South Dakota, un recorregut entre camps solitàris i muntanyes sagrades

(text publicat el 04/09/2012 a www.lavanguardia.com)

Carreteres secundàries que semblen rectes infinites al pas per South Dakota

Bismarck, North Dakota .- No ho puc evitar. Un somriure d’orella a orella s’activa de forma automàtica quan em trobo conduint cap a l’oest americà per carreteres solitàries amb el sol a punt de desaparèixer darrera l’horitzó (dur ulleres de sol i vigilar el dipòsit de gasolina és més que recomanable). Ja a l’última parada de Minnesota el paisatge va començar a canviar per donar pas a les rectes inacabables, sovint només interrompudes per petites poblacions d’uns quants centenars d’habitants. Especialment a les carreteres secundàries. Al voltant de l’autopista I-90, que creua d’est a oest tot l’estat, les coses poden ser lleugerament diferents. Vàries atraccions turístiques situades al seu recorregut, algunes d’elles força peculiars, animen a molts conductors a fer-hi una parada i, en ocasions, fins i tot a passar-hi uns dies. I és que l’estat atrau cada any milions de turistes i visitants, sent el turisme la quarta font d’ingressos de South Dakota després de les finances, la despesa governamental (sobretot la militar) i l’agricultura. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que tots els qui llegiu aquestes línies coneixeu o heu vist, d’una manera o altre, el principal monument de l’estat (que alhora és un dels més carismàtics i icònics del país). Saber situar el monument al mapa ja és una altra cosa, quelcom que també inclou a molts ciutadans nord-americans.

Wikipedia Facts: SOUTH DAKOTA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 44,75% – McCain/Palin: 53,16%
-El 17è estat en superfície: 199.905 Km2 (6,22 “Catalunyes”)
-El 46è estat en població: 814.180 habitants a 2010 (0,11 “Catalunyes”)
-El 46è estat en densitat de població: 4,05 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dances with Wolves – North by Northwest
-Tòpic: L’estat del ‘Mount Rushmore’ – L’estat dels coiots

La primera ciutat que un es troba arribant per la part est de l’estat és Sioux Falls, que amb menys de 200 mil habitants és la principal ciutat de South Dakota. Avui en dia és on hi tenen les seus molts dels bancs que operen a la zona, a banda de comptar amb importants centres de salut i hospitals. El nom li ve de les cataractes formades pel el riu ‘Big Sioux’ al creuar la ciutat. Però aquest estat no és especialment conegut per les seves ciutats, sinó per algunes atraccions més o menys ‘freaks’ que amb el temps s’han anat establint al voltant de l’autopista. A només una hora en direcció oest hi trobem la primera en que vaig parar, el ‘Corn Palace’ (el ‘palau de blat de moro’). Tècnicament tan sols és un centre multi-funció on es programen tant concerts com partits de bàsquet o rodeos, però des que van construir el primer a l’any 1892 (l’actual és el tercer) tot l’edifici està decorat a base de murals fets amb blat de moro (força abundant a la zona). Per a fer-ho, bona part dels habitants del poble de Mitchell, on està situat ‘el palau’, col·laboren cada any per a elaborar un nou disseny i dur-lo a terme mitjançant blat de moro de fins a 11 varietats i colors diferents. El resultat és força pintoresc i, a banda d’atreure tot tipus d’ocells encantats de poder triar entre tanta varietat, cada any atrau també un mig milió de turistes que hi fan una breu parada abans de continuar la seva ruta.

Cartell a l'autopista 'I-90' anunciant el 'Wall Drug' de South Dakota

Però cap atracció de South Dakota és comparable al ‘Wall Drug’, doncs en realitat hi ha ben poc d’especial a visitar. Es podria dir que el ‘Wall Drug’ és famós precisament perquè és famós. Tot va començar al 1931 quan un farmacèutic de Nebraska va comprar la drogueria del llavors minúscul i ‘en mig del no res’ poble de Wall. Farta de que ningú hi parés, la dona del farmacèutic va decidir posar un cartell a la carretera anunciant aigua amb gel gratuïta per a tothom que hi passés. A partir d’aquí el negoci ja no va parar de créixer fins a convertir-se avui en dia en una espècie de centre comercial amb l’estètica típica del ‘Far West’ amb restaurants, botigues i exposicions de fotografies antigues (entre moltes altres coses). Entenc que vist l’èxit del primer cartell a la carretera es van animar a posar-ne més i, actualment, se’n poden veure fins a més de 400 quilòmetres abans d’arribar-hi. El cert és que són molt pesats. Hi ha trams en que els cartells són tan continus que a un li venen ganes de no parar com a acte de protesta. El problema és que l’aigua amb gel gratuïta segueix sent un bon reclam quan les temperatures arriben quasi als 40ºC i no hi ha massa més alternatives on parar a refrescar-se.

Bisons pasturant a les terres sagrades de 'Black Hills', a South Dakota

I ja arribant a la frontera de l’estat amb Wyoming s’arriba a les ‘Black Hills, les muntanyes cobertes de pins considerades sagrades pels natius americans als qui se’n va concedir la legitima propietat al 1868. El problema però és que la descoberta d’or a la zona va precipitar la massiva arribada d’exploradors a la recerca del metall preciós, fet que va provocar el trencament dels pactes establerts. A partir d’aquí els natius americans són retirats de les muntanyes, passant aquestes sota el control del govern federal (fet que no es reconeixeria il·legal fins a l’any 1980). És sota aquest context que al 1925 un historiador de South Dakotaproposa la idea d’esculpir grans escultures a les roques de les ‘Black Hills’, concretament, el que més endavant acabaria sent el que avui coneixem com a ‘Mount Rushmore’. Durant més de deu anys es van dinamitar les roques per tal d’extreure’n les cares de quatre presidents dels EUA que havien estat clau durant els primers 150 anys del jove país. En ordre d’esquerra a dreta en el monument: Washington per ser el creador de la nació i els seu primer president,Jefferson per expandir el territori cap a l’oest amb la compra de Louisiana, Roosevelt per l’afany de preservar la natura creant els ‘Parcs Nacionals’, Lincoln per mantenir el país unit batallant la guerra civil americana i fer lliures a tots els americans mitjançant l’abolició de l’esclavatge. Avui en dia, tot i les polèmiques no resoltes amb els natius americans, el monument rep cada any la gens menyspreable xifra de quasi 15 milions de visitants, que contribuïm en l’explotació d’un espai natural que probablement mai hagués hagut de ser tant dramàticament modificat.

Pocs monuments tant icònics com el 'Mount Rushmore' a les 'Black hills' de South Dakota

Després de passar uns dies acampant a les muntanyes, amb breu visita inclosa al monument encara en construcció de ‘Crazy Horse’ (la resposta dels natius americans al ‘Mount Rushmore’), em vaig dirigir cap al nord-est camí del següent estat. Les immenses i solitàries planes de fenc van tornar a ser la norma fins a l’arribada al poble Lemmon, l’última parada del meu pas per South Dakota on m’esperava una petita sorpresa digne de les atraccions turístiques al voltant de l’autopista ‘I-90′. O millor encara, doncs aquí sí hi havia motius per a fer una parada i fer-hi quatre fotos. Aquí no hi ha palaus de blat de moro, però sí que tenen una bona col·lecció de fòssils d’ossos de dinosaure o tot un jardí fet als anys trenta a base de troncs de fusta petrificats. L’ambient familiar i relaxat permeten una visita més tranquil·la entre objectes de totes les èpoques. Això sí, de tot plegat no se’n pot esperar massa rigor científic i al preguntar et pots trobar com a resposta que ‘els fòssils són de l’època de la gran inundació, tenen només uns quants milers d’anys’. I és que de la mateixa manera com al museu del Creacionisme de Kentucky entenen que els dinosaures es van extingir al no ser salvats per Noè i la seva arca, aquí les teories de l’evolució tampoc són massa benvingudes.

I a tot això, mentre per a mi la falta de cobertura al mòbil era una constant i l’accés a internet un bé relativament escàs, els republicans celebraven a Tampa (Florida) la seva convenció en la que Mitt Romney va ser nomenat com a candidat a les eleccions de novembre. Com acostuma a passar en aquests actes gairebé tot va seguir l’estricte guió establert amb ben pocs element a destacar més enllà de la falta de rigor general d’alguns parlamentaris, però especialment greu en el cas del candidat a la vice-presidència Paul Ryan. La gran sorpresa que ben pocs s’esperaven va ser la curiosa aparició del mític actor Clint Eastwood, que ja fa unes setmanes va anunciar el seu suport a Mitt Romney. Enlloc del tradicional parlament però, l’actor i director va interpretar un estrany diàleg amb una cadira buida on suposadament seia el president Obama. Tot plegat sense guió i agafant per sorpresa als mateixos coordinadors de la convenció que esperaven quelcom més convencional. La imatge d’home d’avançada edat (concretament 82 anys) discutint amb una cadira buida va ser tant impactant que va fer que molts comentessin més aquest fet que no pas el propi discurs de Romney, que en tot moment es va intentar mostrar com un home proper al ciutadà mig. Avui mateix però comença a Charlotte (North Carolina) la convenció dels demòcrates, en què Obama no parlarà fins dijous i que inclourà, entre d’altres, discursos de la primera dama i de l’ex-president Bill Clinton. Veurem doncs si ens tenen preparada també alguna sorpresa de l’alçada de la de Clint Eastwood i la seva ja famosa cadira buida.

Motors, càmera, Michigan… i acció!

(text publicat el 08/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de la ciutat de Detroit, principal ciutat de Michigan

Avió camí d’Anchorage, Alaska.- Tant lluny que semblava quan iniciava la ruta, i quasi sense adonar-me’n ja ha arribat el moment del ‘compte enrere final’. Sí, l’estat del motor, el dels grans llacs, el de les fàbriques de cotxes al voltant de l’empobrida Detroit, inicia el compte enrere dels deu últims estats a visitar del total de cinquanta (a sumar-hi Washington D.C.). La visita a l’estat de Michigan ha estat ben variada. Cadascuna de les tres regions visitades ha estat ben diferent de les altres, tot i compartir totes elles la constant presència de grans llacs que ben bé es podrien confondre amb mars d’aigua salada. Tant, que els llacs fins i tot arriben a dividir l’estat en dues grans penínsules.

Wikipedia Facts: MICHIGAN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,43% – McCain/Palin: 40,96%
-El 11è estat en superfície: 250.493 Km2 (7,8 “Catalunyes”)
-El 8è estat en població: 9.883.640 habitants a 2010 (1,32 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 39,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Robocob – American Pie – Gran Torino
-Tòpic: L’Estat dels grans llacs – La (ex)fàbrica de cotxes d’Amèrica

Edifici abandonat a un dels barris de Detroit, a Michigan

De la ciutat de Detroit n’havia sentit a parlar, i molt. Sembla que és un d’aquells llocs per als quals tothom en té una opinió, encara que no hi hagi estat mai. Alguns dels pitjors tòpics es van confirmar només arribar-hi: Barris pràcticament buits, cases en runes, pobresa generalitzada… i és que si, en general, les ciutats d’arreu del món tendeixen a augmentar el nombre d’habitants, Detroit ja fa anys que no para de perdre’n. Tot i ser encara la ciutat més poblada de Michigan, dels quasi dos milions d’habitants que va arribar a tenir als anys cinquanta ara només en queden uns 700.000. El motiu? La progressiva desaparició de llocs de treball, principalment del sector del motor, a causa de la deslocalització de les indústries cap a països amb mà d’obra més econòmica. La densitat de població a la ciutat que un dia va ser líder mundial en la fabricació de cotxes és tant baixa, que hi ha illes de cases en que només queda un sol edifici habitat (amb tots els problemes de planificació urbanística que això comporta). A l’altra cara de la moneda però, hi ha el munt de joves d’arreu dels EUA que cada any decideixen instal·lar-se a la ciutat del motor. Atrets principalment pels baixos preus dels habitatges, són molts els que proven sort en projectes artístics i urbanístics alternatius difícils de fer realitat a altres grans ciutats del territori. Per tot arreu es veuen petits horts urbans, i no és gens difícil trobar-se amb petites o grans obres d’art urbanes que sovint conviden a la reflexió. Dues realitats a vegades confrontades, la dels antics habitants i la dels nouvinguts, obligades a conviure per construir el futur d’una ciutat necessitada de noves idees per sobreviure.

Dunes de sorra al 'Pictured Rocks National Lakeshore', a la 'Upper Peninsula' de Michigan

L’àrea d’influència de Detroit i la desaparició dels llocs de treball s’estén cap al nord fins a Flint, on la situació és similar. Però en el camí cap a la península superior de Michigan (la ‘Upper Peninsula’), les grans zones urbanes donen pas de mica en mica a paisatges més naturals. Com a part del ‘somni americà’ de la famosa classe mitja que la indústria del motor va ajudar a crear, a les vores dels llacs hi ha un continu de cases unifamiliars amb jardí i embarcador particular. Això sí, a gaudir només els mesos de primavera i estiu, que a l’hivern el fred és prou important a la zona. Seguint cap al nord, un estol de motels i hotels de tota mena dóna pas al tercer pont en total suspensió més llarg del món. El ‘Mackinac Bridge’ és l’encarregat, des de 1957, de connectar les dues penínsules que formen l’estat. A l’altra banda del pont la natura espera als qui tenen ganes de gaudir-la en els diferents parcs estatals i nacionals on, de nou, mai falta l’accés a l’aigua. En el meu cas però, la manca de temps va fer que m’hagés de conformar amb la visita al parc nacional de ‘Pictured Rocks’. Allí, grans dunes naturals de sorra van permetre en el seu dia a la indústria de la fusta salvar el desnivell entre els boscos i l’aigua del ‘Superior Lake’, on l’esperaven el vaixells per transportar-la. Avui en dia però, és una tranquil·la destinació familiar que permet tant passar unes hores de platja comcontemplar els grans penya-segats erosionats pel pas del temps deixant a la vista les diferents capes de sediments que els formen.

A la tornada a la península inferior, aquest cop per la seva costa est, m’hi esperava la tranquil·la Traverse City en una de les seves setmanes més ocupades de l’any. Envoltada de granges amb camps de blat de moro i arbres fruiters (sobretot cirerers i presseguers), la població acollia aquells dies la vuitena edició de seu popular festival de cinema, fundat ni més ni menys que pel cineasta de Michigan Michael Moore. Per a mi, com aficionat al gènere, va ser una magnifica forma de tancar el meu pas per l’estat amb amb el visionat d’un documental que precisament parlava sobre el present de la ciutat de Detroit.

Carrer principal de Traverse City a punt per al seu festival de cinema, a Michigan

I no cal deixar el món del cinema per parlar de les últimes novetats de la campanya electoral americana. I és que aquesta passada setmana dos importants figures de la indústria cinematogràfica, en principi gens relacionades entre si, han donat el seu suport a qui serà el candidat republicà a la Casa Blanca. Per una banda l’actor i director Clint Eastwood, qui protagonitzava a la última ‘Super Bowl’ un anunci que semblava afavorir a Obama, anunciava que donarà el seu vot a Mitt Romney per tal de ‘donar al país una empenta’. Tota una ajuda que de ben segur, l’equip republicà intentarà aprofitar al màxim gràcies al gran prestigi i respecte del que gaudeix Easwood. En canvi, l’altra mostra de suport segurament intentaran que passi un pèl més desapercebuda, doncs arriba de la estrella del cinema pornogràfic Jenna Jameson qui afirma que ‘quan un és ric vol un republicà a la Casa Blanca’. En tot cas, suports a banda, tothom segueix pendent de l’elecció per part de Romney del candidat republicà a la vice-presidència, que enguany s’anunciarà a través d’una aplicació mòbil dedicada a tal efecte. A mi però, si es compleixen el terminis més optimistes, probablement m’enxamparà sense cobertura tot visitant els parcs nacionals d’Alaska, l’estat número nou de meu particular compte enrere.

Ponts, granges, blat de moro i… art?

(text publicat el 23/04/2012 a www.lavanguardia.com)

Un dels sis ponts coberts al Madison County

Chicago, Illinois .- Lliçó apresa: no sempre refiar-se dels tòpics. A principis de gener Iowa va donar el tret de sortida de la campanya de primàries republicanes amb la celebració dels caucus, fet que li va proporcionar una gran presència i notorietat als mitjans de comunicació durant moltes setmanes. Fins i tot jo li vaig dedicar un “post” intentant explicar què caram és un caucus. Però si hem de fer cas als nombrosos reportatges especials i cobertures dels diferents canals de televisió que es van fer per a l’ocasió, l’estat no és res més que un munt de camps de blat l’un darrere l’altre. I potser gairebé ho és però, com acostuma a passar en aquest viatge, no només.

Wikipedia Facts: IOWA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 53,93% – McCain/Palin: 44,39%
-El 26è estat en superfície: 145.743 Km2 (4,54 “Catalunyes”)
-El 30è estat en població: 3.046.355 habitants a 2010 (0,41 “Catalunyes”)
-El 35è estat en densitat de població: 20,7 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Children of the Corn – The Bridges of Madison County
-Tòpic: L’estat dels ciclons – L’estat del blat

L’entrada a l’estat no va poder ser més “de pel·lícula”. El petit i tranquil poble de Winterset (ben a prop de Des Moines) podria ser un d’entre molts si no fos perquè és la capital del comptat que en el seu dia va decidir cobrir els ponts, i perquè al 1907 hi va néixer ni més ni menys que el mateix John Wayne. Segons expliquen, per tal de protegir de la intempèrie les cares peces de fusta que formen el terra del pont, es va decidir cobrir un total de 19 ponts (dels quals ara només en queden sis). No són ni de bon tros els únics ponts d’aquestes característiques als EUA -també l’estat de Pennsylvania té més de 200 ponts coberts-, però sí que són els que van inspirar la història que va portar a Clint Eastwood a immortalitzar-los en la famosa pel·lícula The Bridges of Madison County. I si a tot això hi sumem la possibilitat de visitar la casa on va néixer el mític actor de “westerns”, entendreu que la visita era obligada.

Obra de Jaume Plensa al jardí d'esculptures a Des Moines

La sorpresa però va arribar a la ciutat de Des Moines (llegir amb accent francès). Jo m’esperava una capital modesta a l’estil d’altres estats de característiques similars però resulta que, a banda de tenir blat de moro, Iowa també és un important referent pel que fa a companyies d’assegurances sent-ne Des Moines el principal centre d’operacions. Carrers amples, edificis alts i col·leccions d’art a l’abast de tothom. Potser fruit dels diners que aporten les companyies d’assegurances, Des Moines compta amb un interessant centre d’art amb obres de gran prestigi amb noms tan coneguts per nosaltres com Picasso o Miró. Però el museu (d’entrada gratuïta) no és l’única opció per als amants de l’art. Al centre de la ciutat s’hi pot trobar també un agradable parc destinat a escultures on passejar entre 24 obres valorades en més de 40 milions de dòlars.

Mentrestant sembla que l’encara candidat Mitt Romney hagi passat a ser per a gairebé tothom, el nominat i guanyador definitiu del procés de primàries. Però la continuïtat en la cursa dels altres candidats i el fet que matemàticament encara no se’l pot declarar vencedor, impedeixen hores d’ara que l’equip de campanya de Mitt uneixi forces amb l’equip general del partit republicà. Aquest fet podria estar donant un cert avantatge a la campanya d’Obama, ja que li permet centrar-se en un contrincant definit sense una campanya encara del tot ben organitzada. Per això molts esperen una victòria contundent de Romney en les cinc primàries programades per aquest dimarts, per tal de forçar a la resta de candidats a suspendre les seves campanyes.

Com no podia ser d’una altre manera, el últims dies de ruta per les terres d’Iowa els vaig destinar a explorar la seva part més rural. Potser massa rural i tot. A només mitja hora cap al sud d’Iowa City -antiga capital de l’estat i ara centre universitari- hi ha una zona amb gran presència de granges habitades per famílies “amish”, conegudes per seguir vivint gairebé com en el segle XVII. Cases en les que no hi ha signes evidents d’electricitat, carruatges tirats per cavalls, i vestimentes clàssiques en entorns que es valen la foto. Finalment, em trobava rodejat pels famosos camps de blat o, més ben dit, del que en queda d’ells ja que ara mateix no són més que camps segats a punt de ser llaurats de nou. Com en d’altres ocasions, uns dies tranquils per agafar forces abans del proper repte: l’estat d’Illinois començant directament per la gran ciutat de Chicago.