Moviments en xarxa i sobre la xarxa.

(text publicat el 10/07/2013 a www.kolhosp.com)

La setmana passada en Jose Santos ens parlava del ‘Pastafarisme’, una “religió” creada quasi del no res i que deu bona part de la seva existència (i relatiu èxit) a la xarxa de xarxes. Per descomptat aquest no és pas l’únic moviment que s’ha originat gràcies a internet i, últimament, n’hi ha un parell que com més va, més m’agraden. El primer he de reconèixer que és molt recent (fet que pot entrar en contradicció amb el seu primer punt) però, en el fons, no és més que un recull de bones pràctiques per millorar l’experiència de navegar per internet. Com no podia ser d’altre manera, ve en forma de llista de deu punts:

Manifest per a gaudir de la web:

1.No busquis només el més nou. Cerca contingut atemporal.
2.Passa més temps aprenent, que no pas ensenyant o predicant.
3.Paga a la gent amb talent directament, no mirant els anuncis.
4.Coneix a la gent en persona tant com el teu temps et permeti.
5.Acredita els teus descobriments i, encara més, als seus creadors.
6.Fes-te’n ressò i remescla, no regurgitis.
7.Comprova les teves dades. Qüestiona les afirmacions provocatives. Cerca l’empatia.
8.Els correus electrònics són com la sal. És crítica, però pot destruir un bon menjar si s’usa en excés.
9.Llegeix menys, però amb més interès i reflexió.
10.Evita el periodisme que viu del número de pàgines vistes.

(‘Enjoying the Web Manifesto‘, de Len Kendall)

Especialment interessant em sembla l’últim punt. Tinc la sensació que els titulars de les notícies, especialment si ens els trobem a xarxes socials, cada vegada informen menys. Sembla que el seu objectiu no és altre que forçar-nos a clicar l’enllaç per visitar la seva pàgina web. A mi però, em produeix l’efecte contrari. Ja m’han enganyat prou vegades. A més, ja fa temps que va quedant clar que el futur de la premsa passa pel contingut de pagament a base de subscripcions, i no pas per la publicitat on-line que ens puguin col·locar a la web. No crec que el que ens animi a pagar sigui l’enginy de qui escriu els missatges al Twitter, amb titulars insinuants que no s’adiuen amb la notícia final. Més aviat ens animarem a pagar per contingut de qualitat i honest, documentat i, si pot ser, fet des de la independència.

L’altre moviment a destacar ve de més lluny, i per desgràcia no té forma de llista de deu punts. De fet la seva definició més precisa i comú parla del que no és. És el ‘Moviment per a una web lenta’, quelcom que no té res a veure amb la velocitat de la connexió amb la que accedim a la xarxa. Al juny de 2012 Jack Cheng escrivia això al seu blog sobre ‘La Web Ràpida’:

És la web fora de control. És el “oh Déu meu hi ha tantes coses que no puc seguir el ritme de la web”. És comprovar la web dues dotzenes de vegades al dia. És anar d’un extrem a l’altre de la web. És la web dissenyada per atraure els nostres trets intel·lectuals més bàsics, la sal, el sucre i el greix dels continguts de la web. És la web de mesurar ràpid i sense precisió. És la web de crear una destinació per a milers de milions de persones. La web de “tens dues-centes vint-i-sis noves actualitzacions. La de estigues atent o estàs perdut. Clicka’m. Agrada’m. Twitteja’m. Comparteix-me. ‘La Web Ràpida’ demanda que facis coses i que les facis ara. ‘La Web Ràpida’ és un país de les meravelles cruel de coses molt brillants.

‘La Web Lenta’ és justament el contrari a això, i em sembla genial. Em sembla genial estar enllaçant ara un contingut de fa un any, que en el fons fa referència a un concepte anterior, que ja va ser mencionat al juny de 2010. Em sembla molt bona idea deixar de donar prioritat a les permanents actualitzacions i notificacions vàries que les noves tecnologies ens proporcionen. Estic d’acord en crear contingut destinant-hi temps suficient com per a estar-ne satisfet. També n’hi ha que es passen, es clar, amb propostes que des del meu punt de vista es carreguen algunes de les millors possibilitats de la web. Com de costum, en l’equilibri sempre està la virtut. Crec que puc dir sense por a equivocar-me que aquest blog que llegeixes ara forma part de ‘La Web Lenta’, a vegades massa i tot. Potser un altre dia hi haurà temps per a parlar d’altres iniciatives de la xarxa, com per exemple la del ‘Moviment per l’Extinció Voluntària de la Raça Humana‘. Sí, és real. Però és tant real com pacífic i minoritari, així que de moment no cal patir. No hi ha pressa.

Imatge: Paul Jarvis per a Unsplash.com
Demano disculpes per possibles errors en les traduccions, he triat les expressions que he considerat més encertades.

Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.