Pelegrins, balenes i caixes de te a l’estat de Massachusetts

(text publicat el 02/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Molls de Plymouth, Massachusetts

Manchester, New Hampshire .- Inicio oficialment, amb la visita a l’estat de Massachusetts, el meu recorregut per la regió dels EUA coneguda com ‘New England’. Situada a l’extrem nord-est del país rep el nom directament pel gran nombre de pelegrins anglesos que van establir a la zona les seves colònies, començant precisament per la petita població costanera de Plymoutha Massachusetts on al 1620 va arribar el vaixell ‘Mayflower’ amb 102 colons. Cultural i econòmicament rica, aquí s’hi troben algunes de les universitats més prestigioses del món i els seus habitants senten una forta identificació amb les seves arrels. Això però, no va impedir que al 1773 es produís a Boston un dels fets que acabaria desencadenant la guerra per a la independència americana respecte l’imperi britànic. Història i tradició en una regió que compta també amb importants centres turístics i espais naturals, capaços d’atraure banyistes a l’estiu i esquiadors a l’hivern.

Wikipedia Facts: MASSACHUSETTS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,80% – McCain/Palin: 35,99%
-El 44è estat en superfície: 27.336 Km2 (0,85 “Catalunyes”)
-El 14è estat en població: 6.547.629 habitants a 2010 (0,87 “Catalunyes”)
-El 3er estat en densitat de població: 312,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jaws – Cheers (la sèrie)
-Tòpic: L’antic estat colonial – L’esperit d’Amèrica – L’estat dels pelegrins

Venint de l’estat de New York, la meva primera parada va ser el port d’origen dels protagonistes de la novel·la Moby-Dick: New Bedford. En el seu dia aquest va ser un dels principals centres baleners del món i, tot i que ara la pesca es basa en altre tipus de captures, a la ciutat encara s’hi poden trobar museus i edificis històrics dedicats als grans cetacis i als anys d’esplendor de la població. Avui en dia però, tot i que sembla que creix l’interès turístic, New Bedford serveix per a molts com a ciutat de pas cap a la península del ‘Cape Cod’ i altres destinacions de platja. Tot i el clima sempre canviant i difícil de preveure, son molts els que cada estiu passen uns dies a les costes on es va situar la fictícia illa d’Amity de la taquillera pel·lícula ‘Jaws’ de Steven Spielberg. Jo, no m’hi vaig voler banyar. No per res, sinó perquè el dia en que vaig visitar les platges feia força mal temps.

Platges de Cape Cod, Massachusetts

La següent parada no podia se altre que la ciutat de Boston. Amb una població que no supera el milió d’habitants, però amb una àrea metropolitana que és la desena més poblada del país ila més important de la regió de New England. També és la seu d’universitats tant prestigioses com ‘Harvard’ o el ‘MIT’ (Massachusetts Institute of Technology) i la ciutat d’origen de John F. Kennedy, el 35è president de la història dels EUA (i l’únic de confessió catòlica que hi ha hagut fins el moment). Jo però, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir, per només 20 dòlars, un partit de baseball dels ‘Boston Red Sox’ en un dels estadis amb més història i afició dels EUA. I es que, tot i celebrar-se a la una i mitja del migdia d’un dia laborable, érem milers els que quasi omplíem el centenari ‘Fenway Park’.

És clar que la visita a Boston no hagués estat complerta sense recórrer l’històric -així com turístic- ‘Freedom Trail’. Un traçat entre els carrers del centre de la ciutat que passa pels punts claus del que va suposar l’inici de la revolució americana, i que a mi em va interessar principalment per conèixer els orígens del ‘Boston Tea Party’. I és que el 16 de desembre de 1773, liderats per Samuel Adams, un grup de colons de Boston van abordar vaixells britànics llençant per la borda el carregament de te en protesta per les taxes imposades per l’imperi britànic. Avui en dia, formant part de l’experiència del recentment renovat museu del ‘Boston Tea Party’, tothom qui vulgui pot recrear el fet històric llançant algunes caixes de te a les aigües de Boston. Potser més d’un partidari de l’actual ‘Tea Party’ s’acostarà aquest estiu a provar-ho, per tal de recordar les arrels que van inspirar el moviment del que avui en dia formen part Sarah Palin o Michele Bachmann (entre molts d’altres) i que intenta reduir tant com sigui possible les taxes als EUA.

Llançament de te en el 'Boston Tea Party Museum', Massachusetts

I son precisament els membres d’aquest moviment, el Tea Party, els que menys satisfets estan amb la decisió d’aquesta passada setmana del Tribunal Constitucional dels EUA, al declarar constitucional (amb mals entesos inicials per part de la premsa inclosos) la reforma sanitària plantejada pel President Obama. La sentència atorga validesa a la proposta al considerar la mesura com una forma més d’impostos, fet que dóna llum verda per a la seva aplicació. Per una banda els demòcrates respiren tranquils sabent que podran fer realitat una de les seves principals propostes de l’actual legislatura, però per l’altre l’anunci ha donat empenta a la campanya de Romney en l’intent de parar la mesura en cas de resultar guanyador al novembre. De fet, sembla ser que en les hores posteriors a l’anunci l’equip de Romney hauria sumat més d’un milió de dòlars en donacions de ciutadans contraris a una de les propostes que més està dividint el país. El dubte però és, en cas de la victòria de Romney, si aquest serà capaç d’anul·lar la mesura en un procés que serà suficientment llarg com per a que la població n’hagi tingut ocasió de veure-la en funcionament, i tastar-ne els beneficis per als quals va ser introduïda. En tot cas, tot indica que aquest serà un dels conceptes claus d’aquesta campanya i un dels principals cavalls de batalla de l’equip republicà.

Nits en blanc, “guiris” i història al New York State

(text publicat el 25/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Perfil de Manhattan vist des de Long Island City, New York

Westminister, Massachusetts .- Normalment reservo el primer paràgraf del ‘post’ per a un breu resum del que ha estat el meu pas per l’estat de torn. Normalment trobo un fil conductor que agrupa amb un parell d’idees el que m’han semblat ser els seus trets principals. Però què passa si a l’estat de New York m’hi he trobat una mica de tot? Boscos, grans atraccions turístiques, petites ciutats, enormes ciutats, baseball, hippies, hipsters, zones empobrides, bojos del motor… Bé, potser podem dir que de la mateixa manera com tot és possible a la magnífica ciutat de New York, l’estat tampoc es queda curt. De fet, segurament no podia ser d’altra manera en un estat no precisament petit, amb un elevat nombre d’habitants i que allotja la ciutat que és considerada per molts com la capital del món.

Wikipedia Facts: NEW YORK
-Resultats 2008: Obama/Biden: 62,91% – McCain/Palin: 36,04%
-El 27è estat en superfície: 141.300 Km2 (4,4 “Catalunyes”)
-El 3er estat en població: 19.378.102 habitants a 2010 (2,58 “Catalunyes”)
-El 7è estat en densitat de població: 157,81 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Taxi Driver – Ghostbusters – Superman II (escena)
(…i bàsicament qualsevol del Woody Allen dels 70 i 80 triada a l’atzar)
-Tòpic: L’estat dels imperis (econòmics) – La jungla de ciment

La primera parada no podia ser una altra que New York City, especialment arribant des de New Jersey. Després de patir durant una bona estona el terrorífic trànsit de la ciutat vaig poder aparcar el PT Cruiser a Brooklyn, un dels barris culturalment més actius i on encara s’hi poden trobar places de pàrquing gratuïtes (a diferència de l’illa de Manhattan). Per visitar la ciutat com cal un ha d’invertir-hi temps, però per desgràcia a mi no és que me’n sobri massa. Així que, aprofitant que l’any 2010 ja vaig tenir l’oportunitat de passar-hi força dies, en aquesta ocasió vaig aventurar-me a visitar la ciutat que mai dorm durant 24 hores seguides per comprovar si realment dorm o no. Ho vaig aconseguir? Doncs sí i no. Si bé és cert que vaig poder visitar els principals atractius turístics de la ciutat en una marató que va incloure fins a 16 viatges en metro, també ho és que no hi va haver temps per a gaudir de la majoria d’ells. Aquesta és una ciutat en la que sovint val la pena parar a prendre un cafè a una terrassa i senzillament observar, o invertir unes hores en visitar algun dels nombrosos museus, o deixar-se perdre per Central Park, o assistir a algun dels musicals més espectaculars del món a Broadway, o creuar a peu el pont de Brooklyn, o anar de compres a… Suposo que ja us en feu una idea.

Carretera de Woodstock a Bethel, on es va celebrar el festival de Woodstock

Relativament recuperat de l’esforç després d’una “migdiada llarga”, em vaig dirigir cap a un dels indrets més emblemàtics de l’estat de New York. El petit poble de Woodstock -ben conegut per tothom, tot i que no sempre se sap ubicar al mapa- encara conserva certa atmosfera del què un dia va ser un important centre ‘hippie’, arran de la instal·lació d’artistes i músics de diferents disciplines ja al inicis del segle XX. Però, contràriament al que pot semblar, no va ser aquí on va tenir lloc el mític festival que va dur el nom de la població. Davant l’oposició dels veïns el festival es va haver de dur a terme a unes 60 milles (100Km) en direcció sud-oest, a les terres d’una granja que s’han convertit en centre de pelegrinatge de nostàlgics i mitòmans. Allà, a Bethel, encara avui en dia s’hi segueixen organitzant concerts, en unes instal·lacions en les que també es pot visitar un museu i un senzill monument que recorda el lloc exacte del festival.

Turistes observant les cataractes del Niagara (vistes des del Canadà)

Seguint fins a l’extrem oest de l’estat, i passant per poblacions que no semblen estar passant pel seu millor moment, s’arriba a la ciutat de Buffalo (origen de les ‘aletes de pollastre’) i a una de les principals atraccions turístiques de la costa est. Fent de frontera entre els EUA i el Canadà, les cataractes del riu Niagara ofereixen un espectacle per a la vista que meravella entre 20 i 30 milions de visitants cada any. Tal i com acostuma a passar en aquests casos, tanta indústria turística acaba complicant el poder gaudir de l’experiència. Dificultats per aparcar, grans hotels i casinos que “es colen” en cada fotografia, assetjament d’ofertes i souvenirs, preus elevats, i haver d’esquivar famílies estressades que no semblen saber massa bé on estan. Tot i això, amb la dosi adequada de paciència i ‘zen’, la visita resulta més que recomanable.

Curses d'acceleració al circuit de Lebanon Valley Auto Racing, New York

I mentre a la campanya electoral es segueixen succeint les reaccions a la decisió del President Obama de no deportar els joves immigrants que reuneixen certes condicions (fet que centra l’atenció de la candidatura a la vice-presidència republicana cap al senador Marco Rubio), jo em dedicava a gaudir d’activitats purament americanes. Al poble de Cooperstown hi ha els terrenys (avui en dia l’estadi de Doubleday), on suposadament es va inventar al 1839 el joc del Baseball. El poble és ple de petits establiments dedicats a l’esport on s’hi pot trobar absolutament de tot: des d’equipacions esportives a tot tipus de souvenirs, passant per cromos de col·leccionista i boles firmades per jugadors famosos. La sort va voler que al camp on es va crear, s’hi estigues jugant un partit de categories inferiors que havia estat ajornat dies abans a causa de la pluja. Una petita sorpresa que em va permetre descansar una bona estona a l’ombra d’unes grades carregades d’història. Abans de seguir direcció est però, i com a punt i final del meu pas per New York, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir a unes sessions classificatòries de ‘Drag Racing’ (o curses d’acceleració). Al modest circuit del “Lebanon Valley Auto Racing” s’hi reunien aquest cap de setmana centenars d’aficionats del motor per tal de posar a prova les seves espectaculars màquines (hi havia més participants que espectadors), capaces d’arribar a les 250 milles per hora (quasi 300Km/h) en una distància d’un quart de milla (un 400 metres). Com comprendreu, la paraula espectacular es queda curta. De fet el proper estat, Massachusetts, ho tindrà ben difícil per superar tot el viscut en poc més d’una setmana a l’estat de New York.

Nebraska és com… el beisbol?

(text publicat el 13/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Paisatge al nord-oest del esta

Dodge City, Kansas .- La pregunta “Què fa un de Barcelona per aquí?” ha tornat al dia a dia. És evident que, en general, ni tan sols a la gent de Nebraska els agrada Nebraska. L’estat és de nou un dels menys poblats, amb molta presència ramadera, i enormes camps destinats a l’agricultura (sobretot al blat de moro i la soja). Aquest cop, però, no hi ha parcs nacionals a visitar i el paisatge, sense deixar de ser interessant, és molt menys espectacular. Quasi el noranta per cent de les poblacions no arriben als 3.000 habitants, cosa que es fa evident en creuar els pobles en un tres i no res. Molts no tenen ni benzinera. De fet, només Omaha -que no és la capital- es pot arribar a considerar ciutat, i la mostra és que ha estat l’únic lloc a tot l’estat on he trobat senyal de dades per al mòbil (internet).

Wikipedia Facts: NEBRASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,60% – McCain/Palin: 56,56%
-El 16è estat en superfície: 200.520 Km2 (6,24 “Catalunyes”)
-El 38è estat en població: 1.826.341 habitants a 2010 (0,24 “Catalunyes”)
-El 43è estat en densitat de població: 8,88 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn
-Tòpic: L’estat de la vedella – L’estat de les grans planes

La ruta fins arribar a Omaha es va fer llarga i fins a cert punt monòtona. Vista una vaca vistes totes, vist un camp segat… Per descomptat hi va haver pobles amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un cinema petit i antic, una gasolinera abandonada, o els motels on inevitablement em vaig allotjar. Però en general cada població recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort la temporada de “baseball” als EUA acaba de començar, i per si em faltaven motius per animar-me, l’equip local jugava contra els mítics (gràcies als Simpsons) “Isotopes” d’Albuquerque.

Aguantar el partit de beisbol fins arribar al final es va fer llarg i fins a cert punt monòton. Vist un “strike” vistos tots, vista una bola perduda… Per descomptat hi va haver moments amb alguna gràcia que em van fer treure la càmera de fotos, ja fos per un “homerun”, el cant de l’himne, o els nens jugant a la gespa sense atendre el joc. Però en general, cada jugada em recordava l’anterior i l’activitat era força escassa. Per sort era el primer cop que assistia a un partit de beisbol així que no em van faltar motius per distreure’m intentant entendre tot plegat de què anava, i acabar veient la metàfora perfecte per Nebraska. Ja em perdonareu.

Jugador dels "Isotopes" preparat per entrar al joc

Respecte de la campanya de les primàries republicanes la setmana no podia haver estat més moguda. La retirada de Rick Santorum de la cursa a la candidatura, tot i que no va agafar a molts per sorpresa, marca un abans i un després al fer força més fàcil el camí a Mitt Romney. Tan Newt Gringrich com Ron Paul segueixen insistint que aguantaran fins al final però, tot i que a Newt ja li ha faltat temps per reclamar el suport dels seguidors de Santorum, cap dels dos compte amb possibilitats reals de sortir-ne victoriós. Comença així ara una nova etapa en la qual probablement es parlarà molt més seriosament de les opcions que té Romney per triar candidat a la Vicepresidència, així de la manera com unir el partit després d’uns mesos on la divisió s’ha fet més que evident.

Antiga màquina de vapor exposada al museu d'Omaha

Abans de canviar d’estat no em podia saltar una breu visita a la “Omaha Union Station”, una important estació de trens ara convertida en museu. La història de l’estat està íntimament lligada als ferrocarrils i de fet la seu de la “Union Pacific”, la empresa que controla la xarxa ferroviària més gran als EUA, està situada a la ciutat d’Omaha. La important ruta que va de Chicago fins a San Francisco creua l’estat, i a l’alçada de la població de North Platte s’hi ubica el que es considera el centre d’intercanvi de vies més gran del món. Però jo vaig en cotxe, així que m’he pogut prendre la llibertat de triar ruta passant pel poble amb l’última “Soda Fountain” tradicional en funcionament a Nebraska. Abans de les grans màquines automàtiques que es poden trobar avui a qualsevol gasolinera i establiments de “fast food”, els refrescos com la Coca-Cola calia anar-los a buscar a les farmàcies on, de forma manual, es barrejava el xarop amb l’aigua amb gas per elaborar la beguda. Tot un petit plaer que poc té a veure amb el gegantisme dels gots que s’utilitzen avui en dia, que superen amb facilitat el litre.