De tornada

(text publicat el 21/11/2012 a www.kolhosp.com)

Platja de la Nova Icària, a Barcelona

He tornat a casa. Feia una mica més d’un any que no circulava en bici pels carrers de Barcelona i el cert és que ho trobava a faltar. No són pocs els que de seguida comenten el ‘Segur que vols tornar? Pensa que tot està fatal…’. Doncs precisament, i per molts motius més. Com poder-li fer, en baixar de l’avió, una bona mossegada a un entrepà de pernil salat amb gust de pernil salat i amb el pa sucat amb tomàquet. És cert que molts ho estan passant molt malament i les dades d’atur no deixen de créixer. Però trobar-me al barri immers en les festes majors i veure les terrasses dels bars plenes de gent petant la xerrada compartint unes cerveses mentre la banda de música fa de les seves, em fa pensar que tot i les grans dificultats encara sabem trobar els nostres moments. Tal i com em va comentar en Marc Bassets, corresponsal de La Vanguardia a Washington D.C., als Estats Units és fàcil acabar enyorant la ‘qualitat de vida’ de la que, en general, es gaudeix aquí. En aquell moment em va sorprendre, ara li dono la raó.

També m’advertien de la forta crispació que hi ha al carrer a causa de les properes eleccions i els moviments independentistes. Però enlloc de crispació m’hi he trobat interès. Mai com ara les converses han derivat amb tanta normalitat cap a temes polítics, cap a discussions sobre l’estat de la qüestió i si aquella força política traurà més o menys diputats. I no amagaré que ja m’agrada. I si aquest diumenge les dades de participació són més altes del que últimament estem acostumats, doncs millor. Sigui el resultat que sigui. I la crispació sembla que queda per a portades de diaris, especialment els que s’editen força lluny d’aquí. Fa un any, sempre en general, treure qualsevol tema polític no generava més que desgana i apatia general. Ni que sigui en això, ja hi hem sortit guanyant.

Botifarres a la brasa a les Festes Majors del barri de La Sagrera, a Barcelona

I què caram! Que tenim una ciutat com poques al món, envejada per una gran majoria i que desperta somriures a qui dius que hi vas néixer i créixer. Així que evidentment que estic convençut de la meva tornada. Si les coses estan fumudes intentarem aportar el nostre granet de sorra per a intentar millorar-les. Al marxar a fora he trobat a faltar massa el bon clima, la gent, la mida raonable de la ciutat, el transport públic, una bona xarxa de serveis, el poder viure sense cotxe, les bicicletes per tot arreu. També és cert que hi ha molt marge de millora, sobretot en moltes actituds que segur que venen de molt enllà i que ens impedeixen la flexibilitat necessària per a adaptar-nos com cal als canvis del món que ens espera. Que per alguna cosa estem al vell continent. De moment però, a dia d’avui, jo em quedo per una bona temporada amb les botifarres que es fan poc a poc a la brasa a les places dels pobles i barris mentre la rumba catalana va sonant.

Llet, equips de ‘football’, i cerveses al passar per Wisconsin

(text publicat el 24/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de Milwaukee, principal ciutat de l'estat de Wisconsin

Duluth, Minnesota .- Aterrar a l’aeroport de Chicago de matinada, agafar el metro i el bus fins on vaig deixar aparcat el ‘PT Cruiser’ i enfrontar-me al trànsit d’Illinois fins a Wisconsin. Un bon xoc a l’arribada als ’48 estats contigus’ després d’una setmana rodejat de natura a Alaska. Però per sort, el meu primer destí a la terra del formatge no va ser una gran ciutat, sinó una població molt més petita del nord anomenada Green Bay on tot sembla girar entorn del futbol americà. Allí vaig trobar la tranquil·litat necessària per organitzar-me la resta de la setmana, amb moltes coses a veure i massa poc temps per a fer-ho. Tot i això crec que puc dir que no se’m van escapar cap dels tres grans elements característics de l’estat de Wisconsin: el futbol americà, la cervesa, i els productes làctics.

Wikipedia Facts: WISCONSIN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 56,22% – McCain/Palin: 42,31%
-El 23è estat en superfície: 169.639 Km2 (5,28 “Catalunyes”)
-El 20è estat en població: 5.686.986 habitants a 2010 (0,76 “Catalunyes”)
-El 25è estat en densitat de població: 39,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Bridesmaids – Dawn of the Dead
-Tòpic: L’estat del formatge – L’estat dels ‘Packers’

Entrenament dels 'Green Bay Packers', l'equip de futbol americà a la NFL de Wisconsin

Per fer-nos una idea de com d’important és la passió que es té a Green Bay pel futbol americà només cal fixar-se en una xifra: amb unes 75.100 localitats, l’estadi dels ‘Green Bay Packers’ té una capacitat equivalent al 75 per cent de la població total de la ciutat. Però no és l’única xifra a tenir en compte. Des de 1960 s’han exhaurit les entrades de tots els partits jugats a l’estadi, hi ha una llista d’espera de més de 85.000 persones per a obtenir passis anuals i el temps d’espera per aconseguir-los pot arribar als 30 anys o més. No és d’estranyar doncs que els passis de temporada formin una part important de testaments i herències, i que els pares inscriguin els fills a la llista d’espera fins i tot abans d’inscriure’ls al registre civil. Una bogeria. Ah! I a tot això encara hi hem d’afegir que és l’únic equip d’una ‘major league’ americana que és propietat dels seus fans (com passa amb el Barça, per exemple), que és l’equip que més títols ha guanyat en la història de la ‘NFL‘ i que Green Bay és, de lluny, la ciutat més petita dels EUA amb un equip professional en la màxima categoria. Com comprendreu no em podia perdre un tast de tot plegat, però com que aconseguir tiquets per a partits és tant complicat vaig haver-me de conformar amb assistir a una sessió d’entrenament oberta al públic (en la que també es van omplir les grades del camp d’entrenament fins l’últim seient).

La següent parada va ser la principal ciutat de Wisconsin, Milwaukee, ben coneguda per la seva indústria cervesera però també per ser considerada la ciutat amb més segregació racial dels EUA. Els estudis fets sobre la matèria, normalment basats en el cens, han donat en algunes ocasions conclusions contradictòries i no s’han lliurat d’algunes polèmiques. Un tema complicat d’estudiar, que desperta moltes sensibilitats i ben difícil de comprovar ‘in-situ’. Per la meva limitada experiència però, la segregació a la ciutat (barris habitats només per gent d’una determinada raça) no sembla ni més ni menys greu que a tantes altres ciutats dels EUA. En canvi, em va ser molt més fàcil poder comprovar que la mítica cervesa ‘PBR’ encara es fa a Milwaukee (d’on és originària). Potser a molts el nom no us diu res, però aquesta és la marca de cervesa que beu Clint Eastwood al film ‘Gran Torino’ i és una de les que està més de moda entre el jovent. Ja fa temps però que la marca va deixar de fer cervesa i en contracta la producció a altres companyies per estalviar costos. La senzilla excusa de saber si una de les cerveseres que elabora avui en dia la ‘PBR’ és la gran ‘Miller’, també originaria de Milwaukee i segona en vendes als EUA, em va servir per a fer un breu recorregut per la història de la indústria a la ciutat. Des d’antigues fàbriques ara en ruïnes passant per modernes cadenes de producció, fins a descobrir finalment que efectivament la ‘Pabst Blue Ribbon’ encara es fa a la ciutat on va iniciar la seva història a l’any 1844.

Cartell lluminós encara penjant de l'antiga fàbrica de 'PBR' a Milwaukee, Wisconsin

Però parlar de Wisconsin és sobretot parlar de llet, formatge i productes làctics en general. Fins i tot en fan menció a les matricules de cotxe: ‘La fàbrica de productes làctics d’Amèrica’. Un pot pensar doncs, que el paisatge és ple de vaques pasturant en verds prats esperant el seu torn per ser munyides. La realitat però no és ben be així. De granges se’n veuen per tot arreu, però d’animals no tant. Entenc que les necessitats de la producció moderna requereixen sovint que el bestiar estigui sota cobert, cosa que, a més, permet destinar la terra a cultivar productes com el blat de moro o la soja. De fet, en el camí que em va portar des de Milwaukee fins a la progressista i culturalment activa població de La Crosse, només en unes tres ocasions vaig trobar vaques pasturant fora dels coberts. Una petita decepció que no va millorar en el meu intent de veure la producció del formatge (de la mateixa manera com en altres ocasions he vist la de la cervesa, caramels, gelats o whisky). Només les petites productores de formatgepermeten aquest tipus de visita que, degut precisament a les seves petites dimensions, no acostuma a estar massa ben plantejada. Una finestra amb vistes a una sala de producció, instal·lada sempre a la botiga on venen els seus propis productes, és tot el que un normalment pot arribar a veure del procés. Una llàstima.

Una de les poques vaques que vaig trobar pasturant poc abans d'arribar a La Crosse, a Wisconsin

I precisament de Wisconsin és qui serà el proper candidat republicà a la vice-presidència, Paul Ryan, de qui s’esperava fes augmentar les possibilitats de Romney de guanyar les eleccions de novembre. La realitat però, és que les últimes enquestes segueixen mostrant un lleuger avantatge per a l’equip de Barak Obama. I és que en lloc de parlar exclusivament d’economia, tal i com agradaria al sector republicà, la campanya sembla que s’enfoca últimament cap a altres aspectes més compromesos i delicats per als conservadors. Per exemple, arran d’unesmés que desafortunades declaracions sobre l’avortament en casos de violació del congressista Todd Akin (republicà de Missouri), els seus companys de partit han hagut de posicionar-se al respecte al ser preguntats per la premsa, intentant distanciar-se de les seves idees fins arribar a demanar-li que retiri la seva candidatura als propers comicis (cosa que no ha fet i sembla que no farà). I tot això a només una setmana de la convenció republicana que tindrà lloc la setmana que ve a Tampa (Florida), en la que es debatran les principals línies i valors del partit, i que acabarà amb les nominacions de Mitt Romney i Paul Ryan. Com a mínim, gràcies a un acord establert recentment amb representants de Ron Paul, els líders republicans no s’hauran de preocupar per la pressió que els seus nombrosos seguidors volen fer per canviar les bases del partit. Això sí, una altra tempesta amenaça, doncs sembla ser que la temporada d’huracans a Florida tot just comença i alguns mapes apunten a que una gran tempesta tropical podria passar per sobre Tampa la propera setmana. Per descomptat encara és aviat per saber-ho i sembla que les probabilitats són baixes, però caldrà estar ben atents.

Baseball, l’experiència americana

(text publicat el 1/07/2012 a www.kolhosp.com)

Vistes de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, el ‘Fenaway Park’

‘Cuida el teu llenguatge’, ‘beu amb responsabilitat, ‘seu al teu seient’… A ‘Fenaway Park’repassaven les normes bàsiques de comportament abans del partit i a aquelles hores jo ja n’estava trencant una. La entrada de 20 dòlars que acabava de comprar -la més econòmica de totes- no em permetia seure a cap localitat de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, però això no li semblava importar a ningú més enllà de l’home de la megafonia. El baseball és en general un esport tranquil, lent. Ningú t’esbronca si t’has d’aixecar. Ells ho fan constantment per anar a buscar cerveses fresques i ‘hot dogs’, per molt que un exèrcit de venedors ambulants els ho posi fàcil per estar-se quiets. Deu ser que costa mantenir la concentració en el joc, o potser que el saltar-se alguna de les normes els fa haver de visitar el lavabo en més d’una ocasió en les tres hores que acostuma a durar cada partit. En tot cas em queda clar que el baseball, en general, és per a la majoria més un passatemps que no pas un esport, encara que els qui estan al camp siguin autèntics atletes capaços de llançar boles a 150 Km/h. Els amics hi van a petar la xerrada birra en mà, els jubilats a vegades tenen descompte per les entrades, les famílies hi porten les criatures que corren darrera les pilotes perdudes. Això sí, després d’haver assistit a alguns partits estic convençut que l’experiència autèntica es viu als estadis petits, sobretot si el joc es pot gaudir estirat a la zona de gespa amb la cistella del pícnic al costat.

El joc és una successió d’intents de colpejar una pilota de la mida d’un puny, mitjançant un bat de fusta, tant lluny com sigui possible; i córrer al voltant del camp abans l’equip contrari, pilota en ma, no t’elimini del joc arribant a alguna de les tres bases abans que tu. Més o menys. Creuant Alabama ja em van deixar ben clar que és sobretot un esport intel·lectual, una batalla psicològica entre el ‘pitcher’ -qui llança la bola- i el batedor -qui la rep-. S’ha d’anar en compte davant qui dius que el ‘baseball’ et sembla avorrit i poc interessant, et poden titllar d’ignorant i segurament amb raó. De maneres de llançar les boles n’hi ha moltes, i cal estudiar i conèixer a fons els punts febles de qui l’ha de colpejar per triar la més efectiva. Un dels llançaments més complicats d’efectuar és el conegut com a ‘Knuckleball’, en que la bola pràcticament no gira. El llançador intenta evitar qualsevol rotació cosa que la fa altament inestable provocant trajectòries imprevisibles. Tota una delícia científica digne d’estudis i llegendes, que converteix en ídols als qui n’aconsegueixen dominar la tècnica. Es pot arribar a dir doncs, que per als més entesos, que el batedor no encerti a colpejar la bola també pot ser una bona notícia.

Al primer partit al que vaig assistir, a Nebraska, vaig endur-me un petit souvenir inesperat. Cap al final del partit el batedor dels ‘Albuquerque Isotopes’ va aconseguir colpejar d’esquitllada la bola amb la part superior del bat, cosa que la va llançar en direcció oposada al camp just al costat d’on jo estava ajupit intentant fer una foto del cop. Estava bruta, i no només per haver caigut en les restes d’un ‘hot dog’ sense acabar. No molta gent sap que les pilotes, abans de ser jugades, passen per un procés d’empastifament. El fang amb que són fregades evita que la superfície de cuir de la bola resulti lliscant al ‘pitcher’. Gràcies a aquest fang, que sempre prové de la riba del riu ‘Delaware’ al seu pas per ‘New Jersey’, els llançaments són més ràpids i amb millors efectes. Tota una tradició que es manté invariable des dels anys 1930, uns cent anys després de que Abner Doubleday inventés el joc a la petita població de Cooperstown de l’estat de New York. Sí, inventat i principalment jugat als EUA. I és que tal i com vaig sentir dir durant un partit al passejar per les grades ‘el baseball és Amèrica’. Però els qui ho deien no només havien estat menjant ‘fast food’ tota la tarda asseguts al sol, sinó que al seu voltant hi havia les restes d’uns quants gots de cervesa buits. Tampoc els feu massa cas.

El Derby de Kentucky és absurdament apassionant

(text publicat el 16/05/2012 a www.kolhosp.com)

Us podria dir que tot estava preparat des d’abans d’agafar l’avió a El Prat en direcció als Estats Units. Vist amb perspectiva, us podria dir que vaig planificar la ruta pensant només en aquest dia i en les dates de les primàries republicanes de Carolina del Sud. Però no, no seria cert. Va ser pura casualitat. No hi va haver absolutament cap motiu per al qual vaig decidir visitar l’estat de Kentucky la primera setmana de maig. O potser sí, potser és una d’aquelles coses que el subconscient et fa d’amagat per tu sense que te n’adonis. Un preciós regal pacientment embolicat i guardat fins el dia en que el vaig obrir al ‘Vagabond Cafe’ de Wichita. Just a dos dies de tancar el procés d’acreditacions de premsa, vaig saber que el meu pas per Kentucky coincidiria en en temps i espai amb el mític ‘Kentucky Derby’ a Louisville.

Pel poc que havia llegit sobre l’esdeveniment m’esperaven un parell de dies de bogeria enmig de lo milloret de cada casa. De fet el text pràcticament no feia referència a les curses de cavalls, teòricament el principal atractiu dels dies del ‘Derby’. Passar-se per les instal·lacions del ‘Churchill Downs’ amb un parell de dies d’antelació no semblava mala idea. Aquí dissabte és el gran dia i el divendres serveix per escalfar motors amb curses de menor prestigi, però sembla ser que el dijous també fan festa grossa. Tota l’àrea estava ja senyalitzada i agents de policia dirigien el trànsit per evitar embussos majors. ‘Vinc a buscar els passis de premsa!’. L’home no tenia ni idea del que li cridava des del meu ‘PT Cruiser’. De fet ningú semblava saber on era la maleïda oficina de premsa i, a més, sense cap document que m’acredités no hi havia manera de que em prenguessin seriosament. Per sort, dir que ets de Barcelona aquí acostuma a ajudar. Sobretot si qui controla el pàrquing reservat més proper a la porta d’entrada és un jove negre amb ‘rastes’ que es va passar un any estudiant al sud d’Espanya: ‘Aparca aquí tío, entra y ya la buscas tú mismo’. Dit i fet.

Era a dins, sí, però sense saber on anar. L’espai és força caòtic, una sèrie d’edificis situats al lateral de la pista sense massa ordre aparent. Tot i ser un dia menor hi havia força moviment de gent i per tant no em va costar massa trobar un fotògraf professional a qui preguntar per la gent de premsa. L’encarregada de la sala auxiliar per a fotògrafs, una bona dona d’uns 60 anys, em va acompanyar finalment fins a la sisena planta de l’edifici del ‘club’. Allà, dins d’una garita a la sala de premsa principal, hi havia la gent que facilitava els passis. Mentre encara em preguntava si tothom qui s’havia acreditat havia hagut de passar per aquesta espècie de gimcana, algú m’allargava un sobre marró amb el meu nom escrit. Les credencials, un passi de pàrquing i un programa oficial del ‘Kentucky Derby’ eren dins. Ara ja era real.

La assolellada i calorosa jornada de divendres, me la vaig prendre com un entrenament per al gran dia. La zona del ‘club’, la sala de premsa principal i la pista estaven totalment prohibides; això ja m’ho havien deixat ben clar. Així que seguint els consells del text -escrit ara fa més de 40 anys per Hunter S. Thompson- vaig començar per la sala auxiliar dels fotògrafs. Allí una sèrie de petites taules separades per mampares servien de base als centenars de professionals encarregats de prendre imatges de l’esdeveniment. Jo no tenia reservada cap de les taules, ni falta que em feia. Em vaig limitar a agafar el full amb els horaris del dia i, sobretot, a localitzar la secció de begudes del bufet lliure. En situacions com aquestes mantenir una bona hidratació és bàsic. Si alguna cosa havia après cobrint alguns grans premis al circuit de Montmeló, és que la clau sempre és saber trobar l’equilibri adequat entre líquid, cafeïna i sucre. Una Pepsi amb xarop de blat de moro alt en fructosa serviria per començar amb bon peu en direcció, per primera vegada, a la pista i la resta d’instal·lacions.

El dia del ‘Derby’ el truc del pàrquing ja no va funcionar, de fet ni em van deixar acostar-me a la zona del meu amic ‘rastafari’. Per força vaig haver d’aparcar a l’estadi de futbol americà de la universitat de Louisville, a més d’una milla en direcció est. Pel camí els veïns de la zona temptaven a tothom amb cartells de cartró: ‘Pàrquing 15$’, ‘Aparca aquí per 20$ i et deixem utilitzar els lavabos de casa’. Ni de broma pensava deixar el meu cotxe al pati del darrera de la casa d’algun d’aquests aprofitats, i ni molt menys entrar al seu lavabo! En total em va costar una mitja hora arribar des del pàrquing de premsa a la porta número deu, on ens va deixar el típic bus escolar de color groc que feia de llançadora fins al ‘Churchil Downs’. Un cop dins, evidentment, vaig anar directe cap a la sala auxiliar de fotògrafs per tal d’assegurar-me que tot seguia al seu lloc, i per fer-me amb un full d’horaris. El ‘Kentucky Derby’, l’onzena carrera del dia, estava programada per a les 6:24pm. Tenia temps de sobres.

Només eren dos quarts d’onze del matí però aquella gent ja feia estona que havia començat a beure ‘Mint Juleps”, la beguda tradicional del ‘Derby’ a base de bourbon, aigua, sucre i menta. A tot arreu hi ha venedors ambulants que n’ofereixen a 11 dòlars el got, i a la gent no li costa gaire deixar-se convèncer. En el fons les curses de cavalls només són una excusa. Aquí el realment important és veure i deixar-se veure, i cal dir que elles realment aconsegueixen atraure mirades. Barrets impossibles de mida desproporcionada a conjunt amb vestits de gala i sabates de tacó d’agulla. Tot un espectacle. Ells, en general, són més modestos. Però tal i com passa a la majoria de les bodes, a mitja tarda bona part d’aquest ‘glamour’ hauria desaparegut a conseqüència de la calor, el cansament i la ingesta continuada de begudes alcohòliques. Calia doncs aprofitar que encara estaven prou frescos per prendre algunes fotos de rostres, rostres de la gent del sud que per un dia s’engalanaven per celebrar el seu particular estil de vida tranquil entre cavalls, música country, cervesa barata, i diumenges a missa.

Les repetides visites a la sala auxiliar per a fotògrafs havien de ser sempre breus. La dona que m’havia acompanyat el primer dia fins a la sisena planta no desaprofitava cap ocasió per assegurar-se que tot m’anava bé, i la seva taula estava situada de camí als lavabos. A cadaviatge se m’apareixia amb algun full de premsa nou amb informacions ‘que no em volia perdre’, informacions que ‘necessitava saber’. Ja no sabia com fer-li entendre que l’aspecte esportiu de la cita era tant important per a mi com per als milers de persones concentrades a l”infield’, la meva propera destinació després d’assegurar-me haver satisfet totes les necessitats fisiològiques i nutricionals del meu cos. Quan vas a l”infield’ cal anar preparat per a tot. De fet fins i tot em va semblar convenient canviar l’òptica de la càmera de fotos. Hi ha ocasions en que saps que el 50mm fix és l’adequat, sense possibilitat d’amagar-me darrera un zoom potent ni la comoditat de tirar de gran angular que et faciliti la feina bruta. Sens dubte l’òptica perfecte pel que em trobaria a la part interior de la pista.

La baixada al túnel que creua la pista fins a l”infield’, és la porta d’entrada a la decadència i la falta de sentit del ridícul. A l’altre banda, milers de persones de tota mena s’estan muntant el seu ‘derby’ particular sobre una gespa que amb el pas de les hores es converteix en fang. Tothom és lliure d’instal·lar carpes i butaques, així com de portar menjar i begudes. Begudes sense alcohol, per descomptat, que la organització no és tant estúpida com per deixar-se perdre una de les principals fonts d’ingressos de la jornada. Molts s’estan a la gespa, altres fan llargues cues per apostar a la següent carrera i alguns a les tres de la tarda ja dormen la mona. Ben pocs poden veure el que passa a les curses a través de les tres línies de reixes de separació fins la pista. Els cavalls passen tant ràpid que és millor estar pendent de les pantalles gegants per saber el guanyador, encara que calguin prismàtics per fer-ho. Les piles de bosses de gel desfent-se al sol són la metàfora perfecte pels militars uniformats que controlen al personal. Aquí les pameles ‘glamouroses’ es barregen amb barrets mexicans i Djs que punxen a tot volum des de la part de darrera d’un camió. Si a algun lloc he de fer una aposta per a la carrera principal és aquí. Dos dòlars per al cavall n15, anomenat ‘Gemologist’, seran un bon souvenir.

S’acosta l’hora del ‘Derby’ i cal pensar des d’on el veuré. El moment de l’himne nacional m’enxampa a la sala auxiliar de fotògrafs, en la que tots els assistents es posen dempeus per retre-li homenatge. Jo faig el mateix, no vull malentesos. Però aprofitant el moment de calma prenc la decisió, i així que acaba l’himne surto en direcció a la porta número 10. Allà les grades estan situades al primer revolt, amb vistes prou decents per fer algunes fotografies, i és la més propera al bus de premsa que m’ha de tornar al pàrquing. Després de la cursa principal ja res importarà. Tothom voldrà marxar alhora, i tot l’alcohol ingerit no afavorirà la seva agilitat. Tenir un bon pla d’escapada és, de ben segur, més important que trobar un bon lloc des d’on veure el que passa a la pista.

A partir d’aquí tot passa molt ràpid. Les grades estan plenes a vessar, i els passadissos i escales també. Jo no tinc lloc reservat així que em cal trobar un lloc al què enfilar-me en l’últim moment sorprenent a tothom. Si ho faig abans em faran fora a crits per estar obstaculitzant la visió d’algú que ha pagat centenars de dòlars per ser allà, i aquesta gent no és especialment coneguda per la seva amabilitat. En un dels compartiments reservats, sorprenentment, hi ha un parell de cadires plegables que ningú utilitza. Perfecte. Quan tot és a segons de començar, faig veure que demano permís amb la mirada mentre ja m’hi estic enfilant. Foto, foto, foto. Em giro cap a la grada. Foto, foto, foto. Torno la mirada a la pista, que als cavalls només els calen dos minuts per completar els dos quilòmetres de cursa. Més fotografies. Ningú sap ben bé qui ha guanyat però tothom està excitat. Més tard sabré que alguns l’havien encertat, però per descomptat el meu cavall no estava entre els tres primers. Mentre encara duren els crits i les abraçades jo ja estic enfilant el passadís de sortida sense mirar enrere. El ‘Kentucky Derby’ de 2012, per mi, ja és història.

Al matí següent l’edició de diumenge del ‘Courrier-Journal’ informaria a les seves pàgines sobre el rècord absolut d’assistència, 165.307 persones. També d’un cos sense vida trobat als estables. Però abans no se sabessin els detalls de la mort, un descapotable blau ja volava en direcció sud a través del trànsit d’una ciutat insòlitament buida.

El Rei, musica country i alguns processos difícils d’explicar

(text publicat el 09/01/2012 a www.lavanguardia.com)

"Street car" a Memphis

Asheville, North Carolina .- Encara que geogràficament Tennessee es troba al mig del país, això de viatjar pels estats considerats del sud està sent tota una experiència. Passar el cap d’any a Memphis va ser la benvinguda ideal a l’estat que va fer gran la música country i, posteriorment, a Elvis Presley. Segurament les dates hi han ajudat, però la sensació de festa continuada ha estat present en les diferents ciutats que he visitat. Tant al “Beale Street” de Memphis com al “Broadway” de Nashville, cada nit es poden trobar múltiples actuacions en viu que intenten reviure un passat musical que probablement ja no tornarà a ser el què un dia va ser.

Wikipedia Facts: TENNESSEE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 41,83% – McCain/Palin: 56,90%
-El 36è estat en superfície: 109.247 Km2 (3,4 “Catalunyes”)
-El 17è estat en població: 6.346.105 habitants a 2010 (0,85 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 53,29 hab/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: 21 Grams / The Green Mille (filmades a)
-Tòpic: L’estat de la música Country

La primera parada, especialment venint de Tupelo (Mississippi), havia de ser Memphis. Un jove Elvis hi va aterrar amb la seva família al 1948 i és aquí on va començar la seva carrera musical que el va portar a ser “el Rei”. Per als més fans hi ha un munt de possibilitats per recordar-lo. Des de fer un tour per Graceland (la seva mansió), al museu del “Rock and Soul” o la visita aSun Studio (on va ser “descobert i va gravar els seus discs). El problema és que tot i que m’encanta Elvis, sempre m’acaba resultant un pèl embafador després d’unes quantes cançons. Calia doncs continuar la ruta cap a la capital de la música a partir de la qual Elvis va crear els seu particular estil, i la que més sovint m’acompanya a la carretera. I es que va ser a Nashville, -concretament al 1925 al Grand Ole Opry– on es va iniciar la transformació de la música Country cap el que és avui en dia. El que en aquells temps no eren més que cançons populars cantades als bars i places dels pobles va acabar sent, gràcies a les estacions de ràdio establertes a Nashville, un fenomen de masses al país i arreu del món.

"Country Music Hall of Fame" a Nashville

I mentrestant, la tan anticipada cursa cap al nomenament del partit republicà per fi ha començat. El caucus d’Iowa ja ha quedat enrere amb un resultat que atorgarà 13 delegats per Romney i 12 per Santorum, dels 2.380 que hi ha en joc de cara a la convenció republicana d’Agost. Però això no para i aquesta setmana és el torn de New Hampshire, un estat al nord-est del país on s’esperen resultats força diferents als d’Iowa. Si bé fins ara les qüestions religioses i purament conservadores han tingut un paper determinant, a New Hampshire caldrà buscar altres recursos degut al caràcter més moderat de la població. S’esperen doncs bons resultats per a Mitt Romney i potser també per a Jon Huntsman, que va saltar-se el primer caucus per tal de centrar-se en aquest estat. El dubte és què passarà Rick Santorum, que va sorprendre amb molt bons resultats però que no ha comptat amb suficient suport ni temps per “treballar-se” el terreny tal i com va fer a Iowa. Ah! I cal tenir molt present també que el sistema canvia doncs a New Hampshire no es celebren caucus sinó primàries semi-obertes, en les que poden participar tant els que han declarat ser votants republicans com els que s’han registrat com a independents.

Dubtes? A veure si aconsegueixo esvair-ne alguns. Els caucus consisteixen en reunions veïnals on s’escolten les propostes de les diferents candidatures (mitjançant representants dels candidats)  i cadascú vota després la opció que més li ha agradat. A les primàries, en canvi, simplement es vota el candidat escollit sense haver d’escoltar postures ni reunir-se amb els veïns. Però això no és tot, doncs a les primàries no sempre pot votar la mateixa gent a cada estat on es celebren. Per a votar als EUA cal estar prèviament registrat com a votant i, en el tràmit, es pregunta al ciutadà si vol constar com a votant republicà, demòcrata o independent. Mitjançant això, els partits de cada estat defineixen qui pot participar en el procés d’elecció del candidat segons la seva “afiliació”.

Per mi la setmana ha estat llarga i atapeïda, i la ruta sempre m’obliga a continuar sense massa temps a descansar. Però per sort he pogut passar el cap de setmana sense presses camuflat entre estudiants de la universitat de Tennessee a Knoxville, la ciutat on va créixer Quentin Tarantino. Bon ambient, xerrar de tot i de res, cerveses (sempre!) i escoltar música country al porxo de la casa. El millor que podia fer per agafar forces abans de canviar d’estat, tot creuant les “Smoky Mountains” fins a North Carolina.