May the fourth be with you

(text publicat el 08/05/2013 a www.kolhosp.com)

Anar dissabte passat fins a Castelldefels no va ser l’esforç més gran que vaig haver de fer (tots sabem que alguns dels que vivim a Barcelona necessitem una gran excusa per agafar un tren, encara que aquest no acabi sortint de la zona 1 de la xarxa integrada dels transports metropolitans de Barcelona) per celebrar el ‘Star Wars Day’ de la forma que creia més encertada. La primera pel·lícula de ‘La Guerra de les Galàxies’ es va estrenar el 25 de maig de 1977, així que són molts els que li dediquen aquest dia de l’any (com a la ciutat de Los Angeles, on es va estrenar, on ho celebren fan des de 2007 per decret del seu ajuntament). Però el mateix dia 25 també es commemora ‘el dia de la tovallola‘ (d’aquest ja us en parlo un altre dia), en honor a Douglas Adamas (qui fou l’autor de ‘La Guia de l’Autoestopista Galàctic’), així que jo prefereixo celebrar el dia d”Star Wars’ el quatre de maig. No sóc l’únic. En anglès ‘quatre de maig’ (‘May the fourth’) sona de forma molt semblant a l’inici d’una de les frases més mítiques de la saga: ‘que la força t’acompanyi’.

Poques pel·lícules han arribat a generar un moviment fan tant gran i tant profund al seu voltant com les de ‘Star Wars’. Ja des d’un primer moment George Lucas (el creador de la saga) va saber treure el màxim partit del contracte per explotar el ‘merchandising’ relatiu als films. De fet es diu que va ser ell qui va crear el propi concepte. Des de ninos dels personatges, fins a petites joguines a les capses de cereals, passant per samarretes i qualsevol objecte imaginable. El que probablement no va endevinar és tot el que els seguidors van ser capaços de generar a partir del que ell havia creat, i més tard també a partir dels retocs que va introduir més tard i que per a molts traeixen els films originals: ‘Han Solo dispara primer!’. La simple introducció d’un tret un segon abans del que tocava va originar un intens debat sobre la redefinició ètica i moral d’un dels personatges principals de la història. Les reflexions conspiranòiques més o menys desenvolupades tampoc es queden curtes. N’hi ha més d’una, la majoria en clau d’humor, però en destacaré la de Kevin Smith al film Clerks: quan al tercer i últim film de la saga (alguns potser opinarien que aquí hauria de dir ‘de la trilogia original’ però com que entenc que de pel·lícules de Star Wars només n’hi ha [i hi haurà, especialment sabent que les noves les farà Disney amb la direcció de JJ.Abrams] tres i un quart [el quart, corresponent al final del episodi III en que es veu l’origen de Darth Vader] no ho dic) els rebels destrueixen la gegantina ‘Estrella de la Mort’ que està en construcció, probablement acaben matant moltes vides innocents dels treballadors autònoms desvinculats de l”Imperi’ que simplement eren allà per guanyar-se un sou, fet que converteix els rebels (teòricament els bons de la pel·lícula) pràcticament en assassins. Tot un gir argumental. El fet que una bona part dels personatges decisius (a un i altre bàndol de ‘La Força’) formin part de la mateixa família també ha creat força suspicàcies, com expliquen en aquest vídeo (en anglès):

Però possiblement l’expressió més brutal de tota aquesta fascinació per l’univers de ‘Star Wars’ no és altre que el projecte ‘Star Wars Uncut‘, que va guanyar un premi Emmy el 2010 i que es pot veure completament gratis a la xarxa. L’any 2009 Casey Pugh va crear una web amb la primera pel·lícula dividida en 473 clips de 15 segons cadascun, en la que s’animava a qui volgués gravar de nou un d’aquests clips de la forma que li semblés més convenient i enviar-li el resultat. Mesos més tard, entre tots, havien creat una nova versió del film. Ara ja s’han completat tots els clips de la segona pel·lícula (que estan editant) i s’espera que en el futur es faci el mateix amb la tercera. Els segments resultants no segueixen una mateixa estètica ni una mateixa tècnica. N’hi ha de fets per animació, altres amb actors, o amb maquetes, o amb ninots de Lego. Tot s’hi val. Els mitjans tampoc són sempre els millors així que sovint els diàlegs no s’acaben d’entendre (i diria que no hi ha subtítols disponibles). Això sí, la música, gràcies a un acord amb ‘Lucas Films’, és la original. Si per un instant heu fet l’intent d’imaginar-vos el resultat comprendreu que no és apte per a qualsevol. Però un dia com aquest és mereix l’important esforç d’aguantar les dues hores del film, ni que sigui en honor a tots aquells que han fet possible una obra d’art d’aquestes dimensions (gràcies a J.A.Santos ja sabem que no totes les obres d’art són fàcils de gaudir). Per sort, els meus amics de Castelldefels van decidir acompanyar-me en l’experiència.

UNA D’ESCLAUS I CAÇARECOMPENSES, TARANTINO REFÀ DJANGO

(text publicat el 22/01/2013 a www.avivaveu.com)

Em pregunto si alguns crítics cinematogràfics han vist “Django Unchained“, l’última proposta de Quentin Tarantino recentment estrenada, abans d’escriure’n la ressenya. Em pregunto també si han arribat a veure la “Django” original, la de 1966, i si coneixen els clixés més típics dels spaghetti western. El que ara ens presenta el director d’obres com “Reservoir Dogs” o “Kill Bill” no entra dins un sol gènere sinó que en suma un munt ben barrejats. Per mi ja seria un feixuc esforç haver de penjar-li l’etiqueta de pel·lícula del Far West, i ncara més la dels westerns que es filmaven a Almeria amb actors americans i equip italià. Tot plegat li ha servit d’inspiració, però el resultat se n’allunya tant que finalment només la podem qualificar d’una nova genialitat del gènere que ell mateix es va inventar fa uns vint anys amb “Reservoir Dogs” i la gran “Pulp Fiction“. La nova “Django” (el personatge de la qual apareix en una trentena de films més, la majoria de finals dels 60 i principis dels 70) reflexiona sobre la crueltat de l’esclavatge, just abans de l’inici de la Guerra Civil americana, a través dels dos protagonistes de la història, que decideixen unir esforços tot i els seus distants orígens. La violència, els grans paisatges, els diàlegs carregats d’astúcia, i una fotografia impecable són els recursos de Tarantino.

Hi ha moments, però, en que es pot dubtar si s’està veient una preqüela d'”Inglourious Basterds“. Bona part de la trama sembla feta a mida per al lluïment deChristoph Waltz interpretant al Dr. King Schultz, un caçarecompenses d’origen alemany amb molts punts en comú amb l’oficial nazi que Waltz va encarnar a l’anterior film de Tarantino. També La posada en escena de molts diàlegs i situacions compromeses en les que l’espectador és còmplice del que s’està desenvolupant a la pantalla recorden les més cèlebres d’aquella pel·lícula. Sigui com sigui, Christoph Waltz torna a fer una magnífica feina sent capaç de portar sense aparents esforços el pes de la trama. No puc dir el mateix del suposat protagonista del film, Jamie Foxxfent de Django, qui en alguns moments no sembla acabar d’aguantar tot el que el personatge li demana. Completen el repartiment actors de la talla de Samuel L. Jackson, Kerry Washington i Leonardo DiCaprio. Cal destacar, a més, el “cameo” deFranco Nero, l’actor que el 1966 va interpretar el primer Django i apareix aquí preguntant al nou, amb certa cara de desconcert potser en veure que és negre, si sap lletrejar el seu nom: -D-J-A-N-G-O, La d és muda. -Ho sé. I tant que ho sap!

Ara bé, que ningú esperi trobar massa referències al film original més enllà de la melodia dels crèdits inicials, perquè Tarantino es salta tota la simbologia i argument central. No apareix cap caixa de morts, tampoc cap metralleta d’alta capacitat, no és una història d’enfrontament entre dos bàndols per un botí d’or. I no és que el director (que alhora n’és també el guionista) fos un desconeixedor d’aquests símbols. Ell mateix va participar al 2007 en la “Django” del director japonès Takashi Miike, on no només no es saltaven els símbols de l’original sinó que Tarantino hi interpretava el personatge que s’intueix que podria ser l’avi del propi Django. Tot i això, si molts han qualificat “Django Unchained” d’homenatge als spaghetti western, deu ser perquè a l’inici es veuen un parell de zooms ràpids característics del gènere. Si analitzem les localitzacions veiem també que només el primer terç del film té lloc al que es pot qualificar d’oest americà, però més concretament al sud-oest americà. La resta té lloc a la riba est del riu Mississipí, al deep south, i per tant els paisatges i maneres recorden més a escenes de “Gone with the Wind” que no pas als deserts dels films de Sergio Leone. A Tarantino però, només li cal una breu silueta per evocar-nos tot l’imaginari de l’Home sense nom que Clint Eastwood va interpretar a terres espanyoles. La trobem gairebé al final de la pel·lícula, una mica com passa amb l’homenatge que també se li fa a la quasi homònima “Rango“.

En qualsevol cas, aquesta és una més de les imprescindibles del director, amb tantes lectures i nivells de gaudi com se li vulguin trobar. Funciona com a film d’acció, com a denúncia poc convencional de l’esclavatge i potser fins i tot com a història d’amor. Les més de dues hores i mitja no es fan ni de bon tros llargues, tal i com s’espera d’un mestre del llenguatge audiovisual com Tarantino. Ara que ja sabem que probablement no hi haurà una tercera part de “Kill Bill”, només ens queda veure “Django Unchained” per segona i tercera vegada durant l’espera de la propera obra d’un director que sap aprofitar la llibertat creativa i econòmica que ben pocs tenen i que tants voldrien.

Motors, càmera, Michigan… i acció!

(text publicat el 08/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de la ciutat de Detroit, principal ciutat de Michigan

Avió camí d’Anchorage, Alaska.- Tant lluny que semblava quan iniciava la ruta, i quasi sense adonar-me’n ja ha arribat el moment del ‘compte enrere final’. Sí, l’estat del motor, el dels grans llacs, el de les fàbriques de cotxes al voltant de l’empobrida Detroit, inicia el compte enrere dels deu últims estats a visitar del total de cinquanta (a sumar-hi Washington D.C.). La visita a l’estat de Michigan ha estat ben variada. Cadascuna de les tres regions visitades ha estat ben diferent de les altres, tot i compartir totes elles la constant presència de grans llacs que ben bé es podrien confondre amb mars d’aigua salada. Tant, que els llacs fins i tot arriben a dividir l’estat en dues grans penínsules.

Wikipedia Facts: MICHIGAN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,43% – McCain/Palin: 40,96%
-El 11è estat en superfície: 250.493 Km2 (7,8 “Catalunyes”)
-El 8è estat en població: 9.883.640 habitants a 2010 (1,32 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 39,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Robocob – American Pie – Gran Torino
-Tòpic: L’Estat dels grans llacs – La (ex)fàbrica de cotxes d’Amèrica

Edifici abandonat a un dels barris de Detroit, a Michigan

De la ciutat de Detroit n’havia sentit a parlar, i molt. Sembla que és un d’aquells llocs per als quals tothom en té una opinió, encara que no hi hagi estat mai. Alguns dels pitjors tòpics es van confirmar només arribar-hi: Barris pràcticament buits, cases en runes, pobresa generalitzada… i és que si, en general, les ciutats d’arreu del món tendeixen a augmentar el nombre d’habitants, Detroit ja fa anys que no para de perdre’n. Tot i ser encara la ciutat més poblada de Michigan, dels quasi dos milions d’habitants que va arribar a tenir als anys cinquanta ara només en queden uns 700.000. El motiu? La progressiva desaparició de llocs de treball, principalment del sector del motor, a causa de la deslocalització de les indústries cap a països amb mà d’obra més econòmica. La densitat de població a la ciutat que un dia va ser líder mundial en la fabricació de cotxes és tant baixa, que hi ha illes de cases en que només queda un sol edifici habitat (amb tots els problemes de planificació urbanística que això comporta). A l’altra cara de la moneda però, hi ha el munt de joves d’arreu dels EUA que cada any decideixen instal·lar-se a la ciutat del motor. Atrets principalment pels baixos preus dels habitatges, són molts els que proven sort en projectes artístics i urbanístics alternatius difícils de fer realitat a altres grans ciutats del territori. Per tot arreu es veuen petits horts urbans, i no és gens difícil trobar-se amb petites o grans obres d’art urbanes que sovint conviden a la reflexió. Dues realitats a vegades confrontades, la dels antics habitants i la dels nouvinguts, obligades a conviure per construir el futur d’una ciutat necessitada de noves idees per sobreviure.

Dunes de sorra al 'Pictured Rocks National Lakeshore', a la 'Upper Peninsula' de Michigan

L’àrea d’influència de Detroit i la desaparició dels llocs de treball s’estén cap al nord fins a Flint, on la situació és similar. Però en el camí cap a la península superior de Michigan (la ‘Upper Peninsula’), les grans zones urbanes donen pas de mica en mica a paisatges més naturals. Com a part del ‘somni americà’ de la famosa classe mitja que la indústria del motor va ajudar a crear, a les vores dels llacs hi ha un continu de cases unifamiliars amb jardí i embarcador particular. Això sí, a gaudir només els mesos de primavera i estiu, que a l’hivern el fred és prou important a la zona. Seguint cap al nord, un estol de motels i hotels de tota mena dóna pas al tercer pont en total suspensió més llarg del món. El ‘Mackinac Bridge’ és l’encarregat, des de 1957, de connectar les dues penínsules que formen l’estat. A l’altra banda del pont la natura espera als qui tenen ganes de gaudir-la en els diferents parcs estatals i nacionals on, de nou, mai falta l’accés a l’aigua. En el meu cas però, la manca de temps va fer que m’hagés de conformar amb la visita al parc nacional de ‘Pictured Rocks’. Allí, grans dunes naturals de sorra van permetre en el seu dia a la indústria de la fusta salvar el desnivell entre els boscos i l’aigua del ‘Superior Lake’, on l’esperaven el vaixells per transportar-la. Avui en dia però, és una tranquil·la destinació familiar que permet tant passar unes hores de platja comcontemplar els grans penya-segats erosionats pel pas del temps deixant a la vista les diferents capes de sediments que els formen.

A la tornada a la península inferior, aquest cop per la seva costa est, m’hi esperava la tranquil·la Traverse City en una de les seves setmanes més ocupades de l’any. Envoltada de granges amb camps de blat de moro i arbres fruiters (sobretot cirerers i presseguers), la població acollia aquells dies la vuitena edició de seu popular festival de cinema, fundat ni més ni menys que pel cineasta de Michigan Michael Moore. Per a mi, com aficionat al gènere, va ser una magnifica forma de tancar el meu pas per l’estat amb amb el visionat d’un documental que precisament parlava sobre el present de la ciutat de Detroit.

Carrer principal de Traverse City a punt per al seu festival de cinema, a Michigan

I no cal deixar el món del cinema per parlar de les últimes novetats de la campanya electoral americana. I és que aquesta passada setmana dos importants figures de la indústria cinematogràfica, en principi gens relacionades entre si, han donat el seu suport a qui serà el candidat republicà a la Casa Blanca. Per una banda l’actor i director Clint Eastwood, qui protagonitzava a la última ‘Super Bowl’ un anunci que semblava afavorir a Obama, anunciava que donarà el seu vot a Mitt Romney per tal de ‘donar al país una empenta’. Tota una ajuda que de ben segur, l’equip republicà intentarà aprofitar al màxim gràcies al gran prestigi i respecte del que gaudeix Easwood. En canvi, l’altra mostra de suport segurament intentaran que passi un pèl més desapercebuda, doncs arriba de la estrella del cinema pornogràfic Jenna Jameson qui afirma que ‘quan un és ric vol un republicà a la Casa Blanca’. En tot cas, suports a banda, tothom segueix pendent de l’elecció per part de Romney del candidat republicà a la vice-presidència, que enguany s’anunciarà a través d’una aplicació mòbil dedicada a tal efecte. A mi però, si es compleixen el terminis més optimistes, probablement m’enxamparà sense cobertura tot visitant els parcs nacionals d’Alaska, l’estat número nou de meu particular compte enrere.

Celebrant la independència dels EUA, per les verdes terres de Vermont

(text publicat el 09/07/2012 a www.lavanguardia.com)

Desfilada del '4th of July' a Montpelier, Vermont

Bar Harbour, Maine .- Vermont és un estat peculiar. De fet es diu que, junt amb Texas, és dels pocs on hi ha qui pensa que no haurien de formar part dels EUA, ja que a tots dos estats hi ha petites minories que en reclamen la independència. És clar que a Vermont per motius ben diferents, i quasi oposats, als de Texas. Aquí tot és d’un verd generalitzat, especialment a l’estiu quan la neu no cobreix la meitat del territori. De fet, com New Hampshire, també té grans estacions d’esquí d’entre les que destaca la de ‘Killington‘ per ser la més gran de la banda est del país. Però en general Vermont és més conegut per les seves pastures, espais naturals, i una particular consciència ecològica que el distingeix de la resta. Possiblement l’estat menys indicat on passar el ’4th of July’ o ‘Dia de la Indepenència dels EUA’, o no.

Wikipedia Facts: VERMONT

-Resultats 2008: Obama/Biden: 67,76% – McCain/Palin: 30,59%
-El 45è estat en superfície: 24.923 Km2 (0,78 “Catalunyes”)
-El 49è estat en població: 625.741 habitants a 2010 (0,08 “Catalunyes”)
-El 30è estat en densitat de població: 25,90 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society – Super Troopers
-Tòpic: L’estat de la muntanya verda

Passant per algunes de les àrees d’esquí (ara de vacances) vaig arribar el 3 de juliol a la població de Monpelier, capital de Vermont, a punt per a celebrar amb un dia d’antelació l”Independence Day‘. Sembla ser que per tal d’assegurar-se un bon dia de festa a l’endemà, a la capital d’estat més petita dels EUA ho celebren el dia anterior al que realment toca. En tot cas no va faltar de res: Cursa popular, desfilada de carrosses i comparses de tota mena, jocs infantils, casetes de menjar… i focs artificials en fer-se fosc! Això sí, es va trobar a faltar una mica de gràcia i coordinació per tal de crear un espectacle pirotècnic més enllà de simplement llançar coets un rere l’altre. Què hi farem. A l’endemà al matí la ciutat dormia plàcidament, i no va ser fins passat el migdia que alguns s’acostaven al cinema per fer un tast de les pel·lícules d’estiu. Més tard arribaria el moment per a un altre dels tòpics del dia de la independència. A molts jardins, les famílies es reunien amb amics i veïns al voltant de barbacoes carregades de ‘hot-dogs’, hamburgueses i pollastre. La millor manera d’acabar el dia de no ser pel sempre canviant temps de New England, que ens va forçar a buscar refugi per seguir petant la xerrada.

Barbacoa carregada de carn a Montpelier, Vermont

Possiblement la marca comercial més coneguda de Vermont, és la de la companyia de gelats ‘Ben & Jerry’s’. Prop de Burlington, la ciutat més poblada de l’estat i on van començar a fer i vendre els gelats, hi ha la fàbrica on milers de persones s’acosten cada any a fer-hi una visita. No és que tingui especial intenció de fer publicitat de la marca, però és que exemplifica molt bé l’esperit general de l’estat: Utilitzen llet natural de vaques locals (Vermont és un dels estats amb més vaques de llet per habitant) que no han estat sotmeses a tractaments hormonals ni de cap mena, paguen be als treballadors i els donen generoses vacances, inverteixen en la comunitat… i fan un gelat que et deixa amb ganes de repetir. De fet a Burlington vaig tenir l’ocasió d’aprendre de ben aprop el funcionament de l’agricultura sostinguda per la comunitat. Una pràctica sostenible i saludable força estesa arreu -també al nostre país-, però amb especial incidència a New England i els estats amb més sensibilitat ecològica. Com és natural però, i de la mateixa manera com passa amb el gelat, el millor va ser poder fer-ne un tast després al cuinar i menjar les verdures recent collides.

Hort suportat per la comunitat a Burlington, Vermont

Pel que fa a la campanya electoral americana, segueixen els estira i arronses entre demòcrates i republicans, mentre la diferència entre els donatius captats per uns i altres segueix augmentant (sempre a favor de la campanya de Romney). Aquesta setmana també s’han conegut noves dades sobre l’atur als EUA que, si bé han sumat nous llocs de treball, són molt menys dels que possiblement Obama necessitaria per a mostrar-los amb cert orgull així que els republicans ja han començat a treure’n profit. Potser per això el president ha iniciat una petita gira en bus per estats dels considerats claus per a guanyar el mes de novembre, en un intent de contrarestar el que es preveu que sigui una enorme campanya mediàtica dels republicans en aquests estats. Ah! I sembla que es comencen a entreveure alguns noms per a la candidatura a la vice-presidència republicana. Sense que hi hagi res de confirmat, alguns rumors parlen de Rob Portman (Senador per a l’estat d’Ohio) com el millor situat en aquests moments. Veurem doncs què passa. Jo mentrestant intentaré gaudir de l’estat de Maine, situat al extrem més oriental dels EUA i per tant punt de partida del que serà l’últim ‘coast to coast’ del meu viatge.

Galledes de crancs a la badia de Maryland

(text publicat el 06/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Edificis al centre de Baltimore, al costat mateix del port.

Rehoboth Beach, Delaware .- ‘Teniu crancs de closca dura?’. El personatge de Jack Nicholson, a la pel·lícula As Good as It Gets, tenia clar el principal reclam turístic de Maryland quan preguntava amb certa insistència als restaurants de Baltimore pels famosos crancs blaus de la ‘Chesapeake Bay‘. La gran badia, a més a més de proveir de crancs les taules de Maryland, és també la que divideix en dos l’estat: a la banda oest la part més densament poblada -amb la capital, Annapolis, i la gran Baltimore- i a la banda est la part més rural amb camps de blat, petits ports de pesca i poblacions de vacances. En aquesta ocasió la ruta escollida ha estat una suau transició des de zones principalment urbanes (especialment venint de la capital de la nació), cap als paisatges que amb més freqüència m’acompanyen en aquest viatge.

Wikipedia Facts: MARYLAND

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,92% – McCain/Palin: 36,47%
-El 42è estat en superfície: 32.133 Km2 (1 “Catalunyes”)
-El 19è estat en població: 5.773.552 habitants a 2010 (0,77 “Catalunyes”)
-El 5è estat en densitat de població: 209,2 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: As Good as It Gets – Twelve Monkeys – The Wire
-Tòpic: Amèrica en miniatura – L’estat dels crancs

A molts el nom de Baltimore us farà recordar la sèrie de televisió “The Wire”, localitzada a la principal ciutat de l’estat i en què el tràfic de drogues hi té un paper protagonista. El problema és que mai n’he vist un sol capítol i, per tant, no us en puc fer una comparació decent. En tot cas, per la meva experiència a la població, us puc assegurar que els barris pels que em vaig moure no feien pas pinta de perillosos. És clar que gairebé no vaig sortir de la cèntrica zona del port i, per si de cas, tampoc em vaig animar a fer cap excursió nocturna a la recerca d’escenaris més pròxims als que deu mostrar la sèrie. En canvi, sí que vaig tenir ocasió de gaudir d’una barbacoa amb vistes de luxe a la ciutat en el moment de la posta de sol, així com d’un primer tast de la carn de cranc -en forma d’entrepà– a l’acollidor i actiu barri de ‘Fells Point’. Ah! I tot això sense oblidar l’oportunitat de veure la meva primera pel·lícula en un cinema a l’aire lliure, assegut al seient del cotxe. Un clàssic americà com pocs, disponible cada cap de setmana d’estiu al ‘Bengies Drive-In Theatre’.

Galledes de crancs blaus a la costa de la 'Chesapeake Bay'

Vista la part més urbana de l’estat, segurament la millor opció per creuar la badia en direcció est és pagar els quatre dòlars de peatge que et donen dret a passar per un dels 100 ponts suspesos més grans del món. En poc menys de 7Km et plantes a l’altra banda. Un de seguida pot notar un important descens en el volum de trànsit, a la vegada que un increment dels anuncis a la carretera destinats als qui van en direcció a les poblacions de platja. Tampoc és massa complicat topar-se amb petits negocis familiars destinats a la captura i venta dels crancs blaus, així com amb restaurants en què el principal reclam és el preuat crustaci servit a dotzena per galleda. Un petit tast del típic plat a Crisfield -l’auto-anomenada capital mundial del cranc– va servir per acomiadar la badia en direcció a les turístiques i atapeïdes poblacions de platja, l’última parada a l’estat de Maryland.

Mentrestant, aquesta setmana, a la campanya electoral de les presidencials americanes, tothom sembla haver estat observant amb detall el que succeïa a l’estat de Wisconsin per les possibles implicacions que això pot tenir a nivell nacional. I és que arran d’unes protestes sindicals, es van recollir prou signatures en contra de l’actual governador de l’estat -el republicà Scott Walker- com per forçar una nova votació que es va programar per ahir al vespre. Els membres del partit demòcrata han estat fent grans esforços per guanyar la nova votació, però finalment els resultats de les urnes han acabat ratificant el governador en el càrrec. El dubte ara és saber si tot el procés s’acabarà traduint en un important impuls per al partit republicà, amb Mitt Romney al capdavant, en un estat considerat clau de cara a novembre. En la majoria d’estats els resultats són força previsibles, però aquest no és el cas de Wisconsin. Això fa especialment importants els seus deu vots electorals, ara potser una mica més a prop de sumar per a Romney que no pas per a Obama (que va ser qui se’ls va endur en les passades eleccions de 2008).