Miquel del Roig, el ‘cantautot’

(text publicat el 22/08/2013 a www.kolhosp.com)

De l’Ametlla de Mar, tocant música des de l’adolescència i capaç de fer ballar tota una plaça amb ganes de gresca amb tan sols una guitarra i la seva veu. L’estiu de 2009 anava amunt i avall de Gràcia quan em sorprenia en trobar, en un carrer ben atapeït, una festassa de les que han fet mundialment populars les seves Festes Majors. El que no m’esperava és que a l’escenari només hi hagués un petit home armat amb la seva guitarra espanyola enllaçant èxits populars de tot tipus, molts d’ells versionats. Per descomptat, ens hi vam quedar. En el repertori de Miquel del Roig hi ha absolutament de tot i cap de les cançons triades duren més de mig minut. La seva principal virtut és la capacitat d’enllaçar temes en una sola peça que pot arribar a durar gairebé mitja hora. Talment com un Dj, però amb música i veu en directe. Pot cantar ‘La Macarena’ o alguna dels Beatles, però també repassa els èxits del rock català, les cançons més tradicionals de la terra, el Virolai i, per descomptat, la seva cançó insígnia: ‘La Farola’.

Aquest any ha tornat a les Festes de Gràcia i el concert va començar tard, molt tard. Potser per esperar que acabés el partit del Barça, coses que passen. A l’inici la Plaça de la Vila no era del tot plena però es va omplir. Alguns escoltaven estranyats algunes de les seves primeres cançons versionant temes tradicionals, en els que hi cola lletres de crítica política i social de les que pocs se n’escapen. Però després del les intervencions populars amb versets fets a mida a ritme del ‘Garrotí i Garrotà‘, ja va valdre tot. L’home sembla incansable i un diria que no se li acaba mai el repertori. Només la limitació horària imposada per l’Ajuntament de Barcelona el va fer parar a un quart de tres de la matinada després d’una hora i mitja de festa continuada. És ben sabut que és capaç de fer concerts de més de dues hores i, durant els mesos d’estiu, en fa gairebé un al dia. Per la senzillesa, efectivitat, economia de mitjans… no hi ha cantautor més rendible. Em pregunto jo, no se’l podria subvencionar per anar aixecant la moral del país?

A més a més, en Miquel del Roig va aconseguir una fita a la que pocs aspiren: omplir una plaça de Gràcia sense pràcticament cap ‘guiri’. I si n’hi havia algun estaria ben perdut. Un ambient d’agrair després d’haver vist enguany algunes escenes poc agradables amb turistes molt passats de voltes, probablement seduïts per les descripcions exagerades d’algunes guies de viatge que qualifiquen aquestes festes de boges i descontrolades. La millor manera doncs de posar fi a les Festes de Gràcia de 2013, que deixa amb ganes de continuar la setmana que ve amb les menys atapeïdes del barri de Sants.

Barack Obama a Las Vegas, la política feta espectacle

(text publicat el 26/10/2012 a www.lavanguardia.com)

Barack Obama a l'inici del seu discurs a Las Vegas, Nevada

Kanab, Utah .- En el precís instant en que arribava de nou a Las Vegas, després de conduir més de 7 hores des de Reno per les solitàries carreteres de l’estat de Nevada, el candidat Mitt Romney començava el seu acte polític a la ciutat del joc. Impossible arribar-hi a temps, sobretot si tenim en compte que necessitava passar per una de les oficines de la campanya d’Obama, a recollir el tiquet que m’asseguraria l’accés al míting que el president protagonitzaria a la ciutat el dia següent. I és que no hi ha res com viure en un dels anomenats ‘swing states’ (estats en que el guanyador de les eleccions es pot decantar cap a qualsevol dels dos partits) per tenir múltiples opcions de veure en persona els candidats.

En el sistema electoral dels EUA, en 48 dels 50 estats, el candidat que guanya la majoria de vots s’emporta tots els vots electorals que li pertoquen a aquell estat en concret. Per això una victòria, encara que sigui per la mínima, és tant important. Així doncs, totes dues campanyes s’estan centrant ara quasi en exclusiva als vuit dels 50 estats en que la victòria encara està en joc, fent viatges frenètics que els porten a passar per fins a quatre estats diferents en un sol dia. Sens dubte el més crucial de tots els ‘swing states’ és Ohio, amb 18 dels 270 vots necessaris en joc; però molts experts diuen que el segon és justament el de Nevada tot i només comptar amb 6 dels vots electorals. En conseqüència, els habitants d’aquests ‘swing states’ viuen aquestes últimes setmanes abans de les eleccions sota una gran pressió, amb constants anuncis electorals a les cadenes de ràdio i televisió. També amb les visites dels candidats.

Voluntària a la cua per entrar al míting d'Obama a Las Vegas, a Nevada

Em preguntava però, quin impacte real tenien aquests mítings de campanya. I és que en fan tants que per força han de repetir constantment el mateix discurs, o gairebé. Aquest va ser el pla d’Obama, que començava dimecres al matí: inici a Iowa, parada a Colorado, al vespre a California per participar a un show de TV, al final del dia a Nevada, dormir a l’avió presidencial camí de Florida, parada a Virginia, parada a Ohio, i punt final dijous al vespre a Chicago (Illinois) per votar de forma anticipada. Com és d’esperar, la premsa generalista no cobreix en destacat tots els actes i només en fa referència en cas de passar-hi quelcom de significatiu. Així doncs, de què serveixen tantes parades? Doncs d’entrada segur que serveixen per aparèixer als mitjans locals, però alguna cosa més hi havia d’haver per justificar l’esforç que representen, no?

A l’arribar al lloc del míting, la cua per entrar donava la volta a la immensa illa formada per les instal·lacions del centre comunitari triat per a l’esdeveniment. 13.000 persones disposaven dels tiquets necessaris per entrar, la gran majoria membres de la comunitat afroamericana, i tots seguidors incondicionals d’Obama. Serveis secrets, controls d’accés, detectors de metalls, escorcolls de seguretat. De mica en mica tots van anar entrar fins a omplir de gom a gom els espais designats per al públic. Un podi al bell mig, i un escenari a un lateral. També grades per a la premsa amb les millors vistes de tot plegat, on vaig tenir la sort de poder estar.

Katy Perry vestida de papereta electoral abans del discurs d'Obama a Las Vegas, Nevada

Tot just després de l’himne americà i d’uns primers parlaments, va arribar el moment per a la primera estrella de la nit. La famosa cantant Katy Perry havia vingut expressament des de Los Angeles a donar suport al president amb una actuació en que va lluir un vestit fet a mida per l’ocasió. Disfressada de papereta electoral amb l’opció d’Obama marcada, Katy va demanar repetidament el vot pel president animant a tothom a votar anticipadament. Però en el fons el missatge important era un altre, que els que estaven allà ja tenien més que decidit el seu vot. Com en tots els altres parlaments anteriors i posteriors a l’actuació, el missatge clau de la nit demanava a tots els que eren allà un esforç addicional. No els demanaven el vot, en realitat els demanaven que sortissin al carrer a fer campanya per portar a tanta gent a les urnes com fos possible. Es tractava ‘d’activar (encara més) a les bases’.

El president s'acomiada dels seus seguidors al final del discurs a Las Vegas, Nevada

Tal i com marquen els cànons, l’estrella principal no va aparèixer fins al final. El president Barack Obama sortia de darrera una gran bandera americana enmig de la cridòria generalitzada i el ja tradicional ‘four more years’ (quatre anys més) que acostuma a acompanyar els presidents que es presenten a un segon mandat. El discurs, el del moment i amb ‘teleprompter‘. Cap sorpresa, cap sortida de guió durant els 20 minuts de parlament, només una veu lleugerament afònica deixava entreveure l’esgotador ritme de la campanya. Els qui segueixen habitualment el president ja ni l’escoltaven mentre comentaven l’actuació de Katy Perry enfundada en el seu estret vestit: ‘Això és Amèrica, un acte polític així no el veus enlloc més del món’.

Disco Disco Partizani!

(text publicat el 04/05/2011 a www.kolhosp.com)

Balkatalan - Isma Monfort

Festa, molta festa, i cares de sorpresa dels qui assisteixen a la seva primera “Balkatalan Experience”; les sessions que sis amics passegen des de fa uns anys per festes majors, sales de concerts i festivals. Un “show” d’imatge i so únic que uneix la rumba catalana amb la música balcànica.

Aquest cop el motiu va ser la celebració el passat dissabte del cinquè aniversari del Setmanari la Directa. La publicació, que serveix d’alternativa informativa a moviments socials i als qui no es senten del tot representats als mitjans generalistes, va programar a l’Ateneu Popular de Nou Barris un cartell de luxe encapçalat per La Troba Kung-Fú i amb la gent de Balkatalan com a encarregats de continuar la festa. La cita no era precisament al centre de la ciutat però tot i això es van esgotar les entrades deixant un bon nombre de persones a les afores del recinte.

Balkatalan - Isma Monfort

Després de l’actuació de la banda liderada per Joan Garriga -més breu del que ens tenen acostumats doncs tenien una segona actuació aquella mateixa nit- calia preparar l’escenari amb la posada en escena habitual. A la dreta de l’escenari els tres “pinchadiscos” armats amb les seves col·leccions de ritmes rumberos. A l’esquerra els dos “video-jockeys” que complementen a la perfecció els temes seleccionats amb vídeos i animacions “ad hoc”. I al mig? Una gran pantalla i “El Perla”, el sisè component del grup, gran ballarí i encarregat que no falti de res a la resta de membres (especialment de beure); acompanyat en aquesta ocasió de les ballarines de “Makosh Corp.” per a major espectacle.

Tot a punt doncs per a començar l’”experience” número 50 de Balkatalan que com sempre, va començar amb imatges de carreteres perdudes dels Balcans per anar introduint la temàtica i mica a mica anar pujant la intensitat quan els temes imprescindibles van sonant. Disco Partizani (el meu preferit), Kalashnikov, o el carismàtic “Bella Ciao” a pocs deixen indiferents sense començar a saltar o ballar. El ritme mana i la rauxa catalana es deixa veure a dalt i a baix de l’escenari amb intercanvi de clavells, confeti o fins i tot petits glops de ratafia i rakia yugoslava.

Balkatalan - Isma Monfort

Però tota festa té el seu final i amb Balkatalan no hi ha bisos que valguin. Quan és l’hora és l’hora. El mític “Killing In The Name” dels Rage Against the Machine dóna pas als crèdits finals dels qui ho fan possible. Només queda llavors esperar una nova ocasió, que segurament no trigarà massa a presentar-se.

 

 

Monotonix, “freak rock” d’Israel

(text publicat el 09/03/2011 a www.kolhosp.com)

El grup israelià Monotonix va actuar el primer dia de Març a la sala BeCool i les expectatives eren altes. “Serà memorable”, “…ja es poden anar preparant els de Catalunya Ràdio”, “Adéu BeCool”. En definitiva, s’esperava una destrossa a la zona alta de Barcelona.

Jo no havia sentit mai a parlar d’aquest conjunt (“mea culpa”) però, tal i com asseguraven blogs i espais especialitzats, semblava que l’espectacle valia la pena. Una senzilla cerca als arxius del YouTube em va acabar d’animar a comprar una entrada convençut de tenir tema per a la primera entrada d’aquest blog.

Per posar-nos en antecedents, Monotonix és un grup de “garage rock” format per tres individus que descontents amb l’escena musical del seu país comencen el 2005 a fer les seves pròpies actuacions a Tel-Aviv. Ja des d’un inici els seus directes destaquen per tocar molt aprop del públic, incendiar els instruments o saltar sobre la gent llençant des de cerveses fins a escopinades. Han editat dos discs “Where Were You When It Happened?” al 2009 i “Not Yet” aquest mateix any. Fins ara les seves actuacions més memorables han estat al “South by Southwest” de Texas (on s’han forjat bona part de la seva fama) mentre que a casa nostra van ser presents en l’última edició del Primavera Sound, prescindint com de costum de l’escenari i “liant-la parda” entre el públic.

A tot això només cal afegir-hi les reduïdes dimensions de la sala BeCool de Barcelona per entendre l’atractiu de la convocatòria.

A les nou del vespre (hora prevista del concert) hi havia davant l’entrada del local una desena de persones i una furgoneta blanca. Les primeres es miraven sense massa sorpresa com els mateixos membres de la banda descarregaven els instruments de la segona. Tal com ja havia passat el dia anterior a Madrid, els Monotonix feien tard.

Un cop dins va tocar esperar. Mentre ells muntaven el senzill equip, els assistents preparàvem les nostres càmeres. N’hi havia de grosses, de petites, de mòbil… Però sobretot moltes càmeres grosses (reflex). L’espectacularitat del grup i els precedents disponibles a la xarxa no només em van atraure a mi, sinó que molts d’altres també hi van veure una bona oportunitat per fer fotos i vídeos impactants.

Tant bon punt el “show” va començar, la banda va desplegar el seu repertori d’esquitxades, empentes i corredisses pels diferents racons de la sala mentre tocaven barrejats amb el públic. Entre les moltes bretolades Ami Shalev -cantant i lider del grup- va entrar darrera d’una de les barres del local, s’hi va pujar i va bramar enfilat sobre la gent. Mentrestant, l’actiu núvol de fotògrafs no els vam deixar d’empaitar amb més o menys discreció.

El cert és que les instantànies són per força espectaculars, però personalment no vaig poder evitar la sensació de ser enmig d’un safari fotogràfic organitzat. Ells van repetir tots els clixés que els caracteritzen i tot plegat només va durar uns 45 minuts sense opció als bisos. No crec que recórrer el món amb un directe tant energètic però amb un públic més pendent de captar una bona foto que de saltar i ballar, sigui el més engrescador. De nou un punt de “mea culpa”. Potser no és tant estrany que recentment el grup hagi anunciat que en acabar la gira actual es retira.

Fonts: dimelorapido.com, YouTube, Last.fm, Wikipedia
Més Fotos: www.flickr.com/imonfort – Vídeo: youtube.com

Franz Ferdinan en la clandestinitat però amb zona VIP

(la part en cursiva publicada el 11/10/2010 aquí: http://avivaveu.tumblr.com/)
(fotos al Flickr: http://www.flickr.com/photos/imonfort/)

Com em van liar ahir els de San Miguel a Barcelona…

Jo hi vaig caure de quatre grapes; ho confesso: Em llevo i engego la ràdio sobre les nou del matí on un tertulià comenta nosequè d’un concert a Barcelona, amb els Franz Ferdinan com a protagonistes, del que no se sap el lloc on actuaran sinó que s’anunciarà per les xarxes socials. Genial, no? Algú s’està currant un event xulo i relativament improvisat diferent al que estem acostumats, no? Doncs no, o com a mínim, no del tot.

D’entrada cerca al Google. Resultat: Tot plegat és un acte promocional d’una important cervesera que ha sortejat 600 entrades dobles a través del Facebook i s’ha reservat el lloc on es farà fins última hora. No és el que m’imaginava però faig les trucades i m’acredito; tinc curiositat per veure com caram s’ho fan per muntar un concert clandestí (segons les seves mateixes paraules) a la Barcelona del civisme.

La convocatòria és davant del “Hotel W” (“Vela” pels amics) sobre les 20h; però quan hi arribo a les 19:40h ja hi ha força cua. Cua! No era clandestí? I hi ha un gran ou de color verd (com el de la web) i seguretat i valles amb publicitat. Només calen un parell de preguntes per aclarir que els afortunats guanyadors del sorteig ja sabien que era aquí, que de xarxes socials res de res i que fins i tot tenen un mapa. Així que, per desgràcia, el sentit comú fa acte de presència per veure que de sorpresa i de clandestinitat ben poca. Si fins i tot hi ha agents de la urbana controlant el trànsit!

Tota la resta va trigar ben poc a desvetllar-se. Una petita entrada ambientada en els anys de la llei seca amb partida de pòker inclosa donava pas a un gran hangar del port propietat de la “Unión Naval” farcit de publicitat i perfectament preparat per al concert: Guardarropia, pica-pica, samarretes promocionals i, per descomptat, barra lliure de cervesa (i aigua). Ah! I la zona Vip, perquè si bé s’havien repartit 1200 entrades per Facebook també es van repartir un bon nombre de passis per a convidats i premsa que ompliem un zona Vip que, de tanta gent que hi havia, va deixar de ser-ho.

I el concert? Doncs va estar molt bé. Van començar amb molta força tocant el ‘Do you want to’ per seguir amb altres èxits. Si en vols una crònica més detallada pots consultar la de “Público”, per exemple.