Baseball, l’experiència americana

(text publicat el 1/07/2012 a www.kolhosp.com)

Vistes de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, el ‘Fenaway Park’

‘Cuida el teu llenguatge’, ‘beu amb responsabilitat, ‘seu al teu seient’… A ‘Fenaway Park’repassaven les normes bàsiques de comportament abans del partit i a aquelles hores jo ja n’estava trencant una. La entrada de 20 dòlars que acabava de comprar -la més econòmica de totes- no em permetia seure a cap localitat de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, però això no li semblava importar a ningú més enllà de l’home de la megafonia. El baseball és en general un esport tranquil, lent. Ningú t’esbronca si t’has d’aixecar. Ells ho fan constantment per anar a buscar cerveses fresques i ‘hot dogs’, per molt que un exèrcit de venedors ambulants els ho posi fàcil per estar-se quiets. Deu ser que costa mantenir la concentració en el joc, o potser que el saltar-se alguna de les normes els fa haver de visitar el lavabo en més d’una ocasió en les tres hores que acostuma a durar cada partit. En tot cas em queda clar que el baseball, en general, és per a la majoria més un passatemps que no pas un esport, encara que els qui estan al camp siguin autèntics atletes capaços de llançar boles a 150 Km/h. Els amics hi van a petar la xerrada birra en mà, els jubilats a vegades tenen descompte per les entrades, les famílies hi porten les criatures que corren darrera les pilotes perdudes. Això sí, després d’haver assistit a alguns partits estic convençut que l’experiència autèntica es viu als estadis petits, sobretot si el joc es pot gaudir estirat a la zona de gespa amb la cistella del pícnic al costat.

El joc és una successió d’intents de colpejar una pilota de la mida d’un puny, mitjançant un bat de fusta, tant lluny com sigui possible; i córrer al voltant del camp abans l’equip contrari, pilota en ma, no t’elimini del joc arribant a alguna de les tres bases abans que tu. Més o menys. Creuant Alabama ja em van deixar ben clar que és sobretot un esport intel·lectual, una batalla psicològica entre el ‘pitcher’ -qui llança la bola- i el batedor -qui la rep-. S’ha d’anar en compte davant qui dius que el ‘baseball’ et sembla avorrit i poc interessant, et poden titllar d’ignorant i segurament amb raó. De maneres de llançar les boles n’hi ha moltes, i cal estudiar i conèixer a fons els punts febles de qui l’ha de colpejar per triar la més efectiva. Un dels llançaments més complicats d’efectuar és el conegut com a ‘Knuckleball’, en que la bola pràcticament no gira. El llançador intenta evitar qualsevol rotació cosa que la fa altament inestable provocant trajectòries imprevisibles. Tota una delícia científica digne d’estudis i llegendes, que converteix en ídols als qui n’aconsegueixen dominar la tècnica. Es pot arribar a dir doncs, que per als més entesos, que el batedor no encerti a colpejar la bola també pot ser una bona notícia.

Al primer partit al que vaig assistir, a Nebraska, vaig endur-me un petit souvenir inesperat. Cap al final del partit el batedor dels ‘Albuquerque Isotopes’ va aconseguir colpejar d’esquitllada la bola amb la part superior del bat, cosa que la va llançar en direcció oposada al camp just al costat d’on jo estava ajupit intentant fer una foto del cop. Estava bruta, i no només per haver caigut en les restes d’un ‘hot dog’ sense acabar. No molta gent sap que les pilotes, abans de ser jugades, passen per un procés d’empastifament. El fang amb que són fregades evita que la superfície de cuir de la bola resulti lliscant al ‘pitcher’. Gràcies a aquest fang, que sempre prové de la riba del riu ‘Delaware’ al seu pas per ‘New Jersey’, els llançaments són més ràpids i amb millors efectes. Tota una tradició que es manté invariable des dels anys 1930, uns cent anys després de que Abner Doubleday inventés el joc a la petita població de Cooperstown de l’estat de New York. Sí, inventat i principalment jugat als EUA. I és que tal i com vaig sentir dir durant un partit al passejar per les grades ‘el baseball és Amèrica’. Però els qui ho deien no només havien estat menjant ‘fast food’ tota la tarda asseguts al sol, sinó que al seu voltant hi havia les restes d’uns quants gots de cervesa buits. Tampoc els feu massa cas.

Els núvols de New Hampshire

(text publicat el 04/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Tipic paisatge de New Hampshire

Barre, Vermont .- Sincerament, ja trobava a faltar els paisatges de muntanya i natura que de forma majoritària formen el paisatge dels EUA. Les grans ciutats i àrees densament poblades són sempre interessants, però alhora incòmodes de visitar. O com a mínim més incòmodes que passar per petits pobles connectats per carreteres secundàries per les que no es pot anar a més de 55 milles per hora. El meu pas per l’estat de New Hampshire ha estat una bona transició, venint de la ciutat de Boston, cap a la natura i el ‘country side’ sense oblidar algunes ciutats de mida mitjana. Una baixada de ritme general que començava a caldre.

Wikipedia facts: NEW HAMPSHIRE
-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,13% – McCain/Palin: 44,52%
-El 46è estat en superfície: 24.217 Km2 (0,75 “Catalunyes”)
-El 42è estat en població: 1.316.470 habitants a 2010 (0,18 “Catalunyes”)
-El 20è estat en densitat de població: 53,68 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Live Free or Die – Jumanji
-Tòpic: La mare dels rius – L’estat de granit

Aquí, sovint se sent algú citant una frase atribuïda a Mark Twain: ‘Si no t’agrada el temps que fa a New England, espera uns minuts’. I realment, per la meva experiència, no pot ser més encertada. Un es pot llevar amb clarianes, passar per tempestes conduint a la carretera i arribar amb un sol espaterrant a Portsmouth (una de les poques poblacions costaneres de New England). Tot en un marge aproximat d’una hora. La visita però no va durar massa estona doncs calia arribar a temps per a la primera bicicletada popular de Manchester, la ciutat més gran de l’estat. En un país en que gairebé tothom va en cotxe per a fer fins i tot les distàncies més petites, que algú s’animi a organitzar passejos en bicicleta sempre és engrescador. I més encara, si el punt final del recorregut és la terrassa d’un bar on petar la xerrada tot recuperant forces.

Locals gaudint dels llacs de New Hampshire

Però New Hampshire és ben conegut per les seves zones de muntanya i natura. De fet, aquí s’hi troben algunes de les estacions d’esquí més grans de tot New England. Ara de neu ja no n’hi ha, així que el turisme canvia d’activitats i es centre en les possibilitats d’esbarjo que donen els nombrosos llacs i rius que s’hi troben. Des de la pesca, als passejos en barca o les motos aquàtiques… i el ‘tubing’. O el que és el mateix: baixar el curs d’un riu amb tot d’amics asseguts a uns pneumàtics inflables amb, normalment, alguns ‘packs’ de cerveses que es mantenen fresques gràcies a la temperatura de l’aigua. Jo però em vaig conformar amb la que possiblement sigui la major atracció turística de la zona, el ‘Mount Washington’. La muntanya és, amb els seus 1.917 metres d’alçaria, el cim més alt de New England i per pujar-hi un pot escollir entre fer-ho en tren, en cotxe o a peu. Això sí, la carretera que puja fins a l’observatori (on al 1934 s’hi va registrar el récord de velocitat de vent, a 372km/h) és de propietat privada així que cal anar preparat per a pagar peatge.

Cotxe pujant la carretera del 'Mount Washington', a New Hampshire

Aquests dies, com no pot ser d’altre manera, encara cuegen les reaccions polítiques a la decisió del Tribunal Constitucional d’avalar la proposta d’Obama per a reformar la sanitat americana. El més paradoxal però, és veure com els republicans intenten posicionar-se radicalment en contra d’una proposta que, bàsicament, és una copia del sistema que va implantar Mitt Romeny a Massachusetts quan n’era governador. I a tot això algunes enquestes segueixen mostrant els dos candidats frec a frec de cara a les eleccions de novembre, així com una important divisió del país sobre la proposta sobre el sistema de salut. De moment però, sembla que la campanya s’agafarà uns dies de vacances en motiu de la celebració del dia de la independència.

Pelegrins, balenes i caixes de te a l’estat de Massachusetts

(text publicat el 02/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Molls de Plymouth, Massachusetts

Manchester, New Hampshire .- Inicio oficialment, amb la visita a l’estat de Massachusetts, el meu recorregut per la regió dels EUA coneguda com ‘New England’. Situada a l’extrem nord-est del país rep el nom directament pel gran nombre de pelegrins anglesos que van establir a la zona les seves colònies, començant precisament per la petita població costanera de Plymoutha Massachusetts on al 1620 va arribar el vaixell ‘Mayflower’ amb 102 colons. Cultural i econòmicament rica, aquí s’hi troben algunes de les universitats més prestigioses del món i els seus habitants senten una forta identificació amb les seves arrels. Això però, no va impedir que al 1773 es produís a Boston un dels fets que acabaria desencadenant la guerra per a la independència americana respecte l’imperi britànic. Història i tradició en una regió que compta també amb importants centres turístics i espais naturals, capaços d’atraure banyistes a l’estiu i esquiadors a l’hivern.

Wikipedia Facts: MASSACHUSETTS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,80% – McCain/Palin: 35,99%
-El 44è estat en superfície: 27.336 Km2 (0,85 “Catalunyes”)
-El 14è estat en població: 6.547.629 habitants a 2010 (0,87 “Catalunyes”)
-El 3er estat en densitat de població: 312,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Jaws – Cheers (la sèrie)
-Tòpic: L’antic estat colonial – L’esperit d’Amèrica – L’estat dels pelegrins

Venint de l’estat de New York, la meva primera parada va ser el port d’origen dels protagonistes de la novel·la Moby-Dick: New Bedford. En el seu dia aquest va ser un dels principals centres baleners del món i, tot i que ara la pesca es basa en altre tipus de captures, a la ciutat encara s’hi poden trobar museus i edificis històrics dedicats als grans cetacis i als anys d’esplendor de la població. Avui en dia però, tot i que sembla que creix l’interès turístic, New Bedford serveix per a molts com a ciutat de pas cap a la península del ‘Cape Cod’ i altres destinacions de platja. Tot i el clima sempre canviant i difícil de preveure, son molts els que cada estiu passen uns dies a les costes on es va situar la fictícia illa d’Amity de la taquillera pel·lícula ‘Jaws’ de Steven Spielberg. Jo, no m’hi vaig voler banyar. No per res, sinó perquè el dia en que vaig visitar les platges feia força mal temps.

Platges de Cape Cod, Massachusetts

La següent parada no podia se altre que la ciutat de Boston. Amb una població que no supera el milió d’habitants, però amb una àrea metropolitana que és la desena més poblada del país ila més important de la regió de New England. També és la seu d’universitats tant prestigioses com ‘Harvard’ o el ‘MIT’ (Massachusetts Institute of Technology) i la ciutat d’origen de John F. Kennedy, el 35è president de la història dels EUA (i l’únic de confessió catòlica que hi ha hagut fins el moment). Jo però, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir, per només 20 dòlars, un partit de baseball dels ‘Boston Red Sox’ en un dels estadis amb més història i afició dels EUA. I es que, tot i celebrar-se a la una i mitja del migdia d’un dia laborable, érem milers els que quasi omplíem el centenari ‘Fenway Park’.

És clar que la visita a Boston no hagués estat complerta sense recórrer l’històric -així com turístic- ‘Freedom Trail’. Un traçat entre els carrers del centre de la ciutat que passa pels punts claus del que va suposar l’inici de la revolució americana, i que a mi em va interessar principalment per conèixer els orígens del ‘Boston Tea Party’. I és que el 16 de desembre de 1773, liderats per Samuel Adams, un grup de colons de Boston van abordar vaixells britànics llençant per la borda el carregament de te en protesta per les taxes imposades per l’imperi britànic. Avui en dia, formant part de l’experiència del recentment renovat museu del ‘Boston Tea Party’, tothom qui vulgui pot recrear el fet històric llançant algunes caixes de te a les aigües de Boston. Potser més d’un partidari de l’actual ‘Tea Party’ s’acostarà aquest estiu a provar-ho, per tal de recordar les arrels que van inspirar el moviment del que avui en dia formen part Sarah Palin o Michele Bachmann (entre molts d’altres) i que intenta reduir tant com sigui possible les taxes als EUA.

Llançament de te en el 'Boston Tea Party Museum', Massachusetts

I son precisament els membres d’aquest moviment, el Tea Party, els que menys satisfets estan amb la decisió d’aquesta passada setmana del Tribunal Constitucional dels EUA, al declarar constitucional (amb mals entesos inicials per part de la premsa inclosos) la reforma sanitària plantejada pel President Obama. La sentència atorga validesa a la proposta al considerar la mesura com una forma més d’impostos, fet que dóna llum verda per a la seva aplicació. Per una banda els demòcrates respiren tranquils sabent que podran fer realitat una de les seves principals propostes de l’actual legislatura, però per l’altre l’anunci ha donat empenta a la campanya de Romney en l’intent de parar la mesura en cas de resultar guanyador al novembre. De fet, sembla ser que en les hores posteriors a l’anunci l’equip de Romney hauria sumat més d’un milió de dòlars en donacions de ciutadans contraris a una de les propostes que més està dividint el país. El dubte però és, en cas de la victòria de Romney, si aquest serà capaç d’anul·lar la mesura en un procés que serà suficientment llarg com per a que la població n’hagi tingut ocasió de veure-la en funcionament, i tastar-ne els beneficis per als quals va ser introduïda. En tot cas, tot indica que aquest serà un dels conceptes claus d’aquesta campanya i un dels principals cavalls de batalla de l’equip republicà.