Miquel del Roig, el ‘cantautot’

(text publicat el 22/08/2013 a www.kolhosp.com)

De l’Ametlla de Mar, tocant música des de l’adolescència i capaç de fer ballar tota una plaça amb ganes de gresca amb tan sols una guitarra i la seva veu. L’estiu de 2009 anava amunt i avall de Gràcia quan em sorprenia en trobar, en un carrer ben atapeït, una festassa de les que han fet mundialment populars les seves Festes Majors. El que no m’esperava és que a l’escenari només hi hagués un petit home armat amb la seva guitarra espanyola enllaçant èxits populars de tot tipus, molts d’ells versionats. Per descomptat, ens hi vam quedar. En el repertori de Miquel del Roig hi ha absolutament de tot i cap de les cançons triades duren més de mig minut. La seva principal virtut és la capacitat d’enllaçar temes en una sola peça que pot arribar a durar gairebé mitja hora. Talment com un Dj, però amb música i veu en directe. Pot cantar ‘La Macarena’ o alguna dels Beatles, però també repassa els èxits del rock català, les cançons més tradicionals de la terra, el Virolai i, per descomptat, la seva cançó insígnia: ‘La Farola’.

Aquest any ha tornat a les Festes de Gràcia i el concert va començar tard, molt tard. Potser per esperar que acabés el partit del Barça, coses que passen. A l’inici la Plaça de la Vila no era del tot plena però es va omplir. Alguns escoltaven estranyats algunes de les seves primeres cançons versionant temes tradicionals, en els que hi cola lletres de crítica política i social de les que pocs se n’escapen. Però després del les intervencions populars amb versets fets a mida a ritme del ‘Garrotí i Garrotà‘, ja va valdre tot. L’home sembla incansable i un diria que no se li acaba mai el repertori. Només la limitació horària imposada per l’Ajuntament de Barcelona el va fer parar a un quart de tres de la matinada després d’una hora i mitja de festa continuada. És ben sabut que és capaç de fer concerts de més de dues hores i, durant els mesos d’estiu, en fa gairebé un al dia. Per la senzillesa, efectivitat, economia de mitjans… no hi ha cantautor més rendible. Em pregunto jo, no se’l podria subvencionar per anar aixecant la moral del país?

A més a més, en Miquel del Roig va aconseguir una fita a la que pocs aspiren: omplir una plaça de Gràcia sense pràcticament cap ‘guiri’. I si n’hi havia algun estaria ben perdut. Un ambient d’agrair després d’haver vist enguany algunes escenes poc agradables amb turistes molt passats de voltes, probablement seduïts per les descripcions exagerades d’algunes guies de viatge que qualifiquen aquestes festes de boges i descontrolades. La millor manera doncs de posar fi a les Festes de Gràcia de 2013, que deixa amb ganes de continuar la setmana que ve amb les menys atapeïdes del barri de Sants.

Viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est

(text publicat el 17/04/2013 a www.kolhosp.com)

Cartell en direcció aTangendorf, Prignitz (Alemanya)

¿I si, i només ‘i si’, el meu viatge a Tangendorf (un poble de menys de 100 habitants a la regió de Prignitz a l’antiga Alemanya de l’Est, també coneguda com a Alemanya Oriental) hagués estat en realitat un autèntic viatge als últims anys de la l’Alemanya de l’Est?

Si ho penso bé crec que, per diversos motius que ara no venen a to de res, no vaig cursar mai cap assignatura d’història durant el meu ensenyament primari o secundari. O com a mínim cap assignatura d’història prou complerta com per a conèixer a fons la realitat dels últims anys de l’Alemanya de l’Est. Per tant tot el que en sé és a través del que he llegit a reportatges, o vist a documentals i pel·lícules, o trobat a webs i blogs. Però tot i saber-ne poc, no sembla ser que fossin uns anys d’especial abundància econòmica ni d’un alt nivell de vida en general, tot i que alguns dels seus habitants de la zona encara ara diuen preferir el model comunista a l’actual. Com millor es defineix aquest sentiment, probablement, sigui amb la recurrent “era una molt bona idea molt mal aplicada”. Una mica com aquella relació de parella que va fracassar però de la qual en conserves una “nostàlgia optimista”, per dir-ho d’alguna manera.

El fet és que després d’haver d’agafar dos trens, el primer dels quals amb origen a la ciutat d’Hamburg, encara hagués d’esperar unes dues hores a la població de Perleberg per agafar un dels dos autobusos (n’hi ha un a primera hora del matí i aquest, a les cinc i cinc de la tarda) en direcció Tangendorf (la meva destinació final) semblava indicar un parell de coses com a mínim: a) Realment em dirigia a un lloc remot, rural i no massa ben comunicat amb els principals nuclis de població del país. b) Algú s’havia esmerçat en connectar-lo, ni que fos de forma precària, amb els principals nuclis de població del país. Aquest ‘algú’ que s’hi havia esmerçat no és cap altre que l’estat alemany resultant de la unió de les dues Alemanyes al 1990, la capitalista i la comunista creades en acabar de la Segona Guerra Mundial. O com alguns comenten, l’estat alemany resultant de l’absorció per part de l’Alemanya capitalista de l’Alemanya sota el règim comunista. I el fet de que fos l’únic passatger del petit bus que aquella tarda feia el servei a Tangendorf no feia més que confirmar els esforços esmerçats, ja que de cap de les maneres els 2,60€ del preu del bitllet cobrien les despeses d’un servei més proper al del taxi que al d’un bus interurbà (més tard vaig saber que l’equivalent al desplaçament en taxi costaria uns 20€).

Autobús camí de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

En arribar a la destinació, encara amb llum de dia, m’hi esperaven un ciutadà americà i un de britànic, com dos supervivents d’una guerra que cap d’ells va batallar. Les salutacions són ràpides ja que fa fred (molt fred) i sense perdre el temps em conviden a entrar a “la cuina”, una edificació de fusta consistent en una sola habitació d’uns 7×7 metres amb taules, cadires, un munt d’obres d’art penjant de les parets (no trigaré massa estona en veure per mi mateix que d’obres d’art n’hi ha per tot arreu a qualsevol indret de la casa, ja que qui m’acull és artista i ha estat gerent de diverses galeries d’art arreu del món), una barra de fusta contraxapada sense laminar com a taulell de cuina, una cuina a gas, un microones torçat amb el plat de vidre desencaixat, alguns mobles de cuina, un congelador, una nevera, un rentaplats espatllat, una llar de foc no reglamentària (es veu que a Alemanya les llars de foc s’han de regularitzar i donar d’alta, i aquesta no ho està), i un munt de làmpades antigues cobrint bona part del sostre d’entre les quals només en funcionen dues (una d’elles amb una bombeta de tant poca intensitat que gairebé no compta). Al cap d’una estona de conversa protocol·lària, que serveix per fer les presentacions de rigor entre desconeguts, seiem i sopem al costat de la llar de foc amb la jaqueta posada, que fa fred (molt de fred).

Taula a “la cuina” de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

I si dic que aquest podria semblar un autèntic viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est (que no ho és), és perquè aquí el temps ben bé no s’ha aturat del tot però tampoc ha arribat a atrapar ni de bon tros al de la resta del país. A més, a banda dels trets tòpicament característics de la vida rural (pocs luxes, entorn de granges i camps recent fertilitzats, activitat social escassa o nul·la…) a tot plegat se li ha d’afegir el particular estil de vida de qui m’acull durant un parell de setmanes com a ‘WorkAwayer’. Per començar no té cotxe ni intenció de tenir-ne, fet que complica força el dia a dia quan vius a un poble mal comunicat i sense cap botiga, bar o gairebé cap altre servei públic tret d’una bústia i la parada d’autobús. Tres cops a la setmana hi para la furgoneta de la fornera (dilluns, dimecres i divendres), dos el carnisser (dimarts i dijous), i de tant en tant un camió de mida mitjana que serveix de banc mòbil per a que els habitants de Tangendorf puguin tenir al dia la seva llibreta d’estalvis. Per a qualsevol altre cosa que un pugui necessitar cal desplaçar-se un mínim de 10 o 12 quilòmetres. És per això també que una de les meves prioritats en arribar va ser muntar una bicicleta a partir de les peces de quatre antigues bicicletes a les que els fallava una part o altre de la bàsica maquinaria que requereix una simple bicicleta. Així com a mínim vaig poder gaudir de certa autonomia per a explorar la zona.

Però no només és particular l’estil de vida de qui m’acollia per la seva falta d’interès en poder disposar d’un mitjà de transport. Per a poder alimentar la llar de foc, qui m’acollia, un bon dia va decidir desmuntar tot un antic galliner del que havia cregut convenient prescindir. A aquesta tasca força transcendent a causa de les baixes temperatures a les nits, hi dedicàvem no pocs esforços al no només haver de desmuntar l’estructura del galliner sinó també haver de tallar la fusta a mides manejables, deixar a banda els trossos massa humits a causa de plugims esporàdics, i transportar els “secs” a “la cuina”. Si un dia haguéssim descuidat aquesta tasca, a partir de les 6 o les 7 del vespre no hagués quedat més remei que refugiar-nos als nostres respectius llits sota unes mantes tan gruixudes que evitaven que passéssim fred al dormir, tot i no disposar de cap tipus de calefacció a l’habitació. I per si tot plegat encara fos poc, encara hi cal afegir que sovint el sopar es basava en el que va sobrar del sopar del dia anterior. Així si un dia havíem preparat sopa de pollastre i verdures, al dia següent només calia afegit-hi més aigua verdures per fer crema de verdures amb miques de pollastre.

Fusta del galliner cremant a “la cuina” de Tangendorf, Prignitz (Alemanya)

Però sens dubte la millor de les lliçons l’he aprés preparant l’hort de la part de darrera de la casa. Tal i com ho veu qui m’acollia “de la manera en que està tot, i especialment la zona euro i Espanya en particular, qualsevol dia d’aquests Barcelona es converteix en una Detroit més (la ciutat de Detroit, a l’estat nord-americà de Michigan, és coneguda pels seus alts nivells de pobresa i desocupació a causa del tancament de moltes de les indústries del sector de l’automòbil que hi havia al seu voltant. Ara, havent perdut més de la meitat de la seva població, molts joves utilitzen els solars desocupats per cultivar petits horts urbans [‘urban farming‘] que els ajuden a ser més autosuficients). Així que després d’aquest viatge, que hagués pogut semblar un viatge als últims anys de l’Alemanya de l’Est però que no ho ha estat perquè entre d’altres coses disposava de connexió a internet (tot i que era una connexió extremadament lenta), ja estic una mica més preparat “per al que pugui venir”. En tot cas espero que algun dia no ens haguem de lamentar tot dient que el nostre sistema polític i econòmic “va ser una bona idea ineptament aplicada” i no haver de posar en pràctica a la meva ciutat res de l’aprés a Tangendorf.

[Totes les fotos del viatge a Tangendorf, Prignitz (Alemanya)]

Massa Crítica a Barcelona pel casc opcional: “Darwin Alert!”

(text publicat el 27/03/2013 a www.kolhosp.com)

Ciclistes a punt per a iniciar la ‘Massa Crítica’ a Barcelona

Dijous passat es va organitzar una edició especial de la ‘Massa Crítica’ que cada primer divendres de mes reuneix un bon nombre de ciclistes a la ciutat de Barcelona. Sí, ja en vam parlar aquí fa més d’un any però és que aquesta va ser especial. En conèixer la convocatòria ja vaig començar a patir i la història d’en Philip A. Contos, un bon home de l’estat de New York, va aparèixer a la meva ment com si fos el dia en que la seva mala fortuna va donar la volta al món. Era el mes de juliol de 2011 i a prop de la ciutat de Syracuse hi passava una protesta per demanar la no obligatorietat de dur casc per a circular en motocicleta. El nostre Philip hi participava convençut de que dur un casc li manllevava la sensació de llibertat a l’hora de conduir la seva preuada Harley-Davidson de 1983. Per aquella acció el senyor Contos, de 55 anys, es va endur el prestigiós premi Darwin de 2011.

Si no els coneixeu, heu de saber que els premis Darwin s’atorguen a aquells que havent realitzat una acció de pura estupidesa humana han perdut la possibilitat de reproduir-se, ja sigui per la mort de la persona en qüestió o per danys greus en els seus òrgans reproductors. En definitiva, es valora que els seus gens no es transmetin a l’espècie interpretant que aquesta així tindrà més possibilitats de millorar, tal i com Charles Darwin va apuntar. En aquest cas Philip A. Contos va morir d’un cop al cap contra el dur asfalt en no poder controlar la seva moto durant la protesta. Irònicament, els informes policials asseguraven que s’hagués pogut salvar si hagués dut el casc. No es pot dir que el premi Darwin “que va rebre” no fos merescut.

Com potser ja heu endevinat, la convocatòria de ‘Massa Crítica’ de dijous passat a Barcelona era precisament per a demanar la no obligatorietat del casc en circular en bicicleta. Gotes de suor freda. ¿I si algú prenia mal? ¿I si algú acabava mereixent el premi Darwin 2013? Per sort res d’això va passar i els dos centenars de ciclistes que ens hi vam aplegar per recórrer els carrers de la ciutat demanant que l’ús del casc sigui opcional (a diferència de com es preveu en la futura llei de trànsit) vam gaudir un cop més de l’experiència. Protegits per nosaltres mateixos vam poder circular més d’una hora i mitja pels carrers més cèntrics de la ciutat en unes condicions que acostumen a estar reservades en exclusiva als vehicles motoritzats. Tota una delícia que va acabar a la Plaça Sant Jaume (com les bones protestes) sense cap ferit.

Ciclistes circulant pel centre de Barcelona a la ‘Massa Crítica’

I és que possiblement no sigui del tot comparable la necessitat de dur casc en circular en motocicleta, amb la de dur-lo en anar en bici per la ciutat. Tot i ser el casc un element de seguretat addicional que molts recomanen, no sembla ser un factor determinant a l’hora de salvar vides al estar dissenyats per a evitar ‘només’ contusions i ferides. En canvi, la seva obligatorietat de ben segur que reduiria el nombre de ciclistes als carrers fet que, irònicament, faria que l’actual desproporció de bicis respecte el altres vehicles augmentes encara més. Això podria fer als pocs ciclistes que encara circulessin (tots ells equipats amb casc) encara més vulnerables, ja que els conductors estarien menys acostumats a la necessària convivència entre els dos tipus de conducció. I tot això sense tenir en compte la delicada situació en que quedaria el popular servei de ‘Bicing’ si cada usuari hagués de dur un casc a sobre per a poder-lo utilitzar, o els enormes beneficis de tenir un bon nombre de ciclistes a la ciutat que descongestionen els serveis públics i el trànsit sense contaminar l’aire que tots respirem.

Papereta de la convocatòria de la ‘Massa Crítica’ a Barcelona

Deia la papereta de la convocatòria que “el passat any van morir 180 banyistes ofegats i 60 ciclistes (la majoria en trams de carretera on el casc sí és obligatori). Posem doncs a cada banyista un flotador obligatori per a que no s’ofegui?”.

Col·leccionar imatges, en temps de YouTube

(text publicat el 06/03/2013 a www.kolhosp.com)

Caseta de fusta de l’exposició ‘Low Cost’, a l’Antic Convent dels Àngels

A Barcelona, en ple estiu de 2009, vaig trobar refugi de la calor entrant a una exposició gratuïta a l’Antic Convent dels Àngels (a tocar del MACBA i el CCCB). Dins no hi havia ningú, tampoc massa informació. Només mitja dotzena de casetes de fusta que convidaven al visitant a entrar al món de cadascun dels artistes que les havien dissenyat per dins. Hi havia una mica de tot, en una fins i tot podies participar en un sorteig a celebrar l’últim dia de l’exposició.

Una de les casetes de fusta em va entretenir més que la resta. Estava decorada amb petits objectes de tota mena que semblaven extrets de joguines comprades a botigues de tot a cent. També hi havia pintures sobre fusta de la mida d’una postal amb representacions de cases i habitatges, fetes per un artista sense sostre que vivia als carrers de Barcelona (crec). Però sobretot hi havia un petit espai on poder ‘seure’ i veure un ‘loop’ amb vídeos tallats i editats obtinguts de ves a saber on. Me’l vaig empassar sencer i encara hi vaig tornar un altre dia a repetir l’experiència. El responsable del vídeo era Félix Pérez-Hita, un realitzador audiovisual responsable de programes de televisió que molt probablement ben poca gent ha vist. Encuriosit vaig enviar-li alguns correus electrònics per saber si tenia més material a YouTube o algun lloc similar. Em va marcar descobrir el concepte de ‘Desire Path‘, referent als camins que les persones fem en creuar parcs i jardins per on no estava previst, per tal d’estalviar-nos els metres extra que suposaria anar pel camí que l’arquitecte va dissenyar. El fet que existeixin prova que l’arquitecte va fer malament la seva feina. Ara, quan en veig, sovint els camino.

‘Hilomental’ de Félix Pérez-Hita a l’Antic Teatre

Però no ens desviem del tema, i és que Félix Pérez-Hita torna a l’escena barcelonina amb les sessions ‘Hilomental‘ a l’Antic Teatre del centre de Barcelona. Aquestes no són més que successions de vídeos un rere l’altre, en torn a una temàtica. El tema d’aquest dilluns: ‘el ritual’. En Félix i un col·laborador convidat per a l’ocasió, posen vídeos de la seva col·lecció particular a una pantalla gegant en una espècie d’encadenament que no sabem fins a quin punt està improvisat. Representa que un vídeo porta a l’altre. Vam començar amb un ritual d’una tribu africana en que les noies es maquillaven per tal d’atreure possibles parelles, per passar a l’estrany i sobre-actuat tancament de la frontera entre el Pakistan i l’Índia. I així. Durant la sessió també conviden a la gent del públic a aportar les seves propostes per tal de fer més rica l’experiència.

Val els sis euros que costa l’entrada, l’estona que passem a base de vídeos que segurament trobarem de franc al YouTube? Doncs depèn. A la societat de la informació, en la que tenim abundància plena de materials de tot tipus gràcies a la xarxa de xarxes, potser el valor no es troba en la quantitat o la disponibilitat, sinó en la selecció. Obriu el YouTube, què mireu? Què poseu al buscador? En aquest servei per a emmagatzemar i veure vídeos s’hi puja cada segon l’equivalent a més d’una hora de vídeo. Impossible assimilar tot el que hi ha. I no és l’únic servei que hi ha d’aquest tipus. Fent una especulació a base de pensaments precipitats en sortir de l’Antic Teatre, potser aquest és el món que ens espera. Potser ja no pagarem més per als continguts, distribuïts cada vegada amb més facilitat gratuïtament a la xarxa. Potser en un futur no tant llunyà el negoci estarà en fer pagar per una bona selecció d’aquest contingut.

Què és el Zen? Entrevista a un mestre.

(text publicat el 13/02/2013 a www.kolhosp.com)

Pere Taiho Secorún, mestre Zen i director del ‘Centre Zen Barcelona’

Pere Taiho Secorún (1955) dirigeix el ‘Centre Zen Barcelona‘, amb uns 200 membres, del qual en va ser un dels fundadors fa més de 30 anys. Em demana de quedar fora del local situat ben aprop de la Sagrada Família, a tres quarts de nou del matí, després de la meditació. Sóc l’únic que s’espera de peu davant la persiana abaixada de l’espai on es reuneixen, així que el mestre Zen em reconeix amb facilitat. Em proposa d’anar a esmorzar a un bar de la zona, per com el saluden sembla que no és la primera vegada que hi va després de meditar. Pere Taiho Secorún també és periodista i dirigeix el programa sobre el mar ‘Thalassa‘, a Televisió de Catalunya. Demana un cafè amb llet i un tall de truita de carabassó que acaben de fer.

P: Acabeu de realitzar una sessió de meditació Zen, en feu una cada dia?

Cada dia. Una a les set del matí i una altre a les set de la tarda.

P: I com ha anat? Què busqueu amb la meditació diària? Sobre què mediteu?

Ha anat bé. En les sessions de meditació no es persegueix res, no hi ha cap benefici. No cal que hi hagi cap benefici i tampoc meditem sobre res en concret. La ment no es queda en blanc perquè la ment no pot estar mai en blanc, pot estar més o menys tranquil·la però no en blanc. Normalment durant la meditació la ment es calma (tot i que no sempre) i el que fem durant la sessió és esdevenir íntims amb nosaltres mateixos. Meditar és tornar al silenci, esdevenir íntim amb un mateix, és una practica de no identificació.

P: Què vol dir ‘una pràctica de no identificació’…?

…hauria de xerrar molt.

P: I es pot explicar què és el Zen de forma senzilla, en un parell de línies?

No… Sí: És tornar-se íntim amb un mateix. Que no vol dir res, però vol dir molt. És agafar el timó de la teva vida íntimament.

Prové del budisme. Pot ser una filosofia com a quelcom que pot transformar la teva vida, en un sentit pràctic i original del que és una filosofia. És una filosofia que s’ha de viure, no es tracta només d’idees, és una pràctica.

P: No hi ha un Déu però hi ha monjos, hi ha rituals… no es pot confondre amb una religió?

És que no se si és una religió o no. Qui diu que no és una religió? Passa el mateix amb el budisme, que tampoc té un Déu però tothom entén que és una religió. La religió sempre s’identifica amb el teisme però hi ha més món. Segons el mestre Dashimaru ‘és una religió abans de la religió’, abans de l’estructura. És una pràctica espiritual que es remunta a l’origen, una experiència de l’ésser humà de la qual després en surten les religions.

P: I si l’important és l’experiència íntima, els rituals, estructures i formalismes què aporten?

Qualsevol cosa té forma. La societat està plena de rituals dels que no en som conscients. Els rituals tenen un sentit d’ajuda, una ajuda a la concentració i a la plena consciència al què fas. Una ajuda a l’obertura de tu mateix cap als altres i al món. No és un tema teatral. Vist des de fora qualsevol ritual pot semblar una ximpleria, qualsevol. Anar al camp del Barça i cridar i aixecar-se a aplaudir és un ritual modern. Vist des de fora poden semblar més o menys lògics.Per a practicar el Zen no calen els rituals, però es fan i ajuden.

P: Què cal per a practicar el Zen? El pot practicar tothom? Si tots el practiquéssim el món seria diferent?

No cal res per a practicar el Zen, és apte per a tothom. Només calen ganes de practicar-lo.Qualsevol canvi en el món passa per nosaltres mateixos. Aquesta és una bàsica deBuda, els pitagòrics i les filosofies de tota la vida. És a dir, el món no és res més que una expressió de nosaltres mateixos. El caos, el mal, la violència… tot són expressions de nosaltres mateixos. El Zen marca que canviant-nos podem canviar la nostra vida, i també el nostre entorn.

P: Com a mestre Zen que alhora és també periodista, com reacciona davant d’un telenotícies i totes les injustícies que s’hi veuen?

La primera reacció és la confirmació de que els éssers humans ens podem equivocar i ens equivoquem. Ens equivoquem molt i el món que construïm és conseqüència de la nostra actitud, no per casualitat. El telenotícies és un reflex de la part fosca de l’ésser humà.

P: I no s’indigna? Com s’actua davant la indignació?

És clar que m’indigno. Davant de la injustícia, de la maldat, de la violència… sempre hi ha indignació. Però no hi ha una regla fixa d’actuació. La regla Zen és arrelar a la nostra vida, arrelar en aquest món per ser capaços d’enfrontar-nos a aquesta realitat des d’un punt de vista d’arrelament i no de bogeria. És complicat. L’actuació és lliure, la realitat canvia cada dia i nosaltres actuem amb ella cada dia.

T’explicaré un conte: Un home va a cavall amunt i avall del poble sense parar. Un avi que se’l mira en un moment donat li pregunta: ‘On vas?’. I ell li contesta: ‘No ho se, pregunta-li al cavall’.

Aquest és el paradigma de la nostre vida i de l’ésser humà. Estem damunt d’un cavall que són les nostres neurosis, les nostres il·lusions, les nostres grans idees. Elles ens porten i nosaltres hi anem al darrera. És així com anem creant una societat de caos, d’angúnia, de dolor, de violència. No som conscients de què caram està passant, i el Zen diu que hem de ser conscients del que passa.

Però a banda del cavall existeix el cavaller. Qui som nosaltres? Has de saber-te reconèixer i saber qui ets per a poder posar-te a un altre lloc i poder actuar. Prendre un cert control de la teva vida i no estar sempre a dalt del cavall que et porta allà on ell vol.

P: Com a mestre Zen, em pot mencionar tres coses que li semblin especialment preocupants en les que cal treballar?

Home… hi ha moltes coses a solucionar! Però avui en dia sí que hi ha una cosa a arreglar: L’economia, que és una creació mental i que és el que ens governa avui. Seria bo comprendre que ho hem creat nosaltres, que podem crear monstres com l’economia actual i que aquesta hauria d’estar al servei de l’ésser humà. Un segon tema seria la política, amb la que passa exactament el mateix que amb l’economia.

El tercer, més planer, és que hem de ser més curosos amb les nostres pròpies relacions humanes. Me n’adono que dins de la crisi les relacions humanes es deterioren, i són molt importants. Seria bo que tots fóssim conscients de que som nosaltres els qui fem aquestes relacions. Més val tenir una actitud oberta i positiva, somriure de tant en tant. No deixar-nos endur per aquest cavall de pressions. Aquí tots podem fer una feina important.