, on el proper dissabte es celebren les que es consideren les primeres primàries dels estats del sud. Aquí el sistema torna a variar. Si als caucus només els votants registrats com a republicans poden prendre part i a New Hapshire ho van poder fer també els registrats com a independents, en les properes tothom hi pot participar sempre i quan ho sol·licités abans del 21 de desembre de 2011. Caldrà veure com afecta aquest detall als diferents candidats, en un estat en que el guanyador per part del partit republicà sempre s’ha acabat enduent la nominació final a la convenció d’Agost. Ja ho diuen, amb cert orgull, els membres del partit de l’estat… “South Carolina escull guanyadors!”.

Memorial als germans Wright, a Kill Devil Hills

Però, seguint la mateixa estratègia de Tennessee, abans d’abordar un nou estat cal passar uns dies de relax entre estudiants. En aquesta ocasió a la costa de North Carolina, amb una breu visita al memorial dedicat als germans Wright a Kill Devil Hills. Els dos pioners de l’aviació van triar aquest terreny pla i arenós per a intentar amb èxit el primer vol a motor controlat de la història. El bon clima (a l’estiu) i les platges de sorra blanca atrauen també cada any un munt de turistes (que sens dubte contribueixen molt notablement a l’economia de la zona), així que em considero més que afortunat de visitar-ho en temporada baixa. Una bona ajuda per a “la calma” abans de “la tempesta” que m’espera, doncs el meu proper destí i les properes primàries coincidiran per primera vegada en el temps i en l’espai.