De tornada

(text publicat el 21/11/2012 a www.kolhosp.com)

Platja de la Nova Icària, a Barcelona

He tornat a casa. Feia una mica més d’un any que no circulava en bici pels carrers de Barcelona i el cert és que ho trobava a faltar. No són pocs els que de seguida comenten el ‘Segur que vols tornar? Pensa que tot està fatal…’. Doncs precisament, i per molts motius més. Com poder-li fer, en baixar de l’avió, una bona mossegada a un entrepà de pernil salat amb gust de pernil salat i amb el pa sucat amb tomàquet. És cert que molts ho estan passant molt malament i les dades d’atur no deixen de créixer. Però trobar-me al barri immers en les festes majors i veure les terrasses dels bars plenes de gent petant la xerrada compartint unes cerveses mentre la banda de música fa de les seves, em fa pensar que tot i les grans dificultats encara sabem trobar els nostres moments. Tal i com em va comentar en Marc Bassets, corresponsal de La Vanguardia a Washington D.C., als Estats Units és fàcil acabar enyorant la ‘qualitat de vida’ de la que, en general, es gaudeix aquí. En aquell moment em va sorprendre, ara li dono la raó.

També m’advertien de la forta crispació que hi ha al carrer a causa de les properes eleccions i els moviments independentistes. Però enlloc de crispació m’hi he trobat interès. Mai com ara les converses han derivat amb tanta normalitat cap a temes polítics, cap a discussions sobre l’estat de la qüestió i si aquella força política traurà més o menys diputats. I no amagaré que ja m’agrada. I si aquest diumenge les dades de participació són més altes del que últimament estem acostumats, doncs millor. Sigui el resultat que sigui. I la crispació sembla que queda per a portades de diaris, especialment els que s’editen força lluny d’aquí. Fa un any, sempre en general, treure qualsevol tema polític no generava més que desgana i apatia general. Ni que sigui en això, ja hi hem sortit guanyant.

Botifarres a la brasa a les Festes Majors del barri de La Sagrera, a Barcelona

I què caram! Que tenim una ciutat com poques al món, envejada per una gran majoria i que desperta somriures a qui dius que hi vas néixer i créixer. Així que evidentment que estic convençut de la meva tornada. Si les coses estan fumudes intentarem aportar el nostre granet de sorra per a intentar millorar-les. Al marxar a fora he trobat a faltar massa el bon clima, la gent, la mida raonable de la ciutat, el transport públic, una bona xarxa de serveis, el poder viure sense cotxe, les bicicletes per tot arreu. També és cert que hi ha molt marge de millora, sobretot en moltes actituds que segur que venen de molt enllà i que ens impedeixen la flexibilitat necessària per a adaptar-nos com cal als canvis del món que ens espera. Que per alguna cosa estem al vell continent. De moment però, a dia d’avui, jo em quedo per una bona temporada amb les botifarres que es fan poc a poc a la brasa a les places dels pobles i barris mentre la rumba catalana va sonant.

Una petita visita a la gran i salvatge Alaska

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

El 'Mount McKinley', la muntanya més alta d'Alaska i tot nord-amèrica

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Inici del recorregut en bus pel 'Denali National Park', a Alaska

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

Turistes orgullosos de les captures del dia a Homer, Alaska

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

Glacera vista des de l'aire, a Alaska

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

Família d'óssos capturant salmons al 'Russian River' d'Alaska

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.

Gratacels, avions i altres formes ‘d’enlairar-se’ a l’estat d’Ohio

(text publicat el 03/08/2012 a www.lavanguardia.com)

La ciutat de Cincinnati, vista des de l'estat de Kentucky

Detroit, Michigan .- Si sou dels que seguiu les campanyes electorals dels EUA, el nom d’Ohio de ben segur us resultarà familiar. No falla, cada any és dels estats que més s’anomenen i on els candidats dipositen bona part dels seus esforços. Tant és així, que aquesta mateixa setmana el president Obama hi ha fet la seva novena vista de campanya en el que va d’any. El motiu? És un ‘swing state’. És a dir, un dels estats en que el vot no està clarament decantat per a cap dels dos partits majoritaris (i per tant de vital importància en el recompte final). La seva diversitat econòmica segur que n’és un factor decisiu, ja que si bé compta amb grans àrees destinades a l’agricultura, també són importants sectors com l’aeronàutic, l’industrial, el militar o el turístic. Diferents sectors econòmics que s’han deixat notar en el paisatge mentre en recorria les seves carreteres.

 Wikipedia Facts: OHIO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 51,50% – McCain/Palin: 46,91%
-El 34è estat en superfície: 44.825 Km2 (1,40 “Catalunyes”)
-El 7è estat en població: 11.536.504 habitants a 2010 (1,54 “Catalunyes”)
-El 9è estat en densitat de població: 98,9 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: A Nightmare on Elm Street – Super 8 – Traffic
-Tòpic: El lloc de naixement de l’aviació

Després de creuar bona part de l’estat fent només una breu parada al ‘Serpent Mound’ d’Ohio (un monument en forma de serp amb més de mil anys d’antiguitat del qual no se’n saben massa detalls històrics), vaig arribar a Cincinnati. A la riba nord del riu Ohio m’hi esperava una ciutat de mida mitjana amb una població aproximada de 300.000 habitants, però amb un important ‘downtown’ ben carregat de gratacels i grans edificis. I és que fins a nou companyies d’entre les 500 més importants dels EUA tenen la seva seu a Cincinnati, superant en percentatge per habitants a grans centres econòmics com Boston, New York, Chicago o Los Angles. Tot i això però, no hi falten espais on deixar-se endur pels petits plaers de la vida tot tastant excel·lents ‘cheeseburgers’, en locals que es mereixen una foto o dues. O petites botigues independents on remenar entre piles de caixes de revistes i discos antics, o on trobar tot el necessari per a iniciar el teu propi hort urbà. O fins i tot on provar un gelat d’autor fet amb crispetes dolces! Sens dubte, una més que interessant -i atractiva- combinació d’indústria i activitat urbana.

El bombarder que va posar fi a la 'WWII' al museu de les Forces Aèries a Dayton, Ohio

Seguint la ruta cap al nord calia fer parada a Dayton, la població on els germans Wright van obrir la botiga de bicicletes que més tard els serviria com a base per a iniciar els experiments que els van portar a crear el primer avió de la història al 1903. Tot i que van anar fins a l’estat de North Carolina per a fer el primer test amb èxit, de seguida van tornar a Ohio per a perfeccionar els prototips fins a crear la seva pròpia companya d’avions. Al voltant del camp de proves, avui en dia s’hi troba una gran base de les forces aèries nord-americanes amb les que els germans van col·laborar per fer els primers avions de guerra. I justament formant part d’aquest complex, un no es pot deixar perdre l’oportunitat de visitar l’immens museu de l’exèrcit de l’aire i la seva col·lecció d’avions militars de totes les èpoques. Jo només hi vaig poder destinar unes tres hores, que van ser del tot insuficients per veure-ho tot. Així doncs em vaig haver de centrar en els inicis de l’aviació i la primera guerra mundial, fins arribar al bombarder B-29 que al 9 d’agost de 1945 posava fi a la segona guerra mundial llençant la bomba atòmica sobre Nagasaki. Tot un tour carregat d’història, amb els models originals que van participar en les diferents batalles.

La zona de la ciutat de Toledo, va ser la última parada del recorregut per Ohio. Aquí és on ara hauria de comentar que la zona és ben coneguda per la seva artesania del vidre, o que el museu d’art de Toledo conté una important col·lecció d’obres de tot el món que mereixen una vista. També podria parlar de la turística costa d’Ohio al llac Erie, i els milers de visitants que cada any venen a passar-hi uns dies de vacances. Però no ens enganyem. El què em va portar a aquesta zona no són ni les obres d’art ni les platges, sinó el que es considera ‘el millor parc d’atraccions del món’: el parc de ‘Cedar Point’. De fet, ha guanyat el premi al millor parc durant els últims 14 anys. Tot plegat, està situat en una petita península en la que ja no hi cap ni una sola muntanya russa més. Tant és així que per tal de fer espai a la propera ‘mega-coaster’ que s’estrenarà l’any que ve, n’han de desmuntar una de les més antigues. Llei de vida. I és que el parc viu gràcies a construir muntanyes russes capaces de trencar tots els rècords en el moment de ser estrenades, probablement el tipus de parc que tots els que hem jugat a simuladors com el ‘Roller Coaster Tycoon‘ sempre hem intentat dissenyar. Això si, si teniu intenció de visitar-lo, aneu ben carregats de paciència doncs les cues arriben fàcilment a les dues hores a les atraccions estrella i l’ombra no sempre està garantida.

Costa d'Ohio al llac Erie

I pel que fa a la cursa cap a la Casa Blanca, mentre Obama feia campanya a Ohio, Mitt Romney tornava del seu viatge internacional en que no tot li ha sortit tal i com estava previst. Si bé l’objectiu de captar nous fons per a la seva campanya sembla que s’ha assolit sense problemes, el de reforçar la seva imatge com a lider capaç de manejar relacions internacionals no tant. Durant la visita a Londres no va saber trobar el to per parlar dels Jocs Olímpics i va ofendre mig país suggerint que no estaven del tot preparats. A Israel no només va confondre la capital del país amb Jerusalem, sinó que va relacionar la cultura àrab amb les dificultats econòmiques per les que passa Palestina. I a Polònia, un membre del seu equip es va dirigir amb paraules poc apropiades a la premsa quan aquesta intentava fer preguntes des de la distància al futur candidat. Si a tot això hi afegim que les últimes enquestes estan donant bons marges per a Obama a estats claus com Pennsylvania, Florida i Ohio; entendrem que definitivament aquesta no ha estat, ni de bon tros, la millor setmana per a la campanya dels republicans.

La terra promesa de Hawaii

(text publicat el 14/03/2012 a www.kolhosp.com)

Segur que una setmana no és suficient per conèixer bé un lloc, segur que el mal temps hi ha ajudat (i a més em van faltar illes per visitar). Però una setmana és el temps que deu tenir la majoria de gent que passa per Hawaii i la verdor dels boscos em fa pensar que el sol tampoc hi brilla cada dia. Les illes són una promesa constant que només de vegades es compleix. Com el surf. Per a practicar-lo com cal hi ha d’haver grans onades en la direcció correcte i amb una forma determinada. No totes valen. Al llard d’un matí en remull, si les condicions són bones, s’acostumen a “agafar” menys d’una dotzena d’onades en total. Hawaii té algunes de les millors costes de tot el món per a practicar aquest esport i cada any s’hi veuen onades espectaculars de les que fan guanyar premis de fotografia. Però no sempre. Per això cada matí a l’hostal de surfistes de la costa nord de l’illa d’Oahu, a prop d’on hi ha les famoses platges de “Sunset” i “Pipeline”, se li pregunta al primer que torna per l’estat del mar amb certa insistència. La resposta que més vaig sentir s’acostava a un “sí però no”.

Com les platges. Els prospectes de l’avió prometen racons extraordinaris amb sorra blanca i aigües tranquil·les, on remullar-se i bussejar al costat de tortugues marines. Ho vaig trobar, no menteixen, però difícilment tot en un mateix lloc. Si l’indret està a raser de vent i fortes onades, probablement estigui infestat d’hotels a primera línia de costa. On les roques oferien capbussades entre corals i peixos tropicals, les corrents marines no permetien un moment de descans. A les costes solitàries entre penya-segats l’accés pot ser difícil i no s’hi aconsella el bany, que les onades son fortes i el fons és de roques afilades. Ah! I alerta si, a causa de les pluges, el mar té un color marró. En aquest cas el bany també està desaconsellat, doncs l’aigua conté un alt nivell de bacteris i la falta de visibilitat facilita l’atac de taurons. Genial. Sobretot perquè als prospectes, de taurons, ni un.

O com els volcans. Un exercici: introduïu al Google “Volcans Hawaii”. Ja ho heu fet? Doncs de lava incandescent, explosions, i vessaments de roca fosa al mar més aviat pocs. Com a molt columnes de fum sulfurós i esquerdes per on s’escapa vapor. Sí, el vapor de l’aigua de pluja. No em mal-interpreteu, va ser una de les visites més interessants i de les que més vaig gaudir. Però haver d’esperar fins al vespre per poder veure, a una distància d’unes deu milles, uns punts vermells que de no ser per la falta de constància haguessin pogut ser llums d’una casa en mig de la muntanya; tampoc és exactament el tipus d’experiència volcànica que un s’espera. I el millor és que potser demà mateix hi ha una nova erupció i els visitants del parc nacional poden estar a tocar de la roca fosa. De fet és gairebé segur que en un futur no molt llunyà la terra es tornarà a tenyir de vermell lava, creant nous paisatges de roca negre. De nou, no s’enganya a ningú en aquesta espècie de pla de màrqueting perfecte que manté en meravelloses condicions la maquinaria turística de l’estat de Hawaii.