Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Superant la ficció a la terra d’Abraham Lincoln

(text publicat el 29/04/2012 a www.lavanguardia.com)

"Skyline" de Chicago, Illinois

Indianapolis, Indiana .- Anar directament a visitar una presó potser no és la manera més convencional d’iniciar una ruta turística. Per a mi però, va ser la millor introducció a la ciutat que trenta anys abans va ser l’escenari de la pel·lícula que m’acabaria servint de guia per organitzar la visita. De la mateixa manera que a l’inici de “The Blues Brothers” quan en Jake sortia de la presó de Joliet (ara en desús) camí de Chicago, jo vaig enfilar l’autopista amb ganes de“re-visitar” la ciutat que tantes vegades he gaudit, necessàriament, a la petita pantalla. El problema és que encara no era del tot conscient que estava fent uns vint o trenta anys tard. La memòria i la imaginació van haver de treballar de valent per recrear allò que el transcurs dels anys, inevitablement, havia canviat en la que és la tercera ciutat més important del país.

Wikipedia Facts: ILLINOIS

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,92% – McCain/Palin: 36,78%
-El 25è estat en superfície: 149.998 Km2 (4,67 “Catalunyes”)
-El 5è estat en població: 12.830.632 habitants a 2010 (1,71 “Catalunyes”)
-El 12è estat en densitat de població: 86,27 habitants per Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: The Blues Brothers – Halloween
-Tòpic: L’estat de Lincoln i del blat de moro

Per sort l’itinerari cinèfil em va portar tant pels espais més cèntrics i turístics com per àrees de la ciutat en les quals difícilment m’hagués plantejat parar de no ser per l’excusa del film. Des dels famosos gratacels del centre i el “Loop”, fins a barris de població bàsicament negra amb visita inclosa a l’església baptista on se suposava que havia de “veure la llum” al ritme de James Brown. Les meves cansades cames testimoniaven cada vespre les llargues caminades fetes pels diferents barris. Aquesta és una de les poques ciutats als EUA que compta amb un sistema de transport públic en condicions i, per tant, calia deixar el cotxe aparcat per agafar l’“L”, el característic sistema elevat de trens que connecta els barris amb el centre.

"L", els trens elevats de Chicago

Però Chicago també és ben coneguda per les seves acadèmies i companyies còmiques, especialment enfocades en el difícil art de la improvisació. De la famosa acadèmia “Second City” n’han sortit, entre molts d’altres, actors de renom com Steve Carell, Stephen Colbert, Rick Moranis, Bill Murray, Harold Ramis, Tina Fey, Mike Myers… o els nostres protagonistes Dan Aykroyd i John Belushi. És curiós veure com molts d’ells han continuat la relació un cop fora l’acadèmia creant sinèrgies en els diferents sectors del “show busines” americà. A més, la casualitat va voler aquest cop que durant aquells dies s’estigués celebrant el 15è festival de la improvisació de Chicago, cosa que em va permetre gaudir (al mateix “Second City”) d’un dels millors exercicis d’improvisació als que he assistit mai.

També estan ben enfeinats aquests dies a les oficines centrals de la campanya per a la reelecció de Barack Obama situades a Chicago. I es que és aquí on va desenvolupar la seva carrera després d’estudiar a les universitats de Columbia i Harvard, fins a convertir-se en senador per a l’estat d’Illinois i finalment president dels Estats Units d’Amèrica. Ara però, tots els esforços van encaminats a preparar la campanya que, amb tota seguretat, l’enfrontarà a Mitt Romney per a defensar la presidència. Les clares i poc sorprenents victòries de Romney a les últimes primàries celebrades han precipitat l’anunci de retirada en els propers dies de Newt Gringrich, l’únic candidat que l’impedia assegurar-se al 100% la nominació. Tot i que tècnicament Ron Paul encara continua la cursa, ja ningú no qüestiona la nominació de Romney. Tant és així que els mateixos responsables per a la re-elecció d’Obama han anunciat que ja estan a punt per iniciar la campanya per a les eleccions generals de novembre.

Bust d'Abraham Lincoln a l'entrada de la tomba a Springfield, Illinois

L’estat però, no només és Chicago. Per això vaig passar els últims dies de ruta anant cap al sud amb parada obligada a Springfield, la capital de l’estat i la ciutat on Abraham Lincoln va iniciar la seva carrera fins a convertir-se en el 16è president de la història (i el primer per al partit republicà). Les seves gestes polítiques com l’abolició de l’esclavatge i la forma amb què va afrontar la guerra civil el van convertir en un dels presidents més admirats, cosa que es va accentuar al ser assassinat l’11 d’abril de 1865. A Springfield s’hi pot visitar la casa on va viure fins que va marxar a Washington D.C., la tomba, la biblioteca presidencial i un interessant museu. Tot plegat en un ambient rural, el paisatge que, de fet, domina la major part de l’estat i que contrasta amb la gran metròpoli. De nou circulava envoltat d’àrees destinades al cultiu de blat de moro direcció, aquest cop, cap a l’estat d’Indiana.

“Tornant” a Chicago

(text publicat el 25/04/2012 a www.kolhosp.com)

A l’apartament on estic no se senten els trens elevats que porten al centre de la ciutat, una molèstia que no m’importaria patir durant els pocs dies que seré a Chicago. Em fa mal el genoll esquerra, i ni tan sols he cobert la meitat de les localitzacions que John Landis va triar fa més de trenta anys per filmar “The Blues Brothers”. Començo a fer-me a la idea que no les podré visitar totes i no només per la falta de temps. El pas dels anys en una ciutat amb tant moviment, transforma els paisatges desfent-se del que queda antiquat per construir-hi de nou. Però la imaginació fa la seva feina, i és difícil evitar el somriure quan al girar la cantonada et trobes amb ”el decorat” d’una escena que se’t va incrustar al cervell a base de desgastar la còpia en VHS.

“Indiana Jones” (primera, segona, i tercera part), “Spaceballs”, “Herbie“, una recopilació de capítols de “The Pink Panter Show”, i “The Blues Brothes” gravada de la TV3 amb interrupcions d’un sol anunci de Codorniu. Aquestes són bàsicament les cintes de vídeo que em feien companyia als set o vuit anys, molts matins de diumenge, mentre la resta de la casa encara dormia. Impossible saber quantes vegades les vaig arribar a veure. Sé que tard o d’hora, un dia, visitaré a Jordania “el Cañon de la Media Luna”, de la mateixa manera com sabia que algun dia acabaria visitant la “Triple Rock Church” a Chicago. A la de debò però, a la Pilgrim Baptist Church de South Chicago, no salten pels aires al ballar al ritme de James Brown sinó que s’hi diuen sermons de més de mitja hora comparant la olor del pollastre fregit amb la fe cristiana. Clarament no és el mateix, però sí que et dóna una idea del barri on es situa.

Antiga presó a Joliet, a prop de Chicago.

La pel·lícula es va estrenar al 1980, sent la producció més cara feta fins el moment amb un cost que rondava els 30 milions de dòlars. Els estudis Universal van apostar fort per desenvolupar la història que hi havia darrera de dos personatges del programa de televisió “Saturday Night Live” de la NBC. John Belushi i Dan Aykroyd van començar a aparèixer com a parella musical en petites seqüències d’humor (vestits d’abella en algunes ocasions), fins a acabar de definir els personatges i formar la banda (que va aparèixer formalment en el programa el 22 d’Abril de 1978). La particular combinació d’escenes d’acció i actuacions musicals (amb la presència de mites com James Brown, Cab Calloway, Aretha Franklin, Ray Charles, o John Lee Hooker), junt amb el particular humor que es desprenia del film, el van convertir en el desè amb més ingressos de l’any a nivell nacional. Una fita impossible de repetir després de la mort per sobredosi de Belushi al 1982, que n’impossibilitava qualsevol seqüela en condicions.

Em costa imaginar una millor invitació per un infant a explorar els clàssics del Soul, el Blues i el Rock and Roll. Una porta d’entrada a una part de la cultura americana. El doblatge en català, en aquesta ocasió, no va impedir que descobrís el formatge en llauna, els hotels “Holiday Inn”, o que a la plaça de l’edifici d’oficines del comptat de Chicago “és on hi tenen un Picasso”. Avui en dia ja no crec que em pugui arribar a despendre mai dels clixés més famosos d’aquestes pel·lícules (i altres que he anat incorporant), especialment perquè moltes les segueixo veient any rere any doblant molts dels diàlegs. I de la mateixa manera com vaig tornar a veure “Fear and loathing in las vegas” allotjat al Circus Circus de Las Vegas, tinc clar que no marxaré de la “second city” sense haver vist (un cop més) “The Blues Brothers”.