Flotar a base de bones intencions

(text publicat el 19/06/2013 a www.kolhosp.com)

Hangar principal del projecte als molls de Copenhaguen, Dinamarca
Hangar principal del projecte als molls de Copenhaguen, Dinamarca

Posem per exemple que un bon dia d’estiu, xerrant amb els teus amics al voltant d’algunes cerveses, comencen a sorgir idees de llibertat i sostenibilitat per a crear un món millor. Diguem també que sentiu la necessitat de comunicar aquestes idees i promoure-les arreu del món. Llavors, de cop i volta, algú proposa: i si fem una ciutat flotant energèticament autosuficient a partir de materials reciclats, capaç de recórrer els mars, rius i canals del món per donar a conèixer les tecnologies que l’han fet possible, i salvar així el planeta de la seva segura destrucció a causa de les emissions de gasos amb efecte hivernacle? D’acord, molt probablement no va ser exactament així com es va arribar a la idea final del projecte però sí, més o menys això és el que un grup de joves de Dinamarca i Suècia estan intentant dur a terme als molls de Copenhaguen des de ja fa gairebé cinc anys. Si sona complicat i ambiciós és perquè ho és.

Al principi tot van ser bones notícies: es va aconseguir una nau industrial on començar a construir la flota i un munt de gent es va apuntar a col·laborar desinteressadament. Les idees també florien i apareixien projectes paral·lels que es desenvolupaven tot i no ser d’especial rellevància per al projecte principal. Durant força temps fins i tot van poder comptar amb el finançament de fundacions i donatius que els permetien mantenir un bon ritme de treball tot i la precarietat dels materials (gairebé tots ells reciclats i recuperats de les deixalles). En el seu punt més àlgid el projecte disposava, entre d’altres coses, de: una embarcació tipus catamarà com a prototip per a la resta, una embarcació a partir d’una vella barca com a hivernacle, una sauna flotant en forma de tortuga, una bicicleta amb una cuina acoblada per a fer creps, desenes de bicicletes reciclades de tot tipus, un escenari sobre rodes, una “botiga” amb roba gratis sobre rodes i un espai on disposar d’informació sobre el projecte i oferir cafè ecològic als curiosos (en aquest cas però, sense rodes).

Detall de l’hivernacle instal·lat sobre un antiga barca.
Detall de l’hivernacle instal·lat sobre un antiga barca.

Amb el temps els diners es van anar acabant, al mateix temps que l’entusiasme inicial de la gent que col·laborava amb el projecte també semblava haver desaparegut. Ja fa una mica més d’una setmana que vaig arribar aquí a Copenhaguen, un dilluns a dos quarts de set de la matinada per ser més exactes, per unir-me també de forma temporal al projecte de la ciutat flotant. Als carrers hi havia ben poca activitat i als voltants de la parada del bus que m’hi va portar no hi havia ni rastre de cap cafeteria oberta a aquelles hores. Vaig decidir començar a caminar en direcció a la nau industrial on iniciaria la col·laboració de tres setmanes de durada. No esperava trobar-hi ningú a aquelles hores, però tampoc que la primera persona hi aparegués passades les deu del matí i que els primers responsables del projecte no traguessin el cap fins més enllà del migdia. La cosa no pintava bé, i encara menys si prenia com a referència els tòpics de la gent del nord d’Europa.

L’energia que quedava en les ments dels responsables del projecte semblava haver-se esvaït del tot. És realment complicat intentar ajudar a algú que no sap en quina direcció va. De moment crec que les meves insistents preguntes i insinuacions han contribuït a organitzar reunions per a replantejar el projecte. Probablement aquesta serà la meva principal contribució al mateix en les tres setmanes que m’hi estaré. Ara mateix tot està en un perillós ‘stand-by’ a falta de confirmar una nova injecció econòmica. Oficialment no hi ha ‘pla b’, però no cal molta imaginació per saber quin és.

Tot i les més que bones intencions inicials, per desgràcia i un cop més, un projecte nascut de les ganes de millorar el món i oferir una alternativa al model de societat i economia actual, ha topat amb les barreres del dia a dia i està en risc de desaparèixer. Em recorda al 15M de Barcelona, al mateix barri de Christiania de Copenhaguen i a tantes bones idees que han acabat diluint-se per tenir una estructura basada excessivament en la bona voluntat de les persones que el formen. Per desgràcia, sembla ser que no només de bones intencions es pot sobreviure.

L’omnipresència que no garanteix la qualitat

(text publicat el 10/10/2012 a www.kolhosp.com)

El primer ‘Starbucks’, obert al 1971 a la ciutat de Seattle

Dues companyies dominen el (seu) món des de la regió de Seattle, a l’estat de Washington dels Estats Units d’Amèrica. Les dues són les més importants en els seus sectors, una en la creació de programari per a ordinadors i l’altre en la venda de begudes de cafè. Podria semblar que totes dues tenen ben poc en comú a banda de la seva mida, però en el fons comparteixen alguna característica més. Per començar totes dues tenen el seus orígens a la primera meitat dels anys 70, en que comencen els seus negocis en petites localitats i sense grans recursos econòmics. A partir d’aquí Microsoft creix fins a ser el monstre del ‘software’ que tots coneixem (ja em perdonareu el doble sentit), i Starbucks es converteix en la cadena de cafeteries més gran del món amb gairebé 20.000 botigues a 60 països.

Aconseguir aquestes fites no és fàcil i els nombrosos llibres que s’han escrit sobre les dues companyies demostren que hi ha molt a aprendre de les seves experiències. No és que vulgui fer aquí un tractat sobre economia empresarial, no en seria capaç, però sí que com a usuari hi ha alguns detalls que em criden l’atenció. Potser el que més és que, en general, qui aprecia el ‘software’ no acostuma a parlar bé del ‘Windows’, de la mateixa manera com qui aprecia el cafè acostuma a parlar força malament de les begudes que es serveixen als ‘Starbucks’. ¿No són sempre els millors els que triomfen?. I no parlo només de sensacions; en un estudi fet al 2007 per una revista independent de consumidors, el cafè servit a la cadena de ‘fast food’ ‘McDonald’s’ va puntuar amb millor nota que el servit als ‘Starbucks’. ¿No va passar quelcom de similar amb el vi de la marca ‘Don Simón’?

Enganxina a favor de les cafeteries independents de la ciutat de Seattle

Els secrets del triomf en aquests casos sovint estan més basats en estratègies de mercat que en el producte en si. La adquisició de companyies competidores, l’obertura de nous mercats a base d’una potència econòmica superior, la còpia sistemàtica d’exemples d’èxit. Es dona el cas que a locals independents de la ciutat de Seattle, com la cafeteria des d’on escric aquestes línies, es va començar a detectar la presència “d’observadors” que prenien nota de detalls. Al cap de poc temps alguns ‘Starbucks’ van tancar les seves portes per a una reforma que prescindiria de tot lligam amb la coneguda marca, reconvertint-se en locals de falsa estètica independent. Escapar doncs dels dominis d’aquestes companyies no és sempre fàcil. Si un vol provar altres marques, la ‘Seattle’s Best Coffee’ també està força estesa amb diversos locals i concessionàries (molts restaurants ‘Burger King’ i algunes línies aèries serveixen els seus productes) arreu de diversos països. ¿Però algú n’endevina el propietari? Efectivament la gran ‘Starbucks’ n’és la propietària des d’abril de 2003, de la mateixa manera com al 2011 ‘Microsoft’ es va fer amb el negoci de les vídeo-trucades a través de la xarxa comprant el popular ‘Skype’.

New York, New York

(text publicat el 27/06/2012 a www.kolhosp.com)

Un cafè i sis donuts petits en una caixa de plàstic. Tot per 2,50$ al ‘deli’ de la cantonada del carrer de Brooklyn on vaig aparcar el cotxe. Sucre i cafeïna per començar un llarg dia en que em plantejava visitar l’illa de Manhattan en tan sols 24 hores. Un pla en el que s’hi barrejava la necessitat d’estalviar temps, les poques ganes de batallar amb l’estrès amb el que es viu a la capital del món, i la possibilitat de demostrar que al 2010 no vaig ser més optimista del que tocava. ‘No, les fotos no les vaig fer en 24h sinó en uns 15 dies’. ‘No, no em vaig passar 24 hores sense dormir per fer les fotos’. Però ara sí. Ara ja puc dir per experiència pròpia que és possible recórrer els principals atractius turístics de New York City en un sol dia i després, si un vol, fer un llibre de fotos titulat ‘NYC: 24h a la ciutat que mai dorm’.

El principal avantatge és el que allà el metro no tanca mai, així que és ell qui realment no dorm i manté la ciutat amb un ull mig obert. Les estacions han quedat antiquades, és brut, i un sovint s’hi perd la primera vegada que l’ha d’agafar. Però funciona. Quin sentit tenen els busos turístics quan el ‘subway’ forma part de les visites turístiques imprescindibles? Discussions airejades, homes i dones de negoci en direcció a l’oficina, guiris, hipsters, estudiants… i la gran majoria amb auriculars passant de tot. A primera hora del matí, direcció a la ‘Grand Central Terminal’, hi ha al vagó un relatiu silenci i no es creuen mirades. Potser hi ajuda la falta de cobertura per a telèfons mòbils, potser és per això que s’hi veuen tants ‘e-books’.

La superfície és encara menys amable. Estar pendent dels colors dels semàfors ajuda però realment no és necessari. Un es pot sumar a la marea de gent que aprofita qualsevol oportunitat per creuar, els cotxes sovint tenen la batalla perduda en els carrers més cèntrics de la ciutat. Constantment cal negociar entre venedors ambulants, trossos de carrer en obres, terrasses de restaurants i sobretot els milers de turistes que cada dia visiten la ciutat. Aquests som els que mirem cap amunt, els locals ja saben com d’alts són els gratacels. El dia va passant entre cantonades vistes en pel·lícules i sèries de televisió. Quan es té gana, es menja. I més econòmic del que un es pot imaginar. Hot dogs a dos dòlars, llaunes de refresc per un, porcions generoses de pizza de formatge per 99 cèntims. Els gourmets s’hauran de gratar una mica més la butxaca.

Però en realitat no tot és asfalt i ciment, a New York també hi ha espai per a la natura. De fet, qui no ha sentit mai a parlar del gran ‘Central Park’? És tant ample com set illes de l’eixample barceloní juntes, i tant llarg com anar de la Plaça Espanya fins a la Plaça de les Glòries. Poca broma. Passejar-hi és perdre’s-hi. Un pot passar a la vora de grans llacs que molts aprofiten com a circuit per a córrer, o per espais oberts on es pren el sol i es juga a ‘baseball’, o per boscos tancats des dels que no es veu ni un sol edifici al voltant, o per racons tranquils on es pot trobar a algun local intentant pescar a la riba d’un estanc com si es trobés a un parc estatal de West Virginia. Als turistes ens encanten les barquetes de lloguer, els museus que hi ha a tocar, i el memorial a John Lennon ubicat a ‘Strawberry Fields’.

Fa calor i un rere l’altre els barris es van succeint a la marató fotogràfica de 24 hores. Cal anar baixant el ritme per zones on val la pena seure a prendre un cafè mentre s’observa el que passa al voltant. O mentre es fulleja un llibre o revista alternativa, de les que costen de trobar a les llibreries tradicionals. O mentre es gaudeix de galeries d’art sorprenent amb, probablement, complicada viabilitat comercial. Les dimensions i densitat de població de la ciutat fan possibles negocis inimaginables, botigues estrambòtiques que proven sort i fins que els estalvis aguanten. Les oportunitats són quasi tant elevades com la mateixa competència, així que no tothom sobreviu en un paisatge comercial que acaba estant en constant evolució. Agafar una mica de perspectiva sempre va bé, i per sort el metro permet escapar amb facilitat de l’illa de Manhattan per poder-la observar dels dels molls de ‘Long Island City’. Segurament un dels millors punts on fer una pausa tot gaudint com es pon el sol darrera els grans gratacels, mentre es pica alguna cosa per sopar.

Ja és fosc. Més enllà de mitja nit són pocs els turistes que s’animen a pujar fins al pis 68 de l”Empire State Building’. A aquestes hores un no s’ha de preocupar per aglomeracions ni cues d’espera i es pot gaudir amb tranquil·litat de les vistes d’un dels observatoris més elevats de la ciutat, abans de tastar alguna de les nombroses ofertes culturals que aquesta ofereix cada cap de setmana. Trio tornar al ‘Arlene’s Grocery’. L’antiga botiga de queviures és ara un dels locals musicals més actius, i on es pot trobar un dels pocs ‘karaokes’ en que els cantants són acompanyats per una banda en directe enlloc de “música enllaunada”. Aquí, en general, la gent es porta la cançó treballada de casa, llegir les lletres en una pantalla fa nosa quan un busca lluir-se. Al carrer ja no hi queda massa vida quan l’últim participant baixa de l’escenari. A ‘Times Square’ les pantalles i els anuncis lluminosos continuen encesos, però només algunes botigues de conveniència i els McDonalds segueixen oberts. La policia, en una petita comissaria amb llums de neó que no desentonen amb l’entorn, tampoc ha marxat. És el moment d’anar baixant fins al ‘Battery Park’, al costat mateix de ‘Wall Street’, per agafar el transbordador de les 5:30h cap a ‘Staten Island’. No per res, sinó perquè no puc pensar en una recompensa millor que, després de tot el l’esforç fet, asseure’s a la popa del vaixell a observar la sortida del sol il·luminant amb els primers rajos del llum del dia la mítica ‘Estàtua de la Llibertat’.