Massa Crítica a Barcelona pel casc opcional: “Darwin Alert!”

(text publicat el 27/03/2013 a www.kolhosp.com)

Ciclistes a punt per a iniciar la ‘Massa Crítica’ a Barcelona

Dijous passat es va organitzar una edició especial de la ‘Massa Crítica’ que cada primer divendres de mes reuneix un bon nombre de ciclistes a la ciutat de Barcelona. Sí, ja en vam parlar aquí fa més d’un any però és que aquesta va ser especial. En conèixer la convocatòria ja vaig començar a patir i la història d’en Philip A. Contos, un bon home de l’estat de New York, va aparèixer a la meva ment com si fos el dia en que la seva mala fortuna va donar la volta al món. Era el mes de juliol de 2011 i a prop de la ciutat de Syracuse hi passava una protesta per demanar la no obligatorietat de dur casc per a circular en motocicleta. El nostre Philip hi participava convençut de que dur un casc li manllevava la sensació de llibertat a l’hora de conduir la seva preuada Harley-Davidson de 1983. Per aquella acció el senyor Contos, de 55 anys, es va endur el prestigiós premi Darwin de 2011.

Si no els coneixeu, heu de saber que els premis Darwin s’atorguen a aquells que havent realitzat una acció de pura estupidesa humana han perdut la possibilitat de reproduir-se, ja sigui per la mort de la persona en qüestió o per danys greus en els seus òrgans reproductors. En definitiva, es valora que els seus gens no es transmetin a l’espècie interpretant que aquesta així tindrà més possibilitats de millorar, tal i com Charles Darwin va apuntar. En aquest cas Philip A. Contos va morir d’un cop al cap contra el dur asfalt en no poder controlar la seva moto durant la protesta. Irònicament, els informes policials asseguraven que s’hagués pogut salvar si hagués dut el casc. No es pot dir que el premi Darwin “que va rebre” no fos merescut.

Com potser ja heu endevinat, la convocatòria de ‘Massa Crítica’ de dijous passat a Barcelona era precisament per a demanar la no obligatorietat del casc en circular en bicicleta. Gotes de suor freda. ¿I si algú prenia mal? ¿I si algú acabava mereixent el premi Darwin 2013? Per sort res d’això va passar i els dos centenars de ciclistes que ens hi vam aplegar per recórrer els carrers de la ciutat demanant que l’ús del casc sigui opcional (a diferència de com es preveu en la futura llei de trànsit) vam gaudir un cop més de l’experiència. Protegits per nosaltres mateixos vam poder circular més d’una hora i mitja pels carrers més cèntrics de la ciutat en unes condicions que acostumen a estar reservades en exclusiva als vehicles motoritzats. Tota una delícia que va acabar a la Plaça Sant Jaume (com les bones protestes) sense cap ferit.

Ciclistes circulant pel centre de Barcelona a la ‘Massa Crítica’

I és que possiblement no sigui del tot comparable la necessitat de dur casc en circular en motocicleta, amb la de dur-lo en anar en bici per la ciutat. Tot i ser el casc un element de seguretat addicional que molts recomanen, no sembla ser un factor determinant a l’hora de salvar vides al estar dissenyats per a evitar ‘només’ contusions i ferides. En canvi, la seva obligatorietat de ben segur que reduiria el nombre de ciclistes als carrers fet que, irònicament, faria que l’actual desproporció de bicis respecte el altres vehicles augmentes encara més. Això podria fer als pocs ciclistes que encara circulessin (tots ells equipats amb casc) encara més vulnerables, ja que els conductors estarien menys acostumats a la necessària convivència entre els dos tipus de conducció. I tot això sense tenir en compte la delicada situació en que quedaria el popular servei de ‘Bicing’ si cada usuari hagués de dur un casc a sobre per a poder-lo utilitzar, o els enormes beneficis de tenir un bon nombre de ciclistes a la ciutat que descongestionen els serveis públics i el trànsit sense contaminar l’aire que tots respirem.

Papereta de la convocatòria de la ‘Massa Crítica’ a Barcelona

Deia la papereta de la convocatòria que “el passat any van morir 180 banyistes ofegats i 60 ciclistes (la majoria en trams de carretera on el casc sí és obligatori). Posem doncs a cada banyista un flotador obligatori per a que no s’ofegui?”.

De tornada

(text publicat el 21/11/2012 a www.kolhosp.com)

Platja de la Nova Icària, a Barcelona

He tornat a casa. Feia una mica més d’un any que no circulava en bici pels carrers de Barcelona i el cert és que ho trobava a faltar. No són pocs els que de seguida comenten el ‘Segur que vols tornar? Pensa que tot està fatal…’. Doncs precisament, i per molts motius més. Com poder-li fer, en baixar de l’avió, una bona mossegada a un entrepà de pernil salat amb gust de pernil salat i amb el pa sucat amb tomàquet. És cert que molts ho estan passant molt malament i les dades d’atur no deixen de créixer. Però trobar-me al barri immers en les festes majors i veure les terrasses dels bars plenes de gent petant la xerrada compartint unes cerveses mentre la banda de música fa de les seves, em fa pensar que tot i les grans dificultats encara sabem trobar els nostres moments. Tal i com em va comentar en Marc Bassets, corresponsal de La Vanguardia a Washington D.C., als Estats Units és fàcil acabar enyorant la ‘qualitat de vida’ de la que, en general, es gaudeix aquí. En aquell moment em va sorprendre, ara li dono la raó.

També m’advertien de la forta crispació que hi ha al carrer a causa de les properes eleccions i els moviments independentistes. Però enlloc de crispació m’hi he trobat interès. Mai com ara les converses han derivat amb tanta normalitat cap a temes polítics, cap a discussions sobre l’estat de la qüestió i si aquella força política traurà més o menys diputats. I no amagaré que ja m’agrada. I si aquest diumenge les dades de participació són més altes del que últimament estem acostumats, doncs millor. Sigui el resultat que sigui. I la crispació sembla que queda per a portades de diaris, especialment els que s’editen força lluny d’aquí. Fa un any, sempre en general, treure qualsevol tema polític no generava més que desgana i apatia general. Ni que sigui en això, ja hi hem sortit guanyant.

Botifarres a la brasa a les Festes Majors del barri de La Sagrera, a Barcelona

I què caram! Que tenim una ciutat com poques al món, envejada per una gran majoria i que desperta somriures a qui dius que hi vas néixer i créixer. Així que evidentment que estic convençut de la meva tornada. Si les coses estan fumudes intentarem aportar el nostre granet de sorra per a intentar millorar-les. Al marxar a fora he trobat a faltar massa el bon clima, la gent, la mida raonable de la ciutat, el transport públic, una bona xarxa de serveis, el poder viure sense cotxe, les bicicletes per tot arreu. També és cert que hi ha molt marge de millora, sobretot en moltes actituds que segur que venen de molt enllà i que ens impedeixen la flexibilitat necessària per a adaptar-nos com cal als canvis del món que ens espera. Que per alguna cosa estem al vell continent. De moment però, a dia d’avui, jo em quedo per una bona temporada amb les botifarres que es fan poc a poc a la brasa a les places dels pobles i barris mentre la rumba catalana va sonant.

Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.

Els núvols de New Hampshire

(text publicat el 04/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Tipic paisatge de New Hampshire

Barre, Vermont .- Sincerament, ja trobava a faltar els paisatges de muntanya i natura que de forma majoritària formen el paisatge dels EUA. Les grans ciutats i àrees densament poblades són sempre interessants, però alhora incòmodes de visitar. O com a mínim més incòmodes que passar per petits pobles connectats per carreteres secundàries per les que no es pot anar a més de 55 milles per hora. El meu pas per l’estat de New Hampshire ha estat una bona transició, venint de la ciutat de Boston, cap a la natura i el ‘country side’ sense oblidar algunes ciutats de mida mitjana. Una baixada de ritme general que començava a caldre.

Wikipedia facts: NEW HAMPSHIRE
-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,13% – McCain/Palin: 44,52%
-El 46è estat en superfície: 24.217 Km2 (0,75 “Catalunyes”)
-El 42è estat en població: 1.316.470 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 20è estat en densitat de població: 53,68 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Live Free or Die – Jumanji
-Tòpic: La mare dels rius – L’estat de granit

Aquí, sovint se sent algú citant una frase atribuïda a Mark Twain: ‘Si no t’agrada el temps que fa a New England, espera uns minuts’. I realment, per la meva experiència, no pot ser més encertada. Un es pot llevar amb clarianes, passar per tempestes conduint a la carretera i arribar amb un sol espaterrant a Portsmouth (una de les poques poblacions costaneres de New England). Tot en un marge aproximat d’una hora. La visita però no va durar massa estona doncs calia arribar a temps per a la primera bicicletada popular de Manchester, la ciutat més gran de l’estat. En un país en que gairebé tothom va en cotxe per a fer fins i tot les distàncies més petites, que algú s’animi a organitzar passejos en bicicleta sempre és engrescador. I més encara, si el punt final del recorregut és la terrassa d’un bar on petar la xerrada tot recuperant forces.

Locals gaudint dels llacs de New Hampshire

Però New Hampshire és ben conegut per les seves zones de muntanya i natura. De fet, aquí s’hi troben algunes de les estacions d’esquí més grans de tot New England. Ara de neu ja no n’hi ha, així que el turisme canvia d’activitats i es centre en les possibilitats d’esbarjo que donen els nombrosos llacs i rius que s’hi troben. Des de la pesca, als passejos en barca o les motos aquàtiques… i el ‘tubing’. O el que és el mateix: baixar el curs d’un riu amb tot d’amics asseguts a uns pneumàtics inflables amb, normalment, alguns ‘packs’ de cerveses que es mantenen fresques gràcies a la temperatura de l’aigua. Jo però em vaig conformar amb la que possiblement sigui la major atracció turística de la zona, el ‘Mount Washington’. La muntanya és, amb els seus 1.917 metres d’alçaria, el cim més alt de New England i per pujar-hi un pot escollir entre fer-ho en tren, en cotxe o a peu. Això sí, la carretera que puja fins a l’observatori (on al 1934 s’hi va registrar el récord de velocitat de vent, a 372km/h) és de propietat privada així que cal anar preparat per a pagar peatge.

Cotxe pujant la carretera del 'Mount Washington', a New Hampshire

Aquests dies, com no pot ser d’altre manera, encara cuegen les reaccions polítiques a la decisió del Tribunal Constitucional d’avalar la proposta d’Obama per a reformar la sanitat americana. El més paradoxal però, és veure com els republicans intenten posicionar-se radicalment en contra d’una proposta que, bàsicament, és una copia del sistema que va implantar Mitt Romeny a Massachusetts quan n’era governador. I a tot això algunes enquestes segueixen mostrant els dos candidats frec a frec de cara a les eleccions de novembre, així com una important divisió del país sobre la proposta sobre el sistema de salut. De moment però, sembla que la campanya s’agafarà uns dies de vacances en motiu de la celebració del dia de la independència.

Massa Crítica Rules

(text publicat el 07/09/2011 a www.kolhosp.com)

Massa Crítica - imonfort.com

Cada primer divendres de mes a l’Arc de Triomf de Barcelona s’hi troben un centenar de ciclistes convocats pel moviment “Massa Crítica” -iniciat a San Francisco el Setembre de 1992- per a pedalar plegats pels carrers de la ciutat al crit de “No bloquegem el trànsit, som el trànsit!”. Si normalment els carrils estan dominats per cotxes i motos, durant una estona la proporció queda invertida en favor de les bicicletes cosa que acaba afectant per si mateixa el ritme de la circulació.

Massa Crítica - imonfort.com

I és precisament aquí on es justifica el nom de l’event, doncs en física la “massa crítica” és el nivell mínim de material necessari per a mantenir en marxa una reacció nuclear en cadena. Es a dir, que és capaç de seguir funcionant sense elements externs. Potser és per això que no hi ha ha una organització, ni un cap visible, ni per descomptat col·laboració amb la policia. Només és un grup de ciclistes que s’ha posat d’acord per fer un volt. De fet s’hi reuneix tot tipus de gent amb bicicletes ben variades -fins i tot s’hi veu alguna del Bicing– i el recorregut mai està planificat. Simplement els qui van davant van improvisant l’itinerari segons ve de gust fins al punt que, per exemple, a la trobada d’Agost la ruta va acabar a la platja per celebrar l’estiu.

Massa Crítica - imonfort.com

El moviment reivindicatiu es recolza en la normativa per gaudir del dret a circular lliurement pels carrers formant “un gran grup que ha de ser considerat com a una única unitat mòbil a efectes de prioritat de pas” (tal com resa el Manual del Conductor). En altres paraules, el grup de ciclistes s’ha d’avançar com si fos un sol vehicle i en cas de que un semàfor canviï a vermell a mig passar aquest ha de continuar sense parar, cosa que aporta una gran seguretat als participants que poden pedalar amb tota tranquil·litat gaudint del trajecte. Molest per als demés usuaris? Potser sí, però no més que les molèsties que el trànsit habitual ocasiona als ciclistes cada dia i tots comparteixen els mateixos drets sobre la via pública. A més… “ Caaaaalma… que només és un minut!”.

Més fotos de la trobada: “Massa Crítica Barcelona”