Motors, càmera, Michigan… i acció!

(text publicat el 08/08/2012 a www.lavanguardia.com)

'Skyline' de la ciutat de Detroit, principal ciutat de Michigan

Avió camí d’Anchorage, Alaska.- Tant lluny que semblava quan iniciava la ruta, i quasi sense adonar-me’n ja ha arribat el moment del ‘compte enrere final’. Sí, l’estat del motor, el dels grans llacs, el de les fàbriques de cotxes al voltant de l’empobrida Detroit, inicia el compte enrere dels deu últims estats a visitar del total de cinquanta (a sumar-hi Washington D.C.). La visita a l’estat de Michigan ha estat ben variada. Cadascuna de les tres regions visitades ha estat ben diferent de les altres, tot i compartir totes elles la constant presència de grans llacs que ben bé es podrien confondre amb mars d’aigua salada. Tant, que els llacs fins i tot arriben a dividir l’estat en dues grans penínsules.

Wikipedia Facts: MICHIGAN

-Resultats 2008: Obama/Biden: 57,43% – McCain/Palin: 40,96%
-El 11è estat en superfície: 250.493 Km2 (7,8 “Catalunyes”)
-El 8è estat en població: 9.883.640 habitants a 2010 (1,32 “Catalunyes”)
-El 19è estat en densitat de població: 39,46 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: Robocob – American Pie – Gran Torino
-Tòpic: L’Estat dels grans llacs – La (ex)fàbrica de cotxes d’Amèrica

Edifici abandonat a un dels barris de Detroit, a Michigan

De la ciutat de Detroit n’havia sentit a parlar, i molt. Sembla que és un d’aquells llocs per als quals tothom en té una opinió, encara que no hi hagi estat mai. Alguns dels pitjors tòpics es van confirmar només arribar-hi: Barris pràcticament buits, cases en runes, pobresa generalitzada… i és que si, en general, les ciutats d’arreu del món tendeixen a augmentar el nombre d’habitants, Detroit ja fa anys que no para de perdre’n. Tot i ser encara la ciutat més poblada de Michigan, dels quasi dos milions d’habitants que va arribar a tenir als anys cinquanta ara només en queden uns 700.000. El motiu? La progressiva desaparició de llocs de treball, principalment del sector del motor, a causa de la deslocalització de les indústries cap a països amb mà d’obra més econòmica. La densitat de població a la ciutat que un dia va ser líder mundial en la fabricació de cotxes és tant baixa, que hi ha illes de cases en que només queda un sol edifici habitat (amb tots els problemes de planificació urbanística que això comporta). A l’altra cara de la moneda però, hi ha el munt de joves d’arreu dels EUA que cada any decideixen instal·lar-se a la ciutat del motor. Atrets principalment pels baixos preus dels habitatges, són molts els que proven sort en projectes artístics i urbanístics alternatius difícils de fer realitat a altres grans ciutats del territori. Per tot arreu es veuen petits horts urbans, i no és gens difícil trobar-se amb petites o grans obres d’art urbanes que sovint conviden a la reflexió. Dues realitats a vegades confrontades, la dels antics habitants i la dels nouvinguts, obligades a conviure per construir el futur d’una ciutat necessitada de noves idees per sobreviure.

Dunes de sorra al 'Pictured Rocks National Lakeshore', a la 'Upper Peninsula' de Michigan

L’àrea d’influència de Detroit i la desaparició dels llocs de treball s’estén cap al nord fins a Flint, on la situació és similar. Però en el camí cap a la península superior de Michigan (la ‘Upper Peninsula’), les grans zones urbanes donen pas de mica en mica a paisatges més naturals. Com a part del ‘somni americà’ de la famosa classe mitja que la indústria del motor va ajudar a crear, a les vores dels llacs hi ha un continu de cases unifamiliars amb jardí i embarcador particular. Això sí, a gaudir només els mesos de primavera i estiu, que a l’hivern el fred és prou important a la zona. Seguint cap al nord, un estol de motels i hotels de tota mena dóna pas al tercer pont en total suspensió més llarg del món. El ‘Mackinac Bridge’ és l’encarregat, des de 1957, de connectar les dues penínsules que formen l’estat. A l’altra banda del pont la natura espera als qui tenen ganes de gaudir-la en els diferents parcs estatals i nacionals on, de nou, mai falta l’accés a l’aigua. En el meu cas però, la manca de temps va fer que m’hagés de conformar amb la visita al parc nacional de ‘Pictured Rocks’. Allí, grans dunes naturals de sorra van permetre en el seu dia a la indústria de la fusta salvar el desnivell entre els boscos i l’aigua del ‘Superior Lake’, on l’esperaven el vaixells per transportar-la. Avui en dia però, és una tranquil·la destinació familiar que permet tant passar unes hores de platja comcontemplar els grans penya-segats erosionats pel pas del temps deixant a la vista les diferents capes de sediments que els formen.

A la tornada a la península inferior, aquest cop per la seva costa est, m’hi esperava la tranquil·la Traverse City en una de les seves setmanes més ocupades de l’any. Envoltada de granges amb camps de blat de moro i arbres fruiters (sobretot cirerers i presseguers), la població acollia aquells dies la vuitena edició de seu popular festival de cinema, fundat ni més ni menys que pel cineasta de Michigan Michael Moore. Per a mi, com aficionat al gènere, va ser una magnifica forma de tancar el meu pas per l’estat amb amb el visionat d’un documental que precisament parlava sobre el present de la ciutat de Detroit.

Carrer principal de Traverse City a punt per al seu festival de cinema, a Michigan

I no cal deixar el món del cinema per parlar de les últimes novetats de la campanya electoral americana. I és que aquesta passada setmana dos importants figures de la indústria cinematogràfica, en principi gens relacionades entre si, han donat el seu suport a qui serà el candidat republicà a la Casa Blanca. Per una banda l’actor i director Clint Eastwood, qui protagonitzava a la última ‘Super Bowl’ un anunci que semblava afavorir a Obama, anunciava que donarà el seu vot a Mitt Romney per tal de ‘donar al país una empenta’. Tota una ajuda que de ben segur, l’equip republicà intentarà aprofitar al màxim gràcies al gran prestigi i respecte del que gaudeix Easwood. En canvi, l’altra mostra de suport segurament intentaran que passi un pèl més desapercebuda, doncs arriba de la estrella del cinema pornogràfic Jenna Jameson qui afirma que ‘quan un és ric vol un republicà a la Casa Blanca’. En tot cas, suports a banda, tothom segueix pendent de l’elecció per part de Romney del candidat republicà a la vice-presidència, que enguany s’anunciarà a través d’una aplicació mòbil dedicada a tal efecte. A mi però, si es compleixen el terminis més optimistes, probablement m’enxamparà sense cobertura tot visitant els parcs nacionals d’Alaska, l’estat número nou de meu particular compte enrere.

Dunes, ‘speedways’, i talladores de gespa

(text publicat el 07/05/2012 a www.lavanguardia.com)

'International Motor Speedway" a Indianapolis, Indiana

Louisville, Kentucky .- “Així que el proper estat on vas és Indiana… és ple de cadenes de ‘Fast Food’ i poca cosa més!”. Els comentaris de la gent d’altres estats sempre és inspirador i, de vegades, fins i tot l’encerten. Potser suggestionat per aquestes paraules és cert que en vaig veure un munt, però probablement no més que en altres llocs. A més, vaig tenir ocasió de visitar llocs prou mítics com l’Indianapolis Speedway o l’estadi on enguany es va celebrar la Super Bowl. Què caram! Si fins i tot tenen un parc nacional, cosa que no tots poden dir.

Wikipedia Facts: INDIANA

-Resultats 2008: Obama/Biden: 49,95% – McCain/Palin: 48,91%
-El 38è estat en superfície: 94.321 Km2 (2,94 “Catalunyes”)
-El 15è estat en població: 6.483.802 habitants a 2010 (0,86 “Catalunyes”)
-El 16è estat en densitat de població: 69,79 h/Km2 (Catalunya: 233 h/Km2)
-Una pel·lícula: American Teen / In and Out
-Tòpic: On es creuen les carreteres d’Amèrica

Indianapolis és -aquest cop sí- la ciutat més poblada i alhora la capital de l’estat. Mirant el mapa de la zona és fàcil d’entendre el sobrenom “d’encreuament de carreteres” ja que moltes semblen creuar-la, però no és aquest el principal motiu pel qual el nom de la ciutat està tan lligat al món del motor. Al suburbi de ‘Speedway’ hi ha el famós circuit de carreres, considerat el primer d’aquestes característiques als EUA, inaugurat al 1909 i amb capacitat per a més de 400.000 espectadors (el més gran del món). És ben coneguda la iarda de totxana (91,44cm) que marca el punt d’inici i final de les carreres, herència del circuit original fet quan l’asfalt no era una solució habitual. En tot cas la cultura del motor s’hi respira a cada cantonada i és especialment recomanable la visita (per només cinc dòlars) al museu i “Hall of Fame”,on hi ha exposats un bon nombre de cotxes guanyadors de les ’500 milles d’Indianapolis’ de totes les èpoques.

'Indiana Dunes National Lakeshore' a la vora del llac Michigan, Indiana

El parc al qual feia referència està situat al nord, a la vora del llac Michigan, i va ser declarat parc nacional al 1966 per tal de preservar les particulars dunes de sorra que formen el paisatge. De fet, la presència d’indústries de grans dimensions -com acereries i ports de càrrega- és ben visible i ajuden a entendre la necessitat de preservar el patrimoni natural. La proximitat amb la ciutat de Chicago tampoc hi ajuda (a una hora de distància per carretera) i les autopistes i línies de ferrocarril que rodegen el parc tenen un alt volum de trànsit. Però només cal prendre carreteres secundàries en direcció sud per tornar a estar rodejat de camps i boscos en màxima esplendor gràcies a la primavera. Les recents pluges a la zona han afavorit el ràpid creixement d’herbes, i les talladores de gespa semblaven presents en cada jardí al creuar les poblacions. Crec que en vaig comptar fins a vuit pel camí que em va dur fins als afores de la població de Columbus, on vaig passar l’última nit en una casa rodejada de camps (i bestioles de tota mena) abans de passar a l’estat de Kentucky.

Important setmana a la campanya electoral, o no tant. Tot i que possiblement passarà desapercebut per a molts, aquest cap de setmana un esdeveniment ha acabat amb la nominació d’un candidat a la presidència dels Estats Units. Evidentment no es tracta ni d’Obama ni de Romney sinó del representant del Partit Llibertari, que s’ha decidit a la convenció del partit a Nevada. El vencedor de la convenció -amb un 70% dels vots- ha estatGary Johnson, ex-governador de New Mexico. Sí, als EUA no només hi ha dos partits tot i que ho pugui semblar. El particular sistema que dóna tots els vots electorals d’un estat només al guanyador fa pràcticament impossible la victòria dels candidats d’altres partits, però no per això deixen d’existir. Actualment el més important dels coneguts com a ‘tercers partits’ és el Llibertari (del qual Ron Paul en va ser candidat en el passat) i, si aconsegueixen prou suports, el seu candidat podria estar present en els debats presidencials que es celebraran durant el mes d’octubre. Si ho aconsegueixen (les barreres d’accés són força altes), podran tenir veu en els debats i una oportunitat d’or per fer arribar les seves idees a la població estatunidenca i amb una mica de sort a la resta del món. Tot això, sabent que les possibilitats reals d’arribar a ocupar la Casa Blanca tendeixen al zero.