Baseball, l’experiència americana

(text publicat el 1/07/2012 a www.kolhosp.com)

Vistes de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, el ‘Fenaway Park’

‘Cuida el teu llenguatge’, ‘beu amb responsabilitat, ‘seu al teu seient’… A ‘Fenaway Park’repassaven les normes bàsiques de comportament abans del partit i a aquelles hores jo ja n’estava trencant una. La entrada de 20 dòlars que acabava de comprar -la més econòmica de totes- no em permetia seure a cap localitat de l’estadi dels ‘Boston Red Sox’, però això no li semblava importar a ningú més enllà de l’home de la megafonia. El baseball és en general un esport tranquil, lent. Ningú t’esbronca si t’has d’aixecar. Ells ho fan constantment per anar a buscar cerveses fresques i ‘hot dogs’, per molt que un exèrcit de venedors ambulants els ho posi fàcil per estar-se quiets. Deu ser que costa mantenir la concentració en el joc, o potser que el saltar-se alguna de les normes els fa haver de visitar el lavabo en més d’una ocasió en les tres hores que acostuma a durar cada partit. En tot cas em queda clar que el baseball, en general, és per a la majoria més un passatemps que no pas un esport, encara que els qui estan al camp siguin autèntics atletes capaços de llançar boles a 150 Km/h. Els amics hi van a petar la xerrada birra en mà, els jubilats a vegades tenen descompte per les entrades, les famílies hi porten les criatures que corren darrera les pilotes perdudes. Això sí, després d’haver assistit a alguns partits estic convençut que l’experiència autèntica es viu als estadis petits, sobretot si el joc es pot gaudir estirat a la zona de gespa amb la cistella del pícnic al costat.

El joc és una successió d’intents de colpejar una pilota de la mida d’un puny, mitjançant un bat de fusta, tant lluny com sigui possible; i córrer al voltant del camp abans l’equip contrari, pilota en ma, no t’elimini del joc arribant a alguna de les tres bases abans que tu. Més o menys. Creuant Alabama ja em van deixar ben clar que és sobretot un esport intel·lectual, una batalla psicològica entre el ‘pitcher’ -qui llança la bola- i el batedor -qui la rep-. S’ha d’anar en compte davant qui dius que el ‘baseball’ et sembla avorrit i poc interessant, et poden titllar d’ignorant i segurament amb raó. De maneres de llançar les boles n’hi ha moltes, i cal estudiar i conèixer a fons els punts febles de qui l’ha de colpejar per triar la més efectiva. Un dels llançaments més complicats d’efectuar és el conegut com a ‘Knuckleball’, en que la bola pràcticament no gira. El llançador intenta evitar qualsevol rotació cosa que la fa altament inestable provocant trajectòries imprevisibles. Tota una delícia científica digne d’estudis i llegendes, que converteix en ídols als qui n’aconsegueixen dominar la tècnica. Es pot arribar a dir doncs, que per als més entesos, que el batedor no encerti a colpejar la bola també pot ser una bona notícia.

Al primer partit al que vaig assistir, a Nebraska, vaig endur-me un petit souvenir inesperat. Cap al final del partit el batedor dels ‘Albuquerque Isotopes’ va aconseguir colpejar d’esquitllada la bola amb la part superior del bat, cosa que la va llançar en direcció oposada al camp just al costat d’on jo estava ajupit intentant fer una foto del cop. Estava bruta, i no només per haver caigut en les restes d’un ‘hot dog’ sense acabar. No molta gent sap que les pilotes, abans de ser jugades, passen per un procés d’empastifament. El fang amb que són fregades evita que la superfície de cuir de la bola resulti lliscant al ‘pitcher’. Gràcies a aquest fang, que sempre prové de la riba del riu ‘Delaware’ al seu pas per ‘New Jersey’, els llançaments són més ràpids i amb millors efectes. Tota una tradició que es manté invariable des dels anys 1930, uns cent anys després de que Abner Doubleday inventés el joc a la petita població de Cooperstown de l’estat de New York. Sí, inventat i principalment jugat als EUA. I és que tal i com vaig sentir dir durant un partit al passejar per les grades ‘el baseball és Amèrica’. Però els qui ho deien no només havien estat menjant ‘fast food’ tota la tarda asseguts al sol, sinó que al seu voltant hi havia les restes d’uns quants gots de cervesa buits. Tampoc els feu massa cas.

Nits en blanc, “guiris” i història al New York State

(text publicat el 25/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Perfil de Manhattan vist des de Long Island City, New York

Westminister, Massachusetts .- Normalment reservo el primer paràgraf del ‘post’ per a un breu resum del que ha estat el meu pas per l’estat de torn. Normalment trobo un fil conductor que agrupa amb un parell d’idees el que m’han semblat ser els seus trets principals. Però què passa si a l’estat de New York m’hi he trobat una mica de tot? Boscos, grans atraccions turístiques, petites ciutats, enormes ciutats, baseball, hippies, hipsters, zones empobrides, bojos del motor… Bé, potser podem dir que de la mateixa manera com tot és possible a la magnífica ciutat de New York, l’estat tampoc es queda curt. De fet, segurament no podia ser d’altra manera en un estat no precisament petit, amb un elevat nombre d’habitants i que allotja la ciutat que és considerada per molts com la capital del món.

Wikipedia Facts: NEW YORK
-Resultats 2008: Obama/Biden: 62,91% – McCain/Palin: 36,04%
-El 27è estat en superfície: 141.300 Km2 (4,4 “Catalunyes”)
-El 3er estat en població: 19.378.102 habitants a 2010 (2,58 “Catalunyes”)
-El 7è estat en densitat de població: 157,81 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Taxi Driver – Ghostbusters – Superman II (escena)
(…i bàsicament qualsevol del Woody Allen dels 70 i 80 triada a l’atzar)
-Tòpic: L’estat dels imperis (econòmics) – La jungla de ciment

La primera parada no podia ser una altra que New York City, especialment arribant des de New Jersey. Després de patir durant una bona estona el terrorífic trànsit de la ciutat vaig poder aparcar el PT Cruiser a Brooklyn, un dels barris culturalment més actius i on encara s’hi poden trobar places de pàrquing gratuïtes (a diferència de l’illa de Manhattan). Per visitar la ciutat com cal un ha d’invertir-hi temps, però per desgràcia a mi no és que me’n sobri massa. Així que, aprofitant que l’any 2010 ja vaig tenir l’oportunitat de passar-hi força dies, en aquesta ocasió vaig aventurar-me a visitar la ciutat que mai dorm durant 24 hores seguides per comprovar si realment dorm o no. Ho vaig aconseguir? Doncs sí i no. Si bé és cert que vaig poder visitar els principals atractius turístics de la ciutat en una marató que va incloure fins a 16 viatges en metro, també ho és que no hi va haver temps per a gaudir de la majoria d’ells. Aquesta és una ciutat en la que sovint val la pena parar a prendre un cafè a una terrassa i senzillament observar, o invertir unes hores en visitar algun dels nombrosos museus, o deixar-se perdre per Central Park, o assistir a algun dels musicals més espectaculars del món a Broadway, o creuar a peu el pont de Brooklyn, o anar de compres a… Suposo que ja us en feu una idea.

Carretera de Woodstock a Bethel, on es va celebrar el festival de Woodstock

Relativament recuperat de l’esforç després d’una “migdiada llarga”, em vaig dirigir cap a un dels indrets més emblemàtics de l’estat de New York. El petit poble de Woodstock -ben conegut per tothom, tot i que no sempre se sap ubicar al mapa- encara conserva certa atmosfera del què un dia va ser un important centre ‘hippie’, arran de la instal·lació d’artistes i músics de diferents disciplines ja al inicis del segle XX. Però, contràriament al que pot semblar, no va ser aquí on va tenir lloc el mític festival que va dur el nom de la població. Davant l’oposició dels veïns el festival es va haver de dur a terme a unes 60 milles (100Km) en direcció sud-oest, a les terres d’una granja que s’han convertit en centre de pelegrinatge de nostàlgics i mitòmans. Allà, a Bethel, encara avui en dia s’hi segueixen organitzant concerts, en unes instal·lacions en les que també es pot visitar un museu i un senzill monument que recorda el lloc exacte del festival.

Turistes observant les cataractes del Niagara (vistes des del Canadà)

Seguint fins a l’extrem oest de l’estat, i passant per poblacions que no semblen estar passant pel seu millor moment, s’arriba a la ciutat de Buffalo (origen de les ‘aletes de pollastre’) i a una de les principals atraccions turístiques de la costa est. Fent de frontera entre els EUA i el Canadà, les cataractes del riu Niagara ofereixen un espectacle per a la vista que meravella entre 20 i 30 milions de visitants cada any. Tal i com acostuma a passar en aquests casos, tanta indústria turística acaba complicant el poder gaudir de l’experiència. Dificultats per aparcar, grans hotels i casinos que “es colen” en cada fotografia, assetjament d’ofertes i souvenirs, preus elevats, i haver d’esquivar famílies estressades que no semblen saber massa bé on estan. Tot i això, amb la dosi adequada de paciència i ‘zen’, la visita resulta més que recomanable.

Curses d'acceleració al circuit de Lebanon Valley Auto Racing, New York

I mentre a la campanya electoral es segueixen succeint les reaccions a la decisió del President Obama de no deportar els joves immigrants que reuneixen certes condicions (fet que centra l’atenció de la candidatura a la vice-presidència republicana cap al senador Marco Rubio), jo em dedicava a gaudir d’activitats purament americanes. Al poble de Cooperstown hi ha els terrenys (avui en dia l’estadi de Doubleday), on suposadament es va inventar al 1839 el joc del Baseball. El poble és ple de petits establiments dedicats a l’esport on s’hi pot trobar absolutament de tot: des d’equipacions esportives a tot tipus de souvenirs, passant per cromos de col·leccionista i boles firmades per jugadors famosos. La sort va voler que al camp on es va crear, s’hi estigues jugant un partit de categories inferiors que havia estat ajornat dies abans a causa de la pluja. Una petita sorpresa que em va permetre descansar una bona estona a l’ombra d’unes grades carregades d’història. Abans de seguir direcció est però, i com a punt i final del meu pas per New York, no em vaig voler perdre l’oportunitat d’assistir a unes sessions classificatòries de ‘Drag Racing’ (o curses d’acceleració). Al modest circuit del “Lebanon Valley Auto Racing” s’hi reunien aquest cap de setmana centenars d’aficionats del motor per tal de posar a prova les seves espectaculars màquines (hi havia més participants que espectadors), capaces d’arribar a les 250 milles per hora (quasi 300Km/h) en una distància d’un quart de milla (un 400 metres). Com comprendreu, la paraula espectacular es queda curta. De fet el proper estat, Massachusetts, ho tindrà ben difícil per superar tot el viscut en poc més d’una setmana a l’estat de New York.