Tornant a casa després d’un any en ruta

(text publicat el 14/11/2012 a www.lavanguardia.com)

Vistes de Barcelona abans d'aterrar a l'aeroport d'El Prat

Barcelona, Catalunya .- Recórrer els cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica durant un any fins a les eleccions presidencials del país. Fet. I a més a més seguint tant la campanya de primàries republicanes com la posterior campanya presidencial que va portar a Barack Obama a un segon mandat a la Casa Blanca. Ara, un cop arribat a casa, en fer un petit cop d’ull enrere no puc estar més satisfet de l’experiència i de tot el viscut en un any que no per atapeït ha deixat de fer-se’m curt, molt curt. Com s’acostuma a dir, sembla que era ahir quan vaig marxar amb només una petita idea de tot el que m’esperava. Però les més de 35.000 fotografies fetes demostren que l’any ha estat intens. També les quasi 47.000 milles recorregudes amb el meu estimat ‘PT Cruiser’ (més de 75.000 Km), suficients com per donar gairebé dues voltes senceres al planeta Terra. I ja que estem amb les xifres, per aquells a qui agradin aquest tipus de càlculs, per a fer-ho vaig haver de gastar la increïble xifra de més de 8.400 litres de benzina que he pagat a un preu mig de 79 cèntims de dòlar (uns 62 cèntims d’euro).

‘¿Quin és el lloc o l’estat que més t’ha agradat de tots els que has visitat?’. Probablement la pregunta que més vegades m’han fet i per la qual lamento no poder tenir una resposta concreta. El país és suficientment gran i divers com per no poder pensar en una sola destinació. Això sí, en general, poques coses més espectaculars que molts dels parcs nacionals que he visitat, quelcom que crec que s’ha notat en els textos del blog. Per a un aficionat a la fotografia com jo, els paisatges que ofereixen molts d’aquests parcs són tot un perill per a les bateries i memòries de les càmeres digitals. Des del ‘Grand Canyon‘ al ‘Death Valley‘ passant pels parcs d’Alaska o els volcans de Hawaii. Sense oblidar en cap casl’increïble parc de ‘Yellowstone’, en el que quatre nits se’m van fer del tot curtes per visitar totes les seves meravelles. Però igualment recomanables són també les seves ciutats i el que s’hi troba, començant per la que es considera la capital del món, New York City, fins a les grans metròpolis de la costa californiana com Los Angeles o San Francisco. També ciutats més petites i potser de menys renom en les que també he viscut experiències úniques com les de New Orleans, Portland, Minneapolis, Asheville, Des Moines, Denver, o Chicago. I entre mig, les grans distàncies recorregudes per carreteres secundàries creuant prats de blat de moro, ports de muntanya, o solitaris deserts amb les millors postes de sol que un es pot imaginar.

Però tota aquesta aventura no hagués estat possible sense els centenars de persones que de forma desinteressada m’han donat un cop de ma. Sí centenars, a les que estic sincerament agraït. Des dels que en un inici van creure en el projecte fent-lo possible amb el seu suport, fins a tots aquells que, estat rere estat, han obert les portes de casa seva per acollir-me durant uns dies. El permanent contacte amb gent que resideix habitualment als llocs on visitava sens dubte ha estat una de les millors maneres de viatjar i treure’n el màxim profit del poc temps del que disposava per a visitar cada indret. L’intercanvi cultural que sovint es produïa m’ha possibilitat conèixer més de prop els costums i maneres de fer del país. Seria totalment injust doncs dir que ha estat un viatge en solitari. Si bé gairebé totes les milles les vaig conduir ‘sense copilot’, a la gran majoria de parades hi havia algú que m’esperava per intercanviar ‘cheeseburgers‘ per llesques de pa amb tomàquet i truita de patates. Tanco així un projecte, un viatge, un blog. Estic segur de que en un futur en vindran d’altres, que la qüestió és no parar.

Una petita visita a la gran i salvatge Alaska

(text publicat el 16/08/2012 a www.lavanguardia.com)

El 'Mount McKinley', la muntanya més alta d'Alaska i tot nord-amèrica

Milwaukee, Wisconsin .- Alaska és gran, molt gran. I si tenim en compte que aproximadament la meitat de la seva població viu concentrada al voltant de la principal ciutat, Anchorage, Alaska també és deshabitada, molt deshabitada. Intentaré, amb quatre idees, que us feu una idea de lo inabastable que pot arribar a ser: L’estat d’Alaska és més gran que els tres següents estats més grans combinats (Texas, California i Montana), però només amb un 1,1 per cent de la seva població. És tan gran que té més línia de costa que la resta dels 49 estats junts. És tant extensa que aproximadament el 70 per cent de les comunitats de l’estat no estan comunicades per carretera, incloent la seva capital, Juno, en la que els representants polítics d’altres parts de l’estat hi han d’arribar en avioneta. Hi ha sis grans zones dins l’estat, però no hi ha fronteres que les defineixin ja que serviria de ben poc. Alaska té volcans actius, boscos, tundres, glaceres, illes, més de tres milions de llacs, i la muntanya més alta de nord-amèrica. I per si tot això encara fos poc, a més a més, no va ser conquerida sinó comprada. Concretament als russos, al 1867, per 7,2 milions de dòlars (equivalents a uns 120 milions actuals).

Wikipedia Facts: ALASKA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 37,89% – McCain/Palin: 59,42%
-El 1r estat en superfície: 1.717.854 Km2 (53,49 “Catalunyes)
-El 47è estat en població: 710.231 habitants a 2010 (0,09 “Catalunyes”)
-El 50è estat en densitat de població: 0,4 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Into the Wild- The Grey - Grizzly Man
-Tòpics: La terra del sol de mitjanit – L’última frontera

En general, a Alaska no s’hi arriba en cotxe a no ser que es tingui algun motiu de pes per creuar Canadà conduint durant més de 2.800 km (aproximadament la distància entre Barcelona i Stockolm, la capital de Suècia). En general, venint de la resta dels EUA, s’arriba a Alaska en avió i normalment al aeroport internacional d’Anchorage (com va ser el meu cas). Potser és per això que la ciutat és plena d’hotels de diferents cadenes i pàrquings públics de pagament. De fet, en arribar, us puc assegurar que vaig tenir una petita decepció de la mateixa manera com em va passar amb Honolulu, a Hawaii. Però tenia tantes ganes de visitar l’estat que, tot i el cansament acumulat del viatge i els canvis horaris, vaig sortir a fer un volt seguint les recomanacions de la recepcionista de l’hotel on m’allotjava. De seguida vaig entendre les dificultats que va tenir per suggerir-me un lloc on anar a passejar i fer ‘quatre fotos’ de la posta de sol. I és que com diuen amb força ironia els que coneixen l’estat, “Anchorage està a només 30 minuts en cotxe d’Alaska”.

Inici del recorregut en bus pel 'Denali National Park', a Alaska

Així que el dia següent vaig haver de conduir aquests trenta minuts en direcció nord, i unes quantes hores més també. Després d’unes 5 hores al cotxe de lloguer, amb parada inclosa a Wasilla per intentar veure la casa de Sarah Palin, finalment vaig arribar als afores del Parc Nacional de Denali. Allí, un complex hoteler i turístic de mida considerable dóna servei als més de 400.000 visitants que cada any rep el tercer parc nacional en superfície dels EUA (els quatre més grans estan a Alaska). El parc és ben famós per dos principals atractius; la facilitat amb la que es pot veure vida salvatge i per incloure la muntanya més alta dels EUA. Amb 6.194 metres d’alçària el ‘Mount McKinley’, que en realitat és el que dóna nom al parc ja que els natius l’anomenen ‘Denali’, domina tot el parc i es pot veure amb facilitat des de força distància (sempre i quan la meteorologia ho permeti, cosa que no passa sovint). El respecte que es té al parc per la vida salvatge és admirable. En tot moment s’intenta evitar la interacció d’aquesta amb els humans, que són uns veritables visitants. De fet, tot i que és possible fer-hi excursions a peu o en bicicleta, no s’hi permet l’entrada amb cotxes particulars sinó que cal contractar els serveis d’uns busos que fan de llançadora entre diferents punts claus del parc recorrent les més de 85 milles de carretera sense asfaltar. Durant el trajecte sovint hi ha ocasió per parar a observar la fauna del parc, sempre sense baixar del bus i intentant mantenir un volum baix per no destorbar-la. En el meu cas vam estar de sort ja que, a més a més del bon temps, vam poder també gaudir de llops, cabres, caribús, esquirols, conills, àligues… iquatre exemplars dels mítics óssos ‘Grizzlies’ d’Alaska.

Turistes orgullosos de les captures del dia a Homer, Alaska

I més carretera. Per ser exactes nou hores de cotxe amb petites parades incloses, per a arribar a la costa sud del estat. Tot i que m’hagués encantat poder visitar els fiords i les glaceres del Parc Nacional de Kenai, prop de la població de Seward, finalment em vaig decantar per visitar una de les àrees més importants per a la pesca del estat (un altre dels grans atractius d’Alaska). El petit poble de Homer és el principal port per a la pesca del ‘halibut’ que atrau cada any milers de visitants ansiosos per atrapar algun dels exemplars del peix, semblant al llenguado, que pot arribar a pesar fins a 200 kg o més. Però jo, això de la pesca ja fa anys que ho vaig deixar enrere així que, en principi, em conformava simplement en veure l’activitat de l’atrafegat port des de terra ferma i descansar una mica de tanta carretera. La casualitat va voler que la persona que em va allotjar treballés en una de les moltes companyies d”Aero Taxi’ que operen des de Homer per donar servei a les àrees on no arriben carreteres i, sobretot, la casualitat va voler que hi hagués una plaça lliure per a mi en un d’aquests viatges. Com comprendreu, un oferiment difícil de rebutjar. Va ser només poc més d’una hora de vol en total, però suficients per a comprendre la immensitat d’aquest estat veient des de l’aire les glaceres, llacs remots i, fins i tot, un ós negre que semblava un petit punt entre la massa verda. Senzillament espectacular i recomanable a tothom qui visiti la zona.

Glacera vista des de l'aire, a Alaska

I mentre jo recorria les llargues distàncies d’Alaska per carreteres sense cobertura de mòbil, el futur candidat republicà a la Casa Blanca anunciava la seva elecció per a candidat a la vice-presidència republicana. Després de mesos d’especulació l’escollit ha estat un dels qui menys apareixia a les llistes dels experts, el congressista per l’estat de Wisconsin Paul Ryan. Finalment Mitt Romney ens ha sorprès a tots triant un polític de pes, sense experiència en el sector privat, i amb unes idees tant conservadores que fins i tot agraden als membres del ‘Tea Party’. El principal actiu de Ryan és haver estat capaç d’idear un pla per a reduir l’immens deute sobirà que tenen els EUA. Una feina força lloable si tenim en compte que retallar mai és popular i aquí pujar impostos és gairebé equivalent a perdre les eleccions. Bàsicament el pla de Paul Ryan retalla en tot excepte en despesa militar, empetitint el govern a la mínima expressió possible. De fet retalla tant que fins i tot inclou abaixar els impostos per als més rics, cosa que significaria que ciutadans com el mateix Romney passessin a pagar menys del 1 per cent d’impostos sobre la renda. Com era d’esperar, els seguidors del partit republicà no poden estar més satisfets amb l’elecció però sembla ser que no són els únics, doncs els demòcrates ara tenen més arguments que mai per atacar als rivals i les seves idees d’extrema dreta. Caldrà veure en les properes enquestes la influència que l’elecció de Ryan ha tingut en la previsió de vot per saber si ha estat encertada o no.

Família d'óssos capturant salmons al 'Russian River' d'Alaska

A tot això, en el meu últim dia a Alaska i ja de tornada cap a l’aeroport, vaig voler parar a les cataractes del ‘Russian River’. Uns habitants de l’estat em van comentar, mentre visitàvem el Parc Nacional de Denali, que hi ha una part del riu en que els salmons es concentren en el seu viatge curs amunt i on se’ls pot veure saltant els ràpids. El més important però, és que també em van comentar que els óssos ho saben i sovint fan acte de presència per atrapar-ne uns quants i acumular reserves per a hibernar. Una ocasió com aquesta no me la podia perdre de cap manera, tot i que la presència dels plantígrads no estava en cap cas assegurada. De fet, després de caminar uns 45 minuts a pas lleuger, quan vaig arribar al lloc els salmons saltaven tranquils sense perill de ser atrapats per cap ós. Havia arribat tard ja que, segons em van confirmar, els óssos hi havien estat feia una hora o dues i per tant trigarien a tornar. Però com en tantes ocasions en aquest viatge, la sort va estar del meu costat. Potser els óssos aquell dia tenien més gana de l’habitual, potser havien calculat malament el temps que feia que havien estat per allà. Sigui com sigui, mentre feia fotos dels salmons arran d’aigua una femella amb dos cadells apareixien d’entre la vegetació a l’altre banda del riu. Em vaig quedar glaçat, especialment recordant totes les mesures preventives que ens van explicar al parc nacional. Però per sort els óssos només mostraven interès pels pobres salmons que anaven atrapant i engolint. Tots els que érem allà vam callar davant l’espectacle salvatge i tendre alhora, quan la mare capturava salmons per als més petits que semblaven mostrar poca traça. Amb un ull al rellotge vaig enfilar el camí de tornada per arribar a temps a l’aeroport segur, d’haver tingut el millor final possible per al meu recorregut a la gran Alaska.

Història, emocions i ensurts al pas per New Jersey

(text publicat el 18/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Riu Delaware al pas pel 'Worthington State Forest', New Jersey

Montgomery, New York .- Les coses no surten sempre com un les té previstes, per molt que es planifiquin. Veient la ruta que vaig acabar fent per l’estat de New Jersey no costa massa entendre que la vaig haver d’adaptar als imprevistos. Finalment però, vaig poder visitar quasi tot el que tenia previst: des de la capital a les zones de muntanya, des d’un petit i antic parc d’atraccions a un dels més grans i moderns dels EUA, des de platges plenes d’estiuejants fins a ciutats a base de grans casinos massa buits. Ah! I evidentment, sense oblidar el pas per l’hospital a causa d’una petita topada amb el cotxe. Una agenda ben atapeïda digne de l’estat amb més densitat de població.

Wikipedia Facts: NEW JERSEY

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,27% – McCain/Palin: 41,70%
-El 47è estat en superfície: 22.608 Km2 (0,70 “Catalunyes”)
-El 11è estat en població: 8.791.894 habitants a 2010 (1,17 “Catalunyes”)
-El 1er estat en densitat de població: 458 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Clerks - Be Kind Rewind – Being John Malkovich
-Tòpic: L’estat jardí

Havent visitat a l’estat de Virginia la casa i el museu de George Washington, tenia moltes ganes de veure “in situ” el punt a la ciutat de Trenton on va creuar el riu Delaware per atacar les tropes britàniques per sorpresa (fet que es considera clau per a la victòria americana a la guerra de la independència). Donada la importància que se li dona a l’acció, el cert és que m’esperava quelcom una mica més preparat per a la visita de turistes interessats en la història del país. Però no. Resulta que Trenton, que alhora és la capital de l’estat, no rep massa turistes. Quan més d’una persona a diferents oficines d’informació et recomanen que segueixis la ruta sense visitar la ciutat, entens que no deu ser el lloc més recomanable per anar-hi a fer fotos amb pinta de “guiri”. Em vaig conformar doncs amb trobar un espai sense edificar, a la riba del riu, on imaginar el capità Washington liderant l’atac.

Parc d'atraccions Six Flags Great Adventure a New Jersey

Vaig decidir seguir cap al nord, seguint el curs del riu fins (de nou) els Apalatxes. Allà una sèrie de parcs naturals estatals em garantien un bon lloc on passar la nit en un entorn segur enmig de la natura, alhora que l’oportunitat de visitar algunes de les zones que avui en dia encara justifiquen el sobrenom d'”estat jardí”. Es clar que també em vaig deixar seduir per un petit parc d’atraccions de més de 50 anys que encara segueix funcionant amagat entre les muntanyes, especialment tenint prevista la visita en els propers dies al gran ‘Six Flags Great Adventure’. Intentar comparar-los no tindria cap sentit. Un està pensat per a menors de 12 anys i té com a atracció un passeig en un carro de palla darrera un tractor. L’altre és una col·lecció de muntanyes russes com més grans i salvatges millor, sense ordre aparent i a la recerca d’adolescents assedegats d’emocions fortes. Des del meu punt de vista, tots dos valen la pena de visitar. La barreja d’elements sociològics, empresarials i tecnològics (constantment presents en aquests entorns), els fan sempre fascinants.

A molts l’estat de New Jersey els fa pensar en Bruce Springsteen, i es que el cantant no només hi va néixer i començar la seva carrera sinó que sovint també en fa bandera. De fet el seu primer àlbum el va anomenar ‘Greetings from Asbury Park N.J.’, ciutat en la que encara actua de tant en tant i en la que és ben conegut l’esforç que personalment fa per tal d’intentar revitalitzar la zona. Però resulta que jo sóc més de pel·lícules, així que a mi New Jersey em fa pensar en el director Kevin Smith i més concretament en el seu primer film. A la costa nord-est, ben a prop de New York City i les famoses platges de la ‘Jersey Shore’, hi ha encara la petita botiga en la que el director treballava durant el dia i on filmava durant la nit el que acabaria sent ‘Clerks’. Tot un luxe de mitòman poder recórrer els escassos passadissos i veure com, tot i el pas del temps, segueix tenint la mateixa atmosfera que transmetia la pel·lícula.

'Greetings from Asbury Park', el títol del primer àlbum de Bruce Springsteen

He mencionat un accident al primer paràgraf? Resulta que conduint sota la pluja des d’Asbury Park cap a Atlantic City, al cotxe de darrera no li van acabar de funcionar els frens i em va colpejar al parar en un semàfor. Res greu, però suficient com per ser recomanable la visita a un hospital per controlar que la ‘fuetada cervical’ no hagués provocat cap lesió. Així que el parell de dies que tenia previst de passar a la ciutat dels casinos de la costa est es van veure necessàriament reduïts tant en durada com en intensitat. En el fons però ja va estar bé, doncs la ciutat no està passant pel seus millors moments (tot i la recent obertura d’un hotel-casino de luxe) i ni de bon tros hi ha tants elements a visitar com a Las Vegas.

La campanya electoral s’ocupa aquestes dies de dos temes bàsics: l’economia i la immigració. Els dos candidats intenten deixar clares les seves postures i mentre Obama reclama que s’està fent feina per tal de sortir de la crisi, Romney no deixa de recordar el seu passat empresarial que l’acreditaria per a resoldre els problemes econòmics del país. Però un nou anunci aquesta setmana per part del president sobre la no deportació de joves immigrants sense antecedents penals, pot revolucionar la campanya. El vot llatí és considerat clau per a guanyar en estats decisius com Florida, i el nou anunci els podria fer decantar la seva decisió. Veurem doncs que passa mentre els candidats segueixen fent esforços per reunir tants recursos econòmics com els és possible. Tants que el còmic Stephen Colbert ja va comentar aquesta setmana que si tots els diners de campanya que s’esperen recaptar es destinessin a anuncis televisius, literalment podria no haver suficients minuts d’emissió a algunes cadenes.

Delaware, en un vist i no vist

(text publicat el 11/06/2012 a www.lavanguardia.com)

Torre de vigilància al 'Cape Henlopen State Park'

Readington, New Jersey .- Fa uns mesos, a Florida, em va acollir a casa seva una jove parella de Delaware que havien decidit provar de viure per una temporada a tants estats dels EUA com els fos possible. Per si això no fos suficient senyal d’alarma, quan els vaig explicar el meu projecte van afegir ‘…i Delaware també el visitaràs?’. Però, tal i com acostuma a passar, en realitat no n’hi ha per tant. És cert que és un dels estats més petits i amb menys població però també ho és que té unes costes que res tenen a envejar a les de Maryland, zones rurals que bé es valen una fotografia, i que els seus habitants no han de pagar taxes al consum (el que coneixem com a I.V.A.). Es clar que quan el lema de l’estat, tal i com es pot llegir destacat a les matrícules dels cotxes i a tants altres llocs, és ‘El Primer Estat’ en motiu de haver estat el primer en signar la constitució…

Wikipedia Facts: DELAWARE

-Resultats 2008: Obama/Biden: 61,94% – McCain/Palin: 36,95%
-El 49è estat en superfície: 6.452 Km2 (0,20 “Catalunyes”)
-El 45è estat en població: 897.934 habitants a 2010 (0,12 “Catalunyes”)
-El 6è estat en densitat de població: 170,87 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Dead Poets Society (filmada a) – Wayne’s World (per al·lusions)
-Tòpic: El primer estat – L’estat de les corporacions

El meu pas per Delaware va ser, com no podia ser d’altre manera, breu. Remuntant en direcció nord la costa de Maryland s’agraeix trobar certa protecció natural, en aquest cas en forma de parcs estatals, per tal d’evitar la massificació hotelera i les seves conseqüències. Tot i que de pagament, els parcs són probablement la millor manera de veure les platges i les seves dunestal i com devien ser quan van arribar aquí els colons. Es clar que no del tot, ja que el Fort Miles i les seves torres de vigilància -de l’època de la Segona Guerra Mundial i obertes al públic- es deixen veure integrades entre la vegetació. Fora de la costa, la falta de zones muntanyoses faciliten la proliferació de l’agricultura i la ramaderia. Com de costum és especialment recomanable deixar-se perdre per les solitàries carreteres secundàries, creuant camps de blat de moro i soja, des d’on de tant en tant es pot observar algun membre de la fauna salvatge de la zona.

Camp de blat de moro, a l'interior de Delaware

La casualitat va voler que una d’aquestes carreteres em portés fins a la població de Dover, la capital de l’estat i on vaig poder visitar el seu capitoli en plena activitat. Igualment activa sembla estar la campanya electoral a nivell nacional, especialment a jutjar pels esforços que tots dos partits estan fent per captar tants donatius com els és possible. De fet hi ha qui diu que la victòria dels republicans a l’estat de Wisconsin la setmana passada, va ser possible gràcies a la gran desproporció entre els recursos econòmics entre uns i altres. Periòdicament els mitjans es fan ressò de les quantitats recaptades per part de cada candidat, sent les de l’últim més superiors per al candidat Mitt Romney que no pas per al President Obama. Teòricament en política el que més compta són les idees, però enguany sembla ser que el pressupost de campanya amb que compta cada candidat serà més decisiu que mai.

Els últims dies a Delaware els vaig dedicar en bona part a posar a punt el cotxe pel que queda de ruta. Fent tantes milles com faig, cal canviar l’oli del motor força sovint però un fi xiulet al frenar m’indicava que, en aquesta ocasió, també li tocava una revisió al frens. La ciutat de Wilmington, la més poblada de l’estat, va ser la base ideal per deixar la feina feta… que no hem d’oblidar que aquí no es paguen taxes al consum!

In the desert you can remember your name

(text publicat el 22/02/2012 a www.kolhosp.com)

De camí a Terlingua, Texas

El meu pas pel desert del sud-oest de Texas prometia, dues de les poques persones que hi viuen havien acceptat la meva sol·licitud de passar la nit a casa seva. La destinació eraTerlingua, just als afores del “Big Bend National Park”, on m’ensumava que no m’hi esperava el típic entorn turístic que acostuma a envoltar aquests espais protegits. El “Big Bend” està massa lluny de tot i gens al pas de res, de fet el poble amb condicions més proper està a unes 80 milles de distància. De Barcelona a Figueres de desert, només amb una dotzena de tràilers i rulots escampades que deuen servir de casa als cowboys quan cuiden dels seus ranxos. A tocar de la frontera amb Mèxic, Terlingua és un refugi natural per a qui vol escapar de la civilització.

“No facis plans”, em deia un jove canadenc. Després de viatjar fent autoestop per arreu dels Estats Units, va decidir quedar-se aquí de forma indefinida. Ja fa temps que li ha caducat el visat però no l’importa, mentre no surti del desert ningú no li demanarà i sempre pot donar un cop de mà a l’única botiga de queviures a canvi d’alguns dòlars en negre. Me’l vaig trobar dins el parc, on hi havia entrat per veure els efectes de la pluja de la nit anterior sobre les plantes. Es veu que estan una mica més verdes. Vesteix tot de negre i porta penjant del cinturó una tassa bruta de cafè que utilitza allà on el conviden. -Ets naturista? -No. -Estudies el desert? -No, és que m’agrada el desert. Aquesta va ser la seva explicació i suposo que l’excusa per quedar-se a viure a l’únic lloc on, segons les seves paraules, la gent no era completament imbècil.

Terlingua no té forma de poble. Uns quants negocis a peu de carretera i la resta tot ben escampat, que de terreny no en falta. Els seus orígens es remunten a la dècada dels 80 del segle XIX, quan s’hi va descobrir mercuri i fins a dos mil miners van poblar la zona. Avui només hi viuen unes 300 persones. Algunes treballen, altres no tant; però totes tenen la seva història. Una cantant de “gospel agnòstic” cansada de fer gires i voltar pel món, un doctor que treballa durant 15 dies seguits a un zona remota d’Alaska i ve quan pot, un pare de dos fills mexicans que els volia portar a una escola dels EUA i es va quedar atrapat quan la furgoneta va fer pana sense diners per arreglar-la. El lloc de trobada és la porxada, al “Ghost Town”, on hi ha una botiga per als pocs turistes i un bar-restaurant amb escenari. Ningú et diu res si portes la teva cervesa de casa i, mentre es pon el sol, s’hi pot conversar sobre política americana amb un agradable sentit comú que més sovint del que m’agradaria he trobat a faltar.

Imatge d’arxiu de Terlingua, Texas. Any aproximat 1936 (Grant, George A.)

Ja és fosc. Si la primera nit la vaig passar veient els llamps des de la finestra d’una caravana, la segona em toca passar-la a les runes del que un dia deuria ser la casa d’un miner. No hi ha llum, no hi ha aigua corrent, el lavabo és tan gran com el desert, i les parets no arriben al sostre metàl·lic que hi han instal·lat els qui m’acullen. Això sí, el lloguer “només” costa 30 dòlars al mes. A mi em toca dormir a l’entrada amb tot de trastos, ja que ells ocupen l’única habitació. -Tens tenda de campanya? Potser la podries plantar al terra de “la cuina”… Però vaig preferir dormir al cotxe, ben protegit de la pluja i sense complicacions. Al matí següent, mentre preparaven una mica de cafè i amb la roba clarament mullada em van preguntar pels plans del dia. -He de rentar roba, que només em queda una muda neta. -Doncs mira, ja és més del que tenim nosaltres.