El fotoperiodisme interessa, però potser no a tothom

(text publicat el 12/12/2012 a www.kolhosp.com)

World Press Photo al CCCB

Dos més dos acostumen a ser quatre, i si li afegim un punt d’escepticisme i prejudicis a la suma, les conclusions poden arribar a ser més clares del que possiblement son. Però ningú ens assegura haver-ho encertat. Poc abans de les nou del vespre del primer diumenge en que l’exposició ‘World Press Photo‘ del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona estava oberta al públic, els seus organitzadors van publicar un ‘twitt’ carregat d’optimisme (el primer ‘dos’ de la suma). Al dia següent però, a un conegut blog sobre mitjans de comunicació i periodisme, un titular aportava una dada que a mi em semblava suficientment reveladora com per dubtar del l’optimisme de la primera part de l’equació:

El twitt: ‘En tan solo 3 días, más de 4.500 personas ya han visitado la exposición #WorldPressPhoto 12 en el #CCCB. EL #FOTOPERIODISMO INTERESA.’

…i el titular: ‘Los jóvenes dejarían de leer su periódico preferido si le hiciera pagar en internet’

Doncs si ja no estem disposats a pagar pel periodisme (que se suposa que és el que fan els diaris) s’entén que tampoc estem disposats a pagar pel fotoperiodisme, encara que aquest sigui considerat el millor del món. Així, si segons l’estudi del que es desprèn ‘el titular’ un 76 per cent dels joves canviarien de pàgina web si aquesta els fes pagar, s’entén que un alt percentatge de les 4.500 persones que van visitar l’exposició del CCCB els primers tres dies ho van haver de fer el diumenge a la tarda aprofitant que l’entrada és gratis. Estava clar, jo ho tenia clar, claríssim. I després d’una breu consulta amb l’entitat organitzadora resulta que les dades reals no van anar tant desencaminades, però només no tant. Per sorpresa meva les dades d’assistència de diumenge ni tan sols duplicaven les de dissabte. Tota una decepció per a la meva capacitat intuïtiva, però alhora tota una alegria al descobrir que molta més gent de la que m’esperava ja li semblava bé pagar els cinc euros de l’entrada per gaudir com cal dels millors treballs de periodisme fotogràfic de l’any anterior. I jo que pensava que no hi havia esperança. Una alegria a la que cal d’afegir saber que l’exposició sobreviu gràcies precisament a aquestes entrades i que té l’honor de ser l’esdeveniment més visitat del CCCB després del festival Sónar.

World Press Photo al CCCB

Per si fos poc, a més a més, aquest any el premi principal del certamen (té format de concurs) va ser atorgat a un fotògraf de casa que s’ha sabut guanyar la confiança del prestigiós diari ‘The New York Times’. Samuel Aranda, nascut al 1979 a Santa Coloma de Gramanet i que ha treballat també per a ‘El País’, ‘El Periódico de Catalunya’ i l’agència ‘EFE’, va recórrer al 2011 i en plena ‘Primavera Àrab’ Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen. De fet és precisament en aquest últim on fa la foto que l’ha fet guanyar el primer premi. Però a la xerrada que el mateix fotògraf va protagonitzar a la sala d’actes de la botiga FNAC del centre de Barcelona, no tot van ser alegries. Frases com ‘todo se hace con menos medios’ o ‘hay que ir muy ràpido’ no es van fer esperar. Ell ha tingut sort (o se l’ha sabut buscar) i dona un clar consell: ‘hay que hablar inglés y salir fuera’. Segons ell, mentre mitjans com el ‘The New York Times’ van augmentar el pressupost en fotografia en temps de crisi en un intent de guanyar-se els lectors a base de qualitat, els mitjans d’aquí sembla que només saben solucionar els problemes de comptabilitat mitjançant acomiadaments. Raó sembla que no li falta. I si no, com pot ser que tantes vegades acabem veient exactament la mateixa fotografia a la portada de diaris diferents? Les agències tenen un paper essencial dins la indústria/professió, però probablement és gràcies als reportatges propis que un mitjà es pot lluir i diferenciar-se de la resta. L’anomenada ‘crisi del periodisme’ de ben segur que és una de les més complicades d’endevinar ne el camí de sortida, però m’atreveixo a dir que difícilment fer informació de menor qualitat i més uniformada serà la solució.

….l’exposició?? Doncs bé, molt bé. Inspiradora, com cada any. De fet fins avui ja l’han visitada més més de 12.000 persones. Què esperàveu?

Postporno, i altres coses difícils d’explicar

(text publicat el 06/07/2011 a www.kolhosp.com)

Postporno - imonfort.com
Dos assistents a la “boda ecosex” al pati del CCCB

Pornografia: f Representació, de qualsevol tipus, amb la finalitat d’excitar sexualment, feta, generalment, amb afany de lucre. (diccionari.cat)

“De qualsevol tipus”. Sent així, com pot ser què el 99% de les produccions de la indústria pornogràfica es dediqui a repetir clixés mitjançant espectaculars dones que son utilitzades com a objectes sexuals per mascles físicament super-dotats? No és difícil imaginar que davant d’aquest panorama hi hagi qui no es senti representat amb aquests estereotips, i és precisament d’aquí d’on neix bona part del que es coneix com a “Postporno”.

A Barcelona ja fa força temps que diferents col·lectius es plantegen les alternatives al porno convencional, i aquests dies estan més ocupats que mai. Les celebracions van començar la setmana passada, amb una gran “boda ecosex” que la ex-actriu porno Annie Sprinkle i la seva parella artístico-sentimental Elisabeth Stephens van protagonitzar al pati del CCCB. Buscant una relació recíproca i més sostenible amb el planeta, la sexecologia proposa la Terra com a amant fugint del concepte tradicional de mare cuidadora. En aquest cas, el leitmotiv de la cerimònia -última d’una sèrie de set en relació amb els chakras hindús- va ser el color platejat per tal d’escenificar el casament amb les roques. Així tothom qui hi va intervenir duia quelcom platejat, ja fos a la roba o pintant-se directament el cos.

Postporno - imonfort.com
Annie Sprinkle i  Elisabeth Stephens durant la boda

Aprofitant la presència a la ciutat de les dues artistes, s’han programat també diverses actuacions al Mercat de les Flors i a l’Antic Teatre, així com tallers d’ecosexualitat al centre Hangar i fins i tot una prometedora “Festa Ecosex” (+info). I com a cloenda de tot plegat res millor que la quarta edició de la “Mostra Marrana” organitzada, entre d’altres, per la activista Diana J. Torres. Del 15 al 17 de Juliol es podrà veure al centre Hangar al Poble Nou un extens programa de produccions postporno de tot tipus que, en molts casos, inclouen xerrades i presentacions dels mateixos autors i autores. Una proposta més que interessant, però que no queda exclosa de certa dificultat per als no iniciats en la matèria.

Però què és exactament el postporno? Doncs si voleu que us ho expliqui jo ho teniu clar. El més segur és que qualsevol intent per part meva de definir-lo doni lloc a un munt d’inexactituds i equivocacions, ja que sembla ser d’aquelles coses amb les que és més fàcil saber “què no és” que no pas trobar-ne una bona definició. Així que per evitar problemes i per acabar citaré a María Llopis, una de les figures més visibles del moviment, en una entrevista a Devora Ran: “La mejor definición que he encontrado es la que hizo Tim Sttütgen en el sofá de mi terraza el mes pasado: mientras que la pornografía convencional genera un tipo de placer o de gozo conocido, el postporno crea una ruptura, rompe esa estructura convencional y nos obliga a reconstruir nuestro deseo bajo nuevas estructuras”. Quedeu avisats.

La fama que mou el món

(text publicat el 03/05/2011 a http://www.avivaveu.com)

Starsuckers

La premsa rosa i les celebrities ocupen una part molt important de la vida de molta gent a les societats occidentals. Hores i hores de televisió, pàgines en revistes i diaris, i publicitat de tota mena troben en els famosos la seva raó de ser. Un fenomen que per a molts resulta banal, però que Chris Atkins decideix analitzar per reflexionar sobre els seus perills en el documental “Starsuckers”. En el marc de The Influencers -festival d’art no convencional, guerrilla de la comunicació i entreteniment radical; que cada any es celebra al CCCB- el cineasta londinenc va aprofitar la presentació del seu treball per aportar la seva visió d’una indústria que és especialment agressiva al seu país d’origen.

El film queda lluny de ser una obra mestra, però en canvi sí que parla de temes poc habituals i que normalment son obviats a causa dels forts interessos que els rodegen. ¿És realment la fama el que mou el món? ¿Son els famosos titelles de grans corporacions que proven de vendre’ns qualsevol cosa i manipular les nostres ments? En tot cas el que queda clar és que els éssers humans sentim una atracció natural cap a aquest tipus de personatges, cosa que podria ser conseqüència de les característiques evolutives que ens han portat fins avui. I és que sempre és més fàcil intentar imitar aquell qui ja ha tingut èxit abans que provar de fer les coses d’una forma diferent. Però si en un estat primitiu això es podia limitar a les tècniques de supervivència del líder de la tribu, ara la globalització de la indústria de l’entreteniment han fet aquests líders universals i quasi omnipresents.

Starsuckers

A tot això li hem de sumar un “efecte Disney” a tota una generació que hem crescut amb pel·lícules que constantment ens recorden que nosaltres som especials. Així, si ho desitgem amb prou força, en qualsevol moment els nostres desitjos es poden fer realitat i passar a ser nosaltres mateixos un dels líders de la societat. Els mitjans constantment ens ressalten els casos d’èxit, ja sigui a partir de programes de televisió a l’estil d’Operación Triunfo o a través de reportatges de premsa de persones anònimes que han triunfat en un aspecte o altre. De fet és quelcom semblant al que passa amb els anuncis de loteries, en que sempre se’ns presenta el cas de qui la guanya i mai el dels milers de persones que hauran de tornar a provar sort la següent vegada.

Les relacions premsa/fama són sens dubte la principal aportació del documental. Fins a cert punt es pot arribar a entendre o justificar l’ús que les marques fan dels famosos per provar de vendre els seus productes, però ¿què passa amb aquells qui tenen per professió el periodisme? Fins fa relativament poc, el “negoci” de la premsa era explicar la realitat i els esforços es centraven en la reputació i relevància de la informació que s’hi donava. Però de mica a mica, els pressupostos han anat baixant i la competència ha crescut. Res millor, doncs, que aprofitar la tirada dels famosos per augmentar les vendes. Així, l’espai que ocupa la premsa del cor als diaris generalistes ha crescut fins a nivells preocupants, especialment entre els mitjans britànics que sovint basen les seves edicions en aquest tipus d’informació i deixen en segon pla altres seccions com política, ciència o cultura. El film també denuncia la falta de qualitat periodística d’aquests diaris, ja que les reduccions de plantilles i la velocitat de les noves tecnologies comprometen seriosament la capacitat de contrastar notícies. Mitjançant càmeres ocultes i falses fonts d’informació, es pot veure en el film com les notes de premsa que les agències de comunicació envien a les redaccions massa sovint serveixen com a única base per a redactar continguts.

Em quedo amb la sensació que una societat obsessionada pels seus famosos no pot ser del tot sana i que cal buscar l’equilibri entre el just reconeixement dels qui tenen èxit i el que realment fa avançar la nostre societat. Si no, sense el rigor i el sentit crític necessari, la premsa acaba sent una plataforma més de màrqueting on vendre tot tipus de productes.

Urgent! 5/2

(text publicat el 10/02/2011 a http://www.nativa.cat)

Quan els tempos de la programació institucional obliguen a tenir definida tota una temporada sencera a principis d’any, cal buscar una fórmula per a poder improvisar davant les necessitats del dia a dia. És precisament en aquest sentit que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha creat el cicle “Urgent!”. Una fórmula flexible en forma i contingut per a tractar amb tota llibertat els temes que planteja l’actualitat.

“Diners” és el nom i el concepte triat per la primera sessió i, a jutjar per la gran cobertura que hi dediquen els mitjans de comunicació, no podia ser més encertat. Crisi, globalització, mercats internacionals, dèficit, sistema financer. Conceptes amb els que ens bombardegen sense acabar d’explicar-nos ben bé ni el significat ni les conseqüències, i que sovint ens arriben des de punts de vista poc imparcials.

Sobre l’escenari instal·lat al hall del CCCB hi va haver una bona i variada representació de pensadors i veus crítiques amb el sistema econòmic actual entre les que destaquen les de Boris Groys i Antonio Baños. En un to solemne, el reconegut filòsof i escriptor alemany va teoritzar sobre les funcions dels artistes en una societat que ja no necessita l’art com a font de bellesa. En canvi l’autor del llibre “La economia no existe” va formar part, juntament amb María Eloy-García, Sayak Valencia i Isidro López; de la tercera i més distesa de les xerrades programades. Sota la conducció dels responsables de “El Mundo Today” i amb formats tan poc habituals com la poesia, la conferència/espectacle va servir per posar en qüestió la lògica d’un sistema que sembla condemnat a estar permanentment en crisi.

Va tancar la jornada un concert amb Los Punsetes, Hidrogenesse, Surfing Sirles i Boncompain. Els quatre grups van tocar cançons incloses a l’edició número onze de la Doropaedia, una publicació multimèdia coneguda com l’enciclopèdia daurada, que en aquest cas també porta per títol “Diners”.

Miniput 2010

(text publicat el 26/12/2010 a http://www.nativa.cat)

Miniput.jpg

Televisió i qualitat son dos conceptes que difícilment podem veure associats però el passat 4 de Desembre es van unir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona gràcies a la mostra Miniput, que va aplegar i presentar una selecció dels millors programes televisius d’enguany.

I és que, per estrany que pugui semblar, no tot el que s’emet per la petita pantalla és televisió escombraria, sinó que hi ha propostes que se’n escapen mitjançant idees arriscades, innovadores i controvertides que fan evolucionar el mitjà. Amb documentals, sèries de ficció, reality shows i altres formats difícils d’explicar, la mostra és en essència una selecció de projectes presentats al InPut, l’únic esdeveniment internacional que cada any s’esforça per reunir els programes més interessants produïts per les televisions públiques enfront de les propostes comercials.

Així, els més matiners vam poder al·lucinar (i fins i tot marejar) amb “The Operation: Surgery Life” del canal britànic “Chanel 4”, en el que durant quatre dies consecutius es va poder veure en directe una operació a cor obert o una intervenció per extraure un tumor cerebral. Ras i curt, sense censures. I tot això amb les càmeres dins el quiròfan i amb preguntes als doctors per part del públic que ho seguia des d’un auditori al mateix hospital o dels espectadors des de casa seva mitjançant Twitter i Facebook.

Menció especial mereixen també les propostes “Taboo” i “Something Blue”, de Suïssa i Estats Units respectivament. La primera planteja de forma molt personal i sense artificis la problemàtica del suïcidi mitjançant les imatges que Thomas, de només vint anys, va gravar d’ell mateix abans de treure’s la vida.  En canvi, la segona substitueix el rigor pel fals documental (Mockumentary), en la recerca del millor recurs per a plantejar els conflictes racials que encara es donen en la societat americana personificats en una parella en la que ella és de pell blanca i ell d’una sorprenent pell de color blau.

Cal doncs agrair a la Universitat Pompeu Fabra i a Televisió de Catalunya que al 1994 decidissin iniciar aquest projecte que ha anat creixent amb el pas dels anys fins a comptar avui en dia amb el suport d’una desena d’entitats més. Gràcies a tots ells, els amants de la “caixa tonta” tenim cada any motius més que suficients per explicar amb orgull com gaudim de veure la televisió.

Web de Miniput 2010