Massa Crítica a Barcelona pel casc opcional: “Darwin Alert!”

(text publicat el 27/03/2013 a www.kolhosp.com)

Ciclistes a punt per a iniciar la ‘Massa Crítica’ a Barcelona

Dijous passat es va organitzar una edició especial de la ‘Massa Crítica’ que cada primer divendres de mes reuneix un bon nombre de ciclistes a la ciutat de Barcelona. Sí, ja en vam parlar aquí fa més d’un any però és que aquesta va ser especial. En conèixer la convocatòria ja vaig començar a patir i la història d’en Philip A. Contos, un bon home de l’estat de New York, va aparèixer a la meva ment com si fos el dia en que la seva mala fortuna va donar la volta al món. Era el mes de juliol de 2011 i a prop de la ciutat de Syracuse hi passava una protesta per demanar la no obligatorietat de dur casc per a circular en motocicleta. El nostre Philip hi participava convençut de que dur un casc li manllevava la sensació de llibertat a l’hora de conduir la seva preuada Harley-Davidson de 1983. Per aquella acció el senyor Contos, de 55 anys, es va endur el prestigiós premi Darwin de 2011.

Si no els coneixeu, heu de saber que els premis Darwin s’atorguen a aquells que havent realitzat una acció de pura estupidesa humana han perdut la possibilitat de reproduir-se, ja sigui per la mort de la persona en qüestió o per danys greus en els seus òrgans reproductors. En definitiva, es valora que els seus gens no es transmetin a l’espècie interpretant que aquesta així tindrà més possibilitats de millorar, tal i com Charles Darwin va apuntar. En aquest cas Philip A. Contos va morir d’un cop al cap contra el dur asfalt en no poder controlar la seva moto durant la protesta. Irònicament, els informes policials asseguraven que s’hagués pogut salvar si hagués dut el casc. No es pot dir que el premi Darwin “que va rebre” no fos merescut.

Com potser ja heu endevinat, la convocatòria de ‘Massa Crítica’ de dijous passat a Barcelona era precisament per a demanar la no obligatorietat del casc en circular en bicicleta. Gotes de suor freda. ¿I si algú prenia mal? ¿I si algú acabava mereixent el premi Darwin 2013? Per sort res d’això va passar i els dos centenars de ciclistes que ens hi vam aplegar per recórrer els carrers de la ciutat demanant que l’ús del casc sigui opcional (a diferència de com es preveu en la futura llei de trànsit) vam gaudir un cop més de l’experiència. Protegits per nosaltres mateixos vam poder circular més d’una hora i mitja pels carrers més cèntrics de la ciutat en unes condicions que acostumen a estar reservades en exclusiva als vehicles motoritzats. Tota una delícia que va acabar a la Plaça Sant Jaume (com les bones protestes) sense cap ferit.

Ciclistes circulant pel centre de Barcelona a la ‘Massa Crítica’

I és que possiblement no sigui del tot comparable la necessitat de dur casc en circular en motocicleta, amb la de dur-lo en anar en bici per la ciutat. Tot i ser el casc un element de seguretat addicional que molts recomanen, no sembla ser un factor determinant a l’hora de salvar vides al estar dissenyats per a evitar ‘només’ contusions i ferides. En canvi, la seva obligatorietat de ben segur que reduiria el nombre de ciclistes als carrers fet que, irònicament, faria que l’actual desproporció de bicis respecte el altres vehicles augmentes encara més. Això podria fer als pocs ciclistes que encara circulessin (tots ells equipats amb casc) encara més vulnerables, ja que els conductors estarien menys acostumats a la necessària convivència entre els dos tipus de conducció. I tot això sense tenir en compte la delicada situació en que quedaria el popular servei de ‘Bicing’ si cada usuari hagués de dur un casc a sobre per a poder-lo utilitzar, o els enormes beneficis de tenir un bon nombre de ciclistes a la ciutat que descongestionen els serveis públics i el trànsit sense contaminar l’aire que tots respirem.

Papereta de la convocatòria de la ‘Massa Crítica’ a Barcelona

Deia la papereta de la convocatòria que “el passat any van morir 180 banyistes ofegats i 60 ciclistes (la majoria en trams de carretera on el casc sí és obligatori). Posem doncs a cada banyista un flotador obligatori per a que no s’ofegui?”.

L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.

Minnesota, sense necessitat de passar fred

(text publicat el 30/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Minneapolis, principal ciutat de Minnesota

Custer, South Dakota .- Visitar l’estat de Minnesota en ple més d’agost té els seus avantatges, però també alguns inconvenients. Per una banda, per exemple, ara a l’estiu les carreteres són transitables i les tempestes de neu i gel no són un problema a tenir en compte, quelcom que s’agraeix. Però al mateix temps un es perd els paisatges glaçats característics de la zona. Xerrant amb la gent que hi viu tot l’any un pot veure que el fred forma part de la seva vida quotidiana, de la mateixa manera com la pluja forma part de la vida dels londinencs. Amb temperatures que arriben amb força facilitat als 20ºC negatius al centre de ciutats com Minneapolis (el rècord per Minnesota és de 51ºC negatius), no és d’estranyar que parlin amb orgull de les peripècies que passen a l’hivern per arribar a la feina, de com el baf se’ls gela als bigotis, o de com s’estalvien 20 minuts de cotxe al creuar pel mig un llag gelat enlloc de rodejar-lo seguint la carretera.

Wikipedia Facts: MINNESOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,06% – McCain/Palin: 43,82%
-El 12è estat en superfície: 225.181 Km2 (7,01 “Catalunyes”)
-El 21è estat en població: 5.303.925 habitants a 2010 (0,71 “Catalunyes”)
-El 31è estat en densitat de població: 25,21 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Fargo – Juno – Contagion
-Tòpic: La terra dels 10.000 llacs

Més de la meitat de la població de l’estat viu a l’àrea metropolitana al voltant de les conegudes com les ‘ciutats bessones’, Minneapolis i Saint Paul, que des de la seva fundació han rivalitzat l’una amb l’altra. En general Minneapolis és la més gran de les dues, i la més activa cultural i econòmicament. Saint Paul té un caràcter més residencial i tranquil, tot i ser la capital de l’estat. Però a la pràctica, des del punt de vista del visitant, ben bé podrien ser grans barris d’una sola ciutat. El fred de l’hivern de Minnesota fa que la ciutat s’hi hagi d’adaptar, cosa que és ben visible al ‘downtown’ on els principals edificis estan connectats per passadissos elevats i coberts que eviten haver de sortir al carrer. Tampoc és d’estranyar doncs que ben a prop hi hagi un dels centres comercials més grans del país, totalment cobert, i amb un petit parc d’atraccions integrat. Tot plegat proporciona un espai d’oci i consum quan el fred no permet gaudir del exteriors. El dur clima però, no impedeix que Minneapolis sigui actualment considerada la millor ciutat dels EUA per circular en bicicleta, per davant fins i tot de ciutats amb molt millor clima. La bicicleta és el sistema de transport escollit per molts dels seus habitants, i per tot arreu hi ha carrils per a ciclistes (fins i tot disposen d’un sistema de lloguer de bicis semblant al ‘Bicing’ de Barcelona).

Passadissos coberts connectant els principals edificis del centre de Minneapolis, a Minnesota

I de les ‘Twin Cities’, als ‘Twin Ports’. Seguint la ruta en direcció nord s’arriba fins a Duluth, a la costa del llac ‘Superior’, compartint el seu port amb la població de Superior de l’estat de Wisconsin. Tot i que el trànsit de vaixells s’ha d’interrompre a l’hivern a causa del gel, el port mou grans quantitats de carbó i mineral de ferro provinent de les mines situades a la part més nòrdica de l’estat. Als mesos d’estiu també és un important centre turístic, servint de punt de partida per a diferents destinacions al voltant del llac. En el meu cas però, no vaig seguir la costa sinó que em vaig dirigir terra endins conduint durant més de tres hores, fins arribar al mateix naixement del Mississippi. La visita va ser força especial, no només perquè es tracta del sistema fluvial més important d’Amèrica del Nord, sinó perquè el riu ha estat una constant en el meu viatge. En els seus més de 4.000 quilòmetres de recorregut passa o serveix de frontera per a 10 estats americans, començant a Minnesota i desembocant al Golf de Mèxic ben a prop de New Orleans (a Louisiana). Les seves aigües provenen, en el punt d’origen, del llac Itasca, on unes quantes pedres marquen l’inici del riu. A partir d’aquí no deixarà de créixer gràcies als nombrosos afluents, sent navegable en la major part del seu recorregut. Però en els seus primers metres els nens i nenes s’hi banyen passant d’una banda a l’altre, permeten-se el luxe de poder explicar que aquest estiu han creuat a peu el mateix Mississippi. La visita doncs, va ser el meu humil comiat doncs ja no me’l tornaré a trobar en el que em queda de ruta.

Inici del riu Mississippi al llac Itasca, a Minnesota

La resta dels dies a Minnesota van servir per passar per Brainerd, la població d’on és la mítica policia embarassada de la pel·lícula Fargo, i també per tornar a les ‘Twin Cities’ per passar un dia a la ‘Minnesota State Fair’. Aquests tipus de fira, amb molta tradició als estats del ‘mid-west’, és un conglomerat de diferents i nombrosos esdeveniments que es celebren tots junts durant uns deu dies. Des de les clàssiques competicions d’animals de granja, a atraccions de fira, passant per concerts i ‘menjar poc saludable punxat en un pal’. Una experiència absolutament recomanable, una immersió absoluta al caràcter dels estats rurals dels EUA. A partir d’aquí la meva ruta ja va ser amb el següent estat a visitar en ment, South Dakota. I és que encara que el ‘Pipestone National Monument’ està situat tècnicament a l’estat de Minnesota, es podria dir que està molt més vinculat a les terres de Dakota i més concretament a les de la tribu dels Sioux. Excavant sempre amb eines manuals les dures capes de roca, els natius americans aconsegueixen arribar fins a una fina capa de pedra coneguda com ‘pipestone’, a partir de la qual manufacturen les pipes cerimonials.

Natiu americà treballant la roca fins la 'pipestone', al 'Pipestone N.M.' de Minnesota

I mentrestant, ben lluny d’on em trobo, per fi es donava el tret de sortida de la convenció republicana a Tampa, que es va haver d’ajornar un dia a causa de les amenaces de la tempesta Isaac. Un dels primers punts de les jornades van ser les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan com a candidats a la pesidència i la vice-presidència de cara a les eleccions d’aquest novembre, fet que va donar pas als diferents discursos de les principals figures del partit. Les convencions, a banda de per nomenar els candidats, serveixen també per a exposar les principals idees i valors dels partits i per a impulsar la campanya electoral. De fet, és força normal veure algunes variacions en les enquestes d’intenció de vot arrel de tota l’atenció que mitjans nacionals i internacionals li acostumen a atorgar. Per a molts americans que no segueixen la política dia a dia, aquesta serà la primera oportunitat per a conèixer els candidats dels diferents partits. El problema però és que en aquesta ocasió les informacions de campanya han de competir en importància amb les relacionades amb la tempesta Isaac, que amenaça de crear destrosses al seu pas. Els republicans estan intentant aquests dies presentar el seu candidat com a un polític pròxim i capaç de connectar amb l’americà mig, així que haver de compartir el centre mediàtic no és per a ells la millor de les notícies. La convenció es tancarà avui mateix amb el discurs de Mitt Romney, acceptant la nominació, i de la que se n’esperen ben poques sorpreses. La setmana que ve serà el torn dels demòcrates a Charlotte, a North Carolina.

Els núvols de New Hampshire

(text publicat el 04/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Tipic paisatge de New Hampshire

Barre, Vermont .- Sincerament, ja trobava a faltar els paisatges de muntanya i natura que de forma majoritària formen el paisatge dels EUA. Les grans ciutats i àrees densament poblades són sempre interessants, però alhora incòmodes de visitar. O com a mínim més incòmodes que passar per petits pobles connectats per carreteres secundàries per les que no es pot anar a més de 55 milles per hora. El meu pas per l’estat de New Hampshire ha estat una bona transició, venint de la ciutat de Boston, cap a la natura i el ‘country side’ sense oblidar algunes ciutats de mida mitjana. Una baixada de ritme general que començava a caldre.

Wikipedia facts: NEW HAMPSHIRE
-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,13% – McCain/Palin: 44,52%
-El 46è estat en superfície: 24.217 Km2 (0,75 “Catalunyes”)
-El 42è estat en població: 1.316.470 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 20è estat en densitat de població: 53,68 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Live Free or Die – Jumanji
-Tòpic: La mare dels rius – L’estat de granit

Aquí, sovint se sent algú citant una frase atribuïda a Mark Twain: ‘Si no t’agrada el temps que fa a New England, espera uns minuts’. I realment, per la meva experiència, no pot ser més encertada. Un es pot llevar amb clarianes, passar per tempestes conduint a la carretera i arribar amb un sol espaterrant a Portsmouth (una de les poques poblacions costaneres de New England). Tot en un marge aproximat d’una hora. La visita però no va durar massa estona doncs calia arribar a temps per a la primera bicicletada popular de Manchester, la ciutat més gran de l’estat. En un país en que gairebé tothom va en cotxe per a fer fins i tot les distàncies més petites, que algú s’animi a organitzar passejos en bicicleta sempre és engrescador. I més encara, si el punt final del recorregut és la terrassa d’un bar on petar la xerrada tot recuperant forces.

Locals gaudint dels llacs de New Hampshire

Però New Hampshire és ben conegut per les seves zones de muntanya i natura. De fet, aquí s’hi troben algunes de les estacions d’esquí més grans de tot New England. Ara de neu ja no n’hi ha, així que el turisme canvia d’activitats i es centre en les possibilitats d’esbarjo que donen els nombrosos llacs i rius que s’hi troben. Des de la pesca, als passejos en barca o les motos aquàtiques… i el ‘tubing’. O el que és el mateix: baixar el curs d’un riu amb tot d’amics asseguts a uns pneumàtics inflables amb, normalment, alguns ‘packs’ de cerveses que es mantenen fresques gràcies a la temperatura de l’aigua. Jo però em vaig conformar amb la que possiblement sigui la major atracció turística de la zona, el ‘Mount Washington’. La muntanya és, amb els seus 1.917 metres d’alçaria, el cim més alt de New England i per pujar-hi un pot escollir entre fer-ho en tren, en cotxe o a peu. Això sí, la carretera que puja fins a l’observatori (on al 1934 s’hi va registrar el récord de velocitat de vent, a 372km/h) és de propietat privada així que cal anar preparat per a pagar peatge.

Cotxe pujant la carretera del 'Mount Washington', a New Hampshire

Aquests dies, com no pot ser d’altre manera, encara cuegen les reaccions polítiques a la decisió del Tribunal Constitucional d’avalar la proposta d’Obama per a reformar la sanitat americana. El més paradoxal però, és veure com els republicans intenten posicionar-se radicalment en contra d’una proposta que, bàsicament, és una copia del sistema que va implantar Mitt Romeny a Massachusetts quan n’era governador. I a tot això algunes enquestes segueixen mostrant els dos candidats frec a frec de cara a les eleccions de novembre, així com una important divisió del país sobre la proposta sobre el sistema de salut. De moment però, sembla que la campanya s’agafarà uns dies de vacances en motiu de la celebració del dia de la independència.

Fi de Fiesta

(text publicat el 28/09/2011 a www.kolhosp.com)

Última Corrida a Barcelona - imonfort.com

És diumenge 25 de Setembre de 2011, dia en que està programada a Barcelona la que ha de ser l’última cursa de braus a Catalunya. Coneixent-me em serà complicat trobar una excusa per no passar-m’hi a donar un cop d’ull. Tant que, poc abans de les cinc de la tarda, sense entrada i enfundat en una camisa que crec prou ambigua com per estar amb suficient comoditat a totes dues bandes del carrer Marina, estic lligant la bicicleta davant mateix del bar Bretón.

La falta d’experiència no em deixa dir que “es respira l’ambient de les grans ocasions”, ni que “mai havia vist tanta expectació davant una cita taurina a la Monumental”. Bé això últim potser sí, però és que sigui com sigui de gent n’hi ha i molta. De fet en el tram que em porta de la cantonada del carrer Marina amb Diputació fins a la de la Gran Via -on hi ha les taquilles- els oferiments i peticions de revenda que es senten no fan més que confirmar el cartell d’entrades exhaurides que m’hi trobo. Uns 17.000 espectadors -dels quals un bon nombre son compromisos i premsa que no han passat per taquilla- ompliran fins dalt la única plaça de toros en actiu que queda a la ciutat. L’ocasió s’ho val i es nota. Tacons, perles i vanos per a elles. Camises ben planxades, gomina i puros inacabables per a ells. Potser ha arribat el moment de creuar el carrer per comprovar si a l’altre banda l’aire també està tant carregat.

Última Corrida a Barcelona - imonfort.com

Mal dia per saltar-se el semàfor, millor m’espero a que es posi verd que hi ha massa policies. De fet entre els agents que controlen el trànsit i els que s’encarreguen que no hi hagi disturbis, segurament sumen més colla que els manifestants animalistes que tampoc s’han volgut perdre la cita. Per a ells l’ocasió també s’ho val. No cada dia es pot brindar amb cava la desaparició de l’excepció que permet fer espectacle de la mort de braus. Sabent-se guanyadors assaboreixen el moment recordant als de l’altre banda del cordó policial que, amb permís del Tribunal Constitucional, aquesta és l’última ocasió en que el seu estimat José Tomás torejarà a Catalunya. Crits i algun intercanvi d’insults amb més o menys mala baba.

Última Corrida a Barcelona - imonfort.com

Quan la corrida ha començat encara hi ha força gent al voltant de la plaça. Curiosos, reporters i una àvia que seu en un dels bancs de fusta amb qui m’assec. -No entra? -Noooo, están las entradas agotadas. ¿No ve que es el último día? La dona, de Salamanca, m’explica que no pot entendre com s’ha arribat a la prohibició argumentant els llocs de feina que genera l’activitat taurina. Crec que no s’ho pren massa bé quan li dic que si s’hi instal·la un circ també es crearan llocs de feina, però a aquestes alçades un home amb ganes de xerrar ja s’ha plantat al meu costat amb la frase “a mi tampoco me gustan los toros” (es veu que la camisa no és tant ambigua com em pensava). En aquesta ocasió però, els arguments van pel camí de les llibertats.

Són dos quarts de set de la tarda i encara queda una bona estona per a que tot plegat acabi. Per mirar d’esbrinar què passa dins la plaça m’acosto al bar davant el qual tinc la bici pensant que allà ho estaran veient per la tele de la mateixa manera com passa amb els partits de futbol. El Bretón ha estat des de sempre un punt de trobada dels aficionats taurins de Barcelona i, tot i que ara estigui regentat per ciutadans xinesos, avui és ben ple de la seva clientela habitual. Tothom mira una petita tele en la que per primera vegada em disposo a veure una faena sencera. El problema és que en José Tomás no permet mai la retransmissió en directe de les seves corrides així que, per sorpresa meva, acabo veient els toros de Sevilla.

Però estic de sort. Seu al meu costat el que en aquells moments em sembla l’home més tranquil i pacific del planeta. Menja un entrepà de tonyina acompanyat d’una tapa d’olives i una cervesa, i és un gran aficionat del món taurí. Els seus comentaris condescendents -de nou la camisa no sembla haver estat suficient- m’ajuden a seguir el que veig al televisor. És l’últim dia de toros a la ciutat però de nou ell ho ha de seguir des de fora la plaça, l’economia no li permet luxes. -No debe ir muy bien porque estamos ya en el tercer toro y no se oyen aplausos. -Pero hoy se tienen que lucir, tienen que hacerlo bien para salir por la puerta grande, ¿no? -¿Como? ¡Hoy se sale por la puerta grande aunque torease yo! De eso no hay duda.

Última Corrida a Barcelona - imonfort.com

I la va clavar. A dos quarts de nou sortien a espatlles d’orgullosos aficionats els tres toreros que havien protagonitzat la tarda. De nou, l’ocasió era tant especial que s’ho valia tot i semblava que al final de la jornada tothom estava tenint motius per celebrar. De fet la meva ment es va imaginar per un moment que qui carregava a les seves espatlles els tres matadors eren antitaurins eufòrics. Hagués tingut certa lògica, no?

Més fotos: Última Cursa de Braus
Vídeo: Serafín Marín a espatlles d’aficionats per la Gran Via