Tag: Carretera

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.