EL ESPÍRITU DE INDANA JONES VISITA ÚBEDA

(text publicat el 01/08/2013 a www.altair.es)

Úbeda y su esplendor renacentista se alían con el cine para combatir el calor.

Muchas son las razones para visitar la ciudad de Úbeda, en la provincia andaluza de Jaén, como así lo refleja la declaración de Patrimonio Cultural de la Humanidad por parte de la Unesco en 2003 (junto con el cercano municipio de Baeza). Sus centenares de edificios y monumentos de destacado interés, la mayoría de ellos de estilo renacentista, atraen cada año miles de visitantes que se dejan perder por las estrechas y sinuosas calles de su centro histórico. Aún así, tal y como destacó el alcalde de la población en la inauguración del Festival Cinefan de Úbeda, no es sencillo competir en pleno verano con destinos más refrescantes de playa o montaña. Es en este sentido que el ayuntamiento de Úbeda (a través de la iniciativa de Pablo Lozano de la agencia Semer Turismo) ha participado este año en la creación del primer festival dedicado a figuras del cine y la televisión de la ciudad.

El Cinefan de Úbeda  se estrena en 2013 trasladando la fuerza de Indiana Jones y su mítica imagen aventurera a sus calles, museos y principales monumentos. Conferencias, conciertos, exposiciones y el primer concurso de látigo nacional forman parte de su programa, con el que se ha querido fomentar la participación de todos, combatiendo el calor estival típico de la zona. El festival también ha querido contar con la presencia de figuras destacadas relacionadas con las películas del famoso arqueólogo, entre las que destacan Carlos Gil y Julian Glover. El primero realizó las tareas de ayudante de dirección de Steven Spielberg en las tres películas originales de la saga, rodando muchas de las escenas de acción que hicieron grande la figura de Indiana Jones trabajando codo con codo junto a Vic Armstrong (el principal doble de Harrison Ford). El segundo, también famoso por participar en la saga de Star Wars y en la serie televisiva Juego de Tronos, encarnó en ‘Indiana Jones y la Última Cruzada’ al malvado Walter Donovan, quien traiciona al protagonista aliándose con los nazis en la búsqueda del Santo Grial. En ambos casos participaron en sendas conferencias con una buena asistencia de público, a la vez que fueron los protagonistas destacados de la sesión de firmas con la que cerró el festival de Úbeda.

Mención especial merece también el concierto a cargo de la Banda Sinfónica de Jaén en el patio interior del antiguo Hospital de Santiago. En un escenario lleno de historia y con una magnifica sonoridad, se interpretaron numerosas adaptaciones de las bandas sonoras compuestas por John Williams como las de Star Wars, E.T., Harry Potter y, por supuesto, Indiana Jones. La actuación contó con la presencia de Julian Glover, al que se le pudo ver disfrutar como uno más del agradable ambiente junto con el resto de público, que agotó las localidades disponibles y aplaudió con intensidad todas las selecciones de la banda.

Las buenas sensaciones de la experiencia cinéfila anuncian muchos años de festival en Úbeda, un nuevo atractivo a añadir a sus principales reclamos. Y es que uno no puede venir a la conocida como “ciudad de los cerros” sin hacer una visita al interior y exterior de la parte amurallada de la ciudad, así como pasar por algunos de sus miradores a los vastos campos de olivares típicos de Jaén. Precisamente muchos de los actos del festival tuvieron lugar en algunos de los espacios más emblemáticos i atractivos de la ciudad. El Hospital de Santiago, que no solamente fue el escenario elegido para el concierto de bandas sonoras sino que funcionó como centro neurálgico de todo el festival, es un edificio renacentista construido durante el siglo XVI considerado como monumento nacional por ser una de las grandes obras del renacimiento civil español. En su origen se diseñó para albergar un hospital para los más desfavorecidos, aunque también cuenta con una iglesia y hace las veces de palacio. En la actualidad es un centro cultural en el que se organizan exposiciones y que cuenta con la biblioteca municipal de Úbeda, quedando así integrado en el día a día de los habitantes de la ciudad.

A4

La espectacular plaza Vázquez de Molina, el mayor conjunto renacentista de la ciudad y principal elemento motivador de la declaración de la ciudad como Patrimonio Cultural de la Humanidad, fue el escenario de lujo para el primer concurso nacional de látigo así como para la representación de escenas de las películas de Indiana Jones. Repleto de ejemplos arquitectónicos del renacentísmo español del siglo XVI, el espacio asombra el visitante sin importar la dirección desde la que se observe o la calle por la que uno acceda a ella. Destaca en la plaza la Sacra Capilla del Salvador, declarada como monumento nacional, que fue mandada construir por Francisco de los Cobos como panteón de su palacio. En la plaza también encontramos el Parador Nacional de Úbeda así como la espectacular Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares, también monumento nacional y reabierta  en 2011 después de un largo proceso de restauración a causa de los graves daños recibidos durante la Guerra Civil Española.

May the fourth be with you

(text publicat el 08/05/2013 a www.kolhosp.com)

Anar dissabte passat fins a Castelldefels no va ser l’esforç més gran que vaig haver de fer (tots sabem que alguns dels que vivim a Barcelona necessitem una gran excusa per agafar un tren, encara que aquest no acabi sortint de la zona 1 de la xarxa integrada dels transports metropolitans de Barcelona) per celebrar el ‘Star Wars Day’ de la forma que creia més encertada. La primera pel·lícula de ‘La Guerra de les Galàxies’ es va estrenar el 25 de maig de 1977, així que són molts els que li dediquen aquest dia de l’any (com a la ciutat de Los Angeles, on es va estrenar, on ho celebren fan des de 2007 per decret del seu ajuntament). Però el mateix dia 25 també es commemora ‘el dia de la tovallola‘ (d’aquest ja us en parlo un altre dia), en honor a Douglas Adamas (qui fou l’autor de ‘La Guia de l’Autoestopista Galàctic’), així que jo prefereixo celebrar el dia d”Star Wars’ el quatre de maig. No sóc l’únic. En anglès ‘quatre de maig’ (‘May the fourth’) sona de forma molt semblant a l’inici d’una de les frases més mítiques de la saga: ‘que la força t’acompanyi’.

Poques pel·lícules han arribat a generar un moviment fan tant gran i tant profund al seu voltant com les de ‘Star Wars’. Ja des d’un primer moment George Lucas (el creador de la saga) va saber treure el màxim partit del contracte per explotar el ‘merchandising’ relatiu als films. De fet es diu que va ser ell qui va crear el propi concepte. Des de ninos dels personatges, fins a petites joguines a les capses de cereals, passant per samarretes i qualsevol objecte imaginable. El que probablement no va endevinar és tot el que els seguidors van ser capaços de generar a partir del que ell havia creat, i més tard també a partir dels retocs que va introduir més tard i que per a molts traeixen els films originals: ‘Han Solo dispara primer!’. La simple introducció d’un tret un segon abans del que tocava va originar un intens debat sobre la redefinició ètica i moral d’un dels personatges principals de la història. Les reflexions conspiranòiques més o menys desenvolupades tampoc es queden curtes. N’hi ha més d’una, la majoria en clau d’humor, però en destacaré la de Kevin Smith al film Clerks: quan al tercer i últim film de la saga (alguns potser opinarien que aquí hauria de dir ‘de la trilogia original’ però com que entenc que de pel·lícules de Star Wars només n’hi ha [i hi haurà, especialment sabent que les noves les farà Disney amb la direcció de JJ.Abrams] tres i un quart [el quart, corresponent al final del episodi III en que es veu l’origen de Darth Vader] no ho dic) els rebels destrueixen la gegantina ‘Estrella de la Mort’ que està en construcció, probablement acaben matant moltes vides innocents dels treballadors autònoms desvinculats de l”Imperi’ que simplement eren allà per guanyar-se un sou, fet que converteix els rebels (teòricament els bons de la pel·lícula) pràcticament en assassins. Tot un gir argumental. El fet que una bona part dels personatges decisius (a un i altre bàndol de ‘La Força’) formin part de la mateixa família també ha creat força suspicàcies, com expliquen en aquest vídeo (en anglès):

Però possiblement l’expressió més brutal de tota aquesta fascinació per l’univers de ‘Star Wars’ no és altre que el projecte ‘Star Wars Uncut‘, que va guanyar un premi Emmy el 2010 i que es pot veure completament gratis a la xarxa. L’any 2009 Casey Pugh va crear una web amb la primera pel·lícula dividida en 473 clips de 15 segons cadascun, en la que s’animava a qui volgués gravar de nou un d’aquests clips de la forma que li semblés més convenient i enviar-li el resultat. Mesos més tard, entre tots, havien creat una nova versió del film. Ara ja s’han completat tots els clips de la segona pel·lícula (que estan editant) i s’espera que en el futur es faci el mateix amb la tercera. Els segments resultants no segueixen una mateixa estètica ni una mateixa tècnica. N’hi ha de fets per animació, altres amb actors, o amb maquetes, o amb ninots de Lego. Tot s’hi val. Els mitjans tampoc són sempre els millors així que sovint els diàlegs no s’acaben d’entendre (i diria que no hi ha subtítols disponibles). Això sí, la música, gràcies a un acord amb ‘Lucas Films’, és la original. Si per un instant heu fet l’intent d’imaginar-vos el resultat comprendreu que no és apte per a qualsevol. Però un dia com aquest és mereix l’important esforç d’aguantar les dues hores del film, ni que sigui en honor a tots aquells que han fet possible una obra d’art d’aquestes dimensions (gràcies a J.A.Santos ja sabem que no totes les obres d’art són fàcils de gaudir). Per sort, els meus amics de Castelldefels van decidir acompanyar-me en l’experiència.

Planificar per a no esquivar un[a alerta de] tornado

(text publicat el 06/06/2012 a www.kolhosp.com)

Planifico. El meu calendari de Google és ple de petites anotacions, i al meu cap hi floten conceptes que tard o d’hora s’hauran de materialitzar. Ja és estiu als EUA i les opcions es multipliquen. Tot i això cal ser curós ja que, tot i que sovint ho sembla, no cada dia l’equip local de ‘baseball’ juga a casa. Estant en ruta, dormint en un lloc diferent cada dos dies, cal mirar endavant tenint en ment on creus que seràs la propera setmana i preveient el que hi trobaràs. Poques vegades l’encerto, però això no és important ja que la feina feta és una base sobre la que improvisar amb més seguretat. Deixar-se sorprendre es fa sempre imprescindible. Mentalment és prou esgotador, però acaba sent el que dona sentit al dia a dia.

A l’estiu és quan aquí es posen en marxa la majoria de parcs d’atraccions, és quan els estadis “de tercera regional” s’omplen de canalla a un dòlar l’entrada pendents d’atrapar la bola que va a parar a les grades. La bola que al següent partit faran firmar a algun jugador local, o que simplement faran servir per a jugar amb el gos al ‘back yard’ de la caseta del suburbi (que segur que té espai suficient per a aparcar un mínim de tres cotxes, i una cistella de bàsquet penjant de la façana). També és quan obren les piscines i els parc aquàtics, i quan per fi els milers de places hoteleres arran de platja tenen algun sentit més enllà de fer lleig. Jo ho vull fer tot, i m’he passat massa mesos veient als marges de la carretera els cartells dels cinemes ‘Drive-In’ com per no convertir-los en una prioritat ara que comencen a programar sessions coincidint amb l’arribada del bon temps.

El cert és que em pensava que ja no existien, que això de veure una pel·lícula des del seient del teu cotxe era cosa del passat. Però es veu que no. Tot i que no se’n troben a cada cantonada encara n’hi ha forces, i fins i tot alguns de nous amb projectors digitals d’última tecnologia. Ben a prop de Baltimore, a Maryland, n’hi ha un dels clàssics. Al 1965 el ‘Bengies Drive-In Theatre’ va projectar el seu primer film a la gran pantalla -encara avui en dia reclamada com la més gran dels EUA- instal·lada en el camp de gespa contigu a l’edifici que serveix de bar. Aquesta setmana, a més, hi programaven la tercera de ‘Men in Black’. Una d’aliens a un cinema clàssic a l’aire lliure? No va caldre pensar-ho dues vegades per incorporar-ho al núvol de possibilitats futures que, a uns trenta centímetres de distància, sobrevola el meu cap.

La pluja combinada amb amenaça de tornado no em van aturar, si ells obren jo hi vaig. Si la pantalla hagués volat pels aires, jo hagués ignorat els nombrosos i insistents cartells que prohibeixen prendre qualsevol tipus d’imatge i n’hagués fet fotos. Cap problema. Durant la projecció la pantalla es veia estranya a causa de l’aigua que la mullava, el film s’interrompia per instants a cada passada del neteja-parabrises, a estones el vidre s’entelava. Cap problema. Un cubell de crispetes de mida gegant a 5,95$ més taxes, regat amb falsa mantega fosa*, va servir per  completar una experiència en que pràcticament res va sortir com estava planejat. Cap problema.

*Oli de soja amb gust artificial a mantega

Sitges Film Festival 2011

(text publicat el 19/10/2011 a www.kolhosp.com)

Sitges 2011 - Kolhosp.com

No ha estat un bon any per al Festival de Sitges. Enguany s’hi ha pogut veure una fornada de pel·lícules més aviat fluixes en un temps en que, curiosament, la indústria del cinema fantàstic fet des de Catalunya va millor que mai. I que consti que detesto tenir aquesta sensació però és que, com a espectador, no puc dir que hi hagi trobat en aquesta edició la qualitat amb la que l’organització ens té acostumats.

De ben segur, aquest sentiment no és compartit per tothom. Els espectadors que van tenir la sort d’esquivar segons quines produccions i centrar les seves apostes en bon material (que n’hi havia) pensaran que m’he tornat boig. I potser el motiu d’aquesta disparitat és una de les principals característiques i punts forts del festival, la necessitat d’haver de triar i apostar entre un programa carregat de propostes que encara no s’han estrenat (ser el primer té els seus riscs). Si bé els films de comèdia amb tocs fantàstics han aprovat amb nota (com “Attack the Block”, “Milocrorze”, “Juan de los Muertos”, o la genial “Extraterrestre”), les cintes de terror o amb un to més seriós sembla que no han provocat massa crits dins les sales.

Sitges 2011 - Kolhosp.com

Millor opinió de tot plegat en deuen tenir els representants de la indústria cinematogràfica. El festival és considerat per molts el millor del món en el seu gènere i això per força concentra un bon nombre de professionals del sector. Directors, productors, actors… I aquest any amb un munt de propostes fetes a casa! Una bona oportunitat per tots ells de fer contactes en un món en el que deixar-se veure i ser vist forma part essencial del mateix.

Però tot i comptar amb bona part dels protagonistes de les pel·lícules espanyoles que s’han projectat, enguany, s’ha trobat a faltar un pèl més de presència de celebritats del cinema fantàstic. A excepció de Bryan Singer, Michael Ironside i Jan Harlan (qui ja va venir l’any passat), s’han vist poques cares internacionalment conegudes en un certamen per al que en els últims anys han passat figures del gènere de l’alçada de Guillermo del Toro, Joe Dante, o el mític“replicant ros” de Blade Runner.

Sitges 2011 - Kolhosp.com

Amb tot, el públic no ha fallat a la cita i ha deixat unes xifres d’assistència espectaculars. Les nombroses sessions amb totes les localitats venudes o les llargues i feixugues cues que la premsa acreditada havia de fer cada dia per aconseguir entrades demostren el gran interès i bon estat de salut del festival. Caldrà esperar doncs, temps millors per a mitòmans amants de les rareses.

Don’t dream it, Be it.

(text publicat el 15/06/2011 a www.kolhosp.com)

RHPS - imonfort.com

Rocky Horror Picture Show, el musical de ciència ficció que va fracassar escandalosament en la seva estrena però que 35 anys després es segueix projectant com a estrany film de culte omplint petites sales de cinema d’arreu del món. La barreja no garantia cap èxit: Una parella recent promesa, alienígenes transvestits i Rock & Roll.

Tampoc hi va ajudar el baix pressupost i les dures condicions del rodatge sota la pluja en un vell castell en ruïnes al oest de Londres (actualment un hotel). Però tot va canviar quan al cap dels anys els cinemes van començar a programar la pel·lícula a mitjanit, com a fi de programa. Els espectadors li van perdre el respecte i poc a poc va començar un ritual de crits i insults que van acabar convertint la projecció en un espectacle que encara perdura a dia d’avui. Tant és així que només als Estats Units ara ja ha recaudat més de cent milions de dòlars i a la ciutat de Nova York s’hi fan fins a dos passis per setmana.

RockyHorrorPictureShow - imonfort.com

Barcelona no podia ser menys, i la gent del club de fans no oficial organitza des de 2007 els únics passis regulars de “The Rocky Horror Picture Show” que es fan actualment a l’estat . Primer va ser als cinema Casablanca Gràcia (tancat i reobert com a Cinemes Girona), després als Casablanca Kaplan (també tancats) i ara a la sala Music Hall (recent renovada al capdavall de la Rambla Catalunya). El passat dissabte s’estrenaven a la nova ubicació i l’èxit va ser rotund, havent de penjar el cartell d’entrades esgotades.

A la cua per entrar s’hi barrejaven els fans més experimentats -alguns amb desenes de visionats- amb els “verges”, que hi assistien per primera vegada un pèl espantats del que els esperava dins. Afortunats ells, que es desvirgaran i podran deixar-se endur per primer cop per les excitants melodies del doctor Frank-N-Furter. Com en tantes coses a la vida, el més provable és que no triguin massa a repetir.