Pocs turistes i massa pous de petroli al pas per North Dakota

(text publicat el 13/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol a Bismarck, capital de Noth Dakota

Choteau, Montana .- Sí, North Dakota té un paisatge i història força similar al del seu germà del sud, però ben poca cosa més en comú. De fet només cal fixar-nos en una dada per entendre’n algunes de les principals diferències: mentre l’estat de South Dakota és conegut per les seves peculiars i icòniques atraccions turístiques, el de North Dakota és considerat l’estat turísticament menys visitat dels 50 que formen la unió. Només un parc nacional tocant la banda oest, quasi amb la frontera amb Montana, atrau un nombre relativament important de visites. Tot i això cada any son més els que s’animen a anar-hi a viure, i en algunes poblacions els preus de les cases són exageradament alts si es comparen amb localitzacions similars. El motiu? North Dakota és actualment, amb un 3,7%, l’estat amb un nivell més baix d’aturats de tot el país. I és que tot i que l’agricultura segueix sent la principal font d’ingressos, les explotacions petrolieres a la part nord-oest del territori estan experimentant un gran creixement que requereix d’un elevat nombre de treballadors qualificats. Tot plegat fa que l’estat no només sigui sobradament auto-suficient pel que fa a recursos energètics, sinó que a més sigui un dels pocs de la unió que pot presumir de tenir superàvit en els seus comptes.

Wikipedia Facts: NORTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,62% – McCain/Palin: 53,25%
-El 19è estat en superfície: 183.272 Km2 (5,71 “Catalunyes”)
-El 48è estat en població: 672.591 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 47è estat en densitat de població: 3,58 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jesus Camp – Fargo (només els primers minuts)
-Tòpic: L’estat Sioux – L’estat dels ‘Peace Gardens’

Carrer principal de Fargo, North Dakota

Una de les destinacions que tenia més clara al planificar la ruta era la ciutat de Fargo, a la banda més oriental de l’estat just a la frontera amb Minnesota. Però venint de les ‘Black Hills’ primer calia fer parada a Bismarck, la capital de North Dakota i seu d’un interessant museu que intenta fer amb les seves exposicions un recorregut per tota la història de l’estat. Des de restes de dinosaures de fa milions d’anys fins a les tècniques modernes d’agricultura, passant per les diferents tribus de natius americans que habitaven la zona i el seu estil de vida (junt amb una breu explicació dels diferents conflictes i batalles amb ‘l’home blanc’). Una bona introducció a l’estat abans de continuar la ruta. La ciutat de Fargo, en canvi, té ben poc a oferir al viatger més enllà d’un ambient tranquil on passar uns dies i la possibilitat de fer-se una fotografia al costat de l’estelladora de fusta que es va utilitzar a la pel·lícula dels germans Coen que du el nom de la ciutat. Quelcom que no deixa de tenir el seu punt d’absurd si tenim en compte que només una breu escena a l’inici del film està localitzada a Fargo (tota la resta passa a l’estat veí de Minnesota), en un bar que ni tan sols existeix a la ciutat. Suposo però que l’escassetat d’atractius turístics fa que qualsevol reclam sigui vàlid, fins i tot encara que només estigui relacionat amb l’estat d’esquitllada i sigui tant poc significant com una senzilla màquina que serveix per triturar fusta.

Visitar els ‘Peace Gardens’ semblava, en un inici, una aposta segura… si fins i tot els destaquen a les matricules dels cotxes és que deu valdre la pena, no? Doncs no tant. Tot i que he de reconèixer la interessant particularitat geogràfica dels anomenats ‘jardins de la pau’, un cop feta la visita no estic del tot segur de si totes les milles recorregudes van acabar valent la pena. Establerts als inicis dels anys 1930 just a la frontera entre els EUA i el Canada, volen ser una celebració de la bona relació entre els dos països mitjançant un parc on poder trobar-se i dur a terme certs esdeveniments sense necessitat de creuar les fronteres. I és que els jardins es troben tècnicament, tot i que la frontera és quasi sempre present, en terres internacionals. Això sí, arrel dels atacs del onze de setembre a New York City, ara cal presentar documentació a l’hora de sortir-ne cap a qualsevol dels dos països.

Un dels molts pous de petroli a prop de Williston, North Dakota

Passant pel que es considera el centre geogràfic d’Amèrica del Nord (incloent Mexico i Canada), va arribar el moment d’entrar de ple en territori d’explotacions petroleres. Ja me n’havien parlat en el meu pas per Fargo i sobretot a Bismarck, on vaig poder conversar amb algú que treballa amb les companyies que n’exploten els recursos, però en cap cas em podia imaginar ‘la magnitud de la tragèdia’. Al circular per estats com Oklahoma o Texas ja havia vist força pous de petroli escampats pel paisatge en convivència amb tranquils camps de pastures, però aquí la millor manera de descriure la sensació que vaig tenir en veure-ho és ‘una autèntica febre de l’or (negre)’. Tot sembla estar en obres, hi ha un intens trànsit de camions i vehicles comercials que obliga a ampliar les autopistes, per tot arreu es veuen pous de petroli inoves prospeccions, els ramats han desaparegut del paisatge i al seu lloc hi ha grans residències temporals per als milers de treballadors necessaris per a fer funcionar la maquinària. La combinació de les noves tècniques (inclosa la polèmica tècnica del ‘fraking’, que requereix grans quantitats de productes químics per alliberar els recursos de les roques) junt amb els preus elevats del petroli, en fan rendible l’extracció a aquesta zona. Per sort la meva estada allà va ser força breu i de seguida vaig poder continuar la ruta cap al sud, on el gran ‘Theodore Roosevelt National Park’ protegeix, com en tantes altres ocasions, el característic paisatge del oest americà i la seva fauna. L’entrada del parc està situada a la minúscula població de Medora, conservada tal i com era ara fa més de cent anys quan un empresari la va comprar sencera per tal de convertir-la en un centre turístic al ‘Far West’. El seu principal reclam és un gran musical que barreja música country popular amb petites pinzellades de la història del poble, junt amb moments per al patriotisme i l’exaltació del president Theodore Roosevelt. El 26è president no només va viure aquí una bona temporada sinó que fins i tot en una ocasió va arribar a dir, tal i com els agrada recordar als de la zona, que ‘no hagués estat mai president de no ser pels seus dies a North Dakota’.

Moment final del particular musical de Medora, a North Dakota

Un cop finalitzada també la convenció dels demòcrates (realitzada la primera setmana de setembre a Charlotte, North Carolina) sembla que el més beneficiat a les enquestes d’opinió ha estat l’equip d’Obama, sobretot gràcies a una convenció sense grans sorpreses però amb enèrgics i emotius parlaments de la primera dama i Bill Clinton. L’ex-president va posar dades concretes sobre la taula, parlant sobre les diferències entre els plans econòmics i les mesures que els dos partits volen posar en pràctica si guanyen les eleccions de novembre. En canvi, el discurs d’Obama va ser molt més genèric però amb la clara intenció d’intentar reactivar l’esperit que al 2008 el va dur a la Casa Blanca, i que enguany sembla molt més diluït. En tot cas, coincidència o no, després de tres mesos consecutius en que l’equip de Mitt Romney havia estat recaptant més donacions que el d’Obama, les últimes dades mostren un lleuger avantatge per als demòcrates. La propera gran cita en la campanya però, seran sens dubte els debats presidencials en que els candidats s’hauran d’enfrontar cara a cara, i per al quals sembla que Mitt Romney s’està preparant a consciència. El primer d’ells no es celebrarà fins el 3 d’octubre a la ciutat de Denver, a Colorado, així que mentrestant es preveu que els actes de campanya i les recaptacions de donatius continuïn sense massa sorpreses o grans canvis en la intenció de vot.

South Dakota, un recorregut entre camps solitàris i muntanyes sagrades

(text publicat el 04/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Carreteres secundàries que semblen rectes infinites al pas per South Dakota

Bismarck, North Dakota .- No ho puc evitar. Un somriure d’orella a orella s’activa de forma automàtica quan em trobo conduint cap a l’oest americà per carreteres solitàries amb el sol a punt de desaparèixer darrera l’horitzó (dur ulleres de sol i vigilar el dipòsit de gasolina és més que recomanable). Ja a l’última parada de Minnesota el paisatge va començar a canviar per donar pas a les rectes inacabables, sovint només interrompudes per petites poblacions d’uns quants centenars d’habitants. Especialment a les carreteres secundàries. Al voltant de l’autopista I-90, que creua d’est a oest tot l’estat, les coses poden ser lleugerament diferents. Vàries atraccions turístiques situades al seu recorregut, algunes d’elles força peculiars, animen a molts conductors a fer-hi una parada i, en ocasions, fins i tot a passar-hi uns dies. I és que l’estat atrau cada any milions de turistes i visitants, sent el turisme la quarta font d’ingressos de South Dakota després de les finances, la despesa governamental (sobretot la militar) i l’agricultura. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que tots els qui llegiu aquestes línies coneixeu o heu vist, d’una manera o altre, el principal monument de l’estat (que alhora és un dels més carismàtics i icònics del país). Saber situar el monument al mapa ja és una altra cosa, quelcom que també inclou a molts ciutadans nord-americans.

Wikipedia Facts: SOUTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,75% – McCain/Palin: 53,16%
-El 17è estat en superfície: 199.905 Km2 (6,22 “Catalunyes”)
-El 46è estat en població: 814.180 habitants a 2010 (0,11 “Catalunyes”)
-El 46è estat en densitat de població: 4,05 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dances with Wolves – North by Northwest
-Tòpic: L’estat del ‘Mount Rushmore’ – L’estat dels coiots

La primera ciutat que un es troba arribant per la part est de l’estat és Sioux Falls, que amb menys de 200 mil habitants és la principal ciutat de South Dakota. Avui en dia és on hi tenen les seus molts dels bancs que operen a la zona, a banda de comptar amb importants centres de salut i hospitals. El nom li ve de les cataractes formades pel el riu ‘Big Sioux’ al creuar la ciutat. Però aquest estat no és especialment conegut per les seves ciutats, sinó per algunes atraccions més o menys ‘freaks’ que amb el temps s’han anat establint al voltant de l’autopista. A només una hora en direcció oest hi trobem la primera en que vaig parar, el ‘Corn Palace’ (el ‘palau de blat de moro’). Tècnicament tan sols és un centre multi-funció on es programen tant concerts com partits de bàsquet o rodeos, però des que van construir el primer a l’any 1892 (l’actual és el tercer) tot l’edifici està decorat a base de murals fets amb blat de moro (força abundant a la zona). Per a fer-ho, bona part dels habitants del poble de Mitchell, on està situat ‘el palau’, col·laboren cada any per a elaborar un nou disseny i dur-lo a terme mitjançant blat de moro de fins a 11 varietats i colors diferents. El resultat és força pintoresc i, a banda d’atreure tot tipus d’ocells encantats de poder triar entre tanta varietat, cada any atrau també un mig milió de turistes que hi fan una breu parada abans de continuar la seva ruta.

Cartell a l'autopista 'I-90' anunciant el 'Wall Drug' de South Dakota

Però cap atracció de South Dakota és comparable al ‘Wall Drug’, doncs en realitat hi ha ben poc d’especial a visitar. Es podria dir que el ‘Wall Drug’ és famós precisament perquè és famós. Tot va començar al 1931 quan un farmacèutic de Nebraska va comprar la drogueria del llavors minúscul i ‘en mig del no res’ poble de Wall. Farta de que ningú hi parés, la dona del farmacèutic va decidir posar un cartell a la carretera anunciant aigua amb gel gratuïta per a tothom que hi passés. A partir d’aquí el negoci ja no va parar de créixer fins a convertir-se avui en dia en una espècie de centre comercial amb l’estètica típica del ‘Far West’ amb restaurants, botigues i exposicions de fotografies antigues (entre moltes altres coses). Entenc que vist l’èxit del primer cartell a la carretera es van animar a posar-ne més i, actualment, se’n poden veure fins a més de 400 quilòmetres abans d’arribar-hi. El cert és que són molt pesats. Hi ha trams en que els cartells són tan continus que a un li venen ganes de no parar com a acte de protesta. El problema és que l’aigua amb gel gratuïta segueix sent un bon reclam quan les temperatures arriben quasi als 40ºC i no hi ha massa més alternatives on parar a refrescar-se.

Bisons pasturant a les terres sagrades de 'Black Hills', a South Dakota

I ja arribant a la frontera de l’estat amb Wyoming s’arriba a les ‘Black Hills, les muntanyes cobertes de pins considerades sagrades pels natius americans als qui se’n va concedir la legitima propietat al 1868. El problema però és que la descoberta d’or a la zona va precipitar la massiva arribada d’exploradors a la recerca del metall preciós, fet que va provocar el trencament dels pactes establerts. A partir d’aquí els natius americans són retirats de les muntanyes, passant aquestes sota el control del govern federal (fet que no es reconeixeria il·legal fins a l’any 1980). És sota aquest context que al 1925 un historiador de South Dakotaproposa la idea d’esculpir grans escultures a les roques de les ‘Black Hills’, concretament, el que més endavant acabaria sent el que avui coneixem com a ‘Mount Rushmore’. Durant més de deu anys es van dinamitar les roques per tal d’extreure’n les cares de quatre presidents dels EUA que havien estat clau durant els primers 150 anys del jove país. En ordre d’esquerra a dreta en el monument: Washington per ser el creador de la nació i els seu primer president,Jefferson per expandir el territori cap a l’oest amb la compra de Louisiana, Roosevelt per l’afany de preservar la natura creant els ‘Parcs Nacionals’, Lincoln per mantenir el país unit batallant la guerra civil americana i fer lliures a tots els americans mitjançant l’abolició de l’esclavatge. Avui en dia, tot i les polèmiques no resoltes amb els natius americans, el monument rep cada any la gens menyspreable xifra de quasi 15 milions de visitants, que contribuïm en l’explotació d’un espai natural que probablement mai hagués hagut de ser tant dramàticament modificat.

Pocs monuments tant icònics com el 'Mount Rushmore' a les 'Black hills' de South Dakota

Després de passar uns dies acampant a les muntanyes, amb breu visita inclosa al monument encara en construcció de ‘Crazy Horse’ (la resposta dels natius americans al ‘Mount Rushmore’), em vaig dirigir cap al nord-est camí del següent estat. Les immenses i solitàries planes de fenc van tornar a ser la norma fins a l’arribada al poble Lemmon, l’última parada del meu pas per South Dakota on m’esperava una petita sorpresa digne de les atraccions turístiques al voltant de l’autopista ‘I-90′. O millor encara, doncs aquí sí hi havia motius per a fer una parada i fer-hi quatre fotos. Aquí no hi ha palaus de blat de moro, però sí que tenen una bona col·lecció de fòssils d’ossos de dinosaure o tot un jardí fet als anys trenta a base de troncs de fusta petrificats. L’ambient familiar i relaxat permeten una visita més tranquil·la entre objectes de totes les èpoques. Això sí, de tot plegat no se’n pot esperar massa rigor científic i al preguntar et pots trobar com a resposta que ‘els fòssils són de l’època de la gran inundació, tenen només uns quants milers d’anys’. I és que de la mateixa manera com al museu del Creacionisme de Kentucky entenen que els dinosaures es van extingir al no ser salvats per Noè i la seva arca, aquí les teories de l’evolució tampoc són massa benvingudes.

I a tot això, mentre per a mi la falta de cobertura al mòbil era una constant i l’accés a internet un bé relativament escàs, els republicans celebraven a Tampa (Florida) la seva convenció en la que Mitt Romney va ser nomenat com a candidat a les eleccions de novembre. Com acostuma a passar en aquests actes gairebé tot va seguir l’estricte guió establert amb ben pocs element a destacar més enllà de la falta de rigor general d’alguns parlamentaris, però especialment greu en el cas del candidat a la vice-presidència Paul Ryan. La gran sorpresa que ben pocs s’esperaven va ser la curiosa aparició del mític actor Clint Eastwood, que ja fa unes setmanes va anunciar el seu suport a Mitt Romney. Enlloc del tradicional parlament però, l’actor i director va interpretar un estrany diàleg amb una cadira buida on suposadament seia el president Obama. Tot plegat sense guió i agafant per sorpresa als mateixos coordinadors de la convenció que esperaven quelcom més convencional. La imatge d’home d’avançada edat (concretament 82 anys) discutint amb una cadira buida va ser tant impactant que va fer que molts comentessin més aquest fet que no pas el propi discurs de Romney, que en tot moment es va intentar mostrar com un home proper al ciutadà mig. Avui mateix però comença a Charlotte (North Carolina) la convenció dels demòcrates, en què Obama no parlarà fins dijous i que inclourà, entre d’altres, discursos de la primera dama i de l’ex-president Bill Clinton. Veurem doncs si ens tenen preparada també alguna sorpresa de l’alçada de la de Clint Eastwood i la seva ja famosa cadira buida.

Arkansas: Natura, supermercats i… Bill Clinton!

(text publicat el 12/12/2011 a www.lavanguardia.com)

Dallas, Texas .- “I què fa algú de Barcelona per Arkansas?” Crec que m’han fet aquesta pregunta cadascun dels dies que he passat a l’estat que va veure créixer Bill Clinton. De fet si us demano  per un tret característic que distingeixi aquest estat, segurament us costarà trobar una resposta. Considerat un estat del sud, aquí la vida tampoc és atrafegada i la pesca i la caça segueixen sent activitats d’oci molt generalitzades gràcies als enormes espais naturals. Fins i tot sovint he tingut la sensació que la gent es sorprèn al veure un turista europeu per les seves carreteres. Però es que els referents més populars del estat són un ex-president demòcrata (en un estat clarament republicà), i l’origen de la cadena de supermercats més important del país. D’entrada pot semblar un lloc poc interessant, però també té els seus avantatges: per menys de cent mil dòlars us podeu comprar a la mateixa capital del estat casa i terreny per a tota la família (i els cotxes).

Wikipedia Facts: ARKANSAS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 38,86% – McCain/Palin: 58,72%
-El 29è estat en superfície: 137.733 Km2 (4,29 “Catalunyes”)
-El 32è estat en població: 2.915.918 habitants a 2010 (0,39 “Catalunyes”)
-El 34è estat en densitat de població: 18,34 hab. per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: True Grit
-Tòpic: L’estat de les oportunitats – L’estat natural

Pocs establiments tenen tant poder com Walmart. Des de la capacitat de fer embogir a mig país amb les rebaixes fins als blogs i cançons que els seus “fans” li dediquen, passant per ser la principal font privada de llocs treball en el món. I tot a partir d’una primera botiga oberta al 1962 a Rogers, sota la senzilla idea -que segueix funcionant avui- de que com més grans es fessin millors preus podrien aconseguir dels seus proveïdors. El lema “Walmart: Estalvia diners, viu millor” no podria sonar millor, però no per això deixa de tenir una cara força menys amable. Sovint la cadena es veu involucrada en polèmiques especialment relacionades amb els llocs de treball que generen (i destrueixen). Sous baixos, condicions estranyes que impedeixen gaudir plenament dels drets laborals als treballadors, i un efecte extremadament negatiu en el comerç local de la població on s’instal·len en son les principals. Un model que no ha funcionat a Europa (tot i que ho van provar), entre d’altres coses, per les nombroses regulacions de les que aconsegueixen escapar-se als EUA.

Línia de caixes al Walmart nº001 a Rogers

De fet, especialment des del punt de vista dels membres del partit republicà, poques coses millors per a un negoci que la falta de regulació. Els diferents candidats a la presidència intenten aquests dies destacar d’entre la resta amb propostes que persegueixen fer el govern tant petit com els sigui possible. Busquen ser vistos com”l’autèntic conservador”. Menys normes, més llibertat i oportunitats. Menys taxes, més diners a les butxaques privades. Però ara mateix la campanya sembla centrar-se en només dos candidats, Newt Greenwich i Mitt Romney, així que és moment de llançar acusacions creuades a les línies de flotació del principal adversari. Al primer li agrada recordar a la gent que el segon va implementar un sistema de seguretat social semblant al d’Obama a l’estat on va exercir de governador (és a dir, més regulacions). En canvi al segon li agrada recordar que, a diferència del primer, ell és un home de negocis que sap amb precisió què necessiten les empreses per crear més llocs de treball (sí, ho heu encertat, menys regulacions). Les primàries d’Iowa s’acosten i els debats i compareixences es multipliquen. Com segueixin per aquest camí, poc els quedarà per governar si arriben a ser president i han de complir les seves promeses.