Rere les patates d’Idaho, i els debats presidencials

(text publicat el 04/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Collint patates a un camp a prop de Bliss, Idaho

Carlton, Washington .- Patates fregides, patates amb ‘bacon’ i formatge, patates amb espècies, ‘tater tots‘, amanida de patates, puré de patates, patates púrpura fregides, patates ‘xip’, i finalment ‘hash browns‘. Per descomptat hi ha moltes més varietats i maneres de preparar patates, quasi innombrables, però una ració al dia mentre circulava per les terres d’Idaho crec que va ser més que suficient. I és que l’estat produeix fins un terç de totes les patates consumides als Estats Units, incloent una bona part de les que es serveixen als omnipresents restaurants de la marca McDonald’s. De fet va ser una companyia local la que al 1953 va patentar les patates congelades per a fregir, possibilitant-ne l’abastiment durant tot l’any i fent créixer la industria a la zona. Tot i això no me’n puc estar de dir un cop més, ‘però no només’. De fet, trobar camps de patates on fer-hi quatre fotografies va ser força més complicat del que en un primer moment preveia.

Wikipedia Facts: IDAHO

-Resultats 2008: Obama/Biden: 36,10% – McCain/Palin: 61,53%
-El 14è estat en superfície: 216.632 Km2 (6,75 “Catalunyes”)
-El 39è estat en població: 1.567.582 habitants a 2010 (0,21 “Catalunyes”)
-El 44è estat en densitat de població: 6,04 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: My Own Private Idaho – Dante’s Peak (filmada a)
-Tòpic: L’estat de les patates

Arribant des del ‘Yellowstone National Park’, necessitava passar uns dies tranquils per tal de recuperar forces. ‘Idaho Falls’, a l’est de l’estat i amb un elevat nombre de població de religió mormona, va ser el lloc escollit. A partir d’aquí la ruta va seguir cap a l’oest, passant per la primera població en ser abastida amb energia nuclear del món i per paisatges que recordenals cràters de la lluna, fins arribar a la zona de muntanya del ‘Sun Valley’. Allí tot sembla girar en torn d’una de les estacions d’esquí i ‘resorts’ de muntanya més antics dels EUA, tot i que quan hi vaig arribar la neu encara no hi havia fet acte de presència. De fet, les pistes tradicionalment no obren fins el dia d’Acció de Gràcies, a finals de novembre, així que la tranquil·litat em va continuar acompanyant un parell de dies més. Només m’hi faltava un petit detall… els camps de patates. En tots els dies que de moment havia passat a Idaho, l’estat que presumeix dels seus tubercles fins i tot a les matricules dels cotxes, només em va semblar veure camions carregats de quelcom que podien ser patates en una ocasió. Calia posar-hi remei.

Estació d'esquí a Sun Valley, a Idaho

La carretera que em va dur fins a Twin Falls, bàsicament, creuava un paisatge desèrtic, però això no em va impedir parar en un parell d’ocasions per preguntar on podia trobar camps de patates. Les indicacions que em van donar van ser correctes però no el moment, doncs en arribar només m’hi vaig trobar un parell d’hispans de braços creuats que m’asseguraven que en dies anteriors havien estat molt enfeinats. No va ser doncs fins arribar a Bliss, una petita població a tocar del riu Snake, que vaig tenir per fi l’ocasió de fer les desitjades fotografies del producte més famós de l’estat sota l’atenta i curiosa mirada dels qui hi treballaven. I suposo que raó no els faltava. En el fons, tot i les energies que hi vaig haver de dedicar, només eren patates. No només deuen estar poc acostumats a gent somrient fent fotos als camps (i més si tenim en compte que qui les estava fotografiant prové de l’altra punta de món).

Mural sobre l'herència basca a Boise, Idaho

Ja amb una “preocupació” menys al cap, la resta de dies a l’estat van ser força entretinguts començant per la visita a la seva capital, Boise. La ciutat compta amb una important població de procedència basca que van arribar a Idaho a principis del segle XX per treballar en la ramaderia i el sector de la fusta. Avui en dia, un parell d’illes de cases al centre de la ciutat en recorden l’herència mitjançant restaurants, un museu i, sobretot, el Centre Basc (el lloc de trobada per a les diades importants i, com no pot ser d’altre manera, per veure els partits de l’Athletic de Bilbao). Però no puc passar per alt la visita a un laberint traçat dins un camp de blat de moro ni, sobretot, el poder assistir a un autèntic ‘rodeo’ envoltat de ‘cowboys’ (aquest cop amb competicions més variades que en el de la visita a Oklahoma, ara fa deu mesos). Unes experiències més que recomanables que ajuden a comprendre l’estil de vida senzill de les zones rurals de l’oest americà. Gairebé tan senzilles com el poder gaudir de les fonts d’aigües termals que abunden a les muntanyes al nord de Boise. La majoria no surten als mapes, però són molts a la zona els que saben com trobar aquests petits racons on prendre un relaxant bany d’aigua calenta enmig del bosc.

Atrapant un vedell al rodeo de Meridian, Idaho

Menys tranquils estan els membres de les campanyes dels dos candidats a les eleccions presidencials de novembre. I és que després d’unes setmanes més que complicades per als republicans, en que els demòcrates ja veien quasi assegurada la seva victòria, el debat celebrat ahir a la ciutat de Denver sembla que pot capgirar una mica les previsions. Centrat sobretot en l’economia i altres qüestions internes del país com el sistema sanitari, el debat va ser clarament dominat per un Mitt Romney molt més enèrgic i apassionat que el seu contrincant. Obama no va saber articular respostes contundents als arguments de Romney, i en alguns moments fins i tot va donar la sensació d’estar cansat o esgotat. Tampoc es van utilitzar, per cap de les dues parts, les consignes de campanya més efectistes (com el famós ‘vídeo del 47%’), quelcom que fa pensar que es guarden les millors cartes per als propers dos debats que encara s’han de celebrar. La victòria de Romney no és inesperada, ja que històricament el candidat que es presenta per primera vegada a la presidència té les de guanyar en el primer debat. El que sorprèn és la contundència i sobretot la baixa forma mostrada pel president. Caldrà veure com afecta tot plegat a les properes enquestes d’opinió, però està clar que el debat d’ahir va ser un toc d’alerta que activa de nou una campanya que semblava resolta.

Un punt i apart en el parc nacional de Yellowstone

(text publicat el 28/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Posta de sol i els vapors dels guèisers al arribar al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Bliss, Idaho .- El ‘parc nacional’ per definició. Diferents tribus de natius americans van habitar durant milers d’anys la zona que en l’actualitat ocupa el parc nacional del Yellowstone sense necessitat de posar-hi límits, però en veure l’amenaça del desenvolupament típic de ‘l’home blanc’ -i la possible destrucció del seu patrimoni natural- es va fer necessari el plantejament de regular-ne els seus usos. El primer de març de 1872 el president Ulysses S. Grant firmava la llei del Congrés dels Estats Units que acabaria establint el primer parc nacional del món. Una mesura de protecció, no exempta de polèmica en el seu dia, per evitar que les terres acabessin en mans privades i així garantir-ne la seva preservació. Avui però ningú dubta de l’eficàcia de la mesura, i així ho demostren els tres milions de visitants del parc -sumats als 60 milions de visitants de la resta dels 57 parcs nacionals dels EUA- que cada any hi passen uns dies entre guèisers, bisons i paratges que et fan esgotar les bateries de la càmera de fotos.

Com no podia ser d’altra manera, aquest any jo he estat un més dels molts turistes de Yellowstone, tot i que s’ha fet esperar més del previst. La gran majoria de les quasi 900.000 hectàrees que ocupa el parc estan dins de Wyoming, estat que vaig visitar a principis del passat abril, però a causa de les baixes temperatures i la neu que s’hi acumula, les carreteres es tanquen des de novembre fins a finals d’abril. Mesos en que el territori és només accessible per als més atrevits, que han d’accedir al parc mitjançant esquis de muntanya o vehicles adaptats a la neu i sempre acompanyats de guies professionals. Jo no anava preparat per tant fred. No hi va haver més remei doncs que esperar al mes de setembre, accedint al parc des del veí estat de Montana, per poder-hi passar quatre nits (molt més del que he dedicat a cap parc nacional als EUA) plantant la tenda al terreny d’acampada de Norris. Al bell mig del parc i just als límits del volcà de Yellowstone. Sí, el volcà, que es considera actiu tot i que sense risc imminent d’erupció però que no evita que a les nits la temperatura baixés fins els dos graus negatius (Celcius).

Bisons americans bevent aigua al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

El parc és ben conegut per la seva variada fauna, que inclou principalment uapitís, bisons, llops, aus de tota mena i probablement els més famosos de tots: els óssos (tant l’ós negre com l’ós ‘grizzly’). Ara a molts potser us ha vingut a la ment un conegut personatge de dibuixos animats… doncs heu de saber que tècnicament l’Ós Yogi i el seu company Boo-Boo no eren habitants de Yellowstone, sinó que vivien en el fictici parc nacional de ‘Jellystone’ (traduït com ‘pedra de melmelada’). En tot cas les oportunitats de veure animals salvatges són constants, tot i que mai estan garantides. Sense anar més lluny em vaig haver de quedar amb les ganes de veure els famosos óssos, tot i que en principi durant aquests mesos estan més actius que mai engreixant-se per a poder hivernar. Ocasions hi va haver per a la resta, especialment per als majestuosos bisons que habiten en gran nombre (entre tres i quatre mil exemplars) i que aquí conserven la genètica més pura de l’espècie.

Detall del 'Grand Prismatic Spring' al parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Però si hi ha algun element que fa realment famós al parc és la gran activitat geotèrmica que s’hi troba, i més en concret els seus espectaculars guèisers. Les estadístiques diuen que un 95% dels visitants del parc passen per l’Old Faithful, el guèiser més famós del parc gràcies a la seva mida i la regularitat de les seves erupcions. D’entre els 400 o 500 guèisers que es troben a Yellowstone -aproximadament la meitat de tots els guèisers del món- els que es poden predir no arriben a la dotzena, i algun d’ells amb ‘finestres’ que superen les quatre hores de diferència. L’Old Faithful és diferent. No només és un dels més alts del parc amb alçades que van dels 30 als 50 metres, sinó que se’n pot predir la propera erupció amb una precisió de només vint minuts de marge, amb una mitjana de 91 minuts entre cada una d’elles. Tot plegat fa que, més o menys cada hora i mitja, al seu voltant s’hi apleguin centenars de persones equipades amb tot tipus de càmeres esperant l’impressionant erupció. Això al setembre. Al mes de juliol, en el que passen pel parc quasi un terç dels visitants de la xifra total anual, no vull ni saber quanta gent es pot arribar a concentrar a les seves rodalies durant les hores punta.

El famós i regular 'Old Faithful Geyser' del parc nacional de Yellowstone, Wyoming

Però tranquils, les estadístiques també diuen que el 95% dels visitants no s’allunyen més d’una milla (1,6Km) del seu cotxe. Sabent-ho, només cal caminar les 2,3 milles de camí que separen el pàrquing del ‘Lone Star Geyser’. La solitud amb el guèiser està pràcticament garantida, envoltats de natura. Potser l’experiència més propera avui en dia (salvant totes les distàncies) a la que van viure els exploradors de mitjans del segle XIX, quan van ‘descobrir’ les grans meravelles d’un parc per al qual quatre nits no van ser, ni de bon tros, suficients.

[més fotografies i texts sobre la visita al parc nacional de Yellowstone, al diari de viatge]
[àmplia sel·lecció de fotos al àlbum del ‘Yellowstone National Park’]