Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

La campanya electoral a l’estat dels mormons, Utah

(text publicat el 02/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Campus universitari de la 'BYU' a Provo, Utah

Provo, Utah .- Estic passant les últimes setmanes fins el dia de les eleccions presidencials dels EUA a l’estat de Utah. Aquest no és ni de bon tros un dels estats en els que el vot encara està per decidir, tal i com passa en els coneguts com a ‘swing states’. De fet és un dels estats més clarament conservador i on, en conseqüència, el partit republicà rep un percentatge més elevat de vots. Bona part dels motius per als quals això passa venen donats per la religió majoritària de l’estat, la dels seguidors de l”Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies’(més coneguts com a ‘mormons’). L’església mormona influencia en gran mesura la vida diària dels seus membres i, en general, els missatges oficials dels seus líders tendeixen a ser d’orientació conservadora (emfatitza el model tradicional de família, està en contra del matrimoni entre membres del mateix sexe, no és favorable a les polítiques que permeten l’accés a l’avortament). Aquest any però, hi ha un detall que pot fer que l’estat encara sigui més vermell (el color del partit republicà) que mai i és que, per primera vegada a la història, un candidat a la presidència és alhora membre de l’església mormona. Així que no, no hi haurà cap sorpresa, Mitt Romney guanyarà aquí a Utah, segur.

Fer cap acte de campanya aquí pot semblar força inútil, especialment a la ciutat de Provo on el percentatge de membres de l’església mormona possiblement sigui el més alt del món. Però en canvi, els membres dels dos partits estan ben actius aquests dies sumant esforços per treballar en favor del seu bàndol. Com? Senzill, ignorant l’estat en que viuen i dedicant tot el seu temps a fer campanya als estats veïns on la majoria de vot encara no està decidida. Així, per estrany que sembli, els republicans de Utah es centren en l’estat de Nevada mentre els demòcrates ho fan en l’estat de Colorado. Aaron McMurray és un dels voluntaris que aquests dies està dedicant el seu temps lliure a la campanya presidencial. Aaron és un jove estudiant de música a la mormona ‘Brigham Young University’, és mormó, i està encantat amb la idea de que un membre de l’església hagi pogut arribar a la lluita final per la presidència del país. Però en Aaron, dimarts que ve, no votarà a Mitt Romney sinó a Barack Obama. Des de fa força setmanes, cada dimecres al vespre, en Aaron organitza a casa seva una trobada per realitzar trucades de campanya a Colorado, per tal d’intentar sumar el màxim nombre de vots per al partit demòcrata. Sí, tot i que estan clarament en minoria, els mormons demòcrates existeixen.

Aaron a la porta de casa seva a Provo, Utah

L”Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies’ no es posiciona oficialment a favor de cap dels dos principals partits, així que en principi no hi ha cap contradicció en formar part del partit demòcrata. Aaron em recalca que no sempre els missatges oficials han estat tant conservadors com ara i que, a més, en alguns temes clau el partit republicà pren postures més extremes que la pròpia església. Tot i estar també en contra de l’avortament o el matrimoni gai, tal i com marca la seva religió, no creu que el govern hagi de prohibir expressament aquestes pràctiques. M’ho compara amb la llei seca, tot i que l’alcohol estava prohibit la gent trobava la manera d’aconseguir-ne generant en ocasions conseqüències pitjors de les que la pròpia beguda ocasionava. Alhora però, reconeix força pressions i falta de comprensió dels seus companys que li critiquen la falta de suport al partit conservador.

El debat polític d'estudiants a la BYU de Provo, Utah

Com a part del programa polític de la universitat, aquest dijous s’ha celebrat al campus de la ‘BYU’ un debat d’estudiants enfrontant demòcrates i republicans en 4 temes diferents: Ideologia, immigració, ‘Obamacare’ i política exterior (el tema que ha hagut de defensar en Aaron). El format donava dos minuts inicials a cada parlamentari per donar pas a una conversa amb preguntes dels assistents conduïdes per una moderadora i acabar amb dos minuts més per a cada participant. Talment com en els debats presidencials. Les respostes en ocasions fins i tot semblaven calcades a les dels candidats a la presidència. Però justament al contrari del que va passar en el primer debat en el que Obama, potser per excés de confiança, va fer una pobre actuació; en aquesta ocasió han estat els estudiants republicans els que no semblaven prou preparats per contestar amb contundència. Segurament ser una minoria sota pressió ha esperonat als qui defensaven avui les polítiques d’Obama, aportant dades concretes i arguments molt més treballats que els seus contrincants. Això sí, sense oblidar mai la seva fe cristiana i mormona comuna entre els assistents, tal i com ha quedat palès amb pregària que ha iniciat el debat.

Barack Obama a Las Vegas, la política feta espectacle

(text publicat el 26/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Barack Obama a l'inici del seu discurs a Las Vegas, Nevada

Kanab, Utah .- En el precís instant en que arribava de nou a Las Vegas, després de conduir més de 7 hores des de Reno per les solitàries carreteres de l’estat de Nevada, el candidat Mitt Romney començava el seu acte polític a la ciutat del joc. Impossible arribar-hi a temps, sobretot si tenim en compte que necessitava passar per una de les oficines de la campanya d’Obama, a recollir el tiquet que m’asseguraria l’accés al míting que el president protagonitzaria a la ciutat el dia següent. I és que no hi ha res com viure en un dels anomenats ‘swing states’ (estats en que el guanyador de les eleccions es pot decantar cap a qualsevol dels dos partits) per tenir múltiples opcions de veure en persona els candidats.

En el sistema electoral dels EUA, en 48 dels 50 estats, el candidat que guanya la majoria de vots s’emporta tots els vots electorals que li pertoquen a aquell estat en concret. Per això una victòria, encara que sigui per la mínima, és tant important. Així doncs, totes dues campanyes s’estan centrant ara quasi en exclusiva als vuit dels 50 estats en que la victòria encara està en joc, fent viatges frenètics que els porten a passar per fins a quatre estats diferents en un sol dia. Sens dubte el més crucial de tots els ‘swing states’ és Ohio, amb 18 dels 270 vots necessaris en joc; però molts experts diuen que el segon és justament el de Nevada tot i només comptar amb 6 dels vots electorals. En conseqüència, els habitants d’aquests ‘swing states’ viuen aquestes últimes setmanes abans de les eleccions sota una gran pressió, amb constants anuncis electorals a les cadenes de ràdio i televisió. També amb les visites dels candidats.

Voluntària a la cua per entrar al míting d'Obama a Las Vegas, a Nevada

Em preguntava però, quin impacte real tenien aquests mítings de campanya. I és que en fan tants que per força han de repetir constantment el mateix discurs, o gairebé. Aquest va ser el pla d’Obama, que començava dimecres al matí: inici a Iowa, parada a Colorado, al vespre a California per participar a un show de TV, al final del dia a Nevada, dormir a l’avió presidencial camí de Florida, parada a Virginia, parada a Ohio, i punt final dijous al vespre a Chicago (Illinois) per votar de forma anticipada. Com és d’esperar, la premsa generalista no cobreix en destacat tots els actes i només en fa referència en cas de passar-hi quelcom de significatiu. Així doncs, de què serveixen tantes parades? Doncs d’entrada segur que serveixen per aparèixer als mitjans locals, però alguna cosa més hi havia d’haver per justificar l’esforç que representen, no?

A l’arribar al lloc del míting, la cua per entrar donava la volta a la immensa illa formada per les instal·lacions del centre comunitari triat per a l’esdeveniment. 13.000 persones disposaven dels tiquets necessaris per entrar, la gran majoria membres de la comunitat afroamericana, i tots seguidors incondicionals d’Obama. Serveis secrets, controls d’accés, detectors de metalls, escorcolls de seguretat. De mica en mica tots van anar entrar fins a omplir de gom a gom els espais designats per al públic. Un podi al bell mig, i un escenari a un lateral. També grades per a la premsa amb les millors vistes de tot plegat, on vaig tenir la sort de poder estar.

Katy Perry vestida de papereta electoral abans del discurs d'Obama a Las Vegas, Nevada

Tot just després de l’himne americà i d’uns primers parlaments, va arribar el moment per a la primera estrella de la nit. La famosa cantant Katy Perry havia vingut expressament des de Los Angeles a donar suport al president amb una actuació en que va lluir un vestit fet a mida per l’ocasió. Disfressada de papereta electoral amb l’opció d’Obama marcada, Katy va demanar repetidament el vot pel president animant a tothom a votar anticipadament. Però en el fons el missatge important era un altre, que els que estaven allà ja tenien més que decidit el seu vot. Com en tots els altres parlaments anteriors i posteriors a l’actuació, el missatge clau de la nit demanava a tots els que eren allà un esforç addicional. No els demanaven el vot, en realitat els demanaven que sortissin al carrer a fer campanya per portar a tanta gent a les urnes com fos possible. Es tractava ‘d’activar (encara més) a les bases’.

El president s'acomiada dels seus seguidors al final del discurs a Las Vegas, Nevada

Tal i com marquen els cànons, l’estrella principal no va aparèixer fins al final. El president Barack Obama sortia de darrera una gran bandera americana enmig de la cridòria generalitzada i el ja tradicional ‘four more years’ (quatre anys més) que acostuma a acompanyar els presidents que es presenten a un segon mandat. El discurs, el del moment i amb ‘teleprompter‘. Cap sorpresa, cap sortida de guió durant els 20 minuts de parlament, només una veu lleugerament afònica deixava entreveure l’esgotador ritme de la campanya. Els qui segueixen habitualment el president ja ni l’escoltaven mentre comentaven l’actuació de Katy Perry enfundada en el seu estret vestit: ‘Això és Amèrica, un acte polític així no el veus enlloc més del món’.

L’últim dels 50, l’estat d’Oregon

(text publicat el 21/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Costa de l'Oceà Pacífic al nord d'Oregon

Medford, Oregon .- Semblava que aquest dia no arribaria mai, però ha arribat. Com qui no vol la cosa, a base de milles i més milles, ja ha arribat el moment en que puc dir que he visitat els 50 estats que formen els Estats Units d’Amèrica. I, per sí algú s’ho pregunta, he de dir que ha estat (i esta sent) una gran experiència com no hagués pogut imaginar. Així que moltes gràcies a tots i totes els qui heu ajudat (i esteu ajudant) a fer-ho realitat. El primer estat a visitar va ser Utah, començant per la conservadora ciutat de Provo, on vaig comprar el ‘PT Cruiser’ que m’ha acompanyat quasi a tot arreu. L’últim estat, tal i com estava previst, ha estat Oregon i la progressista ciutat de Portland, on és la bicicleta la que regna pels seus carrers plens de negocis independents, orgànics, reutilitzats, i ecològics. Però com ja va sent una petita tradició en aquest blog, a Oregon ‘no només’ hi ha ‘hipsters’ i ecologistes. De la mateixa manera com passa a l’estat de Washington, aquí també hi ha dues parts ben diferenciades.

Wikipedia Facts: OREGON

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,75% – McCain/Palin: 40,40%
-El 9è estat en superfície: 255.026 Km2 (7,94 “Catalunyes”)
-El 27è estat en població: 3.831.074 habitants a 2010 (0,51 “Catalunyes”)
-El 39è estat en densitat de població: 15,41 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Goonies – Short Circuit – The Simpsons – Portlandia
-Tòpic: L’estat dels castors – La meravella del Pacífic – L’estat dels ‘hipsters’

Les grans ciutats sempre són més fàcils i agradables de visitar durant els caps de setmana (pàrquing gratuït, mercats als carrers, àmplies programacions culturals…), així que enlloc d’anar directament a Portland la primera parada a l’estat d’Oregon va ser l’especial població d’Astoria. Situada a la punta nord-oest de l’estat, aquesta població costanera a les portes de l’Oceà Pacífic ha servit durant un munt d’anys com a escenari de pel·lícules tant emblemàtiques com ‘The Goonies‘, ‘Free Willy‘ o ‘Short Circuit‘. Les seves tradicionals cases s’enfilen pels turons mentre els carrers del centre estan plens de botigues d’antiguitats i cafès on remenar entre llibres de segona mà durant tot un vespre a l’escalfor de l’estufa. I és que no podem oblidar que, de la mateixa manera com passa a Seattle, a la costa d’Oregon quan a la tardor comença a ploure, difícilment para fins ben bé a la primavera. Una costa però que no deixa de tenir els seus atractius, especialment per als amants del surf que busquen platges menys atapeïdes que les de California.

'Manté Portland estrany i curiós', a una paret del Downtown de Portland, Oregon

Igualment remullada per la pluja, la ciutat de Portland (la principal de l’estat amb uns 600.000 habitants) és especialment coneguda pel seu caràcter progressista i ecologista. De fet, tot i el gran nombre de dies amb pluja, cada any rivalitza amb la ciutat de Minneapolis com la població més ben adaptada per circular-hi en bicicleta. La seva fama ha crescut considerablement en els últims anys gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia‘ que amb un gran sentit de l’humor, retrata l’ambient més ‘hipster‘ de la ciutat. La meva experiència en els dies que hi vaig passar no va fer més que confirmar-ho. Els qui em van acollir no només vivien en un dels barris artísticament i culturalment més actius (a banda del ‘Downtown’), sinó que complien amb tots els ‘típics tòpics’ que un pot esperar. Des de vestimentes estrafolàries a converses transcendentals que intenten arreglar el món, passant per una dieta vegetariana a base d’aliments orgànics (com es coneixen aquí els aliments ecològics) i -sobretot- frondoses ‘barbes iròniques’ que lluïen amb orgull. En tot cas, una ciutat plena de propostes culturals més que interessants en la que, de no ser per la pluja, ben bé m’hi podria passar una temporada deixant-me inspirar pel seu ambient relaxat i optimista a parts iguals.

Un paisatge molt més sec a la part est de l'estat d'Oregon

‘L’altra’ part d’Oregon és la que està a l’altra banda de la ‘Cascade Mountain Range’, la mateixa serralada que també divideix l’estat de Washington. La pluja sembla que li costa de creuar la zona muntanyosa, deixant un paisatge semi-desèrtic més típic de les pel·lícules del ‘Far West’ que no pas la costa en si. El caràcter rural també ve acompanyat per una visió més conservadora de la política (amb petites excepcions, com el cas de la població de Bend). I és precisament aquí, al poble de Pendelton, on vaig poder veure per televisió el segon debat presidencial de la campanya. Però si en el primer el president Obama va donar la sensació d’estar adormit i absent (deixant el terreny abonat per a una gran victòria de Romney), en aquesta segona ocasió va passar gairebé tot el contrari. Tot i que Romney, en general, va seguir mostrant una bona imatge, el seu contrincant no li va posar gens fàcil la tasca amb contundents respostes i atacs a les propostes republicanes. I és que, des del meu punt de vista, una cosa se li ha de reconèixer a la campanya d’Obama: mentre ells han aportat al debat plans de futur i idees més o menys concretes, la campanya de Romney encara és hora que hagi de donar detalls del seu ambiciós pla que ha d’acabar equilibrant els pressupostos americans en els propers anys. I tot això a menys de tres setmanes del dia de les eleccions.

Els últims dies de ruta per Oregon els he passat, creuant de nou les muntanyes fins a la part més plujosa de l’estat, a la seva part sud entre Eugene, Springfield i el parc nacional del ‘Crater Lake’. La primera població és coneguda per ser el lloc on la multinacional ‘Nike’ va iniciar les seves activitats, literalment, venent calçat d’atletisme a la part del darrera d’una camioneta. En el meu cas però, la que s’emporta la fama és la petita i lletja Springfield. I és que tot i que repartides pels EUA hi ha més de trenta poblacions sota aquest nom, només l’Springfield d’Oregon pot presumir d’haver servit d’inspiració a Matt Groening per a crear la mítica sèrie de televisió ‘The Simpsons’ (en la que ja s’ha sabut que, en la propera temporada, Homer “votarà” per Mitt Romney).

La fàbrica a Springfield (Oregon) que va inspirar la central nuclear a 'The Simpsons'

Però tot i haver passat ja per tots els estats, la ruta no acaba aquí. Al planificar el recorregut, al setembre de 2011, vaig creure convenient deixar unes setmanes de marge al final ‘pel què pogués passar’. Per sort tot ha anat tal i com estava previst, així que ara em podré permetre el gran luxe de seguir viatjant uns dies més per aquestes terres tot visitant alguns parcs nacionals més en els que no vaig poder parar en el seu moment. La recta final de la campanya electoral també promet unes setmanes més que emocionants, incloent un tercer debat que sembla més decisiu que mai. Així que, per descomptat, també en seguirem absolutament pendents.

Història i indústria, al pas per Pennsylvania

(text publicat el 26/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Skyline' de Philadelphia, la principal ciutat de Pennsylvania

Cincinnati, Ohio .- Renoi com va costar deixar enrere tots els estats de New England per encetar la ruta final cap a la costa oest. Creuar en cotxe l’àrea metropolitana de New York City així com circular pels estats més densament poblats mai és fàcil. Després de tot un dia a la carretera per fi vaig aconseguir arribar a l’estat de Pennsylvania, testimoni de luxe d’esdeveniments que van marcar la història dels EUA així com seu de grans indústries de sectors tant diferents com l’acer o la xocolata. Això però, no impedeix que també s’hi trobi una de les concentracions Amish més grans dels EUA, descendents directes dels primers colonitzadors de Pennsylvania (els Dutch) que rebutgen les comoditats modernes a favor d’una vida tradicional i senzilla.

Wikipedia Facts: PENNSYLVANIA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 54,65% – McCain/Palin: 44,30%
-El 33è estat en superfície: 119.283 Km2 (3,71 “Catalunyes”)
-El 6è estat en població: 12.702.379 habitants a 2010 (1,69 “Catalunyes”)
-El 11è estat en densitat de població: 109,60 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Rocky – Groundhog Day – The Office
-Tòpic: L’estat de la independència

El 'Liberty Hall' al centre de Philadelphia, a Pennsylvania

Philadelphia, la ciutat més poblada de Pennsylvania, em va rebre amb temperatures de més de 100 graus Fahrenheit (38ºC) i moltes de les seves fonts públiques convertides, per necessitat, en piscines improvisades. Un inconvenient que em va fer prendre amb calma la visita als principals atractius de la ciutat començant per les escales del museu d’art de Philadelphia, sens dubte unes de les més famoses del món. Qui no recorda a Sylvester Stallone, interpretant el boxejador Rocky Balboa, pujant les escales amb l’skyline de la ciutat de fons? Tant és així que als peus de les escales hi ha instal·lada una estàtua que recorda al protagonista de la pel·lícula, i no són pocs els qui, tot i la calor, s’animen a pujar-les per recrear l’escena. Però res atrau els turistes a Philadelphia com l”Independence Hall‘ i la ‘Liberty Bell‘, autèntics símbols nacionals per ser testimonis directes de les reunions en les que es van elaborar documents de la transcendència de la Declaració d’Independència o la Constitució Americana. Tot un parc, conservat pel Servei de Parcs Nacionals, que gira entorn dels fets històrics i que atrau cada any al voltant de quatre milions de visitants. Hi ha qui dirà però, que no es pot marxar de la ciutat sense haver tastat els seus famosos ‘Philly Cheesesteak’. Els entrepans, a base de tires de carn i formatge fos, es poden trobar a qualsevol racó de la ciutat, però els més famosos els serveixen dos restaurants en eterna rivalitat situats l’un davant de l’altre. Teòricament el món es divideix entre els qui prefereixen els del ‘Geno’s” i els qui prefereixen els del ‘Pat’s’, però en realitat la gent de la ciutat et dirà que cap dels dos tenen els millors ‘Cheesesteak’ de Philadelphia. Quedeu avisats.

Camp de batalla prop de Gettysburg, a Pennsylvania

Pennsylvania és un estat força gran i amb moltes coses a visitar, així que ja d’entrada vaig tenir clar que no hi hauria temps per tot. Van quedar fora de la ruta indrets que molts podreu recordar per pel·lícules i sèries com el poble de Punxsutawney (on cada dos de febrer es celebra el dia de la marmota, en que la famosa marmota Phil ajuda a predir si el que queda d’hivern serà llarg o curt), o Scranton (conegut per la sèrie ‘The Office’ i on, per la visita que hi vaig fer al 2010, us puc assegurar que no hi massa res a fer). Els que no van quedar fora de la ruta van ser la zona del poble de Lancaster i la seva població Amish o la visita a Hershey, una població que rep el nom gràcies a la fàbrica de xocolata -encara en funcionament- que s’hi va establir al 1894. Tampoc vaig voler esquivar el camp on es va dur a terme la que es considera la major de la guerra civil americana, i un dels punts d’inflexió per a la victòria final del nord. A tocar del poble de Gettysburg, les tropes unionistes del nord es van enfrontar durant tres dies el juliol de 1863 fent recular finalment les dels estats confederats del sud. Avui en dia, els prats són ben plens de monuments que recorden els diferents batallons i enfrontaments als nombrosos visitants que hi acudeixen, no sense certa solemnitat, cada any.

L’última parada a l’estat va ser la seva segona ciutat més poblada, Pittsburgh, situada a l’extrem més occidental de Pennsylvania i on sembla que tothom viu per a donar suport als equips locals. Sembla quasi impossible passejar pels seus carrers sense creuar-te algú amb una gorra, samarreta o suadora d’algun dels equips de la ciutat (que sempre vesteixen amb alguna combinació de groc i negre). Potser entre tots ells el més conegut és el de futbol americà, els ‘Pittsburgh Steelers’, sent l’equip que més ‘Super Bowls’ ha guanyat al llarg de la història amb sis victòries (només una més que l’immediat perseguidor, els ‘Dallas Cawboys’). L’equip pren el seu nom de la indústria de l’acer, que en el seu dia va ser el principal motor econòmic de la ciutat convertint-la en la capital de l’acer dels EUA. Però avui en dia bona part de l’acer s’importa de països com la Xina, així que són poques les fàbriques que encara hi operen (tot i quedar-ne el record ben viu).

Vistes de Pittsburgh des del 'Mount Washington', a Pennsylvania

Aquests dies, la campanya electoral torna a posar-se en marxa després d’una breu parada en mostra de dol per les víctimes de la greu matança, la matinada de divendres passat, en uns cinemes de l’estat de Colorado. De fet Mitt Romney tot just acaba d’iniciar un viatge que el portarà a reunir-se amb els primers ministres d’Israel, Polònia i Gran Bretanya. El seu equip espera amb aquest tour europeu poder donar una imatge més presidencial del candidat, tal i com va fer Barack Obama al 2008. Però segurament també, amb l’assistència de Romney a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres, es vol reforçar la seva imatge com a gestor d’èxit i salvador dels Jocs Olímpics d’Hivern de Salt Lake City al 2002. Mentrestant però, tot i la introducció d’un parell de vídeos en clau positiva a la campanya, la gent d’Obama no sembla tenir intenció de parar els atacs contra el possible passat i present especulatiu del candidat republicà. De fet, només cal veure el vídeo de campanya fet per un grup partidari al presidenten el que, en un to més propi d’un programa d’humor, s’utilitzen imatges reals de la cerimònia d’inauguració dels jocs de Salt Lake City per atacar a Mitt Romney. I és que l’evolució de les formes en que l’electorat obté la informació de campanya, està fent que cada cop aquests vídeos, fàcils de compartit a la xarxa, estiguin guanyant força protagonisme respecte a anteriors eleccions. De fet, segons un estudi fet per Google, el 80% dels votants disposen de connexió a internet, un de cada tres no ha mirat la televisió durant l’última setmana, i, en general, es passen més temps llegint continguts als dispositius mòbils (‘smartphones’ i ‘tablets’) del que passen llegint diaris i revistes. Dades que de ben segur no han passat desapercebudes als responsables de campanya dels dos candidats.